[ARTICLE] «A les Antilles o al costat de casa» d’Isidre Oller

[Text de Isidre Oller.]

Vaig anar unes poques vegades de tertulià en un debat esperpèntic en una televisió d’extrema dreta a Madrid. Mireu si prometia d’antuvi que es deia La Marimorena, i allí volien tenir un català a mà a qui abocar totes les seves misèries imperials. Si vaig fer-ho va ser per amistat amb qui hi havia d’anar, però que aleshores forces majors n’impedien l’assistència. Jo no tinc por ―o la justa― d’intentar parlar amb qui sigui i quan convingui. Vaig viure anècdotes remarcables, fins i tot més darrere el plató. Estàvem menjant canapès ben assortits en espera d’entrar en escena quan un dels meus oponents, un general retirat ―bon bagatge el seu!― se’m va atansar i, paternalista ell, va dir-me amb un somrís de complicitat que tots dos teníem una cosa important en comú. Encuriosit, vaig escoltar com em deia que ell era antimadridista, assimilant que ell era seguidor de l’Atlético de Madrid, i que jo devia ser barcelonista i que, per tant, teníem un gran enemic a qui enfrontar-nos en coalició! Aquí, la meva reacció va ser immediata i el general va poder escoltar-me molt millor que no ho podria fer després, quan al plató m’interromprien contínuament i amb vehemència. La meva resposta va ser que anava errat d’osques, que jo no era anti de res. Va quedar escaldat i amb un ou farcit a mitja mandíbula.

De tot això han passat uns quants anys i, de cops, m’he interrogat si no soc massa agosarat amb la meva afirmació de no ser anti de res. Un dels meus lemes és viure amb passió les coses importants de la vida i, per fer-ho més sanitosament, he lluitat per no deixar entrar dins meu l’odi o negativitats corrosives. Un pot sentir dolor, desconcert, desencís, desamor i mil des més amb què puguem ensopegar, però les energies pròpies, que no són il·limitades, les vull utilitzar en coses positives. Així i tot, en els darrers anys ―cada cop més vull emprar el temps en coses que em siguin profitoses― hi ha un concepte que se m’està fent insofrible. Si reflexivament es pot entendre, adaptar-se o lluitar contra fets com la malaltia, l’envelliment, ensurts econòmics o sentimentals, hi ha una cosa amb la qual ja no em queda gens de paciència: la burocràcia!

Estupidocràcia arreu. No et deixa respirar. Una cosa que queda sempre latent, un núvol negre que t’amenaça a l’horitzó. Pots aixecar pedres per trobar-te un escorpí, però amb la burocràcia no hi ha pedres ni escorpí, hi ha l’ensorrament complet de la democràcia i de l’estat del benestar. Perplexitat sense fi, un trapezi llefiscós sobre el circ de la gestió pública. En una empresa privada res queda per analitzar-se per tal d’aconseguir un procés òptim a tots nivells. I el control també és continu perquè res no es torci, com a mínim per responsabilitat pròpia. I si hi ha un incident, s’hi posen tots els recursos humans i no humans per tal de solucionar-lo ahir, si pot ser. A la funció pública, plena d’interessos espuris, d’afanys de protagonisme calculat i remunerat; de gent sense preparació, motivació o empenta; d’ignorància completa dels negociats que toquen i que fan malbé, tot s’eternitza i serveix de càstig als enzes que volen fer les coses bé i amb sentit col·lectiu. Veiem com infraestructures, habitatge, serveis o cultura van pel pedregar i és cosa que no s’ha fet en tres dies. Qui no ho va aturar de primeres? Quants hi han passat impunes, rentant-se les mans ―i això que les duen brutes i ben brutes!― i ara resulta impossible de moure res en positiu? Per què no apareix un monstre protector, com a la mitologia grega, i ho cauteritza tot d’una revolada?

