Soc un ingenu. I un pretensiós! Em crec més llest, treballador i cívic que l’absoluta majoria de governants del món. Ho veig tot molt fàcil: més que fàcil! Fa un munt d’anys vaig escriure un conte en què un ajuntament decidia que, si volien estalviar en obra pública, la millor estratègia, aprovada per tot el consistori en ple, era que tot es fabriqués amb la màxima qualitat possible, de manera que, un cop inaugurada qualsevol actuació, fos perfecta en aspecte i condicions per a durar per sempre i, així, no tornar a invertir en aquell concepte mai més. D’altra banda, això permetria destinar nous pressupostos a altres necessitats noves que anirien venint segons els avenços socials i tecnològics. La sopa d’all!
I soc tan ingenu, que, com a digne prosèlit del cavaller de la Manxa, el que he llegit i vist m’ha fet creure fermament que això seria possible per a tot el món. Com? Encara que avui dia podem tenir molts dubtes que visquem en la millor època de la història, jo sempre he pensat que la civilització, potser lentament i mandrosa, ha anat avançant molt i sense aturador. Quan em diuen algunes ànimes beneïdes que «això abans no passava», jo penso en els milions de morts per armes blanques o de foc en les mil batusses i guerres que hi ha hagut a la vella Europa des que en tenim memòria. En els milions de morts per fam i malalties avui trivials. En la impossibilitat de les grans majories d’accedir a l’educació i la cultura…
Però bé, no vull perdre el fil d’explicar per què soc tan ingenu. Paral·lelament a l’observació de com hem anat avançant, m’adono que cada esglaó, si ho analitzem sense prejudicis i destorbs, s’ha fet amb molt d’esforç i cost humà, i aquest peatge ha estat genuïnament inútil, perquè les noves generacions han vist que havíem arribat a coses que després ens han semblat evidents. És un despropòsit total. Per exemple, els antics governants ―assimilables als que estan ara en la mateixa posició― s’entestaven a exigir jornades i condicions de treball totalment absurdes. Algú em dirà que estic descontextualitzant. M’importa una sopa d’all! L’assumpció de condicions de treball més dignes sempre ha anat, en tot cas, més lenta de com la lògica humana i l’avanç cultural proposaven. Però era imparable que hi arribaríem.
I acabo amb les meves pretensions. Si veiem clar què seria millor per al planeta, i que si no ens ho carreguem tot pel camí sabem que hi arribarem, per què resistir-s’hi per l’afany avar d’uns pocs? Jo soc un ingenu, però em sembla que a la vora hi tinc una societat molt covarda… i ingènua, per deixar en altres mans el que altres generacions hem lluitat en primera persona del singular i del plural per a tirar endavant.
“Els orígens de la intel·ligència emocional comencen quan Thorndike el 1920 utilitza el terme intel·ligència social per descriure l’habilitat de comprendre i motivar a les altres persones. Va ser, doncs, el 1940 quan Wechsler explicà la importància de conèixer i de saber gestionar les emocions.”
Font: wikipedia.
Si tenim en compte aquests conceptes que ajuden a determinar la capacitat d’entendre el paper individual en la comprensió de les pròpies emocions i el social en la interacció activa amb altres individus d’una mateixa o diferent espècie, podríem dir que els ocells poden gestionar “emocions”?
Els avenços fets en investigacions duts a terme amb ocells en els darrers anys han demostrat que els còrvids, entre ells les garses, tenen la capacitat de construir eines, resoldre problemes equivalents a equacions de segon grau, però també de jugar pel gust de jugar, fer-se bromes entre elles, dir mentides i enredar a d’altres, soles o interactuant en grup. De fet, en l’imaginari popular, l’expressió “ser una garsa” fa referència a la seva astúcia per enredar a d’altres.
Personalment he pogut veure i gravar en vídeo com un grup de tres garses distreien un falcó pelegrí per robar-li el menjar que havia caçat i ho aconseguien.
També tinc constància de com una garsa durant dies perseguia, escridassant, un gat que havia matat una de les seves cries: una reacció “molt humana”.
