La Constitució espanyola de 1978 diu a l’article 47: «Tots els espanyols tenen dret a disposar d’un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per a fer efectiu aquest dret, regulant la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per impedir l’especulació. La comunitat participarà de les plusvàlues que generi l’acció urbanística dels ens públics».
A Catalunya tenim la Llei 18/2007 del dret a l’habitatge (la primera norma integral que s’aprovava a Espanya i, per tant, defensava el dret de la ciutadania a l’habitatge).
Els fet històric és que des de la Llei del sòl de 1956 fins a la seva reforma el 1975 en el Text Refós, s’introdueixen mesures de previsió de sòl per l’habitatge social, amb el nomenclàtor HPO (habitatge de protecció oficial). A Catalunya les reserves arriben fins un 40%, és a dir els planejaments derivats fixen una gran exigència de reserva de sòl protegit. Des dels anys vuitanta fins a la crisi de les hipoteques subprime als EUA el 2007, a Espanya es varen construir habitatges protegits HPO amb ajuts econòmics públics, però la realitat és que molts d’ells en aquest període agafaran el camí especulatiu que oferia el mercat i preferien desqualificar l’habitatge per a posar-lo a la venda en el mercat lliure.
Conclusió: Espanya, en general, no ha tingut una política adient amb el tema de l’habitatge. Ni de compra assequible i menys encara amb el lloguer, però sobretot amb el lloguer social, a diferència d’altres països de la UE.
Oportunitat
És ara que que amb la injecció del Banc Central Europeu, per acord de la Comissió, s’han posat per primera vegada recursos econòmics amb la missió de pal·liar la crisi econòmica, també produïda per la pandèmia de la covid i incidir en el mercat de l’habitatge entre altres sectors econòmics. Si no som eficients amb els fons Next Generation i deixem passar aquesta innegable oportunitat perdrem el tren de posar-nos al dia i cobrir els objectius dels objectius de desenvolupament sostenible (ODS) i la millora del clima.
Si realment l’habitatge, tal com preveu la Constitució de 1978, és un sostre per a tothom, aprofitem per a corregir els errors comesos.
El món serà millor el dia que l’acte de defecar esdevingui un sagrament.
Sovint oblidem que el primer que en ofereix un nadó quan arriba a aquest món és un pilonet de merda i, durant força temps, no aportarà res més, cosa que obliga als seus progenitors a subministrar-li l’aliment necessari per a mantenir aquesta producció. Tots els animals que tenen cura de les seves cries hi dediquen la major part del temps, mentre la prole no sigui capaç de procurar-se’l per si mateixa, un fet que, en els humans, sol perllongar-se força anys. És el cicle de la vida, que ens exigeix, a canvi d’allò que ens dóna, que l’hi retornem els excedents.
D’aquest trànsit la ciència n’ha fet objecte d’estudi: els metges en dedueixen l’estat del pacient tot observant allò que produeix el cos; biòlegs, nutricionistes, químics, agricultors, naturistes…, en fan seguiment per veure com s’integra, es transforma i és aprofitat en el món vegetal. La femta és or per a la terra.
Ja sia amb la nostra col·laboració, o sense, la naturalesa recicla qualsevol excrement, tot allò que és orgànic es degrada i es transforma, encara que hagi d’esmerçar-hi segles, com és el fet de convertir grans masses de vegetació en petroli.
És, però, un cicle amagat, que es produeix en l’obscuritat, dins els organismes vius, sota terra, i fins el fet d’emergir dels cossos és un acte que s’acostuma a fer d’amagat, en solitud i fora dels focus. Hi deu contribuir que l’eixida del cos es faci per la part oposada a la cara, que sol ser de més bon mirar. L’altra, en canvi, és la part impura, tant pel lloc per on es fa com pel lloc on es fa, ja que no gaudeix de cap prestigi i ha de mantenir-se amagat, són les clavegueres.
I no obstant, tenir-ne cura, marca la diferència entre una societat civilitzada i culta i les que no ho són. Romans i àrabs hi donaven gran importància. Ara quasi només ens hi referim per a parlar de les clavegueres de l’estat, sobretot en els sentit que no estan tot el sanejades que caldria.
