[ARTICLE] «El premi Nobel de literatura 2026» d’Isidre Oller

Medalla premi Nobel de literatura

[Text de Isidre Oller.]

Crec que fins i tot Donald Trump sap que enguany no rebrà tampoc el Premi Nobel de la Pau. Ja és prou que ho admeti! Però com que la felicitat no és mai completa, voldrà rebre el premi en la modalitat de literatura! Algú li digué que Winston Churchill l’havia obtingut i, cames ajudeu-me, l’ínclit xèrif del món ha decidit que per què no l’havia de tenir ell, un Premi Nobel de Literatura? El seu fort, ens recordarà, és la narrativa epistolar concisa i breu basada en declaracions de guerra ineludibles, amenaces psicòtiques de mal pagador, menyspreus sarcàstics, abusos humiliants i apocalipsis conspiradores! I aquesta iniciativa té més probabilitats de fer-se efectiva que no que recaigui en algun escriptoret que escrigui en català central, mossàrab llevantí, llemosí xipella, sadragonerí o alguna mula sàvia de l’Empordà. De fet, des del 1901, han rebut el premi 121 escriptors i Winston Churchill, que era de Blenheim i no pas de Gratallops, així com tots els altres, cap ni un d’ells d’aquesta literatura tan curiosa que fem per aquests verals, on aixeques una pedra i és més fàcil que en surti un poeta que no un escorpí. Deu ser per això que hi havia els Llibres de l’Escorpí!

I ja que parlem d’escorpins, aquí som un poble que cria fiblons verinosos que clava sense vergonya en la gepa dels artistes casolans. O, com a mínim, els seus prohoms exerciten el bell esport de l’omissió i del llepaculisme estatal i monàrquic. No ens plantem quan ens hauríem de plantar! Potser Àngel Guimerà hauria estat Nobel de Literatura, o Espriu, o Martí i Pol; i aquí parem, perquè amb la democràcia tan bonica que tenim, els nostres aspirants han anat desapareixent del mapa fins al zero absolut. En aquells temps vam ser incapaços de contrarestar la diplomàcia espanyola adversa i defensar la vàlua literària dels nostres, però ara, què s’ha fet per col·locar-hi algú de les últimes generacions? Abans ja ens vam automutilar perquè no vam proposar dones per al premi, amb Rodoreda, per exemple, com a cas més flagrant. Ara, ni homes, ni dones, ni terceres vies…

Això sí, parlar en públic i quedar bé, ho sabem fer amb exageració. Carles Rebassa ho va dir ben clar en la renovada Nit de les Lletres Catalanes: no hem fet imprescindible el català per viure a les nostres terres. Molta xerrameca i postureig, molts actes de cara a la galeria, però poques garrofes per a la cultura de base i per a la cultura lliure. És increïble que els anomenats a dit en l’àmbit cultural desconeguin quina és la realitat de la base, del diàmetre, de l’altura, del radi i de res que no sigui aprofitat per emplenar formularis d’obtenció d’objectius administratius: l’horitzó és tan curt que els resultats no s’assemblen mai al necessari “voler l’impossible per arribar al possible”… Per xamba, algú ha rescatat diapositives precioses del fons de l’oceanògrafa Josefina Castellví d’un racó caòtic dels Encants de Barcelona. Però és que s’hi han trobat els papers de molts escriptors, periodistes, artistes plàstics, músics, fotògrafs morts! Quants tresors no hauran anat a parar a la trituradora, a mans ignorants o a la inevitable corrosió del temps? I en tot això, amics meus, no hi ha participat Donald Trump…

[ARTICLE] «Penedès. Infraestructures: l’aigua », de Jordi Sánchez

[Un article de Jordi Sánchez.]

La naturalesa sempre ens sorprèn. Qui ho diria, que fa tot just un any teníem una sequera de dimensió desmesurada! Avui es pot dir que  pràcticament tots els pantans són plens.