Per cert, tot això que comparteixo amb vosaltres (ja em disculpareu) ho faig sense la més mínima preparació científica i, si algú de vosaltres sou experts en la matèria, és probable que us poseu les mans al cap, davant de tanta bajanada i atreviment. Que quedi clar, tot el que dic ho faig a títol personal i és únicament una opinió, sense cap altre pretensió.
Però penso que els humans no som tant “humans” com diem, ni els animals tant “animals” com acostumem a pensar que siguin.
«Els records són l’única riquesa veritablement nostra, allò que ningú no ens pot prendre.»
Artur Bladé i Desumvila, periodista i escriptor
La història recent del nostre país va ser influenciada per una petita constel·lació d’homes brillants que es van conjugar entre ells a principis del segle XX: Salvador Dalí, Narcís Monturiol, Carles Fages de Climent, Francesc Pujols, Alexandre Deulofeu, Josep Pla, Josep Dencàs, Artur Blader i n’hi podria afegir uns quants més, però vull centrar la meva reflexió en Alexandre Deulofeu.
Al cercle més íntim de Deulofeu, a més del seu amic incondicional Artur Bladé i Desumvila, hi ha quatre personatges inseparables que al meu entendre es complementen, o més aviat es completen, tot i que la història manipulada per Espanya i pel botiflerisme autòcton n’hagi bandejat alguns.
Dalí i Pla s’estalvien l’oblit. Ells marcaren el pas de l’oca al ritme dels tambors del règim franquista i van merèixer l’atenció dels llepaculs de torn, sense detriment dels seus mèrits.
Dalí, amb la por al cos pel seu anticristianisme, va tornar a Espanya com a apòstol d’un nou misticisme catòlic i romà, prodigant lloances a Franco.
Francesc Pujols, encara ignorat i desconegut per molts, anava unes quantes passes endavant, m’atreveixo a dir tantes que encara no l’hem atrapat, tot i ser la font d’inspiració del gitano més espavilat de Figueres.
Carles Fages de Climent, distret entre emporitans, grecs i romans, va tenir la mala sort d’anar sempre a contra corrent: quan calia ser d’esquerres ell s’arrenglerava amb les dretes, i viceversa, bandejat doncs per sospitós.
I finalment Alexandre Deulofeu, el republicà pacifista i polifacètic de Figueres que es va allunyar de tots ells i a qui van tractar amb indiferència i menyspreu. Deulofeu es va exiliar a Montpeller del 1939 fins al 1947. A Montpeller, el farmacèutic, físic, químic, polític, filòsof, historiador, músic, poeta i agricultor, un home d’una capacitat intel·lectual aclaparadora, es va guanyar la vida d’exiliat tocant el violi i el saxòfon pels cafès de la ciutat i menant els horts d’un francès que el va acollir i amb qui va començar a experimentar amb els cultius hidropònics, que avui ocupen milions d’hectàrees arreu del món i dels quals n’és el creador ignorat. Fastiguejat pels debats estèrils de les tertúlies dels cafès de la ciutat i de veure les indignes borratxeres d’alguns personatges destacats, va anar a presentar-se al Dr. Pesch de la Facultat de Medicina de Montpeller, el qual li va facilitar l’accés a la Biblioteca de la Universitat. Fou allí on, entre la fanga i el violí, va construir la seva Teoria de la Matemàtica de la Història.
Un cop instal·lat a la facultat, en una conferència, Deulofeu va exposar el seu parer que Alemanya, malgrat que seria vençuda en la Segona Guerra Mundial, en deu anys es posaria al capdavant d’Europa, mentre que els imperialismes francès i anglès entrarien en decadència. Aquestes paraules van caure com un gerro d’aigua freda entre els exiliats republicans, perquè les van interpretar com una victòria del feixisme, i molts d’aquells valents li giraren l’esquena i li negaren la paraula.
Otto Skorzeny, famós comandament de les SS, va fugir d’Alemanya després de la desfeta del régim nazi establint-se a l’Espanya franquista on va viure discretament, vinculat a xarxes d’exnazis i negocis internacionals.
