Tot serveix per a entendre el món que ens toca viure. Dius: «Avui miraré finestrals» i d’entrada creus que les esglésies guanyen sempre. Contrasten amb quatre finestrals i balcons amb bombona de gas inclosa. Però, de fet, els més senzills són sempre els més bonics: els de les cases amb finestres i baranes de fusta.
Un consell: no retrateu ni polítics ni eclesiàstics. No. Tot cau. Malgrat que ho podreu explicar als amics, veureu que el viatge no ha valgut la pena. Finestrals, sempre. Polítics i eclesiàstics, mai.
Carles Puyol, Ronaldinho i Xavi Hernández al Johnson Space Center de la NASA el 2006. [Foto: NASA.][Un article de Jordi Sánchez.]
El club fundat el 29 de novembre de 1899 pel suïs Joan Gamper (1877-1930) fins avui ha tingut un recorregut esplendorós. Els diferents camps on ha jugat el Barça són: 1897, l’antic velòdrom de la Bonanova; 1902, el del carrer de la Indústria, «els culers», 1922, el de les Corts; i, el 1957, el Camp Nou.
En aquets períodes hi han jugat bons jugadors, però els que han marcat un abans i un després deixant-hi petjada són els següents: Samitier, Kubala, Suárez, Cruyff i Messi.
És evident que es podrien citar molts altres jugadors de reconegut prestigi que han defensat els colors blaugrana, però vull anar a l’essència del joc, maneres de jugar i entendre «més que un club» i, sobretot, l’escola de la Masia de Can Planes (1978), projecte per la formació dels jugadors del futbol base, impulsat per Oriol Tort, El Professor. Per aquesta escola hi han passat jugadors d’important trajectòria com Pujol, Martí Filosia i Reixach, així com Sergi Barjuan, Guillermo Amor, Albert Ferrer, els germans García Junyent, Toni Velamazán, Iván de la Peña, Pep Guardiola, Carles Puyol, Xavi Hernández, Andrés Iniesta o Victor Valdés. Desprès, vindrien Cesc Fàbregas, Lionel Messi, Gerard Piqué i Pedro Rodríguez. Avui aquest projecte continua des de 2011 a les instal·lacions de la Ciutat Esportiva Joan Gamper, a Sant Joan Despí, on recentment hi ha l’estadi Johann Cruyff, precursor de la filosofia del joc anomenat «tiqui-taca».
Xavi Hernández Creus (Terrassa, 1980), format des d’alevins al futbol base del Barça, passant per totes les categories de futbol formatiu fins al seu debut en el primer equip l’any 1998, amb 17 temporades fins al 2015. El seu palmarès és espectacular: 25 títols, 4 lligues de Champions, campió olímpic l’any 1999, medalla de plata a Sidney l’any 2.000. Internacional 14 anys amb 133 partits. Campió continental (2008 i 2012) i campió del mon el 2010. Ha estat diverses vegades nominat entre els cinc millors jugadors del mon. Ha exercit lideratge com a capità.
El 2015 es trasllada a Catar per a jugar amb l’Al-Sadd per 4 temporades i des de 2019 assumeix la responsabilitat d’entrenar-lo.
El 5 de novembre de 2021 assumeix la responsabilitat de ser l’entrenador del seu estimat F .C. Barcelona. El primer equip del club es troba en un moment delicat per la trajectòria empesa des de fa dues temporades, canvis d’entrenadors, crisis de la Junta Directiva —amb moció de censura al President Bartomeu— i noves eleccions, on l’ex president Laporta recupera la presidència.
Aquest 8 de novembre l’estadi tornà a vibrar amb la presencia d’uns 10.000 barcelonistes que confien que el seu estimat Barça recuperi la posició de lideratge en les competicions.
Xavi, avui amb 41 anys, expert com a jugador d’alt nivell i rodat com a entrenador, torna a casa, ara en la seva nova etapa, la del Barça. Està molt il·lusionat i això es transmet a tot aquell que l’envolta. És bo que tingui clares les coses que ha de fer i no li tremoli la mà. Objectiu: la pilota ha de entrar dins dels tres pals (porteria) més vegades que en la del contrari, i això serà l’èxit.
Xavi, el teu pare Joaquim Hernández (excel·lent futbolista) t’ha explicat des que eres petit què és el futbol, però sobretot junt amb la teva mare, Maria Mercè Creus, t’ha ensenyat a ser una bona persona. Han d’estar contents, n’estic segur. Diverteix-te tot el que puguis en aquesta nova etapa de la vida junt amb tota la família.
