[OCELLS] «Habilitats constructives», de Josep Plaza

[Text i fotografia de Josep Plaza.]

Construccions complexes funcionals i sostenibles

L’observació pacient de la natura regala moments d’una bellesa difícil de descriure, ens permet inspirar-nos i aprendre humilment d’allò que observem. Un d’aquest moments va ser quan vaig estar veient com un teixidor eurasiàtic (Remiz pendulinus) construïa el seu niu.

El teixidor és un petit ocell de no més d’onze cm de llargària que viu fonamentalment a l’Europa continental. És comú a Catalunya. Té la part superior vermellosa i la inferior de color marró clar. Al cap sembla que porti un antifaç sobre els ulls. El bec és curt i prim.

Habita vora de zones amb aigua com rierols i estanys. En funció de les condicions climàtiques, en algunes zones pot ser vist tot l’any o migra. Menja insectes. Nidifica als  deltes del Llobregat, de la Muga, del Fluvià i de l’Ebre.

El mascle fa, amb teranyines, fibres vegetals i animals, un niu en forma de bota de vi molt compacte que penja de branques d’àlbers o pollancres que siguin a prop de l’aigua. És una construcció complexa, funcional, sostenible i personal:

  • Si en fixem en la forma i grandària del niu, ens podem imaginar com un ocell tan petit és capaç de teixir (d’aquí el seu nom) una gran bossa subjectada en una branca de l’arbre pel seu extrem superior amb una llaçada que sembla feble però que és suficient, provist unicàment del seu bec.
  • Els materials que fa servir el fan càlid, la subjecció li permet adaptar-se als moviments del vent, la ubicació entre les fulles de l’arbre li proporciona protecció de la pluja, i la forma de l’entrada, protecció contra els depredadors.
  • Els materials són reutilitzats de plantes i altres animals, són biodegradables i es descomponen un cop els ocupants els han deixat de fer servir (l’any següent en farà un altre quan el necessiti, probablement en el mateix arbre del mateix indret).
  • El disseny últim del niu depén del constructor, amb caracterísiques que el fan més o menys atractives per a les famelles i condicionen l’èxit de l’aparellament.

Al món de l’arquitectura sovint veiem exemples d’inspiració en el món natural. A les obres de Gaudí tenim un excepcional exemple d’aquestes aplicacions. Tal com dic, ni els humans som tan intel·ligents ni els animals tan animals.

[ARTICLE] «Trobar temps sota les pedres» de Helena Bonals

[Text d’Helena Bonals i fotografia d’Agus dins de l’Associació Fotogràfica Jaume Oller]

L’època del Renaixement, on la riquesa va fer florir tants artistes genials, que vivien dels seus mecenes, no és l’actual. Al segle XX el més corrent ha estat que artistes excepcionals com Kafka i Pessoa hagin hagut de treballar i escriure les hores lliures. Que també hi ha hagut el cas de Thomas Mann, que va viure del que escrivia des del primer moment, amb Els Buddenbrook.

Escriure els caps de setmana i les vacances, sobretot, no és gens menyspreable. I millor si fas una feina d’horari compacte, que et deixi el matí o la tarda lliures, el que deia Jordi Llovet a la carrera que havíem de fer si volíem dedicar-nos a escriure, com he fet jo. I no tenir fills.

Hi ha una altra opció: passar a la vida bohèmia, el que molts fills de ric han fet al llarg de la història. Malvivint sovint els que no són “fills de papà” i volen fer com si ho fossin. “Ets poeta, moriràs sense una pesseta”.

