[ARTICLE] «Els beatles contra la paparrarquia» d’Isidre Oller

[Text de Isidre Oller.]

Al món de la cultura passen coses molt curioses, sobretot quan s’ha acabat confonent amb l’economia… Els grans premis literaris, amanits amb una bona dosi de lluentons i llana al nostre clatell, són atorgats en càlcul exacte als pistrincs fàcils que produiran. Per Sant Jordi també passa, ja ho va dir Déu: abans es colarà un camell per l’ull d’una agulla que no un ric entrarà al regne del cel! Però els poderosos que maneguen les finances s’arrapen al barrastral de la seva poltrona com les paparres més monstruoses. Aleshores, al cel dels likes, de les llistes de vendes i de la propaganda mediàtica, hi passen els camells dels personatges famosos, els llibres dels quals han estat escrits per negres i per grisos. Sí, exactament grisos, un boldró de grisos! Els narradors que fan literatura, a la cua! Els poetes… Ai, quina broma!

Tot això no seria tan greu si el criteri adquirit pels usuaris de la cultura fos a prova de tanta enganyifa i trivialitat. Les coses han de ser fàcils i que no maregin, fora filtres al guany de les grans fortunes! Explicar que la dita del camell i l’agulla és un error de traducció només faria un mal incurable als pobres consumidors de lectura. La dita exacta seria que no passaria una corda gruixuda per l’ull d’una agulla, però ja comprenc que és més espectacular i literari endossar-nos un camell! No totes les decisions del pensament dominant han de ser dolentes! La qüestió és que estem a mercè de testaferros saberuts i taxatius que mai no s’equivoquen! La butxaca no s’equivoca mai! I ara que arriba la intel·ligència artificial, pobrets humans, l’ultracrepidarianisme serà més impune que mai! No només engegaran a l’atur tota cuca artística, sinó que la majoria d’aquests testaferros saberuts també aniran al carrer! Si la IA pot fer llibres, cançons i obres plàstiques sense que s’hagi de pagar enormes quantitats de diners als creadors, ja tardem a fer net! A més, tots aquests anys de banalització de la cultura han creat una munió de gent que no entén el que llegeix ni el que escolta i que diu que un nen de tres anys pinta millor que Joan Miró! Jo, innocent de mi, vaig anotar això de l’ultracrepidarianisme perquè m’entretenen més aquestes petiteses que no veure com pixen i rellisquen pobretes víctimes en vídeos que corren arreu. Vaig pensar que era un terme de gran actualitat: és la tendència a opinar i donar consells sobre matèries de les quals no se’n té ni idea! Apel·les de Colofó va ser un gran pintor fa vint-i-quatre segles. Un sabater va voler opinar a la lleugera sobre les seves obres i Apel·les va sentenciar: “Ne supra crepidam sutor judicaret”…

Les anècdotes sobre els fets extraordinaris de les paparres de què avui m’he recordat són inacabables. Una que portaria molt per discutir és sobre la fama d’artistes que esclata un cop han mort i ja no poden molestar cap paparra. Què passa, no hi havia ningú que apreciés la seva qualitat quan estaven vius? Per quina entelèquia o casualitat arriben a ser descoberts més endavant?

Pel que podem intuir, per tant, el desdeny cap a la cultura a costa del materialisme i de l’entreteniment fàcil i esclau no ve d’ahir, sinó de molt més lluny. Va caure la cultura clàssica com estem veient com cau la cultura contemporània. Un d’aquests saberuts va posar-se taps a les orelles i no va voler veure el potencial dels Beatles en aquella famosa prova per a la Decca. No és poca cosa, si els Beatles no haguessin perseverat, potser no els hauríem conegut mai i avui la cultura contemporània hauria començat a morir una mica abans!

[ARTICLE] «La crispació (induïda)», de Josep Nogué

[Article de Josep Nogué.]

Antigament, la gent per parlar havia de trobar-se en persona i, si calia, quedaven per a una cita en un altre moment o lloc, ja fos a la posta de sol o a la lluna plena següent, elements de referència que els implicats poguessin verificar des de qualsevol lloc. Després aparegueren els correus, que portaven les citacions o missatges als destinataris, els quals responien pel mateix mitjà. No cal dir que això era un sistema força lent, en funció de la distància entre uns i altres. No obstant, fins i tot hi havia qui jugava partides d’escacs a través d’aquest mètode. L’avantatge era que el temps de reflexió era quasi infinit. Tampoc tenien pressa.