Jo sempre dic que «es pot guanyar o perdre, però el dilluns a entreno, per a poder guanyar el proper partit».
Els aires de Matadepera et reconfortaran molt, n’estic segur.
La platja de Segur de Calafell. [Foto: @ajcalafell/Gabriel Mestre.][Text de Jordi Sánchez.]
Les platges formen part de la riquesa dels municipis urbans i els ciutadans n’han de poder gaudir
Calafell té un important patrimoni històric, però el seu bé més preuat és la platja, sens dubte. Ja els ibers (els cossetans) van tenir una Ciutadella (fortificació militar) davant del mar a Calafell, al costat de l’aigua dolça de l’estany Llarg. Aquest era un bon emplaçament per a la vigilància del poblat que es trobava a Banyeres del Penedès. El sorral de Calafell era, junt amb els aiguamolls, un lloc privilegiat, un port marítim natural al costat de la Ciutadella on es relacionava amb els mercaders de la Mediterrània.
Fent un salt en la història, Calafell ha tingut una de les flotes de pescadors més importants de Catalunya, amb la pesca principal de la sardina. Es deia que tenien la platja amb més fusta (es a dir, més barques). Després de la Guerra Civil, a Calafell hi va haver el debat «o port o platja». Es va decidir platja i, com a conseqüència, els pescadors van haver d’anar al port de Vilanova. Els més sentimentals, que continuaven a la seva platja, van anar escurçant la flota, però sortosament avui encara n’és activa la confraria.
Com es configura una platja
Les platges es configuren amb l’aportació de sediments dels rius i de les rieres. El mar no fabrica sorra, però sí que la transporta mitjançant els corrents marins. Per tant, és molt important saber que si fem obres dins el mar, arran de platja, alterem el perfil de les platges. Podem fer una lectura aèria des del delta del Llobregat fins al Roc de Sant Gaietà (Roda de Berà), que és el tram a estudiar donat el corrent dominant de llevant i la seva dinàmica del litoral (com es crea i com es comporta la natura com a conseqüència de les accions del humans).
Per arribar a les nostres platges, un gra de sorra ha de vèncer les obres marines (ports) següents: Port Ginesta (Sitges), Vallcarca (Sitges), Garraf (Sitges), Aiguadolç (Sitges), Vilanova i la Geltrú, Tèrmica (Cubelles), Espigons (Cunit), port de Segur-Calafell (Calafell), Coma-ruga (el Vendrell) i el de Roda de Berà.
Legislació aplicable
La legislació aplicable, pel que fa el cas, és en primer lloc la Llei de costes (estatal) que és la que regula aquest àmbit. La Llei, entre altres criteris, indica un aspecte molt important, que és la ZMT (zona marítima terrestre), és a dir, la línia poligonal que separa el domini públic del dominiprivat, indicant què es pot i què no es pot fer a tota la ribera marítima. La Llei s’ha anat actualitzant i la darrera actualització és de 2013. Es va reformar la Llei de 1988, en la qual hi va tenir un paper important el nostre estimat Carlos Barral, com a senador per Tarragona. També cal tenir en compte tots els Plans directors que pugui fer la Generalitat de Catalunya, amb els reports oportuns tant d’ajuntaments, com de l’Estat.
Singularitats, turisme
Hi ha molts exemples a tenir en compte d’actuacions ben fetes i mal fetes, des del cap de Creus fins a les Cases d’Alcanar (per parlar de Catalunya), algunes de les quals han alterat i encara alteren l’ecosistema costaner. Però, també, cal considerar les singularitats de poblacions costaneres com Sitges, Cadaqués, Port de la Selva, les Botigues de Calafell, Tamarit (Altafulla), el Circ romà (Tarragona) i altres, les quals ningú desconstruiria pel seu valor patrimonial i fins i tot de paisatge de la costa, que n’hi ha a totes les ribes del mon. En aquest sentit, consulteu el llibre d’en Carlos Barral Catalunya des del mar
En el nostre cas: les platges del Penedès marítim
Les notícies aparegudes aquets darrers dies sembla que debaten entre aprofitar l’obra del port de la tèrmica (Cubelles) o no, així com què cal fer amb els espigons de Cunit. També, es parla de tornar a crear dunes i plantes autòctones que ajudin a estabilitzar las nostres platges.
Aquest és un tema molt delicat i cal tenir en compte el següent:
Des de els anys cinquanta del segle passat la influència i riquesa que ens ha aportat el turisme és important. Cal tenir en compte de no malmetre’l, sinó millorar-lo.
