[ARTICLE] «El present i el futur dels ports de BCN i TGN», de Jordi Sánchez

Un article de Jordi Sánchez.]

El nostre litoral català s’estén uns 580 km, des de la punta del Falcó (l’Alt Empordà) fins al riu Sènia (desembocadura entre les Cases d’Alcanar i Vinaròs). Amb un 81 % de costa urbanitzada i una Llei de costes que la regula, hi ha uns 49 ports, entre esportius, pesquers, de mercaderies i turístics.

De tots els ports, n’hi ha dos que tenen una singularitat important per a les mercaderies. Fa temps que se’n parla, i també del corredor mediterrani, per tal de resoldre el transport de les mercaderies que es produeixen a la península Ibèrica i les que arriben des de continents llunyans, com per exemple l’asiàtic, amb destí a la UE.

Els dos ports, el de Tarragona i el de Barcelona, actualment reben mercaderies tant per ferrocarril com per carretera. El port de Tarragona és un bon receptor de trànsit de mercaderies, tant provinents del sud, des d’Algeciras, com de la línia ferroviària del centre de la península: Madrid, Saragossa i Lleida.

Actualment les mercaderies per ferrocarril representen menys del 4 % del total, percentatge molt llunyà del que demana la UE (30 %).

Solució

La solució està grafiada en el planejament català des de l’any 2010 i és l’eix transversal ferroviari (ETF), amb un traçat que fa que des de Saragossa les mercaderies arriben a Lleida; d’aquí, les que han d’anar al port de Tarragona ja hi van i les que no, continuen cap a Igualada, Martorell o el port de BCN. El tercer fil no és la solució, només pot ser una urgència. Tot l’entorn de BCN està col·lapsat.

En arribar al port de Tarragona, les mercaderies que venen d’Algeciras, que continuïn cap a Lleida i, a través de l’ETF, que segueixin cap a la frontera, en lloc de seguir per la costa o a pocs metres d’ella.

Fases

1a. ETF, des de l’entrada a Catalunya per la província de Lleida fins a Igualada i Martorell. En aquest cas, Lleida es converteix en un punt estratègic de mercaderies, i això vol dir més economia.

2a. Des de l’entrada de Vinaròs fins al port de Tarragona, en lloc de continuar per la proximitat dels nuclis urbans de la costa i les poblacions del Penedès —malmetent la zona vitivinícola, amb el seu paisatge, i havent de travessar la ciutat de Vilafranca—, és raonablement millor i més respectuós per als territoris utilitzar la línia des del port de TGN cap a Lleida.

Tot costa diners?

Efectivament, les obres ben fetes costen més diners que les que estan mal dissenyades. Els dos ports necessiten una bona planificació de connexions, des d’una infraestructura ferroviària pròpia, com a projecte de país, si no, perdrem el tren.

Així ho veig.

Jordi Sánchez Solsona
Calafell, 11.07.25

[ARTICLE] «La felicitat i el dolor de crear» de Helena Bonals

[Text d’Helena Bonals.]

Com que el fet de ser creatiu està directament relacionat amb el fet d’estimar, i sobretot amb el fet d’estimar i no ser estimat, jo he manllevat el títol d’aquest article d’un text d’André Maurois dins d’Un art de viure. Maurois explica que en el moment de passar de la infantesa a l’adolescència, als nois i noies ja no els serveixen els llibres d’aventures i prou, sinó que cerquen lectures més profundes, perquè ja coneixen “la felicitat i el dolor d’estimar”.

El món és ple de persones amb talent, però els únics artistes de debò són els que no poden viure sense exercir aquest talent . Els que tenen una veritable obsessió per ser creatius. El dolor de crear ja comença aquí: cal anar contra vent i marea per trobar temps, dedicar-s’hi. I encara més per poder viure de l’art. “Ets poeta, moriràs sense una pesseta”. Amb tot, tenir temps no és cap garantia d’èxit. Igual com ser massa feliç destrueix, corca el talent, tenir-ho tot a favor també és nociu. Però pocs aconsegueixen de viure de l’art; d’alltra banda, optar per la vida bohèmia no és gaire recomanable. Catalunya no són els Estats Units.

Però a vegades és l’única manera de sentir-te lliure. Que “la llibertat és el bé més preuat” no cal que ho diguin als que volen casar-se per amor, i als que volen treballar sense prostituir-se, que és el que fa la immensa majoria de la humanitat quan volen guanyar-se la vida.