No fa pas massa temps que les coses es van accelerar gràcies al telègraf i el telèfon, tot i que sovint s’utilitzaven només per concertar una cita on poder parlar més detingudament i en persona. La comunicació no només són les emissions (el so, la imatge o el gest); si volem que sigui completa, i sense distorsions, cal que la font emissora hi sigui present.

Fins i tot amb el telèfon tradicional no sempre era possible de trobar la persona sol·licitada a casa seva quan desitjàvem i s’havia de repetir la trucada en un altre moment. De fet, era molta la gent que no tenia telèfon i s’havia de valer de l’aparell d’un veí, del bar més pròxim o dels locutoris de telèfon per poder parlar amb amics, familiars o clients, situació del tot inimaginable per a aquells que ja han nascut amb el mòbil a la mà.

Naturalment, els mètodes clàssics potenciaven la paciència i desactivaven la precipitació. Hom havia de pensar detingudament allò que volia comunicar abans de posar-se a l’aparell. I aprenia, al mateix temps, a escoltar, o a esperar la resposta en cas de missatges escrits. Tot això segueix existint, però de manera precipitada, quasi instantània. Quan ara hom truca, a qui sigui, dona per suposat que l’altre li contestarà immediatament; i quan no és així, sovint entenen que l’altre passa d’ell: primer grau de crispació.

Immediatament hom tecleja un missatge pel whatsapp i es queda esperant l’avís de la resposta. Si no es produeix de seguida només fa que incrementar l’ansietat, però, fins i tot si es produeix, això desencadena una cascada de missatges i contramissatges, reactius i reaccionaris, sense temps per a la reflexió, d’ambdues parts, que sovint deriven en retrets, insults o desafiaments, ja sia degut a malentesos, maledicències o simple incapacitat de comprensió lectora. No són poques les vegades que aquesta dinàmica esdevé la causa d’enfrontaments, trencaments de relacions o amistats, simplement per interpretacions errònies d’allò que s’ha dit. Quants xats heu deixat per aquestes raons? Tot, només per no haver dedicat un mínim de temps a escoltar i pensar la resposta. Segon grau de crispació.

Antigament un podia estar dies o mesos esperant una resposta i, mentrestant, feia la seva vida tranquil·la i pausadament. Ara, amb els nous mitjans, es dona per suposat que es poden fer ambdues coses alhora: atendre les activitats habituals de cada moment al mateix temps que es comunica amb altri, responent o inquirint qualsevol subjecte ―o subjectes― de qualsevol part del món. Algú s’estranya encara que el grau de crispació i ansietat existent s’incrementi dia a dia, segon a segon?

I això, suposant que un sigui capaç de manejar-se més o menys bé amb aquesta tecnologia que no para d’incrementar-se i transformar-se permanentment, esdevenint un front de batalla en si mateix, que requereix d’unes forces especialitzades dedicades únicament a aquests afers; fins al punt que, en lloc de procurar la comunicació, exigeixen gran part del nostre temps a orientar-nos entre les seves xarxes, o a defensar-nos dels xantatges de la pirateria dels mitjans.

Sorprenentment, ser capaç de viure immers permanentment dins aquest nivell d’estrès és considerat un mèrit professional i un valor imprescindible per a aquells que pretenen tenir càrrecs de responsabilitat dins les empreses. En diuen competitivitat, i consisteix a ser capaç de batre’s tot el dia, com forces de xoc, amb proveïdors, socis i empreses de la competència.

No és d’estranyar, doncs, que després d’estar tot el dia guerrejant hom faci extensiva aquesta actitud també entre amics i parents. En lloc de comunicar-nos ―que era la finalitat―, resulta que ens passem la vida dins la trinxera, demanant contrasenyes o disparant a tort i a dret, qualsevol que se’ns apropi. Tot, per no deixar-nos temps per reflexionar sobre a qui beneficia l’estat de crispació induït pels mitjans. El cas és que moltes de les feines actuals no consisteixen en altra cosa.