Però cal anar amb compte: Joan Margarit va escriure el seu millor poemari, des del meu punt de vista, Edat roja, quan encara treballava d’arquitecte i professor de càlcul d’estructures a la Facultat d’Arquitectura. Feia els poemes quan visitava les obres dels edificis que havia projectat, sentint el soroll de les màquines i escrivint com si res. Ell deia que, si poses excuses per escriure, com el soroll que t’envolta, si no és per a tu una obsessió d’escriure, és que no ets poeta. A on jo anava: va ser deixar d’exercir d’arquitecte i començar a escriure tant com volia, que crec que no va arribar mai més al nivell d’aquella època. Anar a contracorrent ajuda, fins a un límit, però. Un altre cas és el de Maria Escalas, que des que ha deixat la feina estable que tenia no ha parat d’escriure grans llibres.

Jo somnio viure sense treballar, perquè puc viure així sense avorrir-me ni deprimir-me. Encara que avui dia les dones, si no treballen, són mal vistes, la societat les pressiona molt.

Hi va haver un crític d’Alemanya, Marcel Reich-Ranicki, que a la Segona Guerra Mundial va anar a viure a Polònia, que era comunista. Per tant, cobrava de l’Estat per fer crítica. La dona de fer feines que treballava a casa seva i també cobrava de l’Estat no entenia que ell visqués llegint llibres tot el sant dia.

De petita, la meva mare sempre ens deia que “tant és treballar com fer feina”, i que “el treball dignifica”. Per a mi només hi ha una veritat, la meva: la feina és feina, o sigui, una presó al capdavall. Per a mi només hi ha una manera de ser lliure, per penós que sigui a vegades, que és ser artista.

[ARTICLE]«Reflexions d’un gandul fracassat» Els paisatges segrestats, d’Eduard Garrell.

Darrere de cada espai natural destruït hi ha una paisatge segrestat.
Torre Valentina (Calonge-Sant Antoni)

[Text de Eduard Garrell]

Amb la mateixa facilitat amb què, un nen jugant a la platja, desbarata amb els peus i les mans el que de sorra havia construït.
 (XV, 352 – la Ilíada – Homer)

 La imatge d’un nen jugant a la sorra, descrita per Homer a la Ilíada fa 2.900 anys, forma part habitual dels nostres paisatges estivals i de l’imaginari col·lectiu.

Tal com aquest nen que fa construccions a la sorra i ell mateix o una onada li ho desbarata, l’home ha intervingut en el  paisatge transformant-lo i domesticant-lo a la seva conveniència, la natura s’entesta permanentment i tossuda per recuperar, indiferent, el seu estat original. L’home i el paisatge són dos organismes simbiòtics que generen beneficis i perjudicis per cadascun, en una relació de supèrbia per part de l’home i de superioritat de la natura, que sempre s’acabarà imposant.

Amb l’abandonament de l’agricultura i de l’explotació dels boscos , la dispersió de les edificacions, la invasió de molts paratges, les carreters i línies elèctriques, els incendis… els paisatges de Catalunya s’han transformat profundament, però no per això deixen de tenir valor testimonial, en molts casos de l’ambició i el menyspreu pel propi país.

El que  sorprèn, veient com va el país, és que Catalunya s’hagi dotat d’una Llei del paisatge i d’un Observatori  del Paisatge. Ningú ho diria, atès el poc efecte que sembla exercir sobre el desgavell i els abusos que s’estan cometent, amb preferència on els paisatges encara conserven el seu valor patrimonial.

Aquesta Llei és més aviat una declaració de bones intencions que  un corpus legislatiu sòlid i eficaç i l’Observatori fa la  flaire d’un pessebre on hi van a figurar uns quants personatges que tenen relació amb el govern i la política i unes quantes dotzenes d’institucions.

Ens rebel·lem en veure com  els indrets  més bells del país, pel fet de ser-ho, són víctimes de l’especulació urbanística. Un exemple és la façana marítima de la Costa Brava on, des del mar és gaire bé impossible trobar gaires espais que no estiguin esquitxats d’urbanitzacions, d’edificacions de 14 i més plantes a primera línia de mar, de xalets penjats dels penya segats, sobrevalorats perquè els seus propietaris gaudeixin d’un paisatge que ells mateixos, com el nen de la sorra, desbaraten tossudament, i no ens adonem que al darrere de cada paisatge destruït hi ha un paisatge segrestat, apropiat, robat a la comunitat. La majoria de construccions abocades als paisatges més privilegiats, habitatges infrautilitzats, emparats en un hipòcrita dret a la privacitat han instal·lat no només tanques físiques per delimitar la propietat, cada cop s’instal·len més barreres visuals que impedeixen que qui transita per l’espai públic pugui observar el paisatge que és dret i patrimoni universal.