Perquè cagar (i cagar-la) és inevitable, imprescindible, el que és insà és que no acompleixi el seu cicle, que en lloc d’abonar la vida i fer-la créixer, emmetzini tot allò que toca.
Cada dia la medecina dóna més importància a com es produeix el transit intestinal, quins processos s’hi produeixen i quin és el resultat final, fins al punt d’implantar femta en bon estat a pacients que tenen la flora intestinal alterada.
Perquè tot allò que no acompleixi el seu cicle es converteix en verí per a l’organisme que l’ha de contenir, ja sia el del cos dels animals, de les persones o de les estructures socials, polítiques o urbanes.
Des de sempre, la naturalesa ha absorbit, digerit, reciclat i transformat tot allò que produïa, degradant els materials per a poder ser reabsorbits; tan sols minerals com l’or o les gemmes tenien la capacitat de resistir-s’hi i d’aquí el valor que encara se’ls atorga.
Per contra, encara no fa cent anys, hi hem afegit els materials sintètics que no es degraden o que tenen cicles de centenars o milers d’anys. El col·lapse que això ha generat en els organismes vius el veiem dia a dia. Els materials plàstics ho empastifen tot, des dels mars a les muntanyes i des dels laboratoris als estómacs de peixos, tortugues i dofins. La terra sencera és ja un producte embolcallat d’hidrocarburs, plàstics i pesticides que provoquen la mort de milers d’espècies, incloent-hi la nostra, si ens descuidem. L’hem ben cagat de no ser capaços de digerir tot allò que produïm. Que molts d’aquest productes provinguin del petroli ja ens hauria d’advertir de la seva condició.
La nostra obsessió per la permanència, per assolir la vida eterna, per la negació a acceptar els canvis, per a fer productes que no es malmetin, ens està portant, paradoxalment, al punt de l’extinció.
Cagar sempre s’ha considerat un acte íntim i privat, ja que les distraccions entorpeixen una funció que depèn de la relaxació. S’ha de deixar que passi. Però, també, s’espera de les bones maneres que el resultat no quedi a la vista, que les restes siguin retirades i prossegueixin els seu cicle natural de reaprofitament i absorció per part del medi.
Sempre ens trobem, però, gent incívica (especialment als lavabos públics) que estampen els seus residus per les parets, de vegades amb una fúria creativa que sembla voler emular la Capella Sixtina. Que això passi als lavabos públics ja ens dóna una idea de com i perquè hem arribat a empastifar el món fins als extrems que tenim ara. És evident que no tenim una cultura del reciclatge, però tampoc els animals no la tenen i no fan el que fem els humans.
El problema, doncs, és fer productes que no es degraden, que aspiren a la vida eterna i una cultura de creixement sense mesura que pretenen tocar el cel com la Torre de Babel.
Tot allò que no es degrada, que s’acumula, esdevé un vampir, xuclador d’energies, que converteix en morts vivents tot allò que toca.
Que hi hagi corrupció forma part dels cicles naturals. Però, que amb els excrements pintem parets, que el territori s’ompli de deixalles i d’això en fem negoci i bandera, ens condemna a viure en taüts: cobrir-nos amb mascaretes i vies connectades a les nostres artèries que ens alimentin. Tan vulnerables i dependents com nounats o pacients agònics.
No hi ha res més tòxic que allò que és incorruptible. No hi ha res més corrupte que l’acumulació.
Igual que tenim un sagrament de l’eucaristia, dedicat a l’aliment espiritual, hauríem de fer de l’acte de defecar un sagrament, que ens previngui contra l’acumulació i l’estancament, destinat a evitar tot allò que pugui esdevenir permanent, enquistat o paràsit.
L’alternativa és un altre sagrament, el de l’extremunció.
Com més espais protegits, més debilitat i menys biodiversitat. [Foto: Life Climark.][Un article de Nan Orriols.]
Administrar la natura no vol dir estimar-la. En Gabriel Borràs ens parlava, en un magnífic article publicat al número 18 de La Resistència (juliol de 2018] , que la relació entre l’augment dels espais naturals protegits i la desaparició de les espècies és una realitat.
És cert que l’abandonament dels boscos per falta de rendibilitat ha comportat un increment del nombre de senglars, cabirols, etc. També, hi ha més voltors, aufranys i àguiles marcenques. Però a les planes, fumigades amb herbicides i insecticides, molts ocells pràcticament han desaparegut.