Davant la impossibilitat de fer servir aquests mitjans adequadament, per allò que (ens deien) estaven pensats, es transformen, massa sovint, en quelcom similar a les plantofades ofensives que servien (segles enrere) per provocar desafiaments i, aleshores sí, serveixen (com els padrins) per quedar en el dia, l’hora i el lloc del duel, on resoldre les diferències. I, quan arriben a nivells planetaris, esdevenen guerres declarades entre països.

De fet, és la no-resolució en els primers nivells d’afectació (la discussió o baralla entre veïns) que, en fer-se més complexa, ens porta als graus de tecnologia bèl·lica actuals. El pas següent consisteix en el bloqueig, per saturació, de les comunicacions i la consegüent desconnexió de les xarxes i, aleshores sí, tindrem temps per tornar a ocupar-nos d’allò més immediat que tenim entre mans:

blanques/peó d-4, negres/peó f-5…

[ARTICLE] «Des del Penedès, mirada cap a Barcelona», de Jordi Sánchez

 

[Un article de Jordi Sánchez.]

S’ha obert un debat territorial que té una mirada des de Barcelona, cap i casal de Catalunya. Es debat si la solució passa per ampliar l’actual AMB, àrea metropolitana de Barcelona, de 36 a 200 municipis. Crec sincerament que aquesta mirada no és la que pertoca, ja que, per la configuració física i orogràfica i per l’actual ocupació del territori català, no és l’adequada. I ja des d’aquí auguro que la propera demanda serà que Catalunya només sigui governada des de Barcelona.

És això, el futur que volem per al nostre singular país? Ja pensem bé quina governança tindrem? Continuarem amb ajuntaments, consells comarcals, diputacions, Govern de la Generalitat, delegacions de l’Estat central, Comunitat Europea, etc.? Aquest no és el camí de l’eficàcia ni el de l’eficiència.

Em sap greu el temps que perdem parlant de com resolem els problemes de la ciutat de Barcelona. Els departaments de Territori dels governs de la Generalitat hi han destinat esforç, tècnics solvents i polítics, que han treballat a fons els darrers vint anys en aquesta qüestió, amb àrees i altres plans sectorials, estudis, etc., avui, tot en un calaix!

El que no pot ser és la inoperància, deixar passar, tot sabent que l’economia d’un país no s’atura, i també se sap que el diner és poruc i que, enfront dels processos eterns, el diner se’n va cap a altres territoris que donen solucions i que siguin més operatius.

Què cal fer?

La solució passa per donar més capitalitat a les ciutats de l’interior del territori català, oferint-los plusvàlues que generin les noves inversions estratègiques. Així, calen noves infraestructures, sobretot de mobilitat (Ferrocarrils de la Generalitat) i d’altres, amb el cap i casal Barcelona i la resta de ciutats importants (xarxa).

Catalunya no pot esperar més a tenir un pla urbanístic general que sigui la suma dels 8 plans territorials parcials de les vegueries. Això implica de manera urgent aprovar el Pla territorial parcial del Penedès aprovat l’any 2017 (el 15 de febrer ha fet 9 anys!). És una prova suficient per denunciar com de malament anem, perquè la ciència de l’urbanisme també té caducitats, però l’acció econòmica no s’atura, i el que es fa i s’ocupa en els territoris amb visió de futur o no, la hipoteca, difícilment es modifica.

Així ho veig.

[ARTICLE]«Reflexions d’un gandul fracassat» L’espoleta, d’Eduard Garrell.

Aquesta imatge correspon a l’arribada del Sevillano a l’Estació de França l’any 1950.

[Text de Eduard Garrell]

«Quan la por no és innocent, ja no és por, és covardia.»  Joan Fuster

L’article amb el títol Renfe, els trens que recorren Espanya gràcies a dues dècades de treball esclau dels vençuts pel franquisme explica com el franquisme es va venjar dels vençuts.  Empreses ferroviàries com Norte, MSA, Renfe, Entrecanales, San Román, Huarte y Banús, Duro, Barbero, Babcock & Wilcox, Astilleros de Cádiz o La Maquinista Terrestre es van servir de presos polítics; prop de 400.000 van ser condemnats a treballs forçats.