Potser és per tot això que ara ja soc anti, sí: antiburocratista! I dels de la ceba! I em faré súbdit de les Antilles, encara que la burocràcia em farà perdre els avions i vaixells per anar-hi a jurar les constitucions! Però de les Antilles a matar! Sense deixar-me’n ni una! Antigua i Barbuda, Redonda, Barbados, Dominica, Grenada, Saint Kitts i Nevis, Saint Vincent i les Grenadines, Saint Lucia, Trinidad i Tobago, Martinica, Guadeloupe, Saint Barthélemy, Sint Maarten, Illes Caiman, Aruba, Bonaire, Curaçao, Saba, Sint Eustatius, Illes Verges Britàniques i USA, Anguilla, Montserrat, Cuba, Jamaica, Puerto Rico, Haití amb República Dominicana, Bahames, Illes Turks i Caicos… i fins a més de 7.000 illes! Ah! I la selecció de futbol de Curaçao s’ha classificat per al pròxim campionat del món 2026! I des d’ara, ja és la meva favorita!

[ARTICLE] Sobre l’exposició «Mestres de la república, exili i repressió» de Eusebi Puigdemunt

[Text d’Eusebi Puigdemunt.]

Des de principis d’estiu ençà s’ha pogut veure per diferents pobles del Ripollès una exposició itinerant dedicada a recuperar la memòria històrica i la dignitat d’uns professionals de l’ensenyament que la foscor dels llargs decennis del franquisme els va arrabassar i que ara, amb aquesta mostra, es té la intenció, reitero, de revertir l’oprobi que sobre d’aquestes persones vessà el règim del general Franco.

El primer poble on s’exhibí va ser Campelles i a partir d’aquí va ser a Pardines, Surroca-Ogassa, les Llosses, Sant Joan de les Abadesses, Vic (a la Universitat) i Ripoll; està previst que de cara a l’any vinent també es pugui veure a Vallfogona de Ripollès, Queralbs i Camprodon. L’esmentada exposició està conformada per nou plafons, vuit de numerats més un de no numerat que és el de presentació. Dit això, és hora de passar a comentar-la de manera més específica.

No és pas cap secret que la Guerra Civil (1936-39) i la dictadura franquista (1939-1978) marcaren un abans i un després en tots els aspectes de la societat catalana d’aquells anys, així com en el món de l’educació. I és just aquest abans i després el que aquesta exposició vol reflectir.

La vida de molts docents va canviar degut a la fortíssima repressió instaurada per la dictadura i, de fet, es rabejà particularment contra el col·lectiu docent precisament pel que representaven: per ser uns veritables transmissors de cultura, per formar ciutadans lliures i per la seva fidelitat a uns ideals pedagògics i al seu país, Catalunya, i a la seva llengua, el català.

Alguns, molts, van haver d’emprendre el camí de l’exili i perderen la seva categoria professional i el dret a exercir com a mestres o professors, com el cas d’en Xavier Casademunt i Arimany, mestre a Ripoll i diputat per ERC al Parlament de Catalunya, d’en Josep Bassaganya i Godeol, mestre i fill de Ripoll, destacat militant d’ERC, o d’en Lluís Garcia i Vigneaux, militant sindicalista i mestre a Campdevànol. D’altres van patir l’anomenat «exili interior», essent desplaçats forçosos cap a destinacions considerades de càstig, com ara la Maria Baró i Seguí a Beget, o bé a d’altres destins lluny de Catalunya. Reprimir, desarrelar i retornar a maneres d’ensenyar ràncies marcades per l’autoritarisme i militarisme del règim i la supressió de la llengua catalana en l’ensenyament. Malgrat tot, i sortosament, el bon record que deixaren aquests professionals ha perdurat en la memòria dels nens i nenes d’aleshores, avis i àvies avui, i que, quan en parlen, ho fan amb respecte i, si se’m permet la paraula, admiració.

També s’hi destaca el contrast entre l’impuls constructor de nous centres escolars duts a terme des dels anys vint del segle passat fins a l’esclat de la contesa civil (Sant Joan de les Abadesses, Ripoll, Camprodon, Ribes de Freser, Campdevànol, Espinavell…) i el desert sobrevingut amb el franquisme, així com l’aposta ferma per assolir un ensenyament públic de qualitat.

