[Text de Xavier Borràs | Veu de Nan Orriols.]
Ara que tant es parla de l’emergència ecològica —i que tant en parlem, amb raó, a La Resistència—, en què l’emergència climàtica és evident, aquest breu text que recita Nan Orriols de les Memòries d’un noi de Vic (1908) de Jaume Collel, posa a la palestra que tot plegat no és de fa quatre dies, sinó que precisament va iniciar-se en els albors de la industrialització i l’anomenat «progrés».
Jaume Collell i Bancells (Vic, 1846-1932), cèlebre canonge de la catedral vigatana, va ser escriptor i orador de renom, fundador i director de periòdics, i «agitador príncep» del moviment catalanista. Tota la seva actuació la va resumir en un lema: Pro aris et focis (Per l’altar i la llar). És autor de nombrosos llibres, opuscles i pròlegs, a més d’incomptables articles periodístics.
En aquestes Memòries d’un noi de Vic –inicialment intitulades Memorias d’un noy de Vich—, ofereix els records de la seva infància, fins als 12 anys. Amb la seva habilíssima ploma, hi sap fer reviure el Vic dels anys 1850-1859 des del peculiar punt de vista d’un infant de l’època. És un llibre que captiva el lector per la vivesa de la narració i que el transporta a mitjan segle XIX.