Moltes d’aquestes empreses cotitzen avui a l’IBEX, però mai cap d’elles no ha fet cap reparació dels crims comesos contra la població. A la Renfe els presoners de guerra van ser destinats a reparar i ampliar la xarxa, aplanant talussos i cavant trinxeres i túnels a pic i pala. Les mateixes que ara cauen. Els afectes al règim van substituir el personal depurat o represaliat, sense cap preparació ni formació.

El dia que amb el meu pare, fill d’un maquinista de la MSA i víctima del dictador, ens vam esmunyir a la sala de control de trànsit de l’estació de França (encara és al mateix lloc), em va fer observar que tot el personal que hi treballava eren militars. Corria l’any 1959.

El 1941 Franco havia nacionalitzat els ferrocarrils de tot Espanya. A Catalunya, aquella xarxa havia estat construïda amb el capital d’inversors catalans i estrangers, amb molt poca o nul·la participació de l’Estat, que només tenia interès a obtenir els plànols i avançar-se per especular amb la compra dels terrenys.

Les companyies que durant la guerra va ser col·lectivitzades, el 1941, per la Ley de Ordenación Ferroviaria van passar unificades a mans del règim franquista, embargades als accionistes, sense distinció. Fins a aquella data, les companyies MSA i Norte unien les xarxes de Catalunya i València pel traçat de la via Augusta (Barcelona-Tortosa-València). Aquest eix ferroviari va ser abandonat amb el propòsit d’aïllar socialment i econòmicament les dues comunitats més riques i diluir les identitats nacionals en l’espanyolisme. Encara avui Barcelona i València estan unides per trens convencionals que triguen més de quatre hores a cobrir un recorregut de 350 km, en espera que les uneixi el nou eix mediterrani, que passarà… per Madrid!

Al llarg de 85 anys, la Renfe ha estat un microcosmos laboral, molt semblant a l’exèrcit i la Guardia Civil, que es perpetua per relleu generacional, de pares a fills. Treballar-hi era un privilegi per a tota la família, pels sous, els viatges gratuïts, l’habitatge, els subministraments i els economats a preus irrisoris. Els fills dels ferroviaris podien fer la mili a la companyia i en sortien amb feina de per vida, com a factors, caps d’estació o en ocupacions de certa categoria, i amb la possibilitat de triar destinació per tot Espanya.

Mai més es va recuperar la Xarxa de Ferrocarrils Secundaris de Catalunya, que s’havia començat a bastir i que havia de vertebrar el territori. Una xarxa que ja havia estat boicotejada per la dictadura de Primo de Ribera. Les quinze línies de via estreta catalanes van ser abandonades i desmantellades per manca d’interès de l’Estat i per consolidar el centralisme absolut de Madrid.

Entre el 1991 i el 1996, Mercè Sala, impulsora del megalòman projecte de l’AVE i desprestigiada a casa nostra per voler eliminar la línia de Barcelona a Puigcerdà, va fer un intent maldestre de posar ordre en aquesta companyia. El poc que va aconseguir va ser ràpidament destruït per l’afany persistent de demolició d’aquest servei públic. Avui dia, el 48 % de les inversions a Rodalies han anat a parar a Madrid i el 16 %, a Catalunya; i a l’AVE s’hi ha invertit 15 cops més capital que a Rodalies, malgrat que només el 10 % dels usuaris la fan servir).

Patim, doncs, una llarga història amb la Renfe com a instrument de colonització i decatalanització. Una societat vençuda, mesella, esporuguida i submisa s’ha acostumat als  abusos quotidians. Poc sovint s’intenta alguna tímida protesta, sense revolta, a la qual ningú dona suport, i els successius governs de la Generalitat es deixen ensarronar a consciència, per anar tirant de la rifeta. L’actual «Govern de tothom» s’agenolla davant del sindicat ultra de maquinistes, que l’intimida i l’amenaça per evitar un hipotètic traspàs ―i, de pas, fot els usuaris― i forma part de l’ADN de la companyia.

La Renfe no funcionarà mai més, perquè la finalitat per a la qual ha estat concebuda no és la de vertebrar el país, ni portar la gent a la feina o a la universitat, ni fer que el país funcioni. Tampoc tenen la intenció de tornar-nos-la perquè ens espavilem. L’estat de degradació programat de la xarxa ha arribat a extrems gairebé irreversibles que només es poden  reparar amb importantíssimes inversions, però també cal, tant sí com no, un canvi de mentalitat. Espanya és capaç de fotre els calés a qui sigui, però canviar de mentalitat és de totes passades inconcebible, i més en una qüestió en què es juga la unitat d’una falsa pàtria que és una coartada per a l’espoli.

