Escric això el dia 19 de desembre de 2025. Ara ve Nadal! Ai, remenem pels racons, a veure si trobem el tros o el tall per a la tia Pepa! Mireu, fa més d’un mes que els que alenteixen tots els tràmits i drets que ens hem guanyat amb esforç i lluita es van afanyar a omplir els carrers de lluminària i els cervells de consumisme. A casa meva, el meu gat, que n’és la bèstia més llesta, diu que el seu Nadal dura tota la temporada. “A mi no em maregeu”, sempre expressen els seus ulls. Jo, que ja fa anys que vaig enterrar el meu orgull de llest i faig cas o intento seguir els consells dels més savis, m’he esperat a celebrar Nadal quan realment és Nadal! No em van martellejar de petit que no s’havia de fer Pasqua abans de Rams?!!! I per a tal, aquest cap de setmana em dedicaré a guarnir una mica ―una mica― la casa i a desitjar que aquest món de mones posi una mica de seny! En descàrrec, he de dir també que els meus fills ja fa més de vint anys que volten per aquest univers i no vindran a casa fins al dia de Nadal…
Hem banalitzat Nadal, com hem banalitzat el dolor i els desitjos dels altres; hem banalitzat la veritat i la mentida, les notícies, el coneixement, el treball, l’esforç, la lluita, la resistència, el respecte, la unió que fa la força i la cultura. Hem banalitzat l’afecte, l’amistat i l’amor. Hem banalitzat el lleure, la vida i la mort. Ja sé que Espriu és més poeta de Setmana Santa que no de Nadal, però com que soc més com el meu gat, tiro pel dret i m’han vingut dos flaixos espriuencs: “Qui fa de guia / és el més cec. Alçàvem / al sol les nines.” i “Suprema neu, / l’oblit”. I dic que la banalització crònica que patim ens fa cecs, escollim els pitjors guies i no veiem que davant dels morros hi tenim un paradís. No cal que els grans poetes ens ho hagin posat en paraules boniques perquè qualsevol turista s’ha adonat dels paisatges, de la gastronomia, els costums, les festes i altres meravelles! I tot l’art que hem creat i tots els homenots i donotes que tenim a l’abast, persones que sovint són silenciades o bescantades per la por i covardia que són la urticària que acompanya la banalització que porta la pesta dels ramats humans. Cal vendre amb urgència unes noves ulleres d’oferta ben posades i que facin patxoca per a la miopia autoprovocada! Mai dels mais regalades, perquè, si no, serien menystingudes. I així veuríem que tot allò que ens anuncien i prometen per Nadal ja ho tenim tot l’any! Que hi ha un munt de gent positiva, amable, sàvia i propera; que hi ha un munt d’activitats a la mesura humana a les nostres mans; que hi ha un munt de coses que podem fer abans d’instal·lar-nos en la queixa; que hi ha un munt d’obres i senyals que ens han deixat els nostres predecessors i que demostraven que podíem avançar cap a bé.
Un gran poeta, el Miquel Àngel Riera, deia que l’ésser humà era bell perquè podia crear bellesa. Algú altre va dir que la bellesa unia més les persones que no pas un dinar de Nadal. Doncs això: Bon Nadal i, si us hi veieu en cor, intenteu crear bellesa o, si més no, feu coses belles i senzilles…
Si fem una cerca als navegadors d’Internet amb els termes “sopar a les fosques” veurem l’àmplia oferta d’experiències que podem trobar. Una experiència curiosa per posar a prova els nostres sentits que pot arribar a sorprendre’ns. Però, com seria per als humans una experiència de “caçar a les fosques”? Probablement, frustrant i altament perillosa.
En canvi, hi ha un ocell que és un depredador perfecte i que m’ha fascinat des de petit, ja que pot caçar en la més absoluta foscor: l’òliba. Quin és el secret del seu èxit? Una oïda excepcional i un vol absolutament silenciós.
D’una banda, té un cap dissenyat per escoltar. El disc facial és equivalent a les antenes parabòliques: captura les ones de so i les condueix cap a l’oïda. Els diferents tipus de plomes tenen funcions específiques que permeten l’òliba concentrar-se en el soroll que emeten les potencials preses i aïllar-se del soroll de l’entorn.
