[ARTICLE] «Reflexions d’un gandul fracassat» Depredadors al poder, d’Eduard Garrell.

[Text de Eduard Garrell]

«Digueu la veritat, així us vengeu.» · Joan Fuster – Aforismes

Oriol Soler s’ha convertit en el protagonista més ambiciós de la indústria cultural catalana. El 2021, Soler va prendre el relleu a Miquel Àngel Oliva com a director general d’Abacus, ara presidida per Maravillas Rojo, en fusionar-se amb la cooperativa Som, per liderar el sector cultural i educatiu que ara s’impulsa en plataforma per produir continguts digitals, projectes editorials i audiovisuals i controlar tota la cadena industrial.

A l’esfera pública Soler és el protagonista d’un dels projectes més ambiciosos de la indústria cultural catalana: convertir la cooperativa Abacus, originàriament centrada en la comercialització de llibres i material escolar, en una plataforma per produir continguts digitals, amb projectes editorials i audiovisuals i abastar tota la cadena industrial, incloent-hi la distribució i la comercialització. Ens ho podríem empassar si tot això no estigués orquestrat des d’un partit polític convertit en empreses que necessiten el finançament públic per sobreviure.

Ara Oriol Soler, en un atac descarat contra la llibertat d’expressió i d’edició, demanda moralment i econòmicament l’Editorial Pedra de Llamp i li exigeix disculpes públiques i la retirada del llibre La marca de Caín, on surt ben retratat. Llegiu la notícia aquí.

No trigo ni un minut a demanar el llibre a la meva llibreria de capçalera. El llibre no diu res més que el que qualsevol ciutadà podria saber llegint els diaris o consultant les memòries de les conselleries de la Generalitat (cosa, per cert, un pèl complicada). És clar que, si ho fessin, els vindrien ganes de fugir d’aquest país, com qui fuig de Sodoma. L’autora del  llibre, Noèlia Arrotea, denuncia les subvencions públiques sense contraprestacions que rep la cooperativa i les connivències amb ERC, i es queda curta (Projectes singulars, projectes, subvencions i contractes públics 2023), es queda molt curta, perquè la maniobra ve de molt lluny.

Abacus va néixer el 1968 a través de l’Associació de Mestres Rosa Sensat (1965) amb la finalitat de proveir de serveis i material pedagògic de qualitat els ensenyants de Catalunya, a més de recuperar les escoles d’estiu iniciades el 1914 per a la formació i reciclatge dels mestres. No va trigar a descobrir que el negoci sucós consistia en el subministrament dels llibres de text a les escoles, i encara més sucós va ser el negoci de les joguines i la papereria, aprofitant per repartir carnets de soci a tothom que posava els peus a la botiga del carrer Còrsega, a més de diversificar el negoci en altres sectors.

Allò que semblava un aire nou de progressisme en l’ensenyament aviat es va convertir en un malson per als llibreters del país. A més de convertir-se en la distribuïdora escolar més important (després de Torrents Casals), atreia els seus clients amb l’esquer dels descomptes aplicats als llibres generals, tot i que la seva venda fos residual, fent-los passar il·lícitament com a retorn cooperatiu. D’aquesta manera va esquivar durant anys la Llei del llibre, que blinda el preu únic dels llibres i que els llibreters estan obligats a complir estrictament. Durant anys la bel·ligerància de la falsa cooperativa va ser summament agressiva contra les llibreries del país, obrint botigues ben a prop seu per forçar-les a tancar en no poder equilibrar els seus balanços amb els llibres de text, el material escolar i el d’oficina. A més, aquesta tàctica va contribuir al desprestigi dels llibreters, que, en no poder fer els mateixos descomptes, passaven per uns comerciants ambiciosos que menystenien el dret a la cultura. Catalunya és la nació de la Península amb la xarxa més densa de llibreries. Aquesta xarxa  va passar de 800 llibreries agremiades el darrer terç del segle passat a menys de 400 el 2015, i malgrat això segueix sent capdavantera en nombre de llibreries per habitant. Abacus no n’és l’únic responsable, ho han estat també els diferents governs que se’n van desentendre: Convergència, per pressions dels socialistes per complaure els seus votants, i especialment ERC, que ha utilitzat Abacus per assolir el control de la indústria cultural de casa nostra, no pas per fer-la créixer sinó com a rerecambra del partit per col·locar-hi els seus acòlits. Això, amb els mètodes d’Oriol Soler, comença a fer massa por.