Ara caldrà veure si paralitzar el port, col·lapsar les autopistes, aturar el transport ferroviari, fer perdre milions a les empreses (i no només a les catalanes) i defraudar els importadors i exportadors d’arreu del món serà una opció acceptable per Europa, el món i la resta de comunitats espanyoles. Es pot aïllar Catalunya? Es pot substituir el port de Barcelona pel de València? El Pertús per Bielsa? Aquesta situació pot ser l’espoleta que faci explotar un parell de parlaments: el d’aquí i el de Madrid. Estiguem al cas, no perdéssim altre cop el tren.

[OCELLS] «S’acosta la primavera, és temps de seducció», de Josep Plaza

[Text i fotografia de Josep Plaza]

Amb la intenció d’atraure, fascinar, conquistar, enamorar i altres estratègies per iniciar una relació romàntica o sexual els humans podem fer gala del nostre patrimoni, d’altres objectes atractius com joies, cotxes i motos potents i vestits llampants, maquillatge, habilitats socials com l’ús de la paraula, el cant, el teatre, la bellesa física, i altres estratègies, pensant que som els únics éssers vius que fan servir aquests elements. Res més lluny de la realitat, de fet no som més que uns mers imitadors.

El petit Ànec mandarí mascle, el Paó blau i molts altres ocells fan servir els seus espectaculars plomatges per atraure les femelles. L’Ocell lira és conegut per la seva capacitat d’imitar milers de sons i aquesta capacitat la fa servir per captivar la femella dels seus somnis. Alguns colibrís fan vols en picats gairebé suïcides per captar l’atenció de la parella desitjada. L’Ocell del paradís crea una escenografia i executa una dansa espectacular per fascinar l’espectadora (Entre altres llocs es pot veure a: https://www.youtube.com/watch?v=BnLE-G1hVAE). El petit Teixidor fa gala de les seves habilitats constructives i sedueix la parella si a aquesta li agrada l’habitatge que ha construït per a ella. Aquestes són algunes de les moltíssimes i variades habilitats que despleguen els ocells que superen amb escreix les nostres.

Per cert, tot això que comparteixo amb vosaltres (ja em disculpareu) ho faig sense la més petita preparació científica i, si algú de vosaltres sou experts en la matèria, és probable que us poseu les mans al cap, davant de tanta bajanada i atreviment. Que quedi clar, tot el que dic ho faig a títol personal i és únicament una opinió, sense cap altra pretensió.

Però penso que els humans no som tant “humans” com diem, ni els animals tant “animals” com acostumem a pensar que siguin.

[ARTICLE] «Decadència – Independència», de Nan Orriols

Imatge: Suite Catalana, Antoni Tàpies

[Article de Nan Orriols.]

Crec que, com més tecnologia, més decadència. La tecnologia substitueix la necessitat que tenim de pensar per subsistir. La classe política fa servir la tecnologia per manipular la ja sempre deficient democràcia i utilitza els impostos per subvencionar mitjans de comunicació. 

La intel·ligència artificial castellanitza Gaudí, i els narcisistes que habiten al PSC-PSOE, com el president Illa, o a ERC, com Oriol Junqueras, i també al món judicial i monàrquic, van intercanviant cromos procurant tenir-nos sempre, als súbdits, ben estabornits. Intenten fer-nos creure que som ciutadans, però no és cert. Els súbdits paguem impostos, i la classe política narcisista viu de l’erari públic permanentment. I això passa a tot el món. Putin i el president dels EUA són parells, com el papa de Roma i els aiatol·làs. Tots menteixen per defensar la seva neurosi. 

Podem veure psicòlegs analitzant el que passa i filòsofs que expliquen, com els psicòlegs i els sofistes, el descobriment de la sopa d’all. Periodistes entrevistant escriptors i, tant els uns com els altres, subvencionats; i tot, per explicar que cal augmentar el pressupost de cultura. 