A banda de tot això, el dolor de crear també es fa visible no tan sols en els instants previs, normalment per memòria involuntària, de tenir la idea “genial”, la que no se cerca, sinó que es troba, que deia Picasso, sinó pels seus efectes col·laterals: l’enveja que causa l’artista entre els que l’envolten és semblant a El amargo don de la belleza, el títol d’una obra de Terenci Moix. No és necessari de ser gaire susceptible per adonar-se del dard enverinat que són frases com “sense el talent dels teus cartells, de la teva publicitat, aquest producte es vendria igual”. I és veritat, les putes també venen.

Però qui ha tastat el “vi de Carrara” que són les espurnes que no es poden comprar de la creativitat, no en tindrà mai prou. Tret de tot això, a la vida tot són trompades. Per això Hipàtia d’Alexandria, massa intel·ligent i sàvia, va ser acusada de bruixeria i linxada.

[ARTICLE] «Des de l’ull de bou de les golfes» d’Isidre Oller

[Text de Isidre Oller.]

Llegir els clàssics comporta un sotrac important a les innocents ànimes dels lectors del 2025. I dic innocents perquè em fa l’efecte que en cap altra època estàvem tan creguts de ser els millors de la història com avui, en ple any 2025. Pobrets, els humans d’ara: quants mirallets, lluentons i enganyifes ens empassem a galet! Aquest és un dels pensaments atzarosos que m’han ferit com un llampec tot rellegint les narracions de Joaquim Ruyra.

Sí, pontificarem menyspreadors: això és un món i una literatura passats de moda! Però, ai pollastrot, quina bellesa de prosa; com flueix, com encerta en la forma i en el fons! Avui, en plena disbauxa masoquista, els lectors del 2025 només llegim narratives que furguen el cantó fosc de les coses, el nostre fracàs col·lectiu. I d’aquí, podem arribar a l’eina fonamental de tot plegat: l’idioma.

Què dimonis porta al tecnologitzat humà del 2025 a evitar la literatura? Perquè, en consonància amb el que ens passa amb la riquesa, cada cop hi ha més desigualtat; hi ha més llibres, es llegeix més, però cada cop es concentra en uns pocs que fan tota la feina. I què més dimonis porta el petit racó de món que és Catalunya al menyspreu de la seva llengua per un estol cada cop més gran de gent que ha decidit de viure aquí?

Sí, ja veieu que avui estic negatiu –potser en diríem realista. Els nostres cappares, que juguen en la lliga espanyola de la política, s’hi han encomanat de tots els seus mals i ens enganyen en aquesta qüestió i en tantes d’altres i estan deixant morir-se l’idioma. No el salvarem amb absurdes declaracions d’augmentar el nombre de cursets light de català o parlant-lo en hemicicles indiferents. Potser informant a tot déu que vulgui fer negoci aquí que no ens han de violentar als qui parlem en català per obligar-nos a parlar l’idioma franc que va imposar el dictador? Ja ho deia l’enyorat Josep Maria Ballarín, que la independència vindria des dels pobles. I jo hi afegeixo que també la saviesa. Aquesta saviesa ancestral basada en l’economia de recursos, mitjans i consums; a saber llegir els astres i el temps; a saber tractar vegetals, animals i persones. Perquè l’home urbà del 2025, tot alterós i pretensiós, no és més que un perfecte esclau. Per no dir imbècil. 

[OCELLS] «Cooperació simbiòtica», de Josep Plaza

[Text i fotografia de Josep Plaza.]

Contractes de seguretat en el món animal: un exemple de cooperació simbiòtica

Fa uns mesos vaig veure un documental que em va cridar molt l’atenció en què es veia la cooperació entre una femella de cocodril del Nil i un torlit d’aigua (Burhinus vermiculatus), cosí germà del de la foto, d’aspecte i grandària similar (un adult pot pesar uns 300 g).

Tant el cocodril com el torlit són ovípars i fan els respectius nius un a prop de l’altre. Ho fan i es respecten, donat que han establert un contracte de cooperació per a la seguretat dels seus ous. Les clàusules d’aquest contracte són aquestes:

  • Si la femella de cocodril deixa el niu per hidratar la seva pell al riu, cosa que necessita fer amb una certa freqüència, el torlit vigila els ous del rèptil.
  • Si s’acosta un depredador d’ambdós nius, el torlit crida com a senyal d’alarma i li planta cara obrint completament les ales per semblar molt més gran del que és, mentre dona temps al cocodril perquè surti de l’aigua per fer fora l’amenaça.
  • El preu que paga la cocodril pel servei d’alarma és el respecte per la vida dels torlits i la seva prole, cosa que no fa amb altres aus, que sí que es menja si pot.

