“És la conclusió a què he arribat: només hi ha un pecat mortal, i són les faltes d’ortografia.”
Joan Fuster – Aforismes
…he aixecat el cap i m’he trobat l’habitual espectacle esperpèntic del Trump i el seu xicot congriant una guerra civil, l’Ayuso i la seva frustració, l’enveja maligna dels aragonesos i de les ensopegades del nostre govern amb l’aprenentatge de la llengua. Parlaré, doncs, de la llengua, que és l’única cosa important.
Madame de Sévigné es carteja setmanalment amb la seva filla, de París a Avinyó de Provença. En una carta li escriu: “Avui la carta serà més llarga perquè no tinc temps d’escriure”. La lectura fluida de l’esplèndid francès de Madame obliga a fer una frenada i reflexionar sobre el significat de l’observació.
Per escriure bé cal pensar, cal trobar les paraules precises per construir les frases que siguin fidels a les idees, als sentiments, a les emocions… Així, doncs, hi ha una relació directament proporcional entre el domini de la llengua, la nostra capacitat per expressar idees pròpies i comprendre les dels altres, i la nostra capacitat intel·lectual.
Al cap de dotze o quinze anys d’escolarització bàsica, a casa nostra el fracàs és absolut; encara no s’aconsegueix que hom tingui uns coneixements de la pròpia llengua que permetin una expressió oral i escrita, si més no, correcta i genuïna.
Atesa la meva experiència personal pel que fa a l’aprenentatge de la llengua, em permetré la impudícia de parlar de mi.
Per qüestions relacionades amb la situació política del país dels anys 50, vaig ser escolaritzat en una escola francesa. Els francesos sempre han estat orgullosos de la seva llengua i, com han fet els espanyols, l’han imposada en els seus territoris de domini polític, amb la diferència fonamental respecte als nostres lingüicides que, mentre ells practicaven una substitució cultural, el menyspreu espanyol per la cultura ha embastardit la llengua, tant la nostra com el castellà.
Pels francesos, si més no en aquells anys, parlar i escriure correctament era una qüestió de “politesse“, val a dir, el conjunt de regles que regeixen el comportament i el llenguatge que cal adoptar en una societat. Per tant, parlar i escriure correctament era tan important com rentar-se la cara cada matí i portar les ungles netes.
No recordo haver après a escriure, ni a llegir; sí que recordo claríssimament que, durant anys, el primer bon dia en seure al nostre lloc de l’aula era que hi havia redacció i comentaris, o teníem dictat i correcció, o bé lectura i comentari de text, recitació, memorització, vocabulari…, a més del francès com a matèria. La llengua oral i escrita era la clau mestra de tot, es corregien i es valoraven els treballs de matemàtiques, geografia, història i ciències amb el mateix rigor pel llenguatge que per a la pròpia matèria. A classe llegíem Alphonse Daudet, Frederic Mistral, Édouard Jauffret, Jean de La Fontaine… i cada final de curs la mestra ens regalava i dedicava un llibre de lectura diferent per a cada alumne.
Fins als quinze anys, que vaig convalidar uns cursos de batxillerat espanyol, no havia rebut ni una sola classe de castellà, ni cal dir de català, que no fos a casa o clandestinament al centre excursionista o als escoltes. No obstant, tant el català com el castellà eren les llengües del carrer, tant com ho era el francès a l’escola, i les llegia indistintament. A l’estiu del 66 vaig dedicar unes quantes hores a l’Ortografía de Mallas, un manual pràctic de llengua castellana, i a l’hivern d’aquell mateix any començava a fer hores a les tardes a l’Editorial Prima Luce, corregint les galerades dels llibres de text. No és cap mèrit personal, és el mèrit d’una escola que va posar la llengua al lloc que li correspon, el primer.
La incompetència lingüística arrossega i aixopluga totes les incompetències: la política, la social, la laboral, l’emotiva… La deixadesa i la manca d’exigència en nom del plurilingüisme i la multiculturalitat són una fal·làcia malintencionada que ens desnaturalitza i ens degrada, a tots.