Els nitrats dels purins van acabant amb l’aigua potable i, als rius i rieres, les truites, crancs, serps d’aigua, ratbufs, bagres, barbs i moltes altres espècies autòctones ja són gairebé testimonials. Es veuen pocs escurçons i serps verdes o blanques. La introducció d’espècies als pantans com el silur ha estat un veritable desastre, i la construcció de pistes, moltes asfaltades, comporta una pressió social als espais naturals que està destrossant el poc que queda.
Vaig llegir la notícia que al Parc Nacional d’Aigüestortes volen organitzar visites nocturnes per a observar l’univers sense contaminació lumínica. També, es planegen festivals musicals de dies de «bumba-bumba». Diuen que són ecològics, i els organitzen amb l’excusa que donen vida al municipi i que els ingressos es destinen a causes benèfiques. I no es posen ni vermells amb aquest raonament. Ens degradem cada dia més com a espècie humana.
Una altra barbaritat és l’intent de reintroduir l’ós i el llop al Pirineu. Aquestes espècies les vam expulsar. Les vam deixar sense territori i ara tenim mala consciència. Tot plegat només serveix per a torturar-les un xic més i allargar-ne l’agonia.
Tots els estudis subvencionats, els controls per satèl·lit i els articles de savis que, dia sí dia també, van informant de totes aquestes barbaritats, costen molts diners. En Borràs té raó: com més espais protegits, més debilitat. S’ha de gestionar des del territori i s’ha d’entendre que els buròcrates només serveixen per a viure del problema que ells mateixos han creat.
El territori el coneixen els que hi viuen i el trepitgen cada dia. Els que l’estimen. Els que un dia van veure com els buròcrates feien desaparèixer les perdius, llúdrigues, crancs i serps. Segurament, això ja no té remei, perquè si, com diu en Gabriel Borràs, la relació entre el territori protegit i la desaparició d’espècies és una realitat, seria lògic que deixessin de treballar. Però, no serà així. Conclusió: com més administració, menys biodiversitat.
I ara, per acabar-ho de trinxar tot, ens parlen dels Jocs Olímpics, que ens diuen que hem de fer obligatòriament amb la comunitat d’Aragó, presidida pel socialista Lambán, aquell miserable que va aprofitar el 155 per a robar del Museu de Lleida les obres recuperades per Catalunya.
En fi, si no reaccionem i permetem que els nostres polítics ens apliquin injeccions d’estupidesa permanent, podria passar que tinguéssim sis llops i deu óssos al Pirineu i un desert per als nostres fills i néts.
Ramon Comella (Barcelona, 1946). És llicenciat en Química. Molt amant de recórrer i reconèixer el país a peu o amb bicileta, sovint acompanyat d’altre amants de la natura i l’aire lliure.
«En el dibuix del mapa mundi, s’hi observa un desplaçament cap al continent asiàtic, amb un clar lideratge de la Xina. » [Foto: FEOP.][Un article de Jordi Sánchez.]
El 29 i 30 de març vaig assistir a s’Agaró al II Seminari sobre Geopolítica organitzat per la FIOP (Fundació Internacional Olof Palme), sota la presidència d’Anna Balletbò. Participaren en aquestes jornades persones destacades en el coneixement de la geopolítica per haver ostentat responsabilitats, com Javier Solana, exsecretari general de l’OTAN, els ex diplomàtics Javier Rupérez, José A. Zorrilla, Eugeni Bregolat, Juan A. March; l’exministre d’exteriors i expert en geopolítica Josep Piqué; militars experts en defensa com ara el general Pedro Méndez de Vigo i els coronels Félix A. Blanco i Manuel Morato; del mon acadèmic, la catedràtica de dret Internacional de Universitat de Saragossa Natividad Fernández; Mariano Marzo, catedràtic de la UB; Gabriel Colomé, director d’ICPS; Eduardo Berché degà de la Facultat de Dret d’ESADE; Francisco Ruiz González, de la UNED; Andrés Ortega, investigador Real Instituto Elcano; Tomasz Smura, director Fundació Pulaski (Polònia), així com destacats periodistes com Miquel Noguer i Claudi Pérez, d’El País; Xavier Mas de Xaxàs i Robert Mur, de La Vanguardia; Georgina Higueras, d’El Períódico i les aportacions de la visió econòmica, amb Rafael Doménech, del BBVA, i Juan del Alcázar, de Banco Santander.