Es podria dir que és un exemple perfecte de cooperació al món animal del qual els humans podem aprendre, i no és l’únic.

[ARTICLE] «Reflexions d’un gandul fracassat» Embastardits

“És la conclusió a què he arribat: només hi ha un pecat mortal, i són les faltes d’ortografia.”
Joan Fuster – Aforismes

…he aixecat el cap i m’he trobat l’habitual espectacle esperpèntic del Trump i el seu xicot congriant una guerra civil, l’Ayuso i la seva frustració, l’enveja maligna dels aragonesos i de les ensopegades del nostre govern amb l’aprenentatge de la llengua. Parlaré, doncs, de la llengua, que és l’única cosa important.

Madame de Sévigné es carteja setmanalment amb la seva filla, de París a Avinyó de Provença. En una carta li escriu: “Avui la carta serà més llarga perquè no tinc temps d’escriure”. La lectura fluida de l’esplèndid francès de Madame obliga a fer una frenada i reflexionar sobre el significat de l’observació.

Per escriure bé cal pensar, cal trobar les paraules precises per construir les frases que siguin fidels a les idees, als sentiments, a les emocions… Així, doncs, hi ha una relació directament proporcional entre el domini de la llengua, la nostra capacitat per expressar idees pròpies i comprendre les dels altres, i la nostra capacitat intel·lectual.

Al cap de dotze o quinze anys d’escolarització bàsica, a casa nostra el fracàs és absolut; encara no s’aconsegueix que hom tingui uns coneixements de la pròpia llengua que permetin una expressió oral i escrita, si més no, correcta i genuïna.

Atesa la meva experiència personal pel que fa a l’aprenentatge de la llengua, em permetré la impudícia de parlar de mi.

Per qüestions relacionades amb la situació política del país dels anys 50,  vaig ser escolaritzat en una escola francesa. Els francesos sempre han estat orgullosos de la seva llengua i, com han fet els espanyols, l’han imposada en els seus territoris de domini polític, amb la diferència fonamental respecte als nostres  lingüicides que, mentre ells practicaven una substitució cultural, el menyspreu espanyol per la cultura ha embastardit la llengua, tant la nostra com el castellà.

Pels francesos, si més no en aquells anys, parlar i escriure correctament era una qüestió de “politesse“, val a dir, el conjunt de regles que regeixen el comportament i el llenguatge que cal adoptar en una societat. Per tant, parlar i escriure correctament era tan important com rentar-se la cara cada matí i portar les ungles netes.

No recordo haver après a escriure, ni a llegir; sí que recordo claríssimament que, durant anys, el primer bon dia en seure al nostre lloc de l’aula era que hi havia redacció i comentaris, o teníem dictat i correcció, o bé lectura i comentari de text, recitació, memorització, vocabulari…, a més del francès com a matèria. La llengua oral i escrita era la clau mestra de tot, es corregien i es valoraven els treballs de matemàtiques, geografia, història i ciències amb el mateix rigor pel llenguatge que per a la pròpia matèria. A classe llegíem Alphonse Daudet, Frederic Mistral,  Édouard Jauffret, Jean de La Fontaine… i cada final de curs la mestra ens regalava i dedicava un llibre de lectura diferent per a cada alumne.

Fins als quinze anys, que vaig convalidar uns cursos de batxillerat espanyol, no havia rebut ni una sola classe de castellà, ni cal dir de català, que no fos a casa o clandestinament al centre excursionista o als escoltes. No obstant, tant el català com el castellà eren les llengües del carrer, tant com ho era el francès a l’escola, i les llegia indistintament. A l’estiu del 66 vaig dedicar unes quantes hores a l’Ortografía de Mallas, un manual pràctic de llengua castellana, i a l’hivern d’aquell mateix any començava a fer hores a les tardes a l’Editorial Prima Luce, corregint les galerades dels llibres de text. No és cap mèrit personal, és el mèrit d’una escola que va posar la llengua al lloc que li correspon, el primer.

La incompetència lingüística arrossega i aixopluga totes les incompetències: la política, la social, la laboral, l’emotiva… La deixadesa i la manca d’exigència en nom del plurilingüisme i la multiculturalitat  són una fal·làcia malintencionada que ens desnaturalitza i ens degrada, a tots.

[ARTICLE] «De premiats i finalistes». Helena Bonals

[Text d’Helena Bonals.]