No he vist que la Llei ni l’Observatori donin la més petita importància a aquesta pràctica que hauria de ser controlada i regulada. Però ja ho he dit abans que la natura s’entesta tossudament en recuperar allò que l’home li ha pres i, ben mirat, habitualment aquestes tanques visuals són de plàstic, de canya o de bruc…

[ARTICLE] «Verins», de Josep Nogué

[Article de Josep Nogué.]

“La cicuta obra estimulant els vasos limfàtics i activant l’acció absorbent dels capil·lars. Així aquesta planta s’ha de prendre amb grans precaucions; a altes dosis ocasiona un tipus d’embriagament amb postració general, nàusees, lentitud de pols, torbació de la vista, dilatació de les pupil·les, fred, calfreds, deliri, convulsions, paràlisi, comença a manifestar-se a les extremitats inferiors, ascendeix fins a bloquejar els centres respiratoris i provoca la mort.”

Aquesta és la descripció dels símptomes d’un enverinament per cicuta, i segurament no són massa diferents del provocats per bolets tòxics, el verí de serpents o altres substàncies que un organisme viu no és capaç d’assimilar, expulsar o digerir. Abstenir-se de prendre’ls o d’exposar-se a la seva inoculació deu ser el millor remei per no sucumbir als seus efectes. Provocar el vòmit o trobar un antídot solen ser els recursos quan la inoculació ja s’ha produït.

Això pel que fa a organismes vius, però què passa amb els organismes polítics o socials? No estan també exposats a enverinaments i intoxicacions que poden ser igualment letals?

Resumint molt, podríem dir que un verí és una informació que l’organisme afectat no és capaç de gestionar adequadament i que, al final, li provoca la mort.

És evident que les societats desenvolupades, si d’alguna cosa van sobrades, és d’informació.

Antigament, disposar d’informació era un privilegi al qual només uns pocs tenien accés i ―com l’ús del verí― permetia accions fulminants per aconseguir el poder i els privilegis de classe. Saber allò que els altres no saben sempre ha donat avantatges. I això no ha canviat, si bé la informació, gràcies a les noves tecnologies, ja no és un privilegi d’uns quants sinó que ha arribat arreu. Altra cosa és la qualitat de la informació que ens arriba. Si fa no fa com ha passat amb les drogues i la seva adulteració. El seu ús indegut o adulterat sempre esdevé letal.

“La cicuta obra estimulant els vasos limfàtics i activant l’acció absorbent dels capil·lars”. És el mateix que han fet els mitjans de comunicació, penetrar-nos les ments fins a l’últim racó.

Al contrari que en segles anteriors, ara la informació viatja a la velocitat de la llum.

I els símptomes de la intoxicació no són tampoc diferents: “embriaguesa”, atordiment, postració, nàusees, frustració, mala llet, depressió, “deliris”, impotència, “paràlisi”. “Comença a manifestar-se a les extremitats inferiors, ascendeix fins a bloquejar els centres respiratoris i provoca la mort”.

És a dir, comença paralitzant qualsevol iniciativa o descoberta de les classes populars, els impediments burocràtics ofeguen tota possible acció o empresa. I es produeix la sufocació, per excés d’(in)formació, de qualsevol projecte. Ja no cal prohibir res, n’hi ha prou amb informar. La informació paralitza.

Una cosa és el coneixement que prové de l’experiència, l’altra, la informació feta per saturar els sentits i provocar reaccions irreflexives i interessades. És el col·lapse (viralitzador) “verilitzador”.