Els intervinents opinen que la situació actual de la geopolítica demostra que la direcció estratègica de comandament mundial fa uns anys que, en el dibuix del mapa mundi, s’hi observa un desplaçament cap al continent asiàtic, amb un clar lideratge de la Xina. Aquest paradigma indica que la posició dominant dels EUA ja no és la mateixa que en l’època dels equilibris clàssics durant i desprès de la Guerra Freda. Es comprova el ressorgiment de la Ruta de laSeda amb traçats diferents (novament, el dibuix és clau). Josep Piqué, en el seu llibre El mundo que nos viene, l’any 2018 ja feia aportacions en aquest sentit.
Rússia, amb la direcció de Vladimir Putin, fa temps que amenaça Occident, que no vol la proximitat de l’OTAN ni d’armes nuclears, cada cop més a a la seva vora (document de Budapest 1994)… La no proliferació nuclear… Eleccions de 2004 a Ucraïna que es van haver de repetir. Inicia la seva estratègia tot violant els tractat internacionals i envaeix Crimea el 2014… I ara, al final, ha bellugat les peces del tauler d’escacs ambuna guerra envaeix Ucraïna, tot causant un genocidi que no se sap ni quan ni com acabarà.
Parlar de geopolítica és parlar del passat, del present i del futur, però voldria destacar que hi ha un element comú que sempre és el dibuix. A tot conflicte li correspon una reflexió i una reacció, per tant, en el cas de l’enfrontament bèl·lic cal el mapa, la situació de l’ocupació del contrari i el territori que pretén ocupar o dominar. No és el mateix atacar que defensar-se. El dibuix és necessari per ajudar a entendre on som i d’on venim. La historia ha tingut i té els professionals adequats: els geògrafs i els grafistes, que reflecteixen sobre els mapes el que els polítics amb les seves estratègies decideixen.
La lectura de la geopolítica ajuda a entendre què va passar, què està passant i les hipòtesis del que pot passar.
Gràcies, Anna Balletbò, per les teves convocatòries útils, que aporten llum en aquest món tan complicat.
«L’esgotament popular, al límit de la paciència, és l’espurna d’aquesta revolta.» [Foto: Xavier Borràs.][Un article de Xavier Borràs.]
L’escriptor Salvador Espriu (1913-1985) va publicar el poema «Indesinenter» (vegeu-lo sencer més avall) en el llibre Les cançons d’Ariadna, aparegudes per primera vegada el 1949 (Òssa Menor) i ampliades successivament per l’autor fins al 1980. En aquests versos l’autor —entre moltes altres obres de poesia, narrativa i teatre— de Primera història d’Esther (1948), La pell de brau (1960) o Una altra Fedra, si us plau (1978) introdueix un discurs cívic de reivindicació nacional que culmina amb altres poemes com «Inici de càntic en el temple» o «El meu poble i jo», tots ells musicats i cantats per Raimon.
A «Indesinenter», un adverbi llatí que significa sense aturar-se, incessantment, Espriu reclama alçar-se, revoltar-se, a través de la metàfora d’un gos (el poble català) que sobreviu sota la submissió d’un amo (Castella, en forma d’estat espanyol), que el maltracta, perquè s’arrisqui a actuar per ell mateix i deixi de llepar «l’aspra mà que l’ha fermat des de tant temps al fang», ja que ha viscut ajupit «sota el fuet amb foll oblit de la raó que té».
Els versos d’Espriu, tan vells i tan nous, situen la nació catalana entre l’ajupiment i l’alçament i al poble ara esmaperdut, oblidat dels seus suposats dirigents, després que el trencacoll del primer d’octubre de 2017 va ser desactivat, anorreat, envilit pels mateixos que el van promoure, que van triar i continuen actuant amb «la gran vergonya mansa dels lladrucs», perquè gos que lladra no mossega, com es diu popularment. En aquests moments, cinc anys després d’aquella revolta popular —amb tot el que ha comportat i comporta: presó, exili, repressió, però, també, rendició…—, són poques les veus que s’alcen «sense repòs», per dir prou, per «caminar de nou» i salvar el poble, «ja l’amo de tot, no gos mesell, sinó l’únic senyor».