Aquest corrent constructor, conjuntament amb la creació de les Normals de Magisteri, comportà el creixent prestigi de la institució escolar i el de molts dels seus professionals, com en Josep M. Andreu, de Sant Joan de les Abadesses, car també fou l’ànima de la Festa de l’Arbre (1899), una activitat escolar cívicoecologista pionera en el seu temps i plenament vigent avui en dia. I aquest serà el tema de la propera ressenya: la figura del Mestre (així, en majúscules!) Andreu i el seu pas per la vila de les Abadesses.

Eusebi Puigdemunt i Puig

[ARTICLE] «Sentit de l’estètica» de Helena Bonals

[Text d’Helena Bonals]

Sempre han estat molt importants per a mi els vestits, és l’únic luxe que em permeto. Deu ser per això que m’agrada d’inventar formes, que diu Enric Casasses. Puc estimar una persona lletja, no puc fer-ho amb aquella que es vesteix i es pentina malament des del meu punt de vista.

Recordo la pel·lícula Granujas de medio pelo, de Woody Allen, en què uns lladres que s’enriqueixen demostren que són del que se’n diu “nous rics” perquè vesteixen amb pell de tigre, i decoren casa seva amb negre i daurat. Ara està molt de moda l’animal print, però a mi, que soc molt ganàpia, i tinc un deix infantil genuí, intrínsec, no només no m’agrada gens, ni tan sols estampat en color blau o rosa, sinó que considero un error de vestir així una nena, amb una roba que no s’escau a la seva edat. Que ja tindrà temps, per desgràcia, una nena, de ser gran.

Que la bellesa interior és més important que no l’exterior, és evident. Però la nostra aparença és l’espill de l’ànima, més que no pas la cara. Parla del nostre interior, per això les persones anem vestides pel món, no només per protegir-nos del fred. I no duem pas el “pijama de ratlles” dels presoners dels camps de concentració, que els iguala a tots. És per això també que no vull saber res del comunisme, que també està renyit amb la lliure expressió de la diferència.

De petita, un dia que tornava de l’escola amb ma mare, vam entrar en una botiga de roba i em vaig enamorar d’un vestit. La meva mare em va dir que no me’l podia comprar, i jo me’l vaig emportar carrer avall, fins que em va atrapar i me’l va fer tornar.

No sabeu el que és estimar la bellesa i no poder-la haver. El meu pare sempre ha estat un gran lector, segurament perquè de jove no podia comprar tots els llibres que anhelava llegir. I no es tracta de tenir un quadre penjat a la paret de casa. Es tracta de tenir-ne la imatge exacta. També recordo un professor de quan estudiava disseny gràfic, dient que per a ell qualsevol regal que li fessin havia de ser sempre molt vistós, per deformació professional. El sentit de l’estètica, com el saber enquadrar una foto, es té o no es té. I el ser-ne connoisseur, també.

Crec que estic enamorada de l’art i la literatura després d’una llarga crisi creativa, que maldo perquè no torni. Ara no hi ha pràcticament res que em generi una reticència que no pugui vèncer, pel que fa a la creativitat. I en tinc moltes ganes, no com els que tenen un talent i no l’exerciten. Senzillament em fa molt feliç, sense arribar a l’extrem que ho faci més que la felicitat mateixa, allò que passa als que prefereixen l’art a la vida, els llibres a les persones.

[ARTICLE]«Reflexions d’un gandul fracassat» Refundar Barcelona, d’Eduard Garrell.

 

[Text de Eduard Garrell]

«Beat aquell qui en el món té una cabòria» – Carles Fages de Climent

Ja fa temps que vaig llegir aquella especulativa i paranoicocrítica conferència que Carles Fages de Climent va pronunciar el 4 de febrer de 1956 al Casino Menestral de Figueres:

“Vila-sacra, capital del món”. Un si no fos empordanès. Des d’aleshores no he deixat de donar voltes sobre la necessitat de refundar Barcelona sense gosar gaire de verbalitzar-ho, degut a les reaccions d’incredulitat o de preocupació per la meva salut mental dels meus pocs interlocutors. Ara, però, la futura Catalunya dels deu milions ha començat a encongir esfínters i a activar cervells i ja s’alcen veus de gent preguntant-se com ens en sortirem: caldrà fer més ciutats, què en farem de Barcelona? Ens ha costat 2.500 anys adonar-nos que la romana ubicació estratègica de Bàrcino no servia per plantar-hi una capital.