El Gremi de llibreters va guanyar amb grans esforços i sense cap complicitat política el plet contra Abacus interposat al Tribunal Suprem. Però, encara avui, Oriol Soler, director general d’Abacus, home de palla d’ERC i sota el camuflatge del procés, és el caçasubvencions més afortunat del país, però no pas com a empresari (la sèrie Jo mai mai, la més cara de la Corporació produïda per Abacus, va costar 2,9 milions de l’erari públic amb audiència progressivament a la baixa).

Abacus i l’independentisme són les trames d’ERC per consolidar-se a costa de la nostra butxaca i la nostra bona fe, per la seva xarxa d’empreses on anar col·locant la “família”, i la més vil maniobra per mantenir-se en el poder.

(El que es diu en aquest article està extret dels mitjans de comunicació.)

[ARTICLE] «Vegueria Penedès, infraestructures i eficàcia», de Jordi Sánchez

Mapa de la Vegueria Penedès

[Un article de Jordi Sánchez.]

L’ou o la gallina, les infraestructures primer o després de les implantacions constructives d’usos diversos? Aquest és un pensament que es produeix a l’hora d’executar els aprofitaments urbanístics del planejament. La mateixa Llei del sòl preveu la urbanització simultània amb la garantia del 100 % del cost dels serveis. Aquesta previsió ha tingut incompliments en la història de l’urbanisme, i ha portat problemes a tots els agents que intervenen en el seu procés d’execució. Tenim el territori totalment empastifat per incompliments de tothom, llevat excepcions.

Cal reduir els procediments administratius, per descomptat, però ser cauts amb la figura de la garantia. Una altra cosa és la necessària garantia de connexió dels serveis, per exemple, l’energia a les instal·lacions existents de xarxes bàsiques. És urgent que el país tingui un pla territorial general de Catalunya (Llei 1/1995, per revisar) introduint eines de control i disciplina de veritat.

Vegueria Penedès

La Vegueria Penedès, aprovada el 2017, no té encara el seu pla territorial parcial (només s’ha tramitat l’aprovació de l’avanç de pla, el 2024);  portem massa retard i el territori ha d’anar encaixant les infraestructures improvisades des de responsabilitats alienes, però obligades per jerarquia política.

Els plans parcials territorials de les 7 vegueries restants s’hauran d’adaptar   al nou Pla general de Catalunya, i això implica la urgència del treball de revisió. Cal auditar com està tot el territori de Catalunya, començant amb quines infraestructures tenim, en quines condicions i quines són les necessàries. No és acceptable l’apagada d’electricitat del passat dia 28 d’abril i la manca de protocol i de gestió amb la ciutadania.

Ordre jeràrquic

1-Pla territorial general de Catalunya, que prevegi les infraestructures de xarxes bàsiques de la Península al seu pas per Catalunya i també les pròpies del país.

2-Pla territorial parcial de la vegueria.

3-Pla d’ordenació urbanística municipal (POUM).

4-Llicència municipal, amb estricte compliment dels terminis.

Credibilitat com a país

L’economia d’un país pròsper i seriós ha de funcionar amb els millors professionals, amb una política transparent, eficient i amb total garantia jurídica.

Si s’assoleix aquest destí, no tan sols es notarà un canvi de veritat, sinó que també serem creïbles, i això sí que dona rèdit i confiança.

Així ho veig.