A més, té un cos dissenyat per volar en el més absolut silenci. Fa uns anys vaig veure un vídeo de la BBC titulat El vol silenciós d’una òliba que em va impressionar (https://www.youtube.com/watch?v=-WigEGNnuTE). En aquest vídeo es mostra un experiment que fa servir micròfons altament sensibles per comparar els vols d’un colom, un falcó peregrí i una òliba. Les ones sonores registrades per l’òliba sorprenen els investigadors pel baix nivell de fricció del seu vol, un vol absolutament silenciós.
En aquesta comparació, els humans tornem a perdre.
Un servidor, poc amic del clero i de les tradicions, no suporto Nadal ni l’Epifania. Avui, les festes són comercials fins a un extrem que ens hauria de fer reflexionar: quin missatge arriba a la quitxalla? Entre torrons, llaminadures i joguines, moltes vegades es creen moments de frustració, perquè cal entendre que no tothom pot tirar la casa per la finestra.
El tió, Nadal, Cap d’Any, Reis. La història explica que, per la missa del gall, les famílies es reunien a l’església del poble, sopaven junts i s’intercanviaven vianda; i quan el gall cantava tornaven cap a casa. Durant la missa, un marrà ensenyat pel pastor entrava a l’església amb dos ciris a les banyes i, davant del bressol del nen Jesús, s’agenollava per adorar-lo.
Bé, és clar que ara no és així i que el riu ha sortit de mare. Sincerament, crec que per Nadal cal evitar els xantatges del sentimentalisme i explicar a la canalla que els torrons se’ls mengi un altre.
Mal any
Acabada la bacanal de torrons i neules, cançonetes, felicitat imposada amb arbres nadalencs, Pares Noel i «El Govern de tothom», i amb un tió ben cagat perquè l’Epifania encara no ha arribat, a un servidor, independentista, m’agradaria fer un resum per explicar el desastre botifler que vivim.
Gràcies als vots d’ERC, Comuns…, tenim un president de la Generalitat que explica que vol que Catalunya lideri el creixement econòmic d’Espanya; i, com un rector de parròquia, encén ciris a la mare de Déu i convida tothom a missa per aconseguir-ho. La Generalitat dona la Medalla d’Or a Joan Manuel Serrat, un botifler que ho arreplega tot, Premi Princesa d’Astúries i el que faci falta.
Les trifulgues entre Junts i ERC són permanents, i Gabriel Rufián actua de xulopiscines marcant paquet. Aquest senyor no és ni d’esquerres ni republicà ni defensa Catalunya. Actua a conveniència del catòlic Oriol Junqueras, que aviat anirà a la Moncloa a rendir acatament a canvi d’una bossa de crispetes, mentre Puigdemont espera l’amnistia amb candeletes. Com sempre, els jutges ballen el vals i el xotis, perquè Ayuso «no se toca».
Si per als impresentables botiflers i espanyols la unitat d’Espanya és tan important, no costa gaire d’entendre que per a nosaltres és un desastre. Això sí, diputats ben pagats, dietes, portes giratòries i a esperar la jubilació ben amagats cobrant de l’erari públic. I són centenars.
En fi, un mal any: els trens no funcionen, el rector president Illa vol més aeroport i una Catalunya de deu milions. Cal reaccionar i fotre’ls tots els torrons pel cap, i explicar-los que estem farts d’inútils que no volen entendre que cal marxar d’Espanya. I que, de botiflers, ni en Serrat ni cap. Esperem que l’any que ve sigui millor.
Mentre ens enfilem des de la riera de Sant Aniol cap al Bassegoda, l’Esteve, fill de Sant Joan les Fonts que és caçador i fa de paleta, em va descobrint les tutes, les places carboneres, les parades, els llocs per on passaran els senglars fugint de la canilla. De cara a Talaixà, visiblement emocionat, aixeca el cap cap aquell immens paisatge i exclama: “tot això è nostru”.
Enfilo els records ben lluny de l’alta Garrotxa, durant la meva primera visita a la Fira del llibre de Frankfurt. El nostre amfitrió és un alemany que al 1971 va prendre la direcció de la llibreria Herder de Barcelona. Hermann Nahm és elegant, ponderat i un extraodinari professional del mon del llibre.
Al petit estol de llibreters catalans Herr Nahm ens aplega a la Domplatz, davant la catedral i posant la ma a l’infern de l’americana en treu unes fotografies antigues on es veu la ciutat destruïda per les bombes. Ara ens envolta la ciutat antiga, amb edificis al més pur estil alemany: “tot això ho hem fet nosaltres” ens diu contingudament emocionat
Frankfurt 1945
Es clar que els boscos de l’Esteve no li pertanyen i Herr Nahm no devia posar ni una teula, però ambdós, amb les seves diferències, expressen la mateixa necessitat humana de formar part d’una comunitat i d’un lloc amb qui compartir valors, interessos i objectius.