Catalunya no té capital

La vida política transcorre a Madrid. Al Parlament de Catalunya li han perdut el respecte els partits que l’habiten, i les decisions les van a prendre a Madrid, amb permís. Madrid ens ha passat la mà per la cara.

Catalunya no té cultura

Els governs de Jordi Pujol, quan van tenir l’oportunitat de recosir Catalunya, ho van fer amb una enorme por de fonamentar una cultura catalana, que havia de ser la continuació del que s’havia sembrat abans de la guerra, i es van limitar a fomentar la cultura catalanista, val a dir la folklòrica: les sardanes, els esbarts, els geganters i bastoners, les corals, els minyons escoltes i una mica, no gaire, els castells, perquè els castellers han estat sempre de la corda de la CUP. Tot això està molt bé: és necessari que un país cuidi les seves tradicions, però les tradicions, per ser-ho, han de ser inamovibles, estàtiques, i d’això Joan Amades ja se’n va cuidar prou i a Jordi Pujol li va anar molt bé, perquè amb el 0,7 % de pressupost de cultura ja en teníem prou.

Mentre Convergència ens emocionava amb els tocs de flabiol a Barcelona, els socialistes feien cultura de la grossa, ni catalana, ni catalanista: cultura multi, mestissa, ètnica, cultura per als  ciutadans del món, moderna, inclusiva, però no prou perquè hi càpiga el català, la música, la literatura, la creació indígena. Cultura urbana, desvinculada del catalanisme, de la catalanitat i del país. Han fet el MNAC, el CCCB, unes coses que, si demanes a la majoria de ciutadans què són, xiulen i miren enlaire, i si hom es pregunta qui hi mana i de qui són les obres, no se’n sortirà. Han fet el Sónar, el Grec, el Liceu i el ‘temple del teatre’, però la cançó catalana, el teatre, la música, les arts… agonitzen.

Les muralles de Barcelona

El 1881 es van enderrocar les darreres muralles de la ciutat, i ara que s’ha eixamplat tant com ha pogut n’hi estan bastint de noves: es dificulten els accessos motoritzats i no es resol el transport públic, foragiten els cotxes perquè especular amb barris enjardinats dona uns enormes rèdits, i l’espai urbà es prostitueix en mans d’interessos econòmics i així també en foragiten els barcelonins. La ciutat s’obre al món només al Prat de Tarradellas i es tanca al país, allò que ells en diuen territori, i els grans hospitals, els jutjats, les universitats, el Govern, el virreinat, el port, les terminals ferroviàries…, tot queda engolit dins d’un forat inaccessible. Els treballadors són expulsats de la ciutat i, no obstant, en depenen per a la feina i els serveis. Viure a Barcelona amarga la vida; haver-ne de viure, encara més.

Barcelona, plena de gent i buida de contingut

No podem pretendre la independència de Catalunya sense una capital que vertebri i articuli, que s’obri i aculli la vida econòmica, política i cultural i que recuperi la personalitat del país i creï un sentiment de pertinença a un projecte comú i una cultura compartida.

Potser caldrà deixar la city com és ara, un parc temàtic, un taller per a expats, un balneari per a jubilats dels països transitòriament opulents, per als col·lectius LGTBi+, els happenings, els grans festivals, les fires multitudinàries i la prostitució, els badocs…, i construir de bell nou una capital on s’hi pugui entrar, sortir, crear, procrear, treballar i viure.

 

On? Barra lliure

Si més no, us convido a llegir aquesta petita obra de Fages, l’única obra que conec on el prologuista (en aquest cas l’Alexandre Deulofeu) la rebenta sense pietat. Us fareu un tip de riure. I de pensar.

[ARTICLE] «Les deu plagues», de Josep Nogué

[Article de Josep Nogué.]

Hi ha qui veu com a explicació natural per a les deu plagues d’Egipte l’erupció del volcà de l’illa de Santorini, uns 1.500 anys aC. Un esdeveniment que, a més de donar a l’illa la seva forma actual, explicaria les deu plagues que assolaren Egipte i que van servir per convèncer el faraó que deixés marxar el poble jueu.