Perquè, en el fons, tota la informació que emet el poder no té altra finalitat que impedir el moviment i la comunicació dels plebeus. I no ens ha d’enganyar el fet que els cotxes no hagin deixat de proliferar amb els anys; simplement es tracta de tenir-nos incomunicats, anant, sí, d’un lloc a l’altre, però cada un confinat el màxim de temps dins el seu vehicle. O enganxats a les pantalles.

Mentrestant, els beneficiats de sempre segueixen gaudint de la informació privilegiada, sense adulterar (perquè en són els productors), per ser aplicada de manera puntual allà on més els convé.

Quants problemes, desgràcies, malalties, disputes o guerres no tenen el seu origen en una informació errònia o interessada?

Els antídots: sostreure’s o apartar-se de tota informació innecessària. Posar en qüestió tota aquella que no puguem esquivar. Provocar el vòmit, és a dir, desmuntar els seus arguments, no creure. I, si no hem pogut evitar la inoculació, fer tot el possible perquè el trànsit sigui el més ràpid possible. I en darrera instància sempre ens queden la ironia i l’humor com a bon digestiu.

[ARTICLE] « L’habitatge, urgència o emergència», de Jordi Sánchez

Un article de Jordi Sánchez.]

En un temps passat es varen construir molts habitatges de caràcter social per resoldre el sopluig dels immigrants, arribats de diverses comunitats d’Espanya. Els extraradis creixien sense ordre ni concert. Cal recordar que la primera Llei del sòl, de 1956, deixava clara la condició de solar (que davant la parcel·la hi hagués tots els serveis). Malgrat que s’incomplís, els ajuntaments donaven la llicència d’obres sense cap requisit. Catalunya era un territori pròsper, amb indústria, però mancat d’habitatge, i així varen créixer moltes ciutats a la conurbació de Barcelona, avui coneguda com a àrea metropolitana.

Els darrers anys s’ha passat de 6 a 8 milions de persones a Catalunya, torna a haver-hi immigració (aquesta vegada, de fora d’Espanya) i no estem preparats per allotjar-la. Però tenim un avantatge, pertànyer a la UE, la qual ha posat a disposició dels estats membres diners per pal·liar aquesta situació, els Next Generation, ja exhaurits. Ara són els mateixos estats els que han elaborat plans econòmics per fer-hi front.

De les primeres prioritats

L’habitatge és una prioritat. Si això és clar, cal veure com podem, amb el mínim de temps, resoldre aquest problema.

Tornem a la Llei del sòl de 1956: també ens diu com resoldre si un immoble està en ruïnes? La llei descriu dues situacions: la ruïna contradictòria i la ruïna imminent. La ruïna contradictòria pot tenir una resolució al cap d’un procediment llarg, i en el cas de ruïna imminent, cal prendre mesures d’emergència.

Doncs així, en el cas en què ens trobem avui s’ha d’aplicar un procediment d’emergència.

Decisió política

El polític no té per què ser una persona que sap de tot, el que és important és que sàpiga rodejar-se de professionals útils i ben preparats. Tenim prou doctors en Dret Administratiu, cal posar-s’hi i buscar el camí més curt per tal de sortir de la tela d’aranya de la burocràcia actual. ÉS UN TEMPS NOU I, PER TANT, CALEN NOUS CAMINS; això ja ho deia Willy Brandt (1913-1992), exalcalde de Berlín Occidental.

Barcelona només pot tenir 70.000 habitatges més (La Vanguardia, 31.07.25), i la resta, on? Soc dels que opinen que, avui, Barcelona ja està col·lapsada. Dotem-nos de noves i bones rodalies a les ciutats que poden créixer i apliquem un procediment àgil que permeti construir-hi habitatge de lloguer assequible.

Solució                                                                                                                               

Punt zero i aplicar justificadament un criteri administratiu d’emergència.

No podem ser presoners de l’entramat burocràtic que té avui el procediment, que hem creat entre tots. Les lleis són per complir-les, però també es poden modificar; tenim les competències per fer-ho.