Fa un cert temps vaig quedar finalista d’un premi petit de poesia (per alguna cosa es comença) a Bigues i Riells, amb un sol poema que parlava del “benestar emocional”. Recordo un membre important del jurat, Pau Joan Hernández, autor de Tot et serà pres, dient que a ell els finalistes l’interessen molt. El meu pare diu que solen ser millors que el guanyador.

De fet, ell, el 1981 va participar en el Premi Joaquim Ruyra amb Hem nedat a l’estany amb lluna plena, i va quedar finalista. Va ser tota una carambola: l’any anterior el premi va quedar desert, i per això l’any següent va haver-hi la possibilitat de permetre un guanyador i un finalista, i editar les dues obres. La del vencedor, Vicenç Villatoro, va passar gairebé desapercebuda, mentre que la de Raimon Esplugafreda, pseudònim utilitzat pel meu pare, ha fet més de cinquanta edicions, en tres editorials.

Però a l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, si no guanyes, no fan constar a la teva pàgina web, que gestionen ells, que has quedat finalista, ni ho inclouen entre els premiats del mes.

És més fàcil de guanyar si has estat finalista en l’anterior convocatòria que, si has guanyat, repetir. Però n’hi ha que guanyen un premi de poesia cada any que es convoca. Hi ha diferències, com en tot, i encara que un èxit sol portar un altre èxit, tampoc és garantia de res.

En el primer Premi Sant Jordi, de 1960, al qual es va presentar Mercè Rodoreda amb La plaça del diamant, i amb el títol de Colometa, aquesta escriptora no va guanyar pas. En comptes d’ella ho va fer Enric Massó amb Viure no és fàcil. Jo en vaig fer aquesta ressenya, amb 2.855 visites, segurament moltes més que no lectors d’aquesta novel·la.

Hi ha qui considera els premis de poesia un carnet de conduir que certifica que són bons poetes, deia Margarit. Però ell mateix va guanyar el Premi Carles Riba, el 1985. Un premi molt cobejat.

Per a mi els premis que he guanyat, tant com en els quals he quedat finalista, són un senyal que alguna cosa faig bé. Tot i que mai, mai tothom està d’acord a valorar positivament el que faig. Hi ha opinions diferents per a tot, però opino que algunes opinions tenen sempre més valor que no d’altres. I a ningú li sap greu de ser premiat; tot i que Jean-Paul Sartre va refusar el Premi Nobel per raons ideològiques, a mi em fan molt feliç els reconeixements, sobretot quan van acompanyats de les felicitacions dels amics. Són mitja vida.

[ARTICLE] «Crisi vs. aritmètica», de Jordi Sánchez

[Un article de Jordi Sánchez.]

L’aplicació de l’aritmètica ens indica de manera fàcil i entenedora que els ingressos menys les despeses ens donen el balanç, que pot ser positiu o negatiu. D’aquí la importància de saber sumar, restar, multiplicar i dividir, el que coneixem col·loquialment com ‘les quatre regles’, per situar-nos pel que fa a aspectes comptables.

Aquesta veritat ens porta a reflexionar sobre la  política: què ens està passant? Crisi, quina crisi?

La natura, encara que sigui en terminis llargs, cíclics, ens parla, i de vegades amb duresa… Els entesos ens diuen que estem dins d’un canvi climàtic. Però la història ens recorda, als humans, que repetim molts errors i no n’aprenem; és a dir, no prenem consciència. A l’economia els cicles són més curts, no tant com en l’aritmètica, però una vegada i una altra ens agafa descol·locats, i de quina manera. Com pot ser que l’1 % de la humanitat concentri més riquesa que la resta? La desbordada riquesa no es pot concentrar només amb l’aritmètica, així ho penso.

Reflexions

Què passaria si en lloc de repartir pobresa es repartís riquesa? Perquè, com més habitants tingui el planeta, més aportació de valors d’equitat caldrà fer per establir equilibris per a una millor convivència. Això que sembla que aplicant només l’aritmètica seria possible resulta que no ho és. Què és el que fa que no sigui possible? Sé que és més complicat, però a mi m’agrada que sigui entenedor, és a dir, el BÉ i el MAL; crec inclús que des de la infància algun sentiment em deia el que estava bé i el que estava malament, no cal entrar en detalls.

En aquest moment s’acumulen molts exemples: guerres –ja fa temps que es parla d’una tercera guerra mundial–, alimentació –la desnutrició infantil és un problema global–, emigració de tot tipus: econòmica, ecològica, etc.