Els que tenim prou espai al darrere nostre, ens preguntem com es construeixen ara aquests sentiments de pertinença per a les noves generacions, cada cop més educats i abocats a les comunitats virtuals des d’on sovint s’estableixen relacions superficials amb anònims i avatars o interactuant en bombolles d’opinió, manipulats per algoritmes.
En el millor dels casos, en les comunitats virtuals, es poden establir grups d’interessos i converses respectuoses, transcendir fronteres físiques i culturals; i en el pitjor cas tancar-se en comunitats dogmàtiques i radicals.
En tot això m’hi ha fet pensar el “melting pot” de l’oratori de la Rosalia que entenc com una gran operació comercial que va dirigida a aquestes generacions de pertinença virtual: fusió de tradicions religioses, mística i pop, cordes i rap, tretze idiomes, desig i culpa, fe, fragilitat i maduresa.
No entraré a valorar la seva qualitat artística, però sense esperit crític i una pàtina de cultura només es pot empassar com una píndola, la dels nous referents de pertinença, una pertinença globalitzada, borda i políticament i econòmicament rendible.
Del paperot de l’escolania no em ve de gust ni parlar-ne.
Fa poc el meu pare, que també escriu com jo, em va renyar per haver-me sentit dir que “soc poeta”. Que això és com dir que ets santa, que és una qualitat massa elevada. El que fa recomanable de no anar dient pel món que n’ets. El curiós del cas és que a mi sempre m’han dit que en soc, de santa. Segurament perquè el món material no m’interessa.
Thomas Mann, a La muntanya màgica, en boca de Settembrini, parlava de l’escriptor com a “l’home perfecte, el sant”. En canvi, a L’infinit dins d’un jonc, l’assagista Irene Vallejo explica la manera com al llarg de la història s’ha considerat els poetes com a persones de baixa estofa, com a bohemis incorregibles, afegeixo, aquell Baudelaire poeta maleït.
I a més a més també diu aquest assaig que el gènere de la poesia era l’indicat per a les dones, per ser menor. En què quedem? Ambivalència total. Jaume Plensa, escultor de moda, diu que “els poetes són l’ànima de la societat”. També la majoria de Nobels són poetes.
Arthur Rimbaud ha estat un altre poeta maleït, que va començar de molt jove a tenir èxit, i en un moment donat, als vint anys, ho va abandonar tot per dedicar-se al contraban d’armes.
Hi ha un poeta, Paul Valéry, que va sortir-se’n molt bé d’aquest tema. Afirmava: “Em diuen que soc poeta, el poeta de França. A mi la poesia m’importa un rave, l’únic que m’importa és la casualitat”. La casualitat que ja sol fer poesia, amb aquelles caramboles que a vegades fan diana.
Fa 60 anys probablement no hi havia ni un avet a les Guilleries; dintre de poc, en canvi, potser serà difícil de veure-hi res més. Vull precisar que no em refereixo, pel que fa a l’impacte visual, als avets destinats a la decoració nadalenca (Déu nos en guard!), ja que aquests tan sols ocupen una mínima part del territori, si fa no fa la mateixa que abans es destinava al cultiu de la patata. Arbres que no solen passar d’un metre d’alçària i que serveixen per rendibilitzar terrenys que, altrament, potser haurien quedat improductius.
En canvi, la resta de territori, és a dir, la major part, aquell que tradicionalment ha estat destinat a usos forestals, amb espècies autòctones, com l’alzina, la surera, el roure, el faig o el castanyer, està en franca regressió. A poc a poc, anem veient com el bosc tradicional va sent substituït, quasi de manera exclusiva, per avetoses que avancen sobre el territori (igual que aquell bosc de Macbeth) retallant el seu perfil de serra, obscur i perenne, contra el dolç i suau de les masses de caducifòlies en regressió.
L’esplendorosa varietat de tons i colors canviants que al llarg de l’any ens regalen els arbres de fulla caduca, i que destaca aquesta zona com una les de més diversitat biològica de Catalunya, ja fa temps que retrocedeix i minva davant l’uniforme, impassible, regular i mortalment monòton abans dels exèrcits de coníferes.