Aquesta situació ens hauria de portar a una reflexió global, començant per la Vegueria Penedès. Fa temps que insisteixo que tot comença als municipis, junt amb els consells comarcals i la governança de la vegueria; a tots ens hauria d’unir un sol desig: sabent que l’aigua és un bé que no  podem desaprofitar, ens toca regenerar-la. Hem de tenir les eines per treballar i ens calen dades actuals sobre el cicle de l’aigua; és a dir, de pluviometria local, consums actuals de tots els usos al municipi, inventari actual dels dipòsits, pous, basses i cisternes de les companyies de gestió del subministrament als usuaris, així com les fuites i l’estat de manteniment de les xarxes municipals junt amb els projectes de noves inversions; compromisos signats i amb quins paràmetres; conques hidrològiques de cada municipi, i previsions municipals d’acord amb els seus planejaments aprovats. També és necessari tractar i evacuar l’aigua i gestionar les depuradores, emissaris submarins, torrents, rius, les dessalinitzadores previstes, etc.

En altres paraules, tot el cicle de l’aigua. Cal saber com estan els aqüífers de tota la Vegueria Penedès i les seves servituds.

En època de bonança s’ha de treballar per a quan torni a girar la natura i ens porti una altra sequera. L’urbanisme dels anys 50-70 (“tot el municipi és urbanitzable”, Llei del sòl de 1956) ha demostrat que la cobdícia és una mala companyia i, més concretament, ens ha deixat un país totalment desordenat i amb alts dèficits i hipoteques de tot tipus. Amb  la democràcia vam començar a posar-hi ordre, però el saldo actual és bastant penós: els ajuntaments, desprès de menjar-se el dolç, ara es troben amb el pinyol i sense recursos.

Conclusió

Jo crec en la Catalunya de les vegueries, però cal fer un reset i posar-nos a treballar amb dades reals validades de tots els territoris, que haurien de ser accessibles als grups d’interès.

Deixem de voler acaparar més poder (ampliar l’AMB de 36 a 200 municipis) i anem per feina, començant pel que tenim més a prop: el municipi.

Des d’aquí vull donar les gràcies a tots aquells que han fet quelcom per millorar aquestes infraestructures de l’aigua.

El que dic no té color de partit, però sí que defenso que tinguem seny tots plegats, sobretot perquè som corresponsables de la situació actual.

Ens hi posem?

Així ho veig.

[ARTICLE] «Edifici català», de Josep Nogué

[Article de Josep Nogué.]

L’edifici català és com una comunitat de veïns. Un bloc d’habitatges on els veïns són molt diversos pel que fa a condició i nivell.

A la planta baixa hi ha un local pel qual han passat diversos negocis. Actualment és un bar que va muntar el seu llogater amb la liquidació d’acomiadament després de passar 20 anys a la mateixa empresa. Ara acaba de traspassar-lo a uns xinesos.

El propietari del bar és el veí del principal, que té també dos pisos més a l’edifici, heretats tots ells dels seus pares, gent de classe mitjana acomodada que s’havien dedicat a la gestoria, morts ja fa anys. Ell, però, no hi viu, al principal, almenys de manera permanent; ara està empadronat al seu xalet de la Cerdanya per estalviar-se el peatge del túnel. És advocat i, a més de ser l’alcalde del poble on resideix oficialment, és assessor de campanyes electorals del seu partit, el PSOE.

Al primer pis 1a porta (propietat de l’anterior, com el primer 2a) hi viu, des que es van casar, una parella de jubilats amiga dels pares del propietari, juntament amb els seu net de 35 anys que acaba de separar-se de la seva dona, després de tenir el seu primer fill. Els seus pares viuen en una urbanització de la perifèria. A més, des de fa temps, comparteixen pis amb uns cosins del propietari, el qual els va demanar que els acollissin per uns dies, ja que ell estava fent obres al seu pis. No se sap si pensen marxar.

Al primer 2a hi viu una parella jove sense fills, professionals qualificats, empleats d’una multinacional de les comunicacions, que esperen tenir prou estabilitat laboral per plantejar-se comprar un pis i, potser, decidir-se a tenir fills. Ara tenen dos gossos.

Al segon 1a hi viu una parella homosexual, un dels quals va heretar el pis de la seva mare.