La Bíblia, que no entra en les causes, ens ho presenta com la campanya de màrqueting desfermada pel tot poderós per tòrcer la voluntat del capitost egipci. No és cap secret el poder de què disposa el lobby jueu en l’actualitat, però això demostraria el poder que tenia ja en aquells temps.

No sabem si la seva influència arribava fins a l’altíssim, per fer-los a mans aquell desplegament de medis, però sí, almenys, per ser capaços de fer creure al faraó que, allò, era cosa seva. Que el benefici de tot plegat fos estar quaranta anys deambulant pel desert, pot ser, com a guany, força discutible, però ningú pot negar l’eficàcia de la campanya. El publicista Moisès es va ben guanyar el seu sou.

Recordeu que els seus deu eslògans legislatius encara són ben vigents a molts llocs. Una obsessió tenia aquest home amb el deu. O era amb Déu? Tant se val, la via catalana, al seu costat, no passa de ser com un anunci de la Coca-cola en versió groga. Perquè, si tenim en compte les circumstàncies actuals, no és fàcil, almenys per als plebeus, desfermar un seguit de plagues amb l’eficàcia del màrqueting bíblic.

Perquè, vejam, què es pot fer? Omplir a Rajoy (en el seu moment) les ries gallegues de chapapote?

―Sí, sí, hilillos a mí ―diria l’home.

Amenaçar el rei?

―Mireu, majestat, como no atendáis a nuestras peticiones, las infantas y sus maridos se convertirán en ranas… Ai, no!, que això ja ha passat.

Que si descobrim el pastís la pols que s’aixequi no ens deixarà veure el sol?

Que les seus dels partits polítics es convertiran en un viver de mosques de la merda…? No, això no s’ho creu ningú.

Que deixarem a l’atur, o a la indigència, una quarta part de la població del país? No, impossible!! Amb la feina que hi ha per fer!

Que una pandèmia ens confinarà a tots a casa?

Que arribarà un moment que no sabrem què fer amb les deixalles plàstiques, químiques i radioactives?

Que una plaga de ciment deixarà el país cobert de runes?

Que la gent no podrà ni encendre el llum?

Que els joves abandonaran el país en massa?

No, no! Tot això és «impocible!!» (poseu-hi l’accent de Felipe González). Del tot “im-pos-si-ble”!

Perquè d’aquí, nosaltres, no tenim intenció de marxar, cosa que segurament estarien més disposats a permetre’ns. De fet, són ells que amenacen amb expulsar-nos de tot arreu.

Nosaltres només demanem que ens deixin fer ―jo diria que no sols als de fora, sinó també als d’aquí (recordeu que també Moisès s’havia educat en “la postura de l’egipci”)―, però aquells que xuclen la mamella no estan per a res; és a dir, que no els importa gens que marxi la gent del territori (de fet, cada dia hi ha més gent que se’n va. «Movilidad exterior», en diuen), a condició que es quedi el territori per a ells.

Realment ha de fer-la molt grossa aquell que vulgui impressionar el Faraó!!

És evident que no tenim la mateixa mà dels jueus amb aquests afers, doncs l’única plaga que, aquesta segur, prové de les altures és haver d’aguantar aquells que ens governen. Aparentment, allà dalt els senyors viuen la mar de tranquils. El convenciment que un país que els vota (amb “v”) majoritàriament a ells, només pot ser un país de lacais, és la causa del menyspreu que mostren vers els seus governats.

No obstant, hi ha una plaga capaç de treure’ls la son, justament la que intenten amagar amb la seva supèrbia: és la por de quedar-se sense servei.

En el fons, deixar de servir-los és allò que s’amaga darrera la paraula independència.

[OCELLS] «Migracions postnupcials», de Josep Plaza

[Text i fotografia de Josep Plaza.]

Setembre, època de migracions postnupcials de rapinyaires

Aviat començarà a fer fred al nord i al centre d’Europa, la disponibilitat d’aliment minvarà, les aus rapinyaires han reposat forces, han fet la posta, els pollets s’han fet grans i uns i altres tenen energia suficient per iniciar el viatge que els portarà a llocs més càlids per passar l’hivern. Comença, doncs, l’època de migracions postnupcials, les migracions de tardor.