Ara, al cap de 81 anys, tenim prou perspectiva per veure què ha passat realment. Hem vist com Espanya, Argentina, els Estats Units i fins i tot Israel van acollir, refugiar i contractar científics, enginyers, industrials i assassins nazis. Els van utilitzar com a mediadors, com havia previst Deulofeu, de la puixant indústria metal·lúrgica, automobilística, química i farmacèutica alemanya. Van col·laborar amb les indústries espacials, armamentístiques i alimentàries de països europeus i americans, van col·laborar amb la CIA i el Mossad, malgrat que amb l’altra mà financessin la resistència palestina.u També se’ls veu secretament embolicats en els assumptes més tèrbols d’Amèrica, Xile, Argentina, Portugal, Grècia, Egipte, Israel, Palestina… i la Santa Seu.
Alguns van participar en la construcció de les bases americanes del seu millor país d’acollida: Espanya. La política no té pudor ni ètica ni entranyes, i en la lluita contra el comunisme tot s’hi valia. A Nuremberg es van jutjar, si no erro, 24 responsables nazis. Imaginem els centenars de milers que se’n van sortir amb la ideologia intacta i el seus negocis protegits.
Al cap de més de 80 anys es desclouen els ous de la serp que hem estat covant: Trump, Milei, Bolsonaro, Putin, Zelenski, Netanyahu, Abascal, Salvini, Meloni, Le Pen, Orbán, Gauland i Weidel, Jussi Halla-aho… són la nova ventrada de bèsties neonazis que es volen menjar el món a queixalades.
Alexandre Deulofeu no es mereix el tracte que se li ha donat a casa nostra, amb la nostra miserable televisió tractant-lo de Nostradamus del s. XX. D’una banda perquè era un científic, no pas un àugur, i de l’altra perquè encara no s’ha equivocat.
L’Alemanya que descriu Linda de Cirino a La venedor. d’ous i la d’Agota Kristof a Claus i Lucas són, sens dubte, les que van perdre la guerra, però la serp es va esmunyir i li vam fer el niu. Ara, els càlculs de Deulofeu quadren: Amèrica s’aboca a una guerra civil, França i Anglaterra estan en fallida, els nazis guanyen la Segona Guerra Mundial, Alemanya pren les regnes d’Europa i Espanya té data de caducitat el 2029.
Quan estudiava a la universitat i estava a la meitat de la carrera, vaig sentir per primera vegada la frase «Estem en el pas de l’equador», en referència a la línia central del planeta Terra.
Al món municipal també s’aplica, per ser el moment de la meitat del mandat (dos anys), i això vol dir que els dos anys següents són per rematar obres i projectes, compromisos dels programes electorals, però el darrer any es treballa ja per confeccionar la nova candidatura. El pas de l’equador es converteix en una fotografia, per veure si el programa porta bon ritme en el cas dels que governen, i per contrastar si els seus missatges són prou convincents per a l’oposició.
Els mandats municipals són de quatre anys fixos (a França són de 6 anys). Jo proposo que siguin de 5 anys, i amb dos mandats com a màxim per al cap de llista. Amb un escenari de 10 anys, es pot fer la feina amb una millor programació i amb una gestió no tan tensada.
Hi ajudaria modificar el codi local actual. Fa temps que recordo que el segle XXI no es pot seguir amb la política de campanar, cal posar-nos al dia. Hem de reduir i simplificar els tràmits, ja que estem molt lluny d’una eficiència raonable. Sobren estructures i manca control. Per fer aquesta feina i aconseguir aquest objectiu, al país tenim professionals que ens poden ajudar, i molt, a alliberar la «tela d’aranya» existent. Una altra cosa que no pot esperar més és disposar d’una llei electoral pròpia (som l’única comunitat autònoma que no en té).