 Si expliquen a la televisió que a muntanya hi ha risc d’allaus, en poques hores tenim persones colgades a la neu per una esllavissada. Aquests individus creuen que són experts i que controlen el risc. Tot és per la decadència de l’espècie, que creu que està protegida i que sempre podrà cobrar la pensió i les pagues dobles. 

Molts polítics són verdaders dements que lluiten per imposar el seu dogma. Se’ls en fot tot: la innocència dels més petits, el laïcisme a les escoles i la defensa de les llibertats. Fa milers d’anys ens guiàvem per les estrelles. Més tard, per la brúixola. Ara, pel GPS, i ningú no sap on és el nord ni el sud. Sense electricitat ni petroli, s’acaba tot. 

Tot són desastres, morts, accidents, virus, etc. No sabrem la veritat dels senglars de Collserola. No sabrem la veritat de la malaltia del president Illa. No sabrem la veritat de res. Avui, tots anem al vaixell de Junqueras, sense veles ni rumb. I el diputat Rufián, aplaudint amb les orelles.  

Però el desastre més gran per als que som independentistes va ser la derrota de l’1 d’Octubre. I ara, un cop més, els servidors de la monarquia militar franquista apliquen la venjança amb urc. Tots els militants del PSC, PP, Vox, Comuns… treballen per fer desaparèixer la nostra identitat. Ens roben descaradament, i alcaldes, diputats i regidors d’aquests partits o simpatitzants busquen un benefici personal servint els hereus del franquisme.  

Molts cobren de l’erari públic des del dia que van néixer, com Salvador Illa, Ramon Espadaler i tants d’altres. Passa el mateix a TV3 i a altres institucions. On és el senyor Iceta? I el senyor Duran i Lleida? No acabaríem mai…  

Rodalies és una ferralla i l’AVE, una empresa deficitària però que va servir per enriquir el «palco del Real Madrid», una monarquia militar franquista i, si cal, catòlica. La quitxalla, innocent, paguen amb llàgrimes la corrupció dels miserables.   

[ARTICLE] «Josep M. Andreu i Reñé, “El Mestre Andreu”» d’Eusebi Puigdemunt

[Text d’Eusebi Puigdemunt.]

No és pas cap secret afirmar que les promeses, quan es fan, s’han de complir i això és, precisament, l’objectiu d’aquest escrit dedicat a la memòria de qui ha estat, històricament parlant, la màxima figura en el camp de l’ensenyament a la vila de Sant Joan de les Abadesses, en Josep Mª Andreu i Reñé, popularment conegut com «el Mestre Andreu». 

És innegable, doncs, que la seva figura ha deixat una petja perdurable alhora que ha marcat la vida educativa de la vila de les Abadesses, ja que el seu record encara hi roman ben present a dia d’avui: un carrer du el seu nom a l’igual que l’Institut Escola de la població i, just al costat de la banda de llevant del centre escolar, un monument obra de l’escultor santjoaní Francesc Fajula i Pellicer que es va inaugurar el passat dia 13 de juny. 

Formació i primers anys. Nascut a  Montblanc el 18 de gener de 1869, inicià els estudis de Magisteri a l’Escola Normal de Mestres de Tarragona l’any 1883 on el 1886 i amb només 17 anys, va obtenir la titulació pertinent per poder exercir com a docent. La seva primera destinació va ser a Vila-Seca com a interí de pàrvuls fins a l’any 1889 i, un cop acabà el curs, retornà a Montblanc per preparar les oposicions que es van celebrar la primavera de l’any següent a Barcelona per proveir les places vacants de diferents escoles d’arreu de Catalunya. Un cop aprovades se’l destinà a l’escola de la Granadella (Les Garrigues) i un parell de mesos més tard, se li concedí el permís per anar a ampliar estudis a Barcelona. Acabada aquesta etapa d’ampliació i formació, trià com a nou destí Sant Joan de les Abadesses: corria l’any 1893. 

Els inicis a Sant Joan de les Abadesses. El 15 d’agost d’aquell mateix any va prendre possessió de l’escola unitària de nens. Si en un principi la seva idea era estar-se a Sant Joan un parell o tres de cursos com a molt, el matrimoni amb na Dolors Bellapart, l’arrelà a la vila on hi va exercir la docència vint anys, del 14 d’agost de 1893 fins al 31 d’agost de 1913, que va anar a Palamós com a director de l’Escola Graduada. 