En aquest viatge, els rapinyaires, com moltes altres aus migratòries, cerquen els corrents tèrmics que es produeixen sobre terra per estalviar energia en el viatge i eviten traspassar grans distàncies damunt del mar. Catalunya és un lloc de pas privilegiat per observar aquestes migracions, donat que és la ruta que porta les aus cap l’estret de Gibraltar seguint la costa mediterrània, i perquè ofereix espais idonis per descansar i reposar forces en llocs com el Parc Natural de la Garrotxa, els aiguamolls de l’Empordà, el delta del Llobregat o el de l’Ebre.

El fet migratori en si és sorprenent. Com s’orienten les aus? Com és que troben els mateixos llocs de refugi al sud a l’hivern? Com és que ho fan igual de bé els adults que les cries que no hi han estat mai abans? Ho fan sense mapes, sense brúixoles i sense aparells dotats de GPS. Els humans actuals seriem capaços de fer-ho? Em sembla que no.

[ARTICLE] «Qui t’avisa no et vol mal» d’Isidre Oller

Capolatell · Serra de Busa · El Solsonès

[Text de Isidre Oller.]

Avui passejava la Lulú i m’he adonat d’una reacció que ja he vist en molts gossos: no volen trepitjar reixats o plaques metàl·liques que sovint es troben pels carrers. Hi ha d’haver alguna raó científica o psicològica que ho fa, això. Potser és una mena de por al desconegut, o potser és una simple angúnia del tacte caní. Fa uns quants anys vam fer una sortida a la serra de Busa amb la intenció d’estrenar la nova palanca que permetia accedir al Capolatell, el tros de cinglera aïllat que és famós per haver servit de presó des de la Guerra del Francès a les batusses carlistes. Abans, el primer cop que hi havia anat, a mitjan anys vuitanta, hi havia una precària passarel·la de fusta sense barana; un calfred important per als qui ens fa respecte el buit sota els peus. Aleshores, més de vint anys després, l’enginy metàl·lic amb baranes segures havia domesticat la por a la caiguda. Però d’aquell dia, un petit incident m’ha vingut a la memòria tot passejant la Lulú i anant amb el senderi perdut, imant perfecte per a deixar exclamar-se el subconscient. De camí al Capolatell, un gosset de raça no t’hi fixis, petitó i dòcil, se’ns va posar a la cua de la filera que formàvem els visitants; algun ganyip apte per al seu estómac li va arribar a la boca, i que content que se’ns mostrava! La nova amistat anava creixent fins que, ai quines coses, vam començar a travessar la passarel·la metàl·lica i el gosset plantà les ungles a terra i es negà a seguir la comitiva. No hi va haver manera, tossut com una mala cosa, el gosset no va voler avançar un mil·límetre més. Un cop estàvem a la presó i vam menjar els entrepans que dúiem, escoltàvem el pobre gos ganyolant des de l’altre cantó de la cinglera.

Els soldats francesos reclosos al Capolatell acabaven bojos: la guàrdia de la seva presó no eren altres soldats de la força enemiga, era ningú: era la natura; silenciosa, freda, constant i contundent. Es va fer famós el suïcidi de molts d’ells, que saltaven al buit tot cridant «He nascut a París, moro a Busa!». Avui, el suïcidi ―malauradament molt present en les societats equivocadament anomenades avançades― està molt present. Els nostres pobres cervellets no han estat educats per a tant desori i bombardeig d’imatges, bagatel·les, mentides i terra movedissa capitalista. Ens hem desentès de la natura. I si el suïcidi no és de manual, és progressiu, lent i col·lectiu. Ens falta el tacte i la intuïció dels animals. Ens falta identificar totes les menes de buit que la vida «avançada» del segle XXI ens posa sota els nostres peus. Durant el camí de tornada de l’excursió a Busa, el gosset, que tot rialler se’ns havia afegit de nou, va aturar-se vora un mas i es va plantar a observar com ens n’anàvem i li fèiem adeu amb les mans. O sigui que, abans d’aprendre de tactes i intuïcions, aquest gosset ens mostrava que l’amabilitat obria portes i afectes. L’Europa avançada de burocràcia estúpida i dirigents superbs, maleducats, inoperants, de discursos expletius, refistolats, remisos, omisos i calçasses ha posat tots els mitjans per destruir la cultura, la saviesa ancestral, l’educació, l’economia de la gent, els lligams entre persones i la societat civil. Tot el que diuen és al revés. Adeu llibertat, adeu igualtat i adeu fraternitat, adeu justícia, adeu diàleg i adeu separació de poders! I si no fóssim cecs, veuríem que ja fa dècades que se’ns està avisant! Una advertència molt lúcida va ser la de Charles Bukovski: «La democràcia acabarà sent una dictadura on ens deixaran votar».