Són veus, com per exemple les d’Ot Bou o Clara Ponsatí, que incansablement, incessantment (indesinenter), reclamen aquesta revolta, aquesta desobediència als poders establerts, aquí i allà, per acabar amb la inèrcia de rendició a què ens sotmeten els anomenats partits independentistes que, amb més o menys desesper pels minsos plats de llenties a repartir, només tracten de salvar els seus mobles mentre, per postres, ens aboquen a esdevenir cada cop més gossos mesells en comptes d’únics senyors a la manera espriuana.
Així, Ot Bou (Barcelona, 1999) escrivia a «El pacte de la immersió, el final de l’autonomisme» [Vilaweb, 28/03/2022], després que Esquerra i Junts publiquessin l’acord amb el PSC i els comuns per a reconèixer el castellà com a llengua d’ús a l’escola (just el mateix dia que el govern de Pere Aragonès informés que havia arribat a un acord amb el govern d’Aragó per a la candidatura olímpica del 2030), que «mentre creaven el relat per a justificar que no ens convé desestabilitzar l’estat, han destruït tot el marge que hi havia per a fer res que no fos servir-lo directament. Servir-lo, ja ni tan sols obeir-lo. Treballar per complir tots els interessos de l’estat, sense cap mena de marge per a defensar els propis».
Per la seva banda, l’irredemptista Clara Ponsatí (Barcelona, 1957), consellera del Govern de Catalunya i membre del Parlament Europeu —exiliada des del 27 d’octubre de 2017—, escriu, d’obligada lectura, a «Contra els guardians del tabú» [Vilaweb, 1/04/2022] —arran de la pregunta «La independència val una vida?», que li va fer Gemma Nierga en una entrevista al «Cafè d’idees» [La 2 i Ràdio 4, 14/03/2022]:
«Si a Catalunya existís un veritable estat major pensant com fer la independència, la pregunta que es faria no seria si la independència val una vida, sinó com no doblegar-se davant l’amenaça de violència i, alhora, portar els polítics espanyols a un escenari on no els interessi escalar-la. Perquè a nosaltres no ens interessa la violència, ens interessa la independència. Aquesta pregunta té respostes, no som pas els primers que tenim aquest problema. Però són la mena de respostes que els guardians del tabú s’ocupen que no pensem. Els guardians del tabú, justament perquè trafiquen amb la possibilitat de la violència, són ara la veritable amenaça.»
Ponsatí, com Bou a la seva manera, assenyala que una vida en què no som lliures de perseguir ideals pacífics, honestament, és una vida que ens condemna a nosaltres i als nostres descendents. «Quan algú renuncia a l’ideal per l’amenaça de la mort, ja està disposat a renunciar a qualsevol cosa. El fonamentalista és qui està disposat a posar fi a la vida d’un altre per un ideal, no pas qui està disposat a arriscar la seva per defensar-lo».
Moltes veus s’alcen darrerament tot defensant que aquesta lamentable rendició dels partits, al Govern i al Parlament, només es resolt a les urnes. Tanmateix, em permeto dissentir-ne perquè, ni que sigui transitòriament, hagi de ser, solament, així o, fins i tot, amb una candidatura cívica, com bé promou l’ANC. Només una veritable revolta popular, autoorganitzada i autogestionada, distribuÏda territorialment, amb consignes i accions a fer clares i contundents —allunyada de menjadores, messianismes, jugades mestres i llirismes— pot fer canviar les coses, més ara que estem cada cop més sotmesos a l’Estat i al seu control quasi absolut a través del món digital, en què tenen atrapada la majoria.