D’altra banda, Catalunya ha de tenir un document urbanístic general, no podem esperar més; tenint les 8 vegueries aprovades, no hi ha motiu perquè no sigui així. Constato des d’aquí la urgència d’acabar de tramitar el Pla territorial parcial del Penedès. Des de l’any 2024, quan se’n va aprovar l’avanç, estem aturats, i cal tenir en compte que s’ha de tramitar el planejament derivat i que això comporta la participació de la població del territori (les 4 comarques) amb una exposició pública adequada.
Conclusió
L’any 2026 ha de ser el de l’aprovació definitiva urbanística del Penedès, amb la inclusió del ferrocarril de mercaderies a l’eix transversal ferroviari, donat el consens de tots els grups polítics del Parlament de Catalunya, reconeixent el feixuc treball fet per l’Associació Pro Vegueria Penedès. Gràcies a tothom que ho ha fet possible!
Es diu que el primer a morir de la família dels Romànov va ser el tsar Nicolau, mentre que la dona i les filles van costar més de matar degut al “blindatge” de joies que duien amagades dins els seus vestits. I és que, en moments de crisi, els rics sempre s’han valgut de les joies com a mitjà per transportar fàcilment i ràpidament les riqueses que poden salvar del desastre.
Les arts sumptuàries sempre han servit com a mitjà d’acumulació de recursos, cosa que no permeten altres matèries fungibles com són els aliments, d’utilitat i consum immediats o de poca durada. No obstant, a l’hora de fugir precipitadament, sovint no hi ha temps per embalar, carregar i emportar-se obres d’art, mobles, instruments o relíquies, que quedaran a disposició i criteri del que vulguin fer-ne els ocupants. I ja sabem que bona part del que contenen els museus ha estat adquirit d’aquesta manera.
Els diners i les joies, però, són més fàcils de transportar, i és per això que foren creades la majoria, a més de demostració de poder, com una manera de portar el patrimoni al damunt en cas de fugida. Algunes pedres precioses arriben a tenir el mateix valor que una hisenda sencera. També algunes obres d’art (quadres, escultures, instruments musicals, incunables) poden tenir el mateix valor, cosa que les converteix en objectes propicis per a l’especulació. Que les decoracions d’esglésies i palaus evolucionessin dels frescos o mosaics directament fets sobre els murs a la pintura sobre tela, es deu precisament a la facilitat per ser desmuntades i traslladades de lloc. Si no, que els ho diguin als responsables MNAC amb les pintures de Sixena. Per tant, aquesta evolució de les formes d’art també és un reflex de la solidesa d’un país i de les especificacions de futur que el sustenten. Per contra, una cultura nòmada només pot acumular allò que pot portar al damunt.
Un imperi es defineix pels edificis i monuments ―immobles― que és capaç d’aixecar, i que creixen en paral·lel a les institucions i empreses que els fomenten. Les formes en què s’expressen diuen molt del nivell de recursos dels quals disposen, de la solidesa de les institucions i dels pensaments que els impulsen. Qui disposa d’un país pot dedicar-se a aixecar monuments de tota mena sense patir pel temps que es requereix per construir-los o les despeses que comporten. I, al contrari, qui es mou en la precarietat i només disposa d’uns pocs elements, sol expressar-se amb accions precipitades de tipus tags o grafits, que, degut a la pròpia dinàmica, tindran una vida absolutament efímera, com sol ser la dels insectes. Sí, es podria dir que és una democratització de l’art, abans només reservada a les elits i ara accessible a qualsevol que decideixi expressar-se. Tothom, d’una manera o altra, pot ser artista.
Això sí, immersos en la precarietat més absoluta, tant pel que fa als mitjans com a les presses per la realització o la durada de les obres. Així, l’art que triomfa són les accions efímeres ―fugisseres― dels considerats “artistes conceptuals”, més properes al circ i als titelles que a les catedrals i els seus retaules o vitralls.
Com sabem, de les grans cultures de l’antiguitat només ens n’han quedat les seves obres. Però, si mirem on la nostra cultura actual inverteix més recursos (autopistes, viaductes, oleoductes, ports, industries energètiques, fabricació de vehicles, armament), podem veure que tot gira al voltant de tot allò que implica mobilitat, acceleració, desplaçament constant i permanent de gent i recursos. Allò que ens defineix és tot el contrari del que es considera estabilitat. Estem al final del cicle. Estem tornant al nomadisme. Estem fugint.