Jordi Sánchez Solsona

[Reflexions d’un gandul fracassat.] «Ara Pla!» d’Eduard Garrell

[Text de Eduard Garrell]

Ara Pla!* 
«És tan obert l’Empordà, ample, esbatanat i llis, que l’home que escriu més pla ha pres el nom del país.»
Carles Fages de Climent – Aforismes

Com cada any, uns quants dies abans de Sant Jordi furgo per la llibreria. Tinc temps de triar i remenar i sorprendre’m amb la quantitat de novetats que provisionalment cobriran les taules. Aquest cop, a la Nollegiu de Palafrugell, hi vaig amb una jove italiana de la família. Ella ha après el català pel seu compte, el parla amb una correcció sorprenent i el llegeix. Li comento que un dels llibres més importants que s’ha editat aquest any és la biografia de Josep Pla Un cor furtiu, de Xavier Pla. Ella no coneix Pla, encara no n’ha llegit res. 

Li parlo de la seva obra, de la seva vida i de com que som a Palafrugell, i puc fer referència dels llocs comuns que ella coneix: Llofriu, Tamariu, Calella, Aigua Xellida, el cap de Creus, Cadaqués…  

Cerco en la memòria quin llibre li puc oferir que sigui un primer tast del grafòman empordanès i se m’acut que Contraban, del qual se’n van fer més d’una dotzena d’edicions, pot ser una bona tria, però a la llibreria no hi és i no hi serà; tampoc tenen Cinc històries del mar (només en castellà); estan exhaurits de fa anys, com gran part de l’obra de Pla. A la lleixa d’autors locals hi ha El quadern gris, alguns llibres de viatges i d’altres que les novetats que inunden la sala emmascaren provisionalment. L’«Obra completa», de 46 volums, en té 28 d’exhaurits; Edicions 62 ofereix impressió sota demanda d’aquests volums, que és una magnífica solució per a mantenir títols vius, però molta gent ho desconeix o desconfia d’aquesta opció. Tímidament es van reeditant alguns títols en format butxaca.  

La patum literària del país no té prou demanda, no obstant és el més conegut i profusament citat. A Palafrugell gairebé tothom que no sigui foraster o massa jove et dirà que n’era amic o conegut i que l’havia tractat, i entre els escriptors contemporanis desperta tant l’enveja com l’admiració, fins al punt que a les lleixes dels escriptors locals hi ha més llibres que parlen de Pla que dels seus propis, tots d’escriptors que l’han conegut o en saben molt o s’ho inventen, però que tots se n’aprofiten. És una mena de canibalisme literari.  

D’edicions crítiques, l’edició d’alta complexitat que requereix un treball professional molt especialitzat, només en conec una, la de l’erudit Narcís Garolera, que recupera l’original eliminant les ultracorreccions imposades pel català normatiu de la ploma de l’admirat Bartomeu Bardagí, el seu corrector i traductor més tenaç, i també les de Jordi Pla i les personals i morals del seu editor Cruzet.  

Garolera assumeix la feina ingent de posar ordre a totes les passades de mans pel damunt d’El quadern gris i l’omple de notes a peu de pàgina, que és el que dona a l’obra la categoria de crítica. Unes notes i un apèndix proposats per Garolera que l’editor (Grup 62) elimina. Així doncs, excepte aquesta revisió d’aquesta obra, el Pla que llegim, ultracorregit, manipulat i mitificat per dotzenes de mans, és un consumible editorial, com un precuinat preparat per al gust majoritari i digerible. 

Llegiu Josep Pla, demaneu-ne els llibres exhaurits per espavilar els de la 62, llegiu Un cor furtiu de Xavier Pla per conèixer-lo i desmitificar-lo i llegiu El quadern gris revisat per Narcís Garolera per saber com escrivia de veritat. 

 *Exclamació que expressa inconformitat o sorpresa. 

 

 

«Temps universal», de Nan Orriols

Hiperrealitat · Richard Martín · Oli sobre tela · 95 x 110 cm

[Un article de Nan Orriols.]