Cal definir molt bé quin és l’àmbit que cal estudiar. Jo apunto per fer-ho des de les obres del port de la tèrmica (Cubelles) fins al port del Roc de Sant Gaietà (Roda de Barà). La natura no te límits municipals, però sí que ens pot ajudar amb les seves singularitats naturals i experiències viscudes.
Abans de desconstruir cal estar molt segur amb els reports responsables del que pot passar, ja que les nostres platges són fonamentals com a font de riquesa per als municipis.
En el cas de Calafell, el Vendrell i Roda de Berà, en un total d’11,5 km, l’any 1993 es va fer una aportació de sorra de 2.693.764 m3 provinents del Garraf per part del Ministeri. Es feien càlculs que en tindríem per a 10 anys. Doncs ja en fa més de 30!
Això indica el que em deia un del millors catedràtics en dinàmica del litoral, Pedro Suárez Bores. Les seves obres, patents i solucions a problemes reals l’avalen: platges de Barcelona (1992); la platja artificial de las Teresitas (Tenerife) —amb aportacions de sorra del Sàhara—; arranjament del dic de la ria de Bilbao i reports i directrius per resoldre el port de Segur-Calafell. Finalment a Cubelles va executar la seva patent dels tronco-cons «difusors d’energia». Per a qui no ho sàpiga, el que fa és protegir les platges, ja que l’energia de l’onada és reduïda i arriba a la platja sense malmetre-la. Si a més a més l’obra feta es aprofitable per a un port de gestió Cubelles-Cunit, seria un bé d’interès econòmic per a la zona i la vegueria Penedès.
Ens manca cultura nàutica. Això no vol dir fer les coses malament, si no aprofitar el que hi ha amb el menor impacte possible. I això també val des de la sorra cap al terreny municipal o privat, però cal fer obres marines per a protegir les platges amb la sensibilitat ambiental necessària.
Ja és hora que actuïn professionals que en sàpiguen i amb experiència contrastada per a crear riquesa entre tots. Una darrera dada: Copacabana-Río de Janeiro (Brasil), una de les platges (4 km) més famoses del món, juntament amb el seu passeig, és tota de sorra artificial. Els temporals de mararribaven fins els edificis de la ciutat abans de la seva reforma.
Una cosa són les platges en el seu espai natural sense la pressió de la ciutat i una altra són les platges en un entorn urbà on, majoritàriament, l’espai de les platges es converteix en la zona d’esbarjo i oci més important del municipi. És la zona de transició entre el mar i la ciutat.En el nostre cas, el millor valor de les nostres platges és que siguin obertes. Són la nostra singularitat. Méssorra, sí, desconstruir, no.
Avui veig que un Tribunal de Cuentas més que caducat aplica venjances monàrquiques medievals, i la cabra de la legió desfila com un capità general marcant el pas. Fins aquí, tot normal al país de la «democràcia plena» i «esta guerra la vamos a ganar», paraules del president Sánchez parlant de democràcia i de virus.
Sobre el rei emèrit, diuen ara que va pagar l’equivalent a un milió d’euros perquè el president Adolfo Suárez abandonés la política. Continuen parlant de taula de diàleg o de negociació bilateral, cosa que alarma totes les espanyes que cobren i no paguen. En fi, tot normal. El volcà distreu l’atenció, i ahir també vaig sentir que el Gobierno de España vol acabar amb la prostitució.
L’estat mental del país és tan còmic ―perquè si dic depriment m’acusaran de cridar la malastrugança― que diuen que el Govern de la Generalitat farà un decret o una llei que obligarà a declarar els animalets que tenim a casa que avui tothom anomena mascotes. Els buròcrates de Barcelona diuen que, a partir d’ara, més de cinc animals a casa s’hauran de declarar com a «nucli zoològic».
Bé, pensen en el benestar i el bon tracte animal, en l’amor pels nostres germans mascotes. Enhorabona! Milions de truges, pocs, vedells… són maltractats, turmentats i executats cada dia sense cap mirament. A vegades penso que el degenerat Tribunal de Comptes és arreu.
L’exposició es pot veure al Centre d’Interpretació de la Vall de Núria. [Foto: Arxu LR.][Un article de Xavier Borràs.]
Són desenes, per no dir centenars, els escrits que omplen les xarxes socials sobre el menyspreu que rep la llengua catalana a casa nostra per part de l’Estat. Tanmateix, darrerament es constata que l’enemic és entre les nostres files: sigui per la banda dels colons que viuen i es caguen en Catalunya (espanyols i altres espècies que actuen com a força de franc contra qualsevol expressió lliure de la llengua), sigui per part de professors universitaris o consellers del Govern.