Quan ja el comú de la gent no disposa de llocs estables, de recursos econòmics ni de possibilitats de conservació, perquè es veu obligada a traslladar-se de manera freqüent, l’únic temple que ens queda on aplicar obres d’art amb què expressar-nos és el propi cos en forma de tatuatges. No és gens estrany, doncs, que aquesta sigui la manera de sobreviure de molts artistes actuals. El culte al cos ha vingut a substituir qualsevol altra forma de transcendència. Hem creat l’art de la fugida per excel·lència. L’art de la desesperació i el pànic. Aquest, però, no serveix ni tan sols per aturar cap bala, com pretenien els escapularis carlins.
«La maduresa de l’home és haver tornat a trobar la serietat amb què jugava quan era nen.»
Nietzsche
M’adono que els tradicionals anuncis de joguines pràcticament han desaparegut de la televisió. La generació X possiblement hem estat la més afortunada pel que fa als jocs i a les joguines: les carències de l’època ens van desenvolupar la imaginació de tal manera que de qualsevol cosa en podíem fer una joguina o inventar-nos un joc, dins de casa, al carrer, als marges d’una riera o al mig d’un bosc. De fet, vam ser els pioners dels jocs creatius i de les joguines imaginatives.
Als anys 60, amb el baby-boom, el plàstic va revolucionar el món de les joguines i va impulsar la seva comercialització massiva, i més endavant, als anys 80 es va produir la revolució de les joguines elèctriques. Rico, Payá, Comansi, Famosa, Lego, Madelman, Geyper, Meccano, Tente, CinExin, Scalextric… creixien per mà de la televisió i així, nens i nenes es van anar convertint en consumidors. La indústria de les joguines creixia imparable, singularment al País Valencià.
A partir del 68, l’escolarització abasta totes les capes d’una societat que es va obrint lentament a noves idees i comença a entendre que cal repensar els rols de gènere de les joguines, que responen a una societat sexista i tancada, i nens i nenes comencen a compartir jocs i joguines. La renovació escolar de Rosa Sensat impulsa a Catalunya la creació i el consum de joguines pedagògiques i artesanals.
“M’agrada carregar la cuineta al camió”: amb el canvi de segle es trenquen finalment els estereotips de gènere i s’organitzen campanyes institucionals per convèncer els pares de trencar els vells tabús i, tot seguit, a principis de segle, s’inicien campanyes perquè les joguines compleixin les normes de seguretat de la UE. Es produeixen alguns accidents i encara es realitzen controls, cada any es retiren milers de joguines procedents de la Xina.
Amb les mares cada cop més integrades al món laboral i treballant tota la família a ple rendiment, els infants acaben “col·locats” en múltiples activitats extraescolars o davant la pantalla de la televisió, i pares amb mala consciència els compensen de la seva absència amb un excés de joguines. La industrial joguinaire creix sense parar i ataca a través de la televisió, que és on troba els seus clients. Molts infants acabaran submergits sota una allau de joguines que els hipnotitzen un instant, hi perden l’interès, les abandonen i en reclamen una altra, perquè ja no són el fruit de la seva imaginació, han estat creades per adults i pensades per arribar a la butxaca dels pares convertint els seus fills en consumidors. Fins aquest moment, però, els progenitors encara podien tenir un cert control per conduir els seus fills cap als jocs i les joguines que consideressin més apropiats. L’enorme diversitat permetia trobar les més didàctiques, compartibles i obertes.