L’univers són milions d’estrelles, galàxies infinites, planetes, meteorits…; de fet, no en sabem res. El que sí que puc explicar és que mirant l’univers vaig entendre que, en relació amb el temps universal, no existim. I que el poc temps que vivim, els humans el dediquem a crear déus, partits polítics, sectes com l’Opus Dei o el Ku Klux Klan o qualsevol tipus de dogma. Seria bo que els que vulguin viure al marge de tanta bogeria tinguessin un carnet que digués «Ateu, no vol votar, estima a tothom i demana que no l’emprenyin», però això és impossible. 

 Parlaré de Vargas Llosa o de la beatificació de Gaudí o de la pel·lícula Parenostre, amb guió de Toni Soler, rei del programa Polònia i de TV3. Per què no expliquen la vida de tots els de les portes giratòries, del president Illa i del conseller de Justícia, Ramon Espadaler, membres de l’Opus? No, no cal. De fet, és el drama que hem de patir els catalans.   

 Per aplicar l’article 155, tots els espanyols es van posar d’acord. Per destrossar-nos entre nosaltres, també sempre estem d’acord: Junqueras, Rufián, Toni Soler, Ricard Ustrell, cardenal Omella, concordat… Ara, aranzels, Israel-Palestina, Rússia-Ucraïna i, com sempre, molts jutges cantant el Cara al sol.  

 Bé, això és el que fem vivint en el nostre instant de temps universal. No vull ni pensar què faríem si en tinguéssim el doble o el triple! No respectem res, no estimem res, i els que creen tots el desastres són els que ens diuen que els solucionaran. L’univers, amb un astre que anomenem Sol, ho solucionarà. I Polònia s’acabarà per sempre. 

A la memòria de Xavier Borràs

La Resistència, nota de comiat

Avui, 25 d’abril de 2025, ens ha deixat en Xavier Borràs. Un dia, a principis de febrer de 2017, una colla d’amics ens vam reunir a la Garrotxa i vam decidir fer el que avui és laresistencia.cat. En Xavier hi va treballar de valent des del primer dia. Aviat arribarem al número 100 i, malgrat que pel camí hem deixat amics, La Resistència vol continuar.

Fa uns mesos, a Ripoll, en un sopar de resistents, en Xavier va demanar el relleu en la tasca que hi portava a terme, i en tot moment va col·laborar per facilitar aquest traspàs.

Xavier, les hem passades de tots colors, però encara hi som. A continuació publiquem els principis fundacionals, que continuen intactes. Són els teus. Són els nostres. Continuem.

 

Principis fundacionals de La Resistència

L’esperit que inspira el naixement de La Resistència és la llibertat.

Tothom que treballa o publica a La Resistència ho fa de manera altruista.

Per entendre’ns bé, som més una associació gastronòmica i de debat social que no pas un portal de debat polític o doctrinari.

La nostra aportació vol ser sempre positiva i en el sentit de debatre les contradiccions que avui —i cada vegada més— són presents arreu. Moltes vegades les ignorem i això ens debilita, ens fa submisos i, sovint, molt irresponsables.

També ens inspira poder donar a conèixer fets, vides i personatges que, pel fet de viure fora de la pressió cultural de les grans metròpolis, han passat i passen desapercebuts.

Tots els textos publicats a La Resistència són lliures de drets d’autor i es poden compartir arreu sempre que, sense manipular-los, se’n citi l’autoria i la font.

Finalment: esperem les vostres crítiques i els vostres suggeriments i aportacions.