És el cas per exemple, de Ramon Orriols, un dels comissaris, junt amb el fotògraf Antoni Anguera, de l’exposició Memòria de Neu. Col·lecció d’Esquís 1880-2018, sobre l’evolució del món de l’esquí amb material històric cedit per l’empresari Jaume Gil Mayolas (Manlleu, 1932-2018), que el passat 1r de setembre —diada de sant Gil— van inaugurar al Centre d’Interpretació de la Vall de Núria, el vicepresident i conseller de Polítiques Digitals i Territori, Jordi Puigneró, i la presidenta de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC), Marta Subirà.
Ramon Orriols va decidir no assistir a l’acte d’inauguració, ja que no estava gens d’acord que Ferrocarrils de la Generaltat hagués imposat traduir els textos originalment escrits en català per a situar-los als plafons informatius amb el mateix rang que el català. Per a fer això, és a dir, donar la mateixa preeminència al castellà, a més a més, van haver d’escurçar els escrits originals, amb què es perdia molta de la feina feta pels comissaris de l’exposició.
Orriols creu que la «tergiversació i la inconsistència dels arguments justificatius exposats a la premsa pels directius de FGC, fomentant la convivècia del català amb un idioma d’imposició com és el castellà, posa en evidència la falta de voluntat política per aconseguir la normalitzaciuó de la nostra llengua».
Per als visitants estrangers no costaria gaire fer un tríptic en cada una de les llengües més habituals o, com s’estila en centres similars, audioguies en diversos idiomes… Hi ha solucions diverses abans que menystenir la llengua pròpia d’aquesta manera.
Resulta molt difícil entendre que els directius d’una entitat pública que forma part de la Generalitat de Catalunya, eludeixin obertament el compromís que se suposa haurien de tenir amb el país.
El que dèim, l’enemic a casa. I als qui defensem l’ús del català arreu i tothora, per postres, ens diuen «supremacistes»!
[Jaume Gil Mayolas va ser un reconegut empresari manlleuenc que va dirigir i ampliar l’empresa familiar Materials de Construcció Gil, fundada pel seu avi, Jaume Gil i Riera, l’any 1923. També, va ser un dels fundadors del Grup Excursionista Manlleu (GEM) que va iniciar el seu recorregut el 1961. A part, era un gran aficionat del món de l’esquí i per això va col·leccionar peces de tota mena, relacionades a aquest esport. Tot aquest material va ser cedit a Ferrocarrils de la Generalitat i actualment s’ha recuperat per fer-ne aquesta exposició. ]
Una de les tècniques dels predicadors, siguin ateus, cristians, hindús o fills del santerisme africà, es basa a explicar a l’individu sa, innocent i normal que no es troba bé, que necessita ajuda, que ell creu que està bé però que en realitat està malament. Llavors li expliquen que li manca un déu o energia còsmica i abraçar els arbres o meditar un mes seguit, i així podrà fins i tot levitar.
Això mateix fan molts polítics: creen el problema i després es presenten com a salvadors de tot; ara, inversions milionàries a l’aeroport de Barcelona. Ens han robat durant dècades amb les autopistes de peatge i ara es presenten com els que n’han eliminat el pagament, quan ja tenen una altra taxa preparada per tornar a cobrar.
En fi, que estem tots tarats i ha de venir un polític, un bisbe o un curandero de barri a solucionar-nos la vida: Pedro Sánchez, Junqueras, Aragonès, Puigneró o Colau? Tenim un comissionista internacional, judicis i més judicis presidits per jutges més negres que el carbó. Algú s’atrevirà a criticar l’exbisbe de Solsona?
El Baix Penedès. [Foto: DIPTA.]De moment som en el mateix lloc: al sud el mar Mediterrani, al nord l’Alt Camp, a l’est el Garraf i l’Alt Penedès i a l’oest el Tarragonès. Som a la província de Tarragona, però a l’est limitem amb la de Barcelona.
En el període democràtic, des de la Constitució de 1978, en el seu article 2…, es garanteix al dret a l’autonomia de les nacionalitats… El 1936 es va aprovar la divisió comarcal de Catalunya amb vigència fins al 1939, suprimida pel franquisme. L’any1987 la Generalitat adoptà de nou la divisió territorial i avui són 42 les comarques de Catalunya, amb la singularitat del Consell General d’Aran.