Es tracta d’una guerra silent ―no interessa a cap corresponsal―, lenta però inexorable, d’una espècie contra les altres. Un exèrcit vegetal aliè, tremendament eficaç, especialitzat i mercenari, contractat per envair el territori expulsant-ne la resta d’espècies que hi sobreviuen. Amb un acarnissament especial vers el castanyer, afectat per diverses plagues, que assenyalen com a candidat propici per ser exterminat.
Com tota guerra, de raons per desfermar-la mai en manquen: el sanejament quirúrgic (l’esgotat castanyer és l’excusa perfecta), el rendiment forestal, satisfer la demanda (de paper, bàsicament), mantenir els llocs de treball… són algunes de les infinites possibles. No sé en quin lloc queden la globalitat o el sentit comú, però em temo que conceptes com l’equilibri natural o la sensibilitat estètica deuen ocupar els últims llocs, molt per darrere d’altres valors, com el pes de la fusta o els taulons, les tones de cel·lulosa, el nombre de raimes i bobines de paper, o fins i tot la tinta dels codis de barres o les lletres i xifres que s’hi estamparan al damunt (com ara aquestes lletres).
Perquè aquests arbres ―si és que mereixen aquest nom― tenen vocació de cadàvers (carn d’escorxador, xifres) ja abans de ser plantats. Només són números. Només cal parar esment en les formacions rectilínies amb què sovint se’ls planta. Doncs, com tot exèrcit, el seu perill no és imputable a un exemplar aïllat (una tropa dispersa és equivalent a la població civil), allò que el converteix en letal és la disciplina: el conjunt sotmès a un ordre, el servei a un únic objectiu: l’econòmic.
La seva disciplina consisteix a no tenir altra funció que convertir-se en pals (piques o llances); fins i tot les seves branques i agulles serien supèrflues si no li fossin necessàries per créixer. Qualsevol que hagi vist aquest exèrcit de prop sap que sota seu no hi pot créixer res. Representen el triomf de la línia recta (la més curta entre dos punts), per tant, de l’eficàcia, l’absència de dubtes. Són la decisió feta fusta: letals com eines d’empalar.
Evidentment, també en la resta d’espècies es buscava un benefici econòmic, però justament en el baix rendiment que, ara, se’ls atribueix, on radica la seva riquesa per al territori: allò que no donen en fusta, ens ho regalen amb bellesa. Es diria que el valor ecològic d’una espècie és inversament proporcional al rendiment comercial. Alguna cosa falla a la nostra cultura quan no podem fer casar ambdues valoracions.
En canvi, l’espècie més eficaç, rendible i agressiva du ja inscrita l’amenaça al seu nom. Es diu Douglas.
Anant més enllà del botànic escocès (David Douglas), a qui homenatja, només cal fixar-nos en què significa. En francès, “du-glas” vol dir “de gel” i, certament, aquesta plaga té arrels escandinaves o canadenques, territoris especialment gèlids: de glaç, “gelés”. Territoris extrems on difícilment hi poden viure altres espècies arbrades. Els avets són l’“última” espècie.
Per acabar-ho d’adobar “sonner le glas” també vol dir “toc de difunts”. Cal dir-ne res més ? Provem-ho.
La seva forma elemental és tan similar a l’estrella de neu que es diria feta pel mateix programa d’ordinador. Ambdues són la resposta reactiva (elemental, primària) a l’acció del fred que torna rígid, dur, immutable, allò que era adaptable i canviant. Malgrat això, una i altra han esdevingut símbols de l’epifania de “Nostro Senyor”, des del moment que la cultura nòrdica ―la del fred― ha acabat reeixint també a la Mediterrània. La victòria dels símbols, doncs, només pot ser presagi d’un destí inapel·lable.
Epifania de la rigidesa. Predomini, perenne, de la foscor sobre la llum; de la seguretat sobre el risc, de la certesa sobre els dubtes, de la planificació sobre l’adaptació, de l’exactitud sobre la imprecisió, de l’aritmètica sobre els sentits, de la uniformitat sobre la diversitat, del treball sobre la festa, de la imposició sobre la seducció, de la forma(ció) ordenada sobre el lliure descobriment, de la fredor de la mort sobre la calidesa de la vida. De la fe (en el futur) sobre la confiança (en el present). De la desesperació sobre la relaxació.
Com els croats, l’exèrcit de coníferes respon al crit de “Déu ho vol!”. Un crit que ens glaça el cor, en tant que rèquiem ―com també indica el seu nom― de les (infidels?) “caducifòlies”. “El futur ho demana!”.