Amén

 

Reflexions d’un gandul fracassat. Cuines

Llibre de Sent Soví · El receptari de cuina més antic d’Europa · Any 1324

[Text de Eduard Garrell]

Elogi de la cuina catalana, la cuina franca del Mediterrani

No mengis mai en un restaurant on posin fotografies dels plats – Jo

Llegia en un article d’una periodista de Madrid, que no soc capaç de recuperar, que, gràcies a Ferran Adrià, la cuina catalana havia sortit de la seva decadència. Potser es referia a la gana de la guerra i al racionament de la postguerra, o a la cuina de subsistència del 1914, quan es menjaven rates, gats i gossos. Tant li fa, el comentari em dona peu a fer una reflexió sobre la nostra cuina i el mal que li ha fet el fenomen mediàtic dels fogons d’altura. També en Nando Salvà publicava l’article “El Bulli va treure la nostra cuina del subdesenvolupament”. És clar que, com que en Salvà és especialista en cinema, es deu haver empassat la pel·lícula, o li convé. A més de l’exercici, conscient o inconscient, de menystenir tot allò que és català, i nosaltres de creure’ns-ho, hi ha mites que floten sobre la nostra cuina que m’atreviré a discutir, perquè negar la cuina catalana equival a negar Catalunya.

La marina catalana, militar i comercial, ha solcat les aigües del Mare Nostrum al llarg de la història, amb episodis de domini absolut de les seves aigües. Al s. XVIII, amb el comerç de l’aiguardent, es van noliejar centenars de milers de vaixells amb càrregues cap a Amèrica i tantes altres de retorn amb cotó i lli. No cal dir que tota aquesta activitat d’anades i tornades pel Mediterrani i l’Atlàntic ha quedat reflectida a la nostra cuina. A més del vi, l’oli, el blat, les fruites, les verdures… hi ha menges i begudes que ens són comunes en tot l’arc mediterrani i s’hi han anat sumant productes, sabors i elaboracions. La llista és infinita, riquíssima, variada, imaginativa, exuberant. De retorn, els vaixells d’Amèrica portaven cafè, cacau, canya, rom, fruites, verdures i viandes del nou món.

Creadors: Alexandre i Camil Merletti – Transició de la vela al motor

Tots el països deuen tenir dues cuines, la sumptuosa i distintiva de la noblesa o la burgesia i la quotidiana, la que es fa als fogons de casa amb els elements que es tenen més a l’abast, la d’aprofitament. A pagès, cada mas tenia el trull per a l’oli, la tina i el celler per al vi, el graner, el rebost per a la matança, alguna vaca, cabres, ovelles, llet i formatges, aviram, l’hort i, arran de mar, el peix. A més, els capellans, amb el seu particular ramadà, van fer desbordar la imaginació amb les menges de quaresma i la cuina del bacallà. L’ofici de bacallaner, o la botiga de pesca salada, només existeixen a Catalunya.

Homes, dones i cuines que han vingut de les terres assolellades i riques de la Provença i el Perigord, d’Itàlia, del nord d’Àfrica, d’Orient, de les illes del Mediterrani, de les terres del nord d’Europa i d’Amèrica, passant per Castella, Andalusia, Portugal, Navarra… han confluït i constituït el corpus de la cuina catalana al llarg de segles.

També es creu i es divulga sovint que la cuina catalana ha de retre tribut a la cuina francesa.

El cuiner François ensenyant la manera de preparar i assaonar tota mena de carns, grasses i magres, llegums, pastisseria i altres menges que se serveixen tant a les taules dels grans com dels particulars

Res de res. Quan a França es menjaven naps i cols i ocellets podrits, a Catalunya, el 1324, es publicava el Llibre de Sent Soví, el receptari més antic d’Europa, i més tard el Llibre del coch, escrit pel mestre Robert al s. XV. M’atreveixo a dir que Napoleó, el gran lladre especialitzat en obres d’art, ens va robar els llibres i les receptes de convents i monestirs que van treure de pena els ventres dels francesos. Sense desmerèixer les becades i el Tatin, acuso els francesos d’haver fet malbé plats sublims de la nostra cuina amb les seves mantegues, cremes de llet i salses per amagar el tuf de les carns passades de rosca. El 1651, 327 anys després del Llibre de Sent Soví, monsieur François de la Varenne publica, a França, la manera de disfressar tota mena de carns i altres menges.