 El mestre. Cal dir que fou a Sant Joan on se sentí i es va saber mestre. Tal com diu el seu nét: «…Tots els seus esforços anaven encaminats a ensenyar i a aprendre, d’aprendre amb avidesa i de millorar la formació dels seus alumnes». Els seus esforços per millorar la qualitat de l’ensenyament foren coronats amb l’èxit: el 1905, aconseguí la creació oficial d’una plaça auxiliar, amb un docent pagat per l’Estat i a l’any 1911 que a l’escola se li reconegués la consideració d’Escola Graduada en comptes d’Unitària, amb tres graus i un mestre per grau. També va impartir classes de formació d’adults als treballadors de la fàbrica Espona. 

Inquietuds pedagògiques. A partir de l‘any 1902 endavant va dur a terme diversos viatges a l’estranger per ampliar estudis, cosa del tot infreqüent aleshores: Ripastrone (Itàlia), Tolosa de Llenguadoc i, el més important, a França, Suïssa i Bèlgica on al llarg de tres mesos contactà amb els centres de recerca i innovació pedagògica més avançats del moment. 

[ARTICLE] «Embolcallar-se de llibres, ¿sí o no?» de Helena Bonals

Van Gogh
Gauguin

[Text d’Helena Bonals]

Aquestes dues pintures de Van Gogh de dalt, com gairebé tot el que pintava aquest autor, són plenes de sentit. La cadira de Gauguin, de nit, és una mica ampul·losa, i en ella reposen un parell de llibres, a banda d’una espelma en un canelobre. Tot el contrari de la de Van Gogh, senzilla i rústica, de dia, amb un vici diferent de la lectura, la pipa de fumar. Una pipa dins aquest quadre que Paul McCartney feia servir per il·lustrar The Pipes of Peace, la cançó més sublim que mai li he sentit. Com que totes les coses es poden veure de més d’un costat, jo no em resigno a veure la lectura com una activitat perniciosa. Més aviat, «Crec que l’home va deixar d’utilitzar les dues cames del davant per arribar algun dia a poder tenir un llibre entre les mans», diu un aforisme meu. També André Maurois parlava de la lectura com d’un «vici impune», o sigui que no pot ser castigat.  

Sebastià Serrano, a El regal de la lectura, defensa la conveniència de l’activitat de llegir per al cervell més enllà de l’entreteniment o els coneixements que pugui generar en el lector, a través de la reserva cognitiva que permet d’obtenir, la que fa més difícil la demència en la vellesa. 

Quan jo estudiava una assignatura d’història de l’art em va quedar a la memòria com, en un quadre on sortia una noia llegint, s’hi podia interpretar com una persona davant d’un llibre no és més que la imatge de la dignitat. Una imatge que ara és poc habitual quan vas en metro o en tren. Però de lectors sempre n’hi ha i n’hi haurà, per sort. Ara que està tant de moda la poesia, també proliferen els clubs de lectura, que converteixen una activitat solitària en una manera de fer vida social, dues coses que són com un oxímoron. 

La carrera de filologia, o d’estudis literaris actualment, és de les úniques, com la resta de les carreres d’humanitats, que no es fan per les sortides professionals que puguin tenir, sinó pel gust d’estudiar el que t’omple i prou, i que serveix per a anar per la vida com no et servirà mai la carrera de química, per molta química que sàpigues.  

Abans tothom tenia una enciclopèdia al menjador de casa, encara que ningú fos lector dins la família. Actualment ja no cal, perquè existeix el llibre electrònic.  

Hi ha molts llibres, començant pel Don quixot i acabant per Madame Bovary, que denuncien com la lectura pot fer estralls. Però és curiós que ho facin dins d’un llibre. Igual com Forster es carrega els que s’embolcallen d’art, música i llibres dins Una habitació amb bona vista. Però diuen que en els camps de concentració sobrevivien millor els que acostumaven a llegir habitualment que no els més fornits físicament. Ser lector, en aquest sentit, és tenir sempre un llibre per llegir rere l’altre, no poder-ne prescindir. 

Em quedo amb el que deia Borges: «Sempre vaig imaginar que el Paradís seria algun tipus de biblioteca». Per això jo dec treballar en una feina com la que s’hi fa.