És veritat que les Nacions Unides, el 26 de juny de 1945 van signar a San Francisco un document per un món més just i ordenat, un món de concòrdia. Però la veritat és que no es disposa de la governança necessària per aturar, per exemple, les guerres actuals. Cal preguntar-se: per què? Només puc aportar un paràmetre que no he citat en l’aritmètica, els interessos, que és diferent dels beneficis. Quan en aquests interessos junt amb el guany –saldo– hi actua el MAL –que hem dit que existeix–, no hi ha equitat ni valors humans, només l’ego personal de la cobdícia sense límits. No cal citar els actors principals de la pel·lícula, són públics i coneguts.

Així ho veig.

Jordi Sánchez Solsona

[ARTICLE] «Objecte de desig», de Josep Nogué

[Article de Josep Nogué.]

Fa molts anys, fent la mili en terres andaluses, un company sevillà va preguntar-me com es deia en català “te quiero”. Val a dir que era un lligón i suposo que no volia deixar perdre cap oportunitat, ni que fos amb alguna catalana. I, sí, li vaig dir que, en català “te quiero” es diu “t’estimo”. Com si li calgués afegir mèrits a la seva desimboltura i no anés prou sobrat amb el seva innata gràcia andalusa! A nosaltres els catalans, sí que ens cal Déu i ajuda, tan monosil·làbics i continguts com som, però a ell?

—Niña eres tan guapa que hasta los sevillanos nos quedamos sin habla— diria. Si fueras la feria de abril, me pasaría todo el año esperando a que llegaras…

No, no li calia saber dir “t’estimo”.

Però del que volia parlar aquí és del significat d’aquestes paraules i de com influeixen en cada lloc a l’hora d’expressar un mateix sentiment.

“Te quiero” implica desig de possessió: “vull que siguis meva”. Implica la mateixa frisança que té un infant quan demana una joguina. “La vull”, “Et vull” [tenir], que seria la traducció literal en català. Però “t’estimo”, tot i expressar el mateix desig, la mateixa intenció o frisança, implica la valoració de la persona a qui va dirigit. Aprecio allò que ets i qui ets, m’agrades i voldria estar amb tu i que tu estiguis amb mi. Aquí no es parla de possessió. Perquè després diguin que les cultures no influeixen.

De fet, és la mateixa diferència que hi ha entre dir “aquesta és la meva dona” (o “aquest és el meu home”) o “aquesta dona és meva” (o “aquest home és meu”). En ambdós casos es fa servir el possessiu, però el sentit no és el mateix. En el primer és merament situacional i de relació, i en el segon és de propietat. En el primer, ens hem d’entendre, i en el segon, jo soc qui mana.

És per això que tinc la sospita que aquesta manera d’entendre el sentit de les paraules té més pes del que sembla en la manera com ens relacionem amb les espanyes. No és el mateix dir “Catalunya és la meva terra” que dir “Cataluña (también) es mía”. Nosaltres ens “estimem” Catalunya, ells “quieren” (a) Cataluña”.

El recent conflicte amb Sixena no és aliè a aquesta manera d’entendre la situació. Unes pintures que haurien desaparegut fa temps, de no haver sigut “estimades” per les institucions catalanes, ara són reclamades, de males maneres, per aquells que se’n consideren els seus propietaris. Un té la temptació de plantejar un judici salomònic i retornar-les trossejades, cosa que —evidentment— no farem.

I és que allà on apareix el concepte de propietat, el conflicte està servit. És per això que els poders judicials estan permanentment saturats. Esbrinar “allò que és meu”, o no. Establir la propietat de les coses o les persones és el que s’amaga darrere la majoria de conflictes. Perquè, en lloc “d’estimar-nos”, les persones o les coses, “volem” posseir-les. Volem que siguin nostres. “Estimar” o “querer”, aquesta és la diferència. Per molt que sembli el mateix.

I, sí, intentaran seduir-nos, i pot ser que ho aconsegueixin, perquè tenen gràcia, enginy i facilitat de paraula i són encantadors. Fins que decideixen que allò és seu i ho volen. I deixen de ser simpàtics i es tornen agressors. Perquè així és com es fan els imperis, partint del masclisme i la imposició. Com preguntava un altre company: “¿Por qué os empeñáis en hablar catalán, si sabéis hablar español?”. I és que, “por mucho que nos quieran”, mai entendran que, nosaltres, la nostra llengua i la nostra terra ens les estimem.