A més del parell de sogres, de mestresses de casa, algun coc i coquessa professionals i uns quants pescadors que m’han ensenyat a cuinar, Catalunya ha creat grans cuiners i cuineres al llarg de la història. Els quatre volums de La cuynera catalana del 1843 són testimoni de com la cuina estava arrelada a les llars, de les més humils a les benestants. Cuiners més coneguts com són en Jaume Fàbregas, la Carme Ruscalleda, els germans Roca, en Nandu Jubany, en Fermí Puig, l’Ada Parellada, la Maria Nicolau… s’han mantingut més o menys fidels a la cuina de casa i sovint l’han feta excel·lir. Malgrat que en algun cas els seus restaurants són inassequibles per a la majoria de les economies, jo mateix em veig amb cor d’elaborar els pèsols del Maresme amb sípia de la Carme Ruscalleda, els canelons d’en Nandu i els plats per sucar-hi pa de la Maria Nicolau. També són els meus mestres.

En Ferran Adrià, no, que me´n pot fer de mestre, perquè ha fet una cuina elitista, inassequible, inimitable, experimental i única que durant uns quants anys ha contaminat la restauració de casa nostra i a més ha comès la impudícia de formar cuiners i escampar-los. A El Bulli s’ha prostituït la cuina, se l’ha convertida en un element recreatiu d’esnobisme, de distinció de classe i d’estatus social, s’ha descontextualitzat de la realitat, sobretot del nostre marc territorial, perquè la cuina d’El Bulli, de fora estant, és cuina espanyola. El resultat és que ara, la nostra cuina, a molts modernets els fa vergonya, tanta com en tenen de saber-se catalans, i acaben menjant gyozes, ramen, quinoa, brunchs i pizzes o s’empassen una desconstrucció de trinxat de col en algun restaurant amb pretensions i sense protestar.

Voldria dir-li a la desconeguda periodista madrilenya i a l’inefable patriota Salvà, que és després d’El Bulli d’Adrià que el panorama de la cuina catalana és desolador, es tanquen mercats, molts joves no saben fer-se ni un ou ferrat, els tiktokers sense coneixement no paren de publicar bestieses, la majoria de programes de cuina de la televisió no serveixen per a res que no sigui promocionar restaurants… No l’en puc fer únic responsable, però altres cuiners avui tenen feina per restaurar el que es va destruir. Que la periodista madrilenya conservi la xocolata amb xurros i els entrepans de calamars, i que el nostre benaurat modernet es posi quètxup a la paella catalana, que jo us faré rodar el cap amb un suquet de lluerna:

Suquet amb lluerna – Foto: Bona Manduca

Suquet de lluerna com el fan els pescadors a la barca

En aquest cas es posen alhora tots els ingredients en cru a la cassola, que ha de ser d’alumini fos o de ferro colat.

Ingredients per a 4 persones:

· una lluerna d’1 kg
· 4 alls
· 2 tomates madures mitjanes
· 200 g de patates per persona
· pebre negre del bo
· oli d’oliva
· sal (es pot fer servir aigua de mar)

Peleu les patates i esqueixeu-les.

Poseu tots els ingredients a la cassola (els alls trossejats, les tomates tallades ben petites, les patates i el peix tallat en 4 trossos) i feu-ho coure a foc molt viu durant 15 minuts (depèn de les patates). Afegiu-hi l’allioli i deixeu-ho 5 minuts més a foc moderat.

Aquest suquet s’ha de fer amb peix fort (cap-roig, escórpora, congre…) que aguanti la cocció.
D’aigua, es calcula un plat soper curull per cap.
Del cap de la lluerna en podeu fer un fumet.
Disposeu d’un bon pa i d’un bon vi.

«Art fúnebre», de Josep Nogué

[Article de Josep Nogué.]