Així ho veig.

Jordi Sánchez Solsona

[ARTICLE] «El gavatx al canyet» i «Setembre», de Nan Orriols

[Articles de Nan Orriols.]

El gavatx, al canyet

Verdaguer va fer dos viatges a les Guilleries, un, pocs anys abans de morir. Buscava corrandes o informació de transmissió oral que parlessin de Serrallonga. No va trobar res. Però no tot s’acaba amb Serrallonga.

Durant la retirada dels francesos, cansats i veient que d’Espanya no en traurien gaire res («Europa comença als Pirineus», va manifestar un general), un soldat francès es va perdre a les Guilleries, i li van fer aquesta cançoneta, que cantaven en festes i saraus:

Si n’hi havia un gavatxot
que ha vingut de França,
mal calçat i mal vestit,
i se n’ha entrat en la dansa.
Les dones d’aquell veïnat
n’han tinguda planyença
i li han donat uns pantalons
sense camals ni botons;
li han donat un casacot
sense mànigues ni faldons;
li han donat uns calçotets
sense vetes ni gafets;
li han donat uns mitjons
que les mosques hi passen;
li han donat uns sabatots
que pertot se li’n reien.

Però finalment el pobre soldat va acabar al canyet, on anaven a parar mules, vaques, ovelles i altres animals morts que no es podien aprofitar. En record del francès, el canyet va canviar de nom i ara en diem el canal del gavatx o de l’agavatx, que és una cinglera amb tartera d’uns cent metres de desnivell que mira la riera Major i el Montseny.

Les Guilleries tenen encara molts misteris, noms i malnoms. De ben segur que moltes nits, asseguts al cim del canal, hi trobareu les ànimes de la por, de la creu del llop i tantes d’altres, i també podreu parlar amb el gavatx.

Setembre

Passats aquests dies d’agost en què molts fan vacances, m’ha cridat l’atenció que molts polítics, que per mi podrien fer vacances sempre, no han abandonat el seu raconet amagat dels plaers inconfessables ni per fer-se la fotografia al costat de la pobra gent que ho ha perdut tot en els incendis.

El ministre de Transports i Mobilitat Sostenible, Óscar Puente, diu que els trens espanyols són els més puntuals després dels suïssos, i Oriol Junqueras vol fer creure que els trens de Rodalies els gestiona la Generalitat.

En fi, quan va acabar el mes de juliol estàvem malament, i en acabar l’agost encara estem pitjor, amb la Catalunya dels deu milions d’habitants amb infraestructures.

[ARTICLE] «Coses que poden passar» d’Isidre Oller

A bastonades · Francisco de Goya · Pintures negres

[Text de Isidre Oller.]

