[Un article de Josep Nogué.]
Per a tots els que vam ser educats en la cultura judeo-cristiana l’Apocalipsi i els seus quatre genets formen part del nostre imaginari col·lectiu, de la mateixa manera que les divinitats clàssiques ho eren a les cultures grega i romana.
Tots sabem que el de la pesta és un dels quatre genets i que amb el nom de pesta bubònica fou coneguda una de les pandèmies que va assolar Europa, en diverses onades, durant l’edat mitjana.
Ara, immersos en una altra pandèmia, l’anomenem amb noms científics, perquè la religió dominant és ara la ciència.
Qui sap, però, si les causes, es diguin com es diguin, no són les mateixes?
Aquella, se’ns diu, vingué de l’Àsia a la panxa dels vaixells, aquesta a les dels avions; aquella la incubaven les rates, aquesta els ratpenats. Però, per a transmetre una pandèmia no n’hi ha prou amb el contacte, cal que el terreny estigui abonat (com s’entén sinó que no afecti tothom?).
I el terreny abonat per a cada un dels quatre genets, crec jo, és una determinada carència.
Algú considerarà aquest punt de vista esotèric, si be no penso que ho sigui més que algunes de les mesures que s’estan prenent.
Així, per al genet de LA GUERRA la carència detonant seria la insatisfacció afectiva, desencadenant de la por i l’odi.
Per al genet de LA MORT, la insatisfacció sexual, que genera esclavitud sexual i, per extensió, qualsevol forma de sotmetiment. És a dir, atempta contra la llibertat i mata el moment present.
Per el genet de LA FAM, la insatisfacció alimentaria, lligada al control de les matèries primeres i als monopolis que generen mercats captius, ja siguin energètics o de qualsevol mena.
Pel que fa a LA PESTA, la carència seria la desesperança, la desesperació, la manca de sortida, que genera addicció a les drogues i malalties mentals i donen benefici directe a les industries químiques i als productors i traficants de tota mena de substàncies que provoquen dependència.
(Cada una d’elles pot tenir un antídot associat a l’exercici de les arts, però aquest seria un altre apartat que deixarem per un altre dia.)
L’Apocalipsi ens diu que els genets es presenten junts. Que cada un reflexioni si ara també és el cas, tot i que en aquest escrit només ens ocupem de la pesta.
Diu el poeta Dante Alighieri, el Dant, a la Divina Comèdia que, a la porta de l’infern, hi ha un rètol que diu: «Aquell que entri aquí que oblidi tota esperança».
Des del març de 2020 que estem en diferents graus de confinament, que no han semblat donar precisament gaire esperança, especialment als sectors de l’hoteleria i el turisme, però igualment el sector mèdic esta desesperat (en aquest cas per excés de feina). Ni tampoc ha servit per a rebaixar sensiblement el grau de contagi.
Sospitosament, en lloc de fomentar l’esperança, la confiança i la vida sana, se’ns aterreix i confina.
Talment la mateixa estratègia que es feia servir per a caçar tonyines a les almadraves!!
Perquè ara, tot i estar vius, no tenim fe en la vida (malgrat que la majoria passa la infecció sense símptomes), però si en la ciència. Que és ara, junt amb els polítics, qui ens predica la por i ens demana sacrifici i flagel·lació en un ambient inquisitorial d’aute sacramental mediàtic.
Els mateixos que, en lloc de tancar els aeroports quan es va saber la notícia, van tardar setmanes a reaccionar, quan el virus ja estava escampat.
El morrió és ara l’escapulari que demostra la teva fe, no obstant, te la pots llevar mentre fumes… Mol saludable, com hi ha món!!
«Sacrifiqueu-vos o morirem tots« —ens diuen—. «Perdeu tota esperança». «No podreu sortir…, fins que us posem la vacuna.»
Quan, els governants, s’havien preocupat tant abans per la nostra salut?
Així és com han aconseguit un mercat mundial, totalment captiu, que genera beneficis… A qui?
A les industries químiques i als fabricants de substàncies addictives, mentre tots els aturats esperen l’almoina dels estats.