Possiblement el culte als difunts sigui l’origen de la civilització sedentària humana. Els primers assentaments havien de ser els d’aquells que ja no podien moure’s, i els monuments megalítics, on reposaven, les primeres construccions estables. Des d’aleshores la cosa ha evolucionat molt i la manera com enterrem els difunts ha marcat les diferències entre civilitzacions i cultures. Hi ha, però, dues diferències fonamentals que predominen en allò que fem amb els cossos: la inhumació o la cremació. La cultura romana, de la qual som deutors, es decanta per la primera, mentre que els pobles ibers o hindús ho fan per la segona. La cosa és que desfer-se d’un cos no és gens fàcil. D’entrada, el fet de convertir una persona viva en cos present sempre té conseqüències, ja sia en el terreny sanitari, policial, civil o judicial. La novel·la negra s’alimenta d’aquestes situacions, on sovint l’autor de l’acte s’atorga també el paper d’enterrador.

Però, una vegada donat el fet luctuós, passem a la fase de reciclatge: què n’hem de fer, del cos?

Excepte en els casos en què el causant del decés s’ocupi també de fer desaparèixer el cos (òbviament, amb la intenció de no deixar rastre), a la nostra cultura judeocristiana tradicionalment s’ha tendit a la inhumació: tornar els difunts a la terra. Així s’ha fet durant segles, enterrant (literalment a terra) els difunts en territori sagrat al costat de les esglésies, fins que el creixement urbà i les raons sanitàries han fet traslladar els cementiris fora de les poblacions, i l’especulació els ha fet similars, en la forma, als blocs d’habitatges.

Els romans ja feien els enterraments a la vorera dels camins sobre els que vestien monuments funeraris, així que, allò que hom es trobava en entrar a una població eren els seus difunts. Talment com els xiprers mostraven l’espai destinat als difunts al costat dels nostres pobles. Així mateix, cada cultura havia establert uns protocols i rituals funeraris. Unes pompes fúnebres adaptades al nivell social de cada difunt, que regulaven des del seguici amb gran nombre de capellans, en les classes benestants, fins a l’enterrament benèfic dels indigents en fosses comunes.

Ara, però, en el poti-poti de cultures, ideologies i modes entre les quals convivim, les coses no queden tan clares i molta gent, volent ser creatius, improvisen. Sovint, a la vora de les carreteres ens trobem amb creus florals, escultures o símbols al·legòrics que assenyalen el lloc d’un accident de conseqüències luctuoses, llocs on els parents o amics del finat en fan memòria. Potser perquè l’opció que s’ha triat per al cos ha estat la cremació i ja no hi ha un lloc on retre-li homenatge. I és que cada vegada més gent, ja sia per raons ecològiques, filosòfiques o de moda, es decanta per la cremació. D’aquesta manera, l’únic residu físic que queda del difunt són unes cendres dins una urna. Això no obstant, a alguns dels seus deutors els sembla poca cosa i d’escassa transcendència a l’hora de recordar el finat. I conservar l’urna sobre un moble sempre corre el risc que el gos o el gat la tombi i les cendres escampades sobre el pis siguin absorbides per la Roomba.

Així, molts opten per escampar-les, en una cerimònia familiar, en un espai apreciat pel difunt, ja sia de mar o muntanya. Si és al mar, només tenen l’opció d’acompanyar la cerimònia amb una corona de flors que, si no són de plàstic, el mar dissoldrà juntament amb les cendres. Si les enterrem a la muntanya (imitant la inhumació tradicional), no es pot evitar tampoc posar-hi algun recordatori, fotogràfic, floral o simbòlic, lligat ben visible en un arbre proper (ja n’he trobat alguns), similar als monuments de les carreteres, i acaben per ser una variant de l’art natura (land art). És a dir, que posats a ser originals, acabem tornant a la tradició. I, per això, als cementiris ja han habilitat un espai (columbari) destinat a les urnes. Altres, en canvi, si no estigués penat, deixarien el difunt al costat d’un contenidor, perquè els serveis de neteja se l’enduguessin. I és que, a totes les èpoques, el tracte que donem als difunts sempre ha dit més dels vius que dels finats.