La comarca del Baix Penedès està situada en un extrem de la demarcació de Tarragona al límit amb la de Barcelona, un fet que es coneix com a comarca ròtula; li passa el mateix al territori de la Tordera al límit del Maresme amb la Selva. Aquesta posició perifèrica pateix i molt de la desafecció de comandament de les dues àrees metropolitanes de Tarragona-Barcelona (Baix Penedès) i Barcelona-Girona (Maresme), és a dir, que són lluny del poder de decisió política.
El Baix Penedès
Amb la recuperació de les vegueries, en una llei aprovada el 27 de juliol de 2010, el Baix Penedès se situa en la vegueria del Camp de Tarragona. Però, en el territori del Penedès es recupera la voluntat de tenir una vegueria pròpia, que aglutini les quatre comarques següents: una part de l’Anoia (sud), l’Alt Penedès, el Baix Penedès i el Garraf.
Aquesta vegueria denominada Penedès és aprovada pel Parlament de Catalunya el 8 de febrer de 2017. S’ha aconseguit gràcies a la gent del territori i a la constància de la Plataforma per una Vegueria Pròpia, presidida per Fèlix Simón i la seva junta, una constància de 12 anys de treball en el territori. Es publiquen titulars com «El Penedès deixa de ser perifèria per a ser el centre d’una Catalunya descentralitzada i vertebrada».
Superposició de correspondència de capes territorials
En el lèxic del planejament urbanístic s’utilitzen capes superposades una sobre l’altra. Al Baix Penedès hi tenim:
Capa Comarcal: 14 municipis, però també som una de les 10 comarques de la província de Tarragona.
Capa provincial: formada per 183 municipis i la Diputació.
Capa de la Vegueria DEL Penedès: 4 comarques i 72 municipis, a cavall de dues províncies.
Jurídica i electoralment formem part de la demarcació de Tarragona.
Ampliació de l’àrea metropolitana de Barcelona?
Darrerament hi ha el debat de si s’ha d’ampliar l’àrea metropolitana de Barcelona (AMB). A les darreres publicacions que he pogut consultar sembla que va per aquí: es tracta d’ampliar la corona amb l’epicentre a Barcelona fins a Mataró, per a girar cap a Granollers, Sabadell, Terrassa, Martorell, Sant Sadurní, Vilafranca i —oh, sorpresa!—, cap a Vilanova i la Geltrú.
I el Baix Penedès? Ja tornem a quedar en terra de ningú?
Urgeix el Pla territorial parcial del Penedès que, entre altres qüestions, aclareixi on som. I, si pot ser, que es descarregui de capes i despeses innecessàries.
Diu Salvador Illa, cap de l’oposició al Parlament de Catalunya, que els catalans estem dividits. Diu que el Govern només atén la meitat dels catalans. Diu que cal concòrdia i passar pàgina. Salvador Illa és catòlic practicant, com també ho és Jorge Fernández Díaz. A més dogma, més mentides.
De fet, busquen l’enfrontament per justificar la repressió. Ara toca vendre que els catalans estem enfrontats. Ara toca fer el que sigui per justificar tots els abusos de la justícia espanyola i la maquinària de l’Estat, que fins i tot té un Tribunal de Cuentas que no és un tribunal, que no té jutges però que, sense sentència, et deixa a la ruïna.
Salvador Illa, junt amb tot el PSC-PSOE, PP, Vox i Ciutadans, forma part de la venjança, de l’odi i de la mentida. Salvador Illa sempre ha cobrat de l’erari públic. Sempre. Mai no ha treballat per a cap empresa privada. Només a l’Ajuntament de Barcelona, a la Generalitat de Catalunya, de ministre, diputat i professor universitari. Ah!, i d’alcalde.
El cert és que fa molt fàstic que personatges dogmàtics de missa i parenostre es dediquin a fomentar la divisió i l’odi per justificar la seva neurosi. Parlen de concòrdia i pensen en la repressió. Parlen d’igualtat però ell sempre cobra de l’erari públic. Pedro Sánchez també diu que «Hay que tener en cuenta a la otra mitad de los catalanes», i van repetint cada dia el mateix. I no paren, però… per què no ho pregunten? Sabeu per què?
Tenen pànic de la democràcia. Saben que porten segles maltractant una llengua, una cultura i milers de persones que han estat víctimes de la repressió i el terror. No volen negociar res. No volen concòrdia. Illa i Sánchez ens diuen que els únics que tenen dret a decidir són ells, i això és feixisme. Si voleu, disfressat, però és feixisme.
Per què Illa parla ara també en castellà al Parlament? Busca concòrdia? Salvador Illa i Jorge Fernández Díaz, miserables dels 10 manaments.