Al segon 2a hi viu una família provinent de la immigració dels anys 60, els quals, després d’estar-hi de lloguer i d’haver-hi pujat els seus quatre fills, van poder comprar-lo quan l’antic propietari va decidir vendre’l. Ara, una vegada pagat, estan a punt de ser desnonats perquè van hipotecar-lo per finançar el negoci d’un dels fills, aturat de llarga durada. El negoci va fracassar.

Al tercer hi ha ocupes. A la primera porta, magrebins, a la segona, dominicans. Els antics propietaris no van poder pagar la hipoteca i els pisos se’ls va quedar el banc, el qual els va vendre a un fons d’inversió finlandès. Un dia algú va esbotzar la porta i van ser ocupats. No se sap massa bé quanta gent hi viu. Els veïns no hi tenen gaire comunicació, només se saluden quan es creuen a l’escala.

El quart 1a està buit, de moment. Ningú sap qui n’és el propietari, però pel que sembla hi estan fent obres per convertir-lo en un pis pastera.

Al quart 2a hi viu una senyora gran amb un estudiant a qui, a canvi de fer-li companyia de nit, li deixa una habitació.

Almenys així era fins fa poc, perquè acaba de saber-se que el propietari del principal, que també ho és del bar i dels dos pisos de la planta primera, acaba de vendre-ho tot a un fons d’inversió (possiblement el mateix que ja té el tercer) que probablement hi farà pisos turístics.

[OCELLS] «I després de la seducció ….», de Josep Plaza

[Text i fotografia de Josep Plaza]

L’objectiu darrer de la seducció és la reproducció de la espècie i per tant el sexe és del tot necessari.

Els humans pensem que som únics i com sempre en temes de sexe també ens equivoquem. En mon dels ocells podem trobar comportaments davant del sexe tant variats que podem arribar a sorprendre’ns. Hi ha espècies que estableixen parelles estables de “per vida”, malgrat això hi ha algunes en les que es donen infidelitats ocasionals, entre els trencalossos és normal que s’estableixin trios de dos mascles i una femella, en algunes espècies d’ànecs es produeixen violacions grupals o es donen pràctiques de necrofília, hi ha espècies on les parelles són esporàdiques i se separen un cop han practicat l’aparellament, naturalment també existeixen els solters que no el practiquen mai al llarg de la seva vida. Aquests descrits són alguns dels comportaments davant del sexe que criden l’atenció, però no els únics.

Com sempre, penso que els humans no som tant “humans” com diem, ni els animals tant “animals” com acostumem a pensar que siguin.

[ARTICLE] «Bandera, sí. Himne, no. «Barco pez», tampoc», de Nan Orriols

[Article de Nan Orriols.]

Pedro Sánchez, faquir encantador de serps i home de pau, amb la condició que no es tracti d’apallissar catalans per fer un referèndum i donar suport a l’aplicació de l’article 155 en permanència perpètua, ha decidit que la bandera franquista i monàrquica d’Espanya no és patrimoni exclusiu de la dreta i també és la seva. De fet, ell també és de dretes.

L’himne d’Espanya no té solució. No té lletra, és un himne mut. Què diria? Qualsevol lletra seria un desgavell. Ja tenen altres himnes, com El novio de la muerte, l’Himno de Infantería i tants d’altres. Espanya és una cosa realment surrealista. Diuen que Isaac Peral va inventar el submarí, i la Marina no en té cap que serveixi amb garanties. Abans que Peral, Narcís Monturiol, fill de Figueres, ja havia construït l’Ictíneo, que va navegar un parell d’hores a vint metres de profunditat pel port de Barcelona.

Monturiol, enginyer, polític, inventor, republicà, ateu, empresari, amic d’Anselm Clavé, pare de vuit fills, periodista, antiautoritari, defensor de la igualtat entre homes i dones, el 1846 va fundar la Comunitat Icària al barri del Poblenou ―junt amb Clavé, Ildefons Cerdà, Abdó Terrades i altres republicans― i les revistes La Madre de Familia i La Fraternidad. Va viure a l’exili per escapar de la misèria espanyola i va tornar gràcies a una amnistia. El Gobierno de España el va embargar, perseguir i condemnar a quatre anys de presó.