Començàvem, però, ja al títol, amb la paraula art. I és que l’art i el culte als difunts sempre han anat junts. Els monuments funeraris, més enllà de recordar el difunt, el que fan sobretot és mostrar la rellevància social de la família que fa l’encàrrec a un artista, si bé aquesta pretensió de grandesa i espiritualitat es fa extensiva a tota la societat a través dels temples, que hi aportaran el culte ritual a la memòria dels difunts. I no cal dir que els museus estan plens del retrats encarregats per fer memòria dels personatges més poderosos i destacats de cada lloc. D’aquesta manera, els museus també esdevenen temples de la memòria dels difunts. I encara que ara es pretengui donar-los una nova missió, els museus no deixen de ser llocs on glorificar artistes reconeguts per les institucions com a prohoms mereixedors de ser recordats. Com fan els mausoleus.

Tot i que, sovint, el recordatori del difunt és tan efímer que es limita al temps del comiat al tanatori, el cas és que els humans ens resistim a la intranscendència, a acabar en el no-res, en l’oblit. No acceptem que les coses, i les persones, s’acabin. Però ara mateix l’art funerari, com en tantes coses, no acaba de trobar la manera d’expressar-se, i constantment s’improvisa en funció del criteri i gust personal dels al·legats de cada afectat. Una mena d’autogestió funerària sense criteri, sentit ni experiència. No deixa de ser un signe més de la decadència i orfandat cultural que patim.

Deu ser per això que, per voler ser nets, i ecològics, fins i tot les caques dels gossos acaben embolcallades amb plàstic enmig del bosc.

Sobre la constància

 

Resilient. El dur hivern.
Fotografia de Mikael Sundberg

[Text d’Helena Bonals.]

Dic amb orgull, perquè els que fan el contrari em semblen uns fatxendes, que tot ho he aconseguit amb constància a la vida. Tinc una minusvalidesa que em va fer estudiar en vuit anys una carrera de quatre, en la qual vaig acabar traient vuit notables i un excel·lent, i fer-la m’ha servit per sortir del pou on era a la llarga.  

L’excel·lent va ser amb un treball sobre Kafka, que justament, per posar-nos nota, se’ns permetia d’escollir entre un treball fet durant un quadrimestre o bé un examen on t’ho jugaves tot en una hora i mitja. El contrast de què parlava el mateix Kafka a El procés. Allò meu no són els esprints. 

I la poesia, que sempre és breu però molt condensada en mi, és aquella “cosa molt gran en una de molt petita” que dona títol al meu segon blog. M’agraden molt els haikus, els microrelats, els aforismes i les notes breus sobre art. I he pogut constatar que aquesta brevetat no és gens fàcil, contràriament al que es podria pensar. Fa poc algú m’ho ha reconegut. Cal tenir voluntat, però no es pot matar tot el que és gras, també ho he de reconèixer. 

La meva proesa més gran fins ara, que vaig començar a escriure als trenta-sis anys, és el que vaig fer per al meu llibre Ara Pla, que és haver comentat entrada per entrada del blog d’El quadern gris, tots els dies en què l’autor havia escrit al seu diari cent anys abans, entre 1918 i 1919. Jordi Llovet, el professor de l’excel·lent, ens va dir a la carrera que si volíem escriure ens cerquéssim una feina que ens deixés els matins o les tardes lliures, i jo li vaig fer cas, treballo en una biblioteca a la tarda. 

El títol d’aquesta publicació virtual, La Resistència, ja s’escau amb el tema d’aquest article, justament. Allò meu és la resiliència, també. Sempre em mou més el goig que no el plaer, “Vull l’alba en el que em costa / i la posta en el que desitjo”, dic en un poema meu, Persona altament sensible.