«Rellotges llardosos»

[Article de Josep Nogué.]

Si diem “la persistència de la memòria” de seguida ens ve, a la memòria, la famosa obra d’en Salvador Dalí, també coneguda com “els rellotges tous”. Una obra de la que se n’han fet moltes interpretacions, entre elles la de la relativitat del temps, basada en les teories d’Einstein.

El cas és que si hi ha un lloc on es manifesta i es registra el pas del temps és a la memòria. Sense memòria el concepte de temps no existiria i viuríem en un present etern similar a la manera de veure el món dels afectats de Alzheimer.

Per això no deixa de ser contradictori – surrealista- l’intent dalinià de fixar aquest concepte en una imatge estàtica, però, no és això mateix el que fa el nostre cervell amb les nostres vivències? Guardar-les com a records, més o menys estàtics, a la nostra memòria?

El problema és que aquest arxiu tendeix a ser volàtil, s’esvaeix i distorsiona amb la mateixa facilitat  llardosa del rellotges tous. Cosa que no deixa de ser molt convenient, pels causants de determinats esdeveniments, que prefereixen que siguin oblidats.

Per evitar-ho es van inventar l’escriptura i la plasmació en imatges, abans pictòriques i més tard fotogràfiques que, si bé podien ser preservades i arxivades, no impedien tampoc la seva manipulació i/o interpretació. Plasmacions materials, distorsionades o no, que deixen rastres materials, al contrari que la memòria personal, escampats com les engrunes d’en Polzet que ens recorden el camí recorregut. El temps ens dirà de quina mena és el rastre que deixen els registres digitals actuals. Veurem que en queda en els registres, d’aquí un temps, dels aiguats valencians, de la guerra de Ucraïna o de les matances de Gaza, o de la Trumpada dels EU.

Però oblidar-se de les coses (ficar el cap sota l’ala) no ens allibera pas de les seves conseqüències.

Durant aquests dies, en què l’aigua s’enduia cases, cotxes i persones, érem ben pocs els que encara recordàvem l’aniversari d’un esdeveniment de fa ja quaranta-nou anys, que només aquells que el pateixen encara no poden evitar de recordar. Ens referim al fet que va ser conegut a les hores com “La marcha verde”. Només aquells que tenim una edat podem recordar-lo; perquè s’ha fet tot el possible i l’impossible perquè s’oblidi. Perquè no sigui així, una delegació de ciutadans saharauis recorren els pobles catalans amb una exposició itinerant, amb cartells explicatius de la seva tragèdia i convidant a compartir el te amb els veïns en una haima muntada a la plaça. Malauradament, el dia que van venir al meu poble, ben pocs van ser els veïns que van voler apropar-s’hi.

Ningú vol recordar que el novembre de 1975 l’Estat espanyol va abandonar a la seva sort al poble saharaui, considerats tots ells ciutadans espanyols de ple dret, per vendre el seu territori al Marroc. Això passava mentre el dictador Franco agonitzava i, l’ara rei emèrit i a les hores príncep regent, perpetrava la traïció als seus -encara no- súbdits. Si fa no fa el mateix que van fer els anglesos amb els catalans el 1714. Un fet que va tornar a repetir-se de nou al 1936. Si be amb l’agreujant que els habitants del Sàhara eren directament responsabilitat espanyola.

“¿Que pone tu carnet de identidad?” ens pregunten als catalans quan demanem la independència. Als saharauis el seu carnet espanyol no els va valdre per res. No es tracta ara aquí de fer una crònica dels fets, us recomano llegir-ho al llibre “Agonía, traición, huida” de José Luís Rodriguez Jimenez.

En el meu cas, l’experiència personal propera que vaig viure dels fets i la imatge que aquí ho il·lustra, m’impedeix de oblidar-ho, any rere any, quan arriben aquestes dates. També podeu llegir-ho aquí:

http://www.eugeniosanchez.com/Colaboraciones/JosepNogue/index.htm

Las  raons d’estat poden ser moltes i discutibles, però el fet és que el poble saharaui farà, l’any vinent, cinquanta anys que malviu exiliat al mig del desert d’Argèlia, mentre el seu país resta ocupat pel Marroc. I ningú se’n recorda d’ells.

Memòria. És el que ens falta. Perquè si en el seu moment s’hagués resolt el problema podríem passar pàgina i oblidar-ho. Però cada dia ens enfrontem a nous conflictes enquistats (guerres, desastres naturals, immigració, col·lapse judicial, falta d’habitatges, especulació, tràfic de drogues…) que se sumen als anteriors, que no troben solució i les seves conseqüències se’ns mengen el dia a dia. No ens deixen viure. Mentre cada dia hi ha més gent atrapada en aquestes situacions.

Però, per desgràcia dels afectats, deixaran de ser notícia, no en parlarem més. I tal dia farà… cinquanta anys.

Si no fos tan terrible seria esperpèntic, surrealista, llardós, com els rellotges. O el fang a València.