El 1859, a Alacant, l’Ictíneo I o «barco pez» es va presentar a la Marina espanyola, institució que el va admirar i va prometre ajudes per continuar la investigació, ajudes que no van arribar mai. Monturiol va abandonar el projecte. El 1868 va tornar a la política i va ser diputat per Manresa a les Corts Constituents de la I República.

Bé, la seva història és llarga: va inventar màquines per fer cigarretes, pinsos fets amb fusta, sistemes de fabricació de sabó, betum per a les sabates i mil coses més. També va fer el projecte d’un tramvia a Tarragona i un altre per portar les aigües del Ter a Barcelona.

No cal dir que, el 1885, va morir completament oblidat i arruïnat. Encara avui, any 2026, Espanya no té submarins fiables. Diuen que en construeixen quatre i un es dirà «Narciso» Monturiol. Isaac Peral, l’altre inventor del submarí després del català, també va acabar malament. Espanya en estat pur. No tenen remei, com el Real Madrid o les corrides de toros.

Crec que, a tot el món, no existeix un país com Espanya, on els més inútils són sempre al poder; la monarquia, perquè no la vota ningú, i el president de Castella-la Manxa, el Sr. García-Page, per l’odi que té a qualsevol cosa que sigui incapaç d’entendre. Per això, si cal renegar del pa amb tomàquet, demana que el prohibeixin. I això agradarà tant que l’aplaudiran amb les orelles.

Però l’herència franquista continua, i l’odi a Catalunya, també. Castellanitzen tant com poden. PP i PSOE mantenen castellanitzat el topònim «Ibiza» en comptes de «Eivissa». I així cada dia. De fet, al llibre d’en Ramon Cotrina Retaule de pols, hi puc llegir l’entrada dels franquistes a Sant Joan de les Abadesses. Aquí en teniu un tast:

«―Entra, Maria, a fora hi ha perill.

La nit va ésser molt llarga. La guerra s’ha acabat i la gent ―dones i mainada― retorna, apressada, al poble.

―Mare, el monestir encara hi és!

Dels balcons de les cases pengen llençols blancs.

―Ara hi haurà les tornes ―diu una dona.

Als carrers hi ha moros i soldats, i els quatre eixelebrats de sempre. El poble havia quedat sense ponts. Una inútil desesperació se’ls havia endut. La vida, però, havia de continuar. Ara faran una palanca per sota el pont Vell i la carretera pujarà per la Puda. I tal dit, tal fet. El monestir era un niu de porqueria. Costarà qui-sap-lo d’endegar-lo un xic. Mentrestant, el Centre Catòlic servirà d’església. S’hi dirà el rosari en castellà. Una missa de campanya, al camp de futbol, reunia tota la població. Hi havia un silenci pesant, sota el toc de cornetes i el sol esblanqueït de primavera. Cal que la fàbrica recomenci. La plaça del monestir pudia a ranxo i suor de soldat. Feien el foc al claustre de l’Abadia; després van instal·lar la cuina adossada a la paret de l’hort de ca la Santa. Calia refer l’escola. On s’allotjaran, però, els soldats? Els nois saludaven el senyor mestre, pel carrer, alçant el braç. I, a poc a poc, tornaven de la guerra vençuts i vencedors. I el Ter es va inflar. I l’Arsamala es va inflar. Hi ha qui diu que es va esbotzar el ventre de totes les muntanyes.»

El criminal generalísimo Franco va guanyar la guerra que va començar fent un cop d’estat contra el govern legítim republicà. Franco imposa una monarquia militar dels Borbons que no ha votat ningú i, després d’una Transició fraudulenta, Catalunya ha de continuar patint una justícia franquista, un règim fiscal de saqueig i un atac a la llengua constant. També cal dir que la classe política catalana, sigui per vanitat, gelosia o diners, és un verdader desastre. Però això pot canviar. I ho farà, n’estic segur.»