Ara us relataré una escena dels meus anys d’infantesa quan escoltava el consell de vells del meu poble al pedrís de la plaça. Canvio els noms, per molt que potser ni els hereus d’aquells filòsofs ja ni tinguin la possibilitat d’associar paraules i fets. Però mai se sap! El Maginet de ca l’Estripagecs semblava un gall de panses i la pell li bullia a punt de brou. «Ets un pobre home!», xisclava en direcció al Pepet de ca la Mansa. El poruc d’en Pepet prou pena tenia per a entendre tot allò que li venia a sobre. «Coi de Pepet, si et diuen que ets un mitja cerilla i permets que t’ho diguin sense fer-te valer, què farem, misèria de Cristo?!» «Però és que jo no soc un mitja cerilla», intentava respondre en Pepet. «I, a més ―continuava la filípica― deixes que el representant de buates, què dic, fins i tot el conco de cal Mec, bressolin les mamelles de la teva dona cada cop que vas al tros!» «Que no ―deia en Pepet―, que no és veritat, que la Felícia no m’ho faria mai això!» «Au va ―continuava amenaçant en Maginet― que t’ho deixes fer a sobre perquè ets un mort de gana i així us cau algun caleró, que jo ja m’ho sé això!» I en Pepet, amb la seva veueta continuava negant i es mantenia ferm de no exaltar-se. «És que tot això que dius, Maginet, no és veritat, a mi no m’emboliquis que no em preocupa.» «Que no et preocupa? A mi, a en Maginet de ca l’Estripagecs, m’has de dir que no et preocupa ser un bord, un tou, un cornut i un mort de gana? Que em vols prendre el número?» En aquest punt, els altres sis o set assistents a l’escena del pedrís ja temien un final terrible pel sainet vergonyós d’aquella tarda. «Què passa, Pepet, que no tens sang a l’espingarda?» Es va fer el silenci, no se sentien ni les mosques. En això, que en Pepet, d’una revolada, va fer aparèixer una corbella ben afilada i, vist i no vist, va fer volar els collons d’en Maginet, amb una sangada que ni recordaven tots els carnissers de la comarca plegats. En Pepet, sense immutar-se, va girar cua i mastegà unes paraules que va aconseguir escoltar el Ramon de ca la Mundeta: «Mon pare sempre em deia que no havia de fer cas de les males llengües, que no havia de caure en els paranys dels poca-soltes i dels malshermanus, que no pagava la pena…, però que si decidia que algú vessava la darrera gota que es podia vessar, la solució, ràpida i seca: “Mata’l”».

I aquesta bucòlica història, a què ve, en temps d’armes nuclears? A què ve, en temps de xips, mòbils, IA i banalitat en extrem? Ningú no vol ser en Pepet de ca la Mansa, quina vergonya! Potser avui amaguem moltes més coses que en èpoques passades, on sembla que, d’amagar, se n’amagava un gavadal, de coses. Ningú no vol fer riure a les xarxes socials ni ser l’ase dels cops del veïnat. Encara que tot sigui mentida. En Pepet tenia una corbella, altres tenen pistoles, altres, la paella pel mànec i els de més amunt, caps nuclears amenaçant el món. Però aquest món de mones pot encara tenir l’apel·latiu de món? No vull ser pessimista, perquè la veritat és que en aquest món hi ha un munt de mons. I diversos. I divertits. I molts d’ells, gairebé un paradís per viure’ls. Doncs això, no cal discutir, i a viure!

[ARTICLE] «Com sempre», de Nan Orriols

Viatge de mil peles · Manuel Solà · Oli sobre fusta · 100 x 100 cm · Desencant d’un temps d’un país

[Un article de Nan Orriols.]

Dies de calor. Avui, pluja al Pirineu. A Madrid, lluita entre el PP i el PSOE per la menjadora. Jutges conservadors contra jutges progressistes. El rei, encara amb l’«¡A por ellos!», i la UCO de la Guàrdia Civil, filtrant àudios per intoxicar-ho tot. Jordi Basté, màxima audiència a RAC1. La ràdio de Godó, també al servei de la tertuliana Teresa Cunillera i d’altres quota eterna de sofistes. Congrés del PP amb el mentider impresentable d’Aznar, que amenaça amb empresonar l’actual president del Govern espanyol.   

 

S’han tornat bojos? No, no, sempre ha estat així. Espanya és això. L’emèrit, lladre, i l’herència, per al seu fill, cap de les forces armades. Diaris, revistes i televisions, subvencionats. I, gràcies a les misèries del Sr. Junqueras i d’ERC, tenim el president Illa que actua com el president d’una escala de veïns. 

 

La quitxalla, innocents, van de colònies i procuren sempre transmetre felicitat, però cap polític no pensa en ells; cap polític no vol deixar la menjadora. Veure Aitana Bonmatí i altres jugadores amb la samarreta de la selecció espanyola fa mal. Veure el fatxa d’El Hormiguero fa mal. Veure com van a ganivetades pel poder fa mal. Veure la monarquia dels Borbons fa fàstic. M’agradaria que la quitxalla es quedessin aturats i que sempre fossin canalla.