[ARTICLE] «Una trista història» i «El Toisón de oro», de Nan Orriols

[Articles de Nan Orriols.]

Una trista història 

Acabada la Guerra Civil Espanyola i amb una forta repressió del dictador Franco, des de l’interior de Catalunya i des de l’exili es va treballar per resistir. Al Casal Català de Buenos Aires, Pau Casals, els presidents de la Generalitat Irla i Tarradellas i tants d’altres van lluitar i van esperar l’oportunitat per donar a conèixer la nostra història, la d’un país on el català estava prohibit a les escoles i a tots els documents oficials. 

Amb la mort del dictador, molts exiliats van tornar i moltes persones vam creure que era el moment de participar en els actes dels partits polítics, de lluitar per la llibertat d’expressió i per la democràcia i de crear mitjans de comunicació independents i sense censura; així van néixer moltes revistes, diaris, setmanaris i ràdios i televisions locals, que van treballar per créixer i fer-se respectar. 

El problema el vam tenir quan vam observar que aquells partits polítics que havíem defensat volien controlar la informació dels mitjans. Van aparèixer les subvencions, els comissaris polítics i el xantatge dels partits per exigir obediència. Així, malgrat que el resultat de diversos mitjans era molt bo, des de revistes mensuals en paper fins a d’altres en format digital capdavanteres a tot Catalunya, com Nació Digital, finalment molts van anar claudicant i van abandonar. 

Miquel Macià ha escrit Vida i mort dels mitjans de comunicació de Vic (1939-2025), un llibre excel·lent i ben documentat que és extensiu a tot Catalunya. 600 pàgines que no deixen indiferent. En realitat, és la història d’un fracàs. Els partits polítics que vam ajudar són els que han silenciat els mitjans i, avui, els que encara existeixen viuen subvencionats i són poc més que un pamflet de partit.  

 ______________ 

Toisón de Oro 

«La insigne orden del Toisón de Oro es una orden de caballería fundada en 1429 por Felipe III de Borgoña, duque de Borgoña y conde de Flandes. Es una de las órdenes de caballería más prestigiosas y antiguas de Europa…» i bla, bla, bla. «El actual gran maestre de la rama de España es el rey Felipe VI.» 

 Any 2025. Miquel Roca i Junyent, Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón i Felipe González Márquez entraran a l’orde de cavalleria. Se’ls vol reconèixer la defensa de la Constitució, que reconeix una monarquia imposada pel criminal dictador Francisco Franco Bahamonte. Aquests dies, el rei Felip VI també regala Premios Princesa de Asturias a tort i a dret. I a Catalunya tenim el catòlic i apostòlic president Illa, beneït pel catòlic, apostòlic i romà Oriol Junqueras.  

Bé, només voldria acabar dient que el president Carles Puigdemont valora, junt amb el seu partit, deixar de donar suport al Congrés dels Diputats a l’encantador de serps i president del Gobierno de España Pedro Sánchez. L’1 d’Octubre es van equivocar i van llençar a les deixalles una oportunitat que els catalans feia centenars d’anys que esperàvem (cal recordar que Junqueras es va anar a amagar amb els frares de Montserrat). Espero que no es tornin a equivocar; sense postures, sense discursos, sense explicacions, no s’ha de votar mai més ni Sánchez ni Rufián. Es van equivocar una vegada. Dues, els condemnaria per sempre a penitències impossibles de suportar.