[ARTICLE] «Les cobertes, ben cobertes de creativitat» de Helena Bonals

[Text d’Helena Bonals]

Hi ha llibres absolutament genials que són presentats amb una coberta completament mediocre, el que Forster anomenaria com a “correcte, bonic i adequat”, al costat del “bo, bell i veritable”. Que no n’hi ha prou amb què la coberta ―que no la portada, paraula amb què molta gent s’equivoca― sigui molt vistosa, estètica, llaminera. L’important, com en tot el que és artístic, és que digui alguna cosa. Cal fer sempre més del necessari. Però això és una cosa que passa poc sovint, com amb la “propina” de Pla, que no es pot donar per descomptada.

Si el títol del llibre també és com el d’Una habitació amb bona vista, que és poesia, art per si sol, és més fàcil de fer-ne una interpretació brillant, com el disseny que il·lustra aquest article, que vol ser com una finestra oberta que es pugui relacionar amb aquest títol. Que avui en dia els títols ja solen ser com els eslògans en la publicitat, no n’hi ha prou amb L’Odissea, el Don Quixot o l’Anna Karènina.

De totes maneres, sempre hi haurà algú que dirà que un llibre es ven sol sense l’ajuda del dissenyador. Que amb el programa de disseny anomenat Canva, que és com un IKEA, un ZARA de la creativitat, tothom pot fer de grafista. Però, com amb la retòrica, no n’hi ha prou amb mostrar, cal persuadir, cal transformar, cal que hi passi alguna cosa. Com en els versos de Margarit: “Jo em crec el que passa en la nit / estrellada d’un vers”.

Sap molt de greu veure com una obra, treballada durant anys, es vol resumir en una coberta feta en cinc minuts. Que no dic que això no pugui passar, perquè al capdavall el títol i la imatge que l’il·lustra venen a ser condensats com un bon poema. Però entre prou i massa. Ja se sap que avui en dia habitualment els llibres arriben i marxen de les llibreries sense haver-los permès d’arribar a tothom a qui caldria arribar. Com els diaris, de seguida es fan vells. Per què matar-s’hi amb la coberta, doncs? Però entre el mejor, que és enemigo de lo bueno, jo em quedo amb el primer.

[ARTICLE] «Palau del sado», de Nan Orriols

[Article de Nan Orriols.]

En un aquelarre impossible d’imaginar per qualsevol bestiola observadora de l’exespècie humana, l’independentista Gabriel Rufián vol salvar Espanya com un dia va fer el constitucionalista i toisó d’or atorgat pel rei, representant d’una monarquia militar franquista, Miquel Roca i Junyent.

Aquí, l’opusdeista president Salvador Illa explica que a Rodalies no s’ha invertit el que calia, i dona la culpa a tothom menys al partit socialista de Madrid, que era el que ho havia de fer. L’home torna a insistir en l’aeroport del Prat, més turistes i anar cap a la Catalunya dels deu milions.

Els diaris, les ràdios i les televisions, tots subvencionats, i a Catalunya, els que realment treballem i no cobrem de l’erari públic vivim estabornits sense entendre de cap manera que Comuns i ERC donin suport parlamentari a tanta misèria política. La consellera Parlon i el Sr. Trapero apugen el sou als mossos; als mestres i als metges, no; però als mossos, ja convertits en policia al servei de la monarquia militar franquista, sí.

La Constitució no es pot tocar. La tindrem per sempre. No es pot votar una constitució on s’hagi de votar la monarquia. A Espanya, la transició va ser un frau, una estafa, i els més dèbils hem de pagar la festa d’un club de polítics pocavergonyes que han robat i violat, gairebé sempre impunement.

Exiliats, empresonats i estabornits vivim en un palau del sadomasoquisme d’on no podem sortir, i el catòlic president Illa encara es queixa que la presidenta d’Aliança Catalana, Sílvia Orriols, no s’ha preocupat pel seu estat de salut. Quins pebrots!

[LLIBRES] «Ressenya del llibre d’en Ramon Cotrina “Històries fantàstiques de Sant Joan de les Abadesses”» d’Eusebi Puigdemunt

[Text d’Eusebi Puigdemunt.]

