[Text de Toni Casassas.]
El genocidi cultural de Catalunya, dirigit i programat per l’estat espanyol des de fa segles, com ara, temps ençà, el tancament de les universitats catalanes, la impossibilitat d’escriure i publicar en català, etc., i actualment, en aquests dies que vivim de derrota i de submissió, la castellanització de TV3 i els mitjans oficials i privats, la utilització del castellà en el Parlament de Catalunya, l’apropiació econòmica dels pressuposts del cinema i audiovisuals per part de Madrid, o el canvi sistemàtic que es fa del català al castellà en l’ensenyament, sobretot en les universitats…, no només rau en aquests fets contrastables i consumats sinó en una altra cosa encara més perillosa, que és injectar en les ments de molta gent, i sobretot dels joves, que la llengua catalana és una llengua provinciana, una llengua minoritària amb la qual no es pot arribar al món, que és una llengua supremacista i racista, una llengua que es vol imposar als castellans parlants que viuen a Catalunya, etc.
Aquesta estratègia, per molt ridícula, falsa i miserable que sigui, és d’una gran eficàcia ben contrastada. Si no, mireu com han acabat, a França el català i les altres llengües pròpies del seu territori. Aquí, com que som tan educats i autistes, acceptem tot això com una cosa inevitable, com una llei divina contra la qual no podem lluitar. Perquè tampoc siguem ingenus: a molta gent ja li va prou bé; pactar amb el colonitzador sempre dóna beneficis i alguns avantatges sobre els teus propis conciutadans.
Sempre pots vendre més discos, o vendre més llibres, o vendre més mercaderies. I és clar, ja sabem que el mercat mana. Ara bé, no s’adonen, principalment artistes, escriptors o músics, que si bé en un principi sembla que et donen alguns copets a l’esquena i potser et cauen del cel alguns premis, en el fons ells saben perfectament que qui es ven perd la seva ànima, que qui es ven ja no és lliure, que qui es ven perd dignitat i credibilitat i ja mai més serà veritablement respectat i valorat.