Aquesta revolta és la de l’ésser revoltat, L’home revoltat de què parlava Albert Camus, aquell que diu que no, que si bé rebutja no renuncia perquè diu que sí d’ençà del seu primer moviment. L’esgotament popular, al límit de la (im)paciència, és l’espurna d’aquesta revolta, que cal iniciar —com els remences al segle XV— des de la muntanya catalana, entesa àmpliament com la munió de pobles i ciutats que han defensat i encara defensen el nostre esdevenir col·lectiu per la llibertat, lluny de la tòxica capital i de l’àrea metroputrefacta, perquè, parafrasejant el poeta, l’aigua, la terra, l’aire i el foc són nostres si ens arrisquem d’un cop a ser qui som abans no ens anorreïn definitivament del tot.
Indesinenter
Homenatge al Dr. Jordi Rubió
Nosaltres sabíem
d’un únic senyor
i vèiem com
esdevenia
gos.
Envilit pel ventre,
per l’afalac al ventre,
per la por,
s’ajup sota el fuet
amb foll oblit
de la raó
que té.
Arnat, menjat
de plagues,
aquest trist
número de baratilli,
saldo al circ
de la mort,
sense parar llepava
l’aspra mà
que l’ha fermat
des de tant temps
al fang.
Li hauria estat
senzill de fer
del seu silenci mur
impenetrable, altíssim:
va triar
la gran vergonya mansa
dels lladrucs.
Mai no hem pogut,
però, desesperar
del vell vençut
i elevem en la nit
un cant a crits,
car les paraules vessen
de sentit.
L’aigua, la terra,
l’aire, el foc
són seus,
si s’arrisca d’un cop
a ser qui és.
Caldrà que digui
de seguida prou,
que vulgui ara
caminar de nou,
alçat, sense repòs,
per sempre més
home salvat en poble,
contra el vent.
Salvat en poble,
ja l’amo de tot,
no gos mesell,
sinó l’únic senyor.
Per a demostrar que som l’espècie més criminal del planeta, com cada dia, perquè això no ha parat mai, ens dediquem a organitzar guerres on moren milers d’innocents. Cal parlar, també, de l’espectacle espanyol que aprofita la guerra per augmentar el pressupost militar i continuar fent el ridícul amb submergibles que no funcionen i no caben a l’hangar. Res, que entre el volcà de la Palma, la pandèmia i ara la guerra a Europa, el president Sánchez té excuses per a tot, però el deute creix de manera galopant.
A Catalunya, «la meva», res: pa amb tomàquet, Rufián, Junqueras i, tots, nedant en una bassa de purins per a glòria dels esclavistes del sector dels escorxadors i les empreses de llardons i espetecs.
Una cosa: continuem amb els envasos de plàstic d’un sol ús. I és que no cal reciclar-los, cal prohibir-ne l’existència. Però ningú no pren la decisió. Els polítics tanquen els ulls servint els interessos inconfessables de mafiosos que ignoren la destrucció de l’ésser humà.
Podria ser que ells ja fossin monstres d’intel·ligència artificial sense sexe i que es reproduïssin a través dels ordinadors. I, nosaltres, esclaus al seu servei amb el dret únic de comprar un cotxe pagant mensualitats de dos-cents euros.
El cert és que els esdeveniments el superaven, que no podia entendre què passava. Prou que sabia que el rei emèrit era un lladre, com molts dels seus avantpassats, i que la justícia només s’aplica als pobres i també per venjança. Era conscient que l’estat espanyol el van construir amb violència i robant en tots els pobles colonitzats.
Però, un dia, l’home va pensar que tot podia millorar. Que l’actual president de la Generalitat podria gaudir d’una taula de diàleg i que l’Estat era sensible a l’espoli d’anys i anys que suportem els catalans. Però…, res de res, la taula no es convocava i, de competències, l’Estat va traspassar a Catalunya l’estació meteorològica del Turó de l’Home —que havia construït la Generalitat republicana— i poca cos més.
Estava decebut, trist. Va veure que el distraurien amb els Jocs Olímpics d’Hivern i amb les trifulgues del PP de Madrid. Va veure que el PSOE, Podemos i Vox són exactament el mateix, i va pensar en Sòcrates i tants d’altres que es van suïcidar. Va entendre que no valia la pena viure en aquest món de lladregots sense remei.
Va pensar que es tiraria al tren, que tot seria molt ràpid. Però al seu poble no hi havia tren. Es va entristir, però tot d’una va somriure i va marxar, decidit, a pas de minyó escolta. L’home es va llançar al tren turístic i va morir en pau, com era el seu desig.