Per tant, haurem de començar a pensar ―almenys pel que fa a les Guilleries― en el verd primavera, els grocs, ocres, taronges, vermells, torrats, castanys (i castanyes) de tardor, només com a referències de la gamma Pantone: la tinta que serveix per imprimir els paisatges a les postals. Aviat potser serà l’únic lloc on podrem veure’ls. Tret que una coalició d’altres espècies de vitalitat demostrada, com els freixes, s’erigeixin en guerrilla i aconsegueixin foragitar-los, cosa que, per ara, sembla improbable; almenys mentre l’exèrcit mercenari segueixi rebent tropes de refresc… i el paper tingui tanta demanda. Pensem-hi quan ens eixuguem el cul.
Es podria fer un paral·lelisme entre la pèrdua de diversitat biològica i la cultural, però això ja donaria per a un altre article.
PS He de dir que aquest escrit va ser fet abans que la sequera dels darrers anys matés bona part dels avets, demostració de com les espècies autòctones s’adapten millor a l’hora de resistir els canvis climàtics. Potser encara hi ha lloc per a l’esperança.
Tradicionalment els humans hem menystingut les capacitats del ocells acceptant com a bona la afirmació “les aus no poden ser intel·ligents perquè el seu cervell és petit en comparació amb el nostre”. Res més equivocat. Avui parlaré de la memòria, una qualitat altament valorada pels éssers humans.
Observacions fetes en l’espai natural mentre els petits colibrís cerquen nèctar en camps plens de flors han demostrat la extraordinària capacitat memorística d’aquestes aus. Amb la seva grandària no poden malgastar energies visitant flors que ja hagin visitat abans, així que recorden perfectament quines han buidat per esperar a que hagin tornat a produir nèctar i quines els hi resta per conrear-lo. La seva memòria pot emmagatzemar aquesta informació de milers de flors.
Un equip d’investigadors varen crear unes flors falses que emplenaven de sucre en espais de temps diferents, amb el que varen poder demostrar que els colibrís aprenien i memoritzaven també el temps que havien d’esperar per tornar a cada mena de flor diferent.
Petits si, però en l’ús de la memòria són uns veritables gegants.
A vegades, com si no pogués ser cert, apareixen personatges que cal recordar, i més en aquests dies de 2025, en què l’immobilisme, el dogma i totes les misèries són més presents que mai.
Enriqueta Compte i Riqué va néixer el 31 de desembre de 1866 a Barcelona i va emigrar a l’Uruguai amb els seus pares quan encara era una nena. El 1884, quan tenia dinou anys, va obtenir el títol de mestra. Amb dues mestres més, va viatjar a Europa becada pel Govern uruguaià per especialitzar-se en educació preescolar. Va visitar Bèlgica, Holanda, França i Suïssa, i va conèixer el sistema froëbelià. Va ser precursora d’un ensenyament laic i gratuït, basat en les igualtats socials i en la superació d’obstacles que, a criteri seu, eren perjudicials per als alumnes. El seu model escolar de jardí d’infants va ser adoptat en moltes poblacions de l’Uruguai i d’altres estats d’Amèrica del Sud. Se la considera la dona que va revolucionar l’ensenyament a l’Amèrica llatina, tractant els infants com «plantas de jardín, y no de invernadero». Defensora de la República espanyola, també va lluitar pel vot femení a l’Uruguai i va ser presidenta del Consell Nacional de Dones, des d’on reclamava tots els drets polítics en igualtat amb els homes. Laica, republicana i rebel, va morir el 18 d’octubre de 1949 a l’edat de 82 anys.
Anselm Clavé va néixer a Catalunya el 1824. Ateu, republicà i musicalment autodidacte, tocava la guitarra en cafès i saraus. Es va afiliar a diversos partits republicans i d’esquerres i va ser empresonat a la Ciutadella. Quan el van alliberar va proposar, junt amb uns amics, d’organitzar el cant coral ―que finalment va arribar a tots els pobles de Catalunya―, aconseguint èxits tant musicals com polítics. El 1867 fou detingut i deportat a Madrid, però, malgrat això, les activitats de la Federació de Cors de Clavé (anomenada Associació Euterpense), els concerts i els cants corals continuaven ja imparables.
En fi: Enriqueta Compte, a l’Uruguai, i Anselm Clavé, a Catalunya, laics i republicans. Però el cas és que ―i costa d’entendre― els catòlics, monàrquics i amics de l’oligarquia tenen el poder i l’exerceixen fins i tot amb violència. Sí, és allò de «¡Todo el mundo al suelo!», recordeu? És trist, però no s’acaba mai.