Tots els pobles tenen al seu darrere un discurs històric que els ha conferit una certa manera de ser i d’estar, amb les fites i els personatges que els segles han anat desgranant i, al seu torn, enriquint; ara penso en els anys de la fundació i en les dones que van acabar donant nom a la vila, en la canònica agustiniana, en l’arribada del tren i la industrialització, en les alcaldies democràtiques, en la fundació de l’Institut Escola Mestre Andreu, etc., però també, ai las!, en les atzagaiades de guerres, conflictes o malures.

Però no només hi ha l’esmentat discurs històric, sinó que al seu costat hi creix el de l’imaginari, constituït per un corpus de rondalles, llegendes i contes que el pas de les centúries ha anat entreteixint i enriquint alhora amb nous components, noves vivències. I és precisament d’això darrer que us en vull fer cinc cèntims, ara i aquí, i que ja us he avançat en el títol que encapçala el present escrit.

Sis són les narracions que ens desglossa en Ramon Cotrina i Puig (1932-2020), fent ús d’un llenguatge àgil, precís, ric i entenedor, que combina amb una elegància narrativa que realment et corprèn… i no exagero. No es tracta pas d’un recull ni nou ni inèdit, puix que es publicà l’any 2013 amb motiu del monogràfic de la Festa Major de Sant Joan d’aquell any; el text compta amb unes adients il·lustracions d’en Jordi Canelles. El resultat final d’aquesta col·laboració va ser, a parer meu, un dels programes de festa major més bells i de bon llegir dels darrers decennis.

Quins són, doncs, els sis contes que ens explica en Ramon Cotrina? El primer és El fantasma del pla de les Forques, seguit per Les bruixes de Sant Joan, La por, subdividit al seu torn en tres rondalles, La por del carrer de les Mudes, La por de la font dels Capellans i La por de la carretera de Surroca; després venen El molí del Palé, El follet i, com a cloenda, Els esperits.

Molts d’ells estan ambientats en temps avials, edat mitjana i moderna enllà, mentre que d’altres són de més cap ençà, amb unes accions situades ja en ple segle XX, com ara els tres contes de La por, on ens explica també, ni que sigui de resquitllada, les facècies dels bordegassos dels Trago i del Raval, o el d’Els esperits, una descripció curulla d’ironia d’unes germanes solteres, les Blancafort, que es posaren en contacte amb la mèdium del poble per parlar amb parents ja traspassats.

En tots ells en Ramon hi va incloure petites espurnes del seu coneixement de la saviesa popular i, en aquest cas, genuïnament santjoanina, com ara en els contes de Les bruixes de Sant Joan (= de Malatosca) o El follet. En el primer cas, ho fa amb una oració contra el «mal donat», un encanteri aleshores molt temut!, que, permeteu-me, amables lectors, que us transcrigui literalment: «Mal donat, mal ignorat // així quedis mig escanyat: // torna-te’n a la casa d’on t’han portat; // rosega el cor del qui t’ha donat. // Que tot això sigui veritat // com Jesús en creu va ser clavat, // i com les tres persones // de la Santíssima Trinitat».

Als darrers paràgrafs d’El follet ens fa sabedors d’on podem trobar un «retrat» d’aquest personatge entremaliat i busca-raons: en un dels capitells del porxo de sant Mateu del monestir; l’escultor Joan Crispell, fart de les seves malifetes, l’empresonà per a tota l’eternitat esculpint-lo dins de la pedra tallada del capitell que col·locà precisament a l’entrada de l’església per tal que tothom el veiés i, si s’esqueia, anar-hi a fregar branques de llorer per col·locar després a portes i finestres de les cases per barrar el pas a aquest dimoniet; tal era la quantitat de gent que hi acudia, que el canonge sagristà manà de posar-hi un escambell perquè tots els fidels hi poguessin arribar còmodament.

Petit recull de contes, petit tresor del nostre imaginari col·lectiu que, si em permeteu el consell, val molt la pena de rellegir i de gaudir-ne d’allò més!