Vida de gossos

Fa mesos vaig escriure, aquí mateix, un article titulat «Ineluctable», amb aquesta frase a l’inici: «Recordo que ja, des de mol menut, el que menys m’agradava d’haver d’anar a escola era, precisament, la ineluctabilitat del fet».

Avui veig una notícia al telediari on diuen que les «guaderies» de gossos estan proliferant de manera exponencial. Ara la gent jove, en lloc de fills, prefereixen tenir gossos, no sé si per estalviar als fills  —veient com el món progressa— una possible hecatombe o perquè els gossos no mereixin la mateixa consideració.

Però, el cas és que, aquells que els tenen, se’ls estimen, diuen, com si veritablement fossin fills seus. Així és que se’m escapa la diferència.

També, és cert que hi ha molta gent que en té de les dues (anava a dir de coses) criatures. Que no fa distinció, vol dir que se’ls estima amb bogeria, tan si són cadells d’«homo sàpiens», com de «cànids domèstics» i per això mateix no fa cap distinció, a part dels condicionaments físics de cada espècie. Des de dormir tots junts al mateix jaç, anar al parc cada dia o portar-los al col·le perquè els eduquin com cal. I, és cert, no sabria dir quin tipus d’escola aconsegueix millors resultats, veient el comportament dels alumnes respectius.

Del que no tinc dubte és que, aquells que tenen a casa gossos, deuen estar encantats de tenir la mateixa possibilitat d’escolarització de les seves mascotes quadrúpedes, que la que tenen tots els infants humans des de fa anys. I és que, com saben tots aquells que han tingut fills, seria impossible poder compaginar horaris laborals sense l’escola i, tot i així, cal la col·laboració dels avis per poder ocupar-se de les criatures totes les hores que no ho fa l’escola. I encara així, com es veu, hi ha molta gent que decideix no tenir fills. Es diu que a Catalunya hi ha més gossos que nens.

Benvingudes siguin, doncs, les escoles canines, on poder deixar els «nens», mentre els pares treballen; no fos cas que també ens quedéssim sense gossos. Déu no ho vulgui.

Ara bé, com ja es veia a dalt, jo no vaig tenir de petit gaire afecció a l’escola. Així m’he quedat. Que sóc un antisocial, que no tinc gossos. I ben segur que és millor així, perquè si els hagués d’haver convençut perquè anessin a l’escola s’haurien quedat a casa. Serien uns mal educats i, qui ho sap, potser les autoritats competents me n’haurien tret la guarda i custòdia.

I és que un país sense gossos, ben educats, s’entén, no és un país civilitzat. I com ens passi amb els gossos el que passa amb les criatures humanes no sé jo si haurem d’acabar important mascotes de l’estranger, per poder cobrir adequadament les nostres carències afectives…, els caps de setmana.

Perquè tothom sap com són d’afectuoses aquestes criatures, com es fan estimar, que mai t’abandonaran, cosa que no es podria dir de molts parents…, humans.

Tothom sap que l’educació és la base perquè un país prosperi i tingui futur.

Anar a l’escola és «ineluctable», ineludible, imprescindible…, per a evitar l’hecatombe.

Sí, eduquem els gossos, que amb els humans ja fem tard.

S’entén que és ironia, oi? És que, si no, estaríem més malament del que em pensava.