Actualment, es veu que la majoria de fabricants de joguines del País Valencià i d’arreu estan tancant o s’estan reconvertint. Els infants estan deixant de jugar cada cop més aviat, s’avança artificialment l’adolescència, la roba infantil té un recorregut curt, nens i nenes ja es vesteixen com els seus pares, escolten la seva música, practiquen els seus esports, les nenes es sexualitzen abans de poder entendre què fan. Els infants han deixat de mirar la televisió: ara miren pantalles de mòbils i tauletes, utilitzen les xarxes, Instagram, TikTok, que els mantenen en un estat d’excitació permanent on molts emmalalteixen. És on el nou negoci els va a caçar. Els preadolescents i adolescents són més rendibles que els més petits, condueixen els progenitors a invertir més i més, i així la infantesa, el temps del joc i del desenvolupament s’escurça i els converteixen en productes prematurament.
Molts ja no surten a jugar al carrer perquè miren pantalles, o miren pantalles perquè ja no poden sortir a jugar als carrers, on no tenen espais segurs ni poden fer colla, i perquè estan contínuament supervisats per pares o avis helicòpter que els sobreprotegeixen, els armen amb genolleres, colzeres, casc, guants, ulleres de sol…, enfilats dalt d’una bicicleta amb rodetes que no aixeca un pam de terra i un vigilant que no el desempara ni un instant, o els inactiven davant d’una pantalla mentre ells dinen o s’aïllen amb el seu mòbils.
Publicitat i empreses es confabulen per arribar a la butxaca dels pares a través de la insistència dels infants, de la seva mala educació que planta cara als progenitors i els mestres que han perdut el respecte i l’autoritat. L’audiovisual, el cine, la música, la moda, les xarxes socials i la nova indústria de la desculturització ―com ara la festa de Halloween o la publicitat que presenta una mocosa de 8 anys que, plantant cara, amenaça de marxar de casa mentre la família resol el conflicte posant unes pizzes miracle a taula― en són testimoni.
Molts infants ja no juguen, i als pares els han deixat fora de joc.
No deixa de ser curiós que, des de sempre, les xifres acabades en zero o cinc –anys de celebracions i commemoracions especialment– ens atreguin d’allò més, i com a exemples, heus ací alguns dels més coneguts: noces d’argent i d’or (25 i 50 anys, respectivament), lustres, decennis, cinquantenaris, centenaris… de naixements o decessos de personatges o institucions il·lustres i, per descomptat, també de publificacions, com és el cas que ens ocupa: els cent números de la revista digital La Resistència. És per aquesta mateixa raó que m’ha semblat prou oportú dedicar aquesta columna a la memòria d’en Ramon Cotrina i Puig (1932-2020), donat que, tant l’esperit de la revista com el que va animar en vida en Ramon, casen a la perfecció. La propera columna, si no hi ha res de nou, sí que estarà dedicada a la memòria del mestre Josep M. Andreu, tal com vaig dir en la darrera entrega; queda pendent, doncs, i també el número serà ben especial: un capicua, el 101.
Calen, crec, poques paraules per definir en Ramon Cotrina, home de biografia marcada per la defensa i promoció de la llengua i cultura catalanes, a més a més de sociòleg, traductor, professor i poeta (formà part del grup de Poetes Estudiants de Vic). Però deixem, millor, que siguin les seves pròpies paraules les que ens marquin el seu perfil biogràfic:
“Jo soc un defensor de la llengua, un militant de la llengua, més que no pas un escriptor. He fet milers de classes de català i m’he dedicat a observar l’evolució de la meva llengua per ajudar-la en uns temps molts difícils”.
Efectivament, aquesta militància ja començà quan encara estava estudiant per ser capellà al seminari de la Gleva, a Vic, per no deixar-la mai més. Havent acabat la seva formació vigatana, cursà sociologia a Roma, i després es desplaçà a Kloster Walo, a Baden-Wurttemberg, Alemanya; fou en aquest darrer lloc on va conèixer l’obra de Wolfgang Borchert, de la qual el captivà la universalitat que desprenia i l’atmosfera de postguerra idèntica a la que es vivia a la Catalunya ocupada aleshores pel franquisme.
