[Text i fotografies de Toni Casassas.]
Cap al tard, quan surto a passejar pel bosc i la llum afeblida no em deixa gairebé veure el camí, el bosc majestuós calla. De sobte tot resta immòbil, adormit. De vegades, sembla que hi pots sentir fins i tot el batec dels arbres i dels matolls o fins i tot de les grans roques grises que hi sobresurten.
Aquesta estona, abans que el crit de la busaroca, o el trepig dels cérvols i el gruny del porc senglar, anunciïn la seva frenètica activitat nocturna, quelcom em canvia l’ànim, quelcom que em surt de dins, i que fa que m’agafi un estrany sentiment de plenitud. Diria que segurament és l’únic moment del dia que em sento en pau amb mi mateix. Acostumo a allargar-ho tant com puc, fins que la casa des de lluny és un contundent bloc negre, una ferma fortalesa altiva al capdamunt del turó, retallada pel cel amb les primeres estrelles de la nit. Llavors, arribar a la casa, obrir la porta i entrar és quelcom atàvic, amorós, complaent.
Hi ha dies que carrego amb el trípode i la feixuga càmera pensant que potser podré esgarrapar-ne alguna imatge.