De retorn a Catalunya, el més destacable d’entre tot el que va dur a terme és la tasca ingent que desenvolupà com a director del Col·legi de Sant Miquel dels Sants de Vic, on va jugar un paper fonamental en la seva modernització i el seu creixement, al temps que el convertí en un centre de conreu i promoció de la cultura catalana entre les joves generacions de la comarca d’Osona. Des del primer moment, el 1977, va formar part del nucli promotor de l’Escola de Mestres d’Osona i dels Estudis Universitaris de Vic (EUV), al costat de Ricard Torrents, en un treball que es culminaria el 1997 amb la constitució de la Universitat de Vic, avui UVic-UCCC.
El 1978 va deixar el sacerdoci i passà a dirigir el Laboratori de Sociologia de l’Institut Catòlic d’Estudis Socials de Barcelona (ICESB), i va mantenir la seva tasca docent fins a la jubilació; fou en aquests mateixos anys que publicà una de les seves obres cabdals, Prat de la Riba, reconstructor de la nacionalitat (1980). Un cop arribada la jubilació, va seguir en tot moment actiu dins del món cultural i en la promoció i defensa de la llengua catalana.
L’any 2016 va publicar Retaule de pols i altres narracions, obra premiada el 1977 a les Festes de Cultura Popular Pompeu Fabra. Aquest mateix any la seva vila nadiua, Sant Joan de les Abadesses, li va retre un més que merescut homenatge, amb la col·locació d’un bust ―d’elegància noucentista, de l’arquitecte Dufran i Reynals― al porxo que dona entrada al que havia estat l’escola nova de nenes de la congregació de les germanes vedrunes, i avui a la Biblioteca Municipal Josep Picola. A la peanya del bust s’hi pot llegir: “Hi ha més enllà una terra lliure que ens espera”.
El 2021, un grup d’amics li dedicaren com a homenatge pòstum la publicació del llibre Estimat Ramon, amb un seguit de textos esparsos que acosten el lector a la personalitat de l’intel·lectual i activista cultural que fou.
“In memory love lasts forever”, deia el cartell d’El pacient anglès. O sigui, en la poesia, l’art, hi perdura l’amor. Alhora, l’art és fet per ser recordat, perquè el seu autor no mori del tot. Això ja és un tòpic.
El que no és un lloc comú és que l’art es fa amb memòria, la memòria involuntària que fa que no cerquis, trobis, que deia Picasso. De fet, quan vas darrere una idea és com quan busques una cosa que no trobes. Memòria que seria sinònim de vida interior, el teu bagatge.
També la poesia al principi era feta amb ritme i rima com a recurs mnemotècnic, per ser recordada sense tenir-la per escrit, per ser recitada pels trobadors, o com l’Odissea d’Homer, també feta en vers, transmesa de generació en generació oralment.
Un poema que llegeixes i del qual no retens almenys un vers és gairebé com si no l’haguessis llegit mai. Tot i que en l’inconscient pot haver deixat un pòsit.
“Sabem més del que pensem que sabem”, deia un presentador d’un concurs de preguntes a la televisió. Els metges, per avaluar pacients amb un ictus, amb una malaltia mental, per exemple, fan la prova de llegir-los unes quantes paraules seguides, fins a tres vegades, i veure quantes en recorda el malalt. Després, sense tornar-les a dir, demanen quantes en recorden. Aleshores passa que se’n diuen que les altres vegades semblava que no s’havien retingut.
L’Alzheimer és la malaltia més angoixant que es pot tenir a la vellesa, des del meu punt de vista. “Preserve your memòries, they’re all is left to you”, cantaven Simon & Garfunkel. “Sin memoria, sin memoria, / no puedo vivir sin memoria”, canta Víctor Manuel.
El joc Memory és dels que més m’agradaven de petita. Tot i que l’ensenyament basat en la memòria és força menystingut actualment, ja heu vist que està directament relacionat amb la creativitat.
La memòria, en definitiva, és allò, l’experiència que condiciona el nostre futur. Sap més el dimoni per vell que no per dimoni. Memòria fotogràfica és la que tinc per al que m’apassiona, per a les cites que no recordo completament, però sí el lloc de la pàgina del llibre on les vaig llegir per primer cop.
