Els primers ecologistes

Un dels adhesius de la campanya contra les mines d’urani. [Arxiu de Toni Coromina.]
[Un article de Toni Coromina.]

Davant la proliferació de disbarats urbanístics i ecològics a la Plana de Vic, trenta anys enrere, un dels comentaris més habituals en ambients conservacionistes —res a veure amb els conservadors— era que la comarca d’Osona aviat es convertiria en una còpia borrosa del Vallès, un territori brut i desordenat, desfigurat per uns polígons industrials mal dissenyats, ple de torres elèctriques i amb una caòtica proliferació d’habitatges.

El 1979, Osona va viure l’esclat d’una importantíssima revolta popular, potser l’última, contra les prospeccions d’urani que la multinacional nord-americana Chevron Oil Corporation efectuava a la comarca, amb la finalitat d’obrir mines a cel obert (sobretot a la zona dels cingles de Tavertet) i explotar aquest mineral radioactiu, amb el vistiplau de la Junta de Energía Nuclear.

De la nit al dia van sortir com bolets comitès antiurani a la majoria de pobles de la comarca, que es van coordinar en l’anomenat Comitè Antiurani d’Osona, un organisme popular que va funcionar en base als principis assemblearis. El moviment va tenir el suport de moltes entitats i ajuntaments, que es van adonar del perill real que comportava aquella bestiesa. Veient que les protestes s’anaven ampliant, la companyia Chevron va paralitzar les prospeccions d’urani

La lliçó de la lluita antiurani

Més enllà de les multitudinàries manifestacions independentistes dels últims anys, que a Osona han tingut una participació massiva i transversal, aviat farà 40 anys de la revolta popular més destacada del segle XX a la comarca. Quatre anys després de la mort de Franco, l’any 1979 va contemplar l’esclat d’un espectacular moviment reivindicatiu contra les prospeccions d’urani que la multinacional nord-americana Chevron Oil Corporation efectuava a Osona, amb la finalitat d’obrir mines a cel obert (sobretot a la zona dels cingles de Tavertet) i explotar aquest mineral radioactiu, amb el vistiplau de la Junta de Energía Nuclear.

Encara ens trobàvem en plena «transici» a la democràcia, tot i que alguns asseguren que encara hi som. Dos anys abans s’havien celebrat les primeres eleccions generals suposadament democràtiques que va guanyar el CDS d’Adolfo Suárez. Un any abans s’havia aprovar la polèmica Constitución Española. Faltava un any per l’accés de Jordi Pujol a la Presidència de la Generalitat i dos per l’arribada del transformista Felipe González a la Moncloa. Aquell 1979, a les primeres eleccions municipals dites democràtiques celebrades a Vic, CiU i l’Entesa (una coalició de les esquerres local) van empatar en regidors, però finalment l’alcaldia va ser pe Ramon Montanyà.

Cartell de Nacionalistes d’Esquerra, amb Santi Vilanova com a candidat número 1 a les comarques gironines. [Fotn: UAB.]

Coincidint amb aquests moviments polítics, de la nit al dia van sortir com bolets comitès antiurani a la majoria de pobles de la comarca, que es van coordinar en l’anomenat Comitè Antiurani d’Osona, un organisme popular que va funcionar en base als principis assemblearis. El moviment va tenir el suport de moltes entitats i ajuntaments de la comarca, que es van adonar del perill real que comportava aquella bestiesa. Després de tants anys d’ostracisme i prohibicions, la gent tenia ganes d’opinar i de participar directament en els esdeveniments que afectaven la societat. Naixia, així, el Moviment Ecologista Català, amb figures preeminents com el físic Pere Carbonell, els enginyers Pep Puig i Joaquim Coromines, la cineasta PIlar Sentís i els periodistes Santiago Vilanova, Xavier Garcia o Xavier Borràs, que més endavant formarien, amb molts d’altres, Alternativa Verda, l’única organització ecologista nacional que encara es manté malgrat els embats de manipulació o anorreament del marxisme-leninisme nostrat.

A banda d’una intensa campanya de sensibilització, la celebració d’assemblees populars (una que es va fer a l’Institut de Vic va reunir 2.000 persones), l’edició de publicacions i manifestacions multitudinàries, els militants antiurani també van recórrer a l’acció directa. Així, a mitjan juny, van interceptar dos tècnics de la Chevron que estaven fent treballs d’exploració a Vila-lleons. Els militants antinuclears van intimidar, amenaçar i expulsar els tècnics de la multinacional, a qui també van requisar un voluminós plec de papers, plànols, estudis i documentació relativa a les exploracions, que van lliurar al Comitè Antiurani. Tot aquest material va ser analitzat per estudiosos i experts en la temàtica nuclear i després va ser lliurat a la premsa, que va esbombar amb ets i uts tota l’activitat que la multinacional feia d’amagat. Alguns diaris barcelonins van condemnar la intrèpida acció del Comitè Antiurani i també van escriure editorials sobre el cas.

Cartell de la manifestació que s va celebrar a Vic el 22 de juny.

Un dels moments culminants del moviment antiurani va ser la manifestació que es va celebrar a Vic el 22 de juny, que va comptar amb la presència intimidatòria de 200 policies de les brigades antiavalots, que van carregar contra els manifestants amb porres i trets de bales de goma. Dies després, una delegació de tècnics del govern espanyol es va entrevistar amb els alcaldes de la comarca per dir-los que les mines d’urani no representaven cap perill. El mes de juliol, dos executius de la Chevron van ser descoberts a la Plaça, quan sortien d’entrevistar-se amb l’alcalde Montanyà; els ‘antiurani’ els van ruixar amb esprais de pintura i els van expulsar de Vic.

La lluita antiurani i el festival Visca la Terra!

Però, l’acte més important de la lluita contra l’extracció d’urani, el més participat, va tenir lloc el 14 de juliol al camp de futbol de l’Esquirol, on es van reunir més de 6.000 persones per assistir al Festival Antiurani que es va batejar amb el nom de «Visca la Terra!».

El cartell anunciava les actuacions d’Els Esquirols, Quico Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet, Rafel Subirachs, Ramon Muntaner, Sisa & Melodrama, Duble-Buble, La Clenxa, Tribu i l’Orquestra Sèmola.

Igual que a molts llocs, a l’Esquirol també hi vivia gent molt sensibilitzada, com el grup de teatre Tossal (nascut d’una escissió d’Els Joglars, després del cas La Torna). Aquest nucli d’actors residents al peu del Collsacabra tenia molt bones relacions i pocs calers. Amb l’argument reivindicatiu d’anar contra l’extracció d’urani a Osona, van muntar un magne festival, valent-se de les seves coneixences, i van convèncer la majoria d’artistes «de renom». Al final, l’èxit va ser esclatant i tot va anar sobre rodes. L’organització, impecable, va comptar amb el suport de desenes d’habitants del poble de l’Esquirol que s’hi van abocar desinteressadament.

Cartell dels actes d’una de les mobilitzacons que va tenir llox a Vic. [Arxiu Toni Coromina.]
Totes les actuacions es van fer a l’escenari del camp de futbol, excepte la de l’Orquestra Sèmola, que va actuar en una plaça del poble, on van tocar algunes peces i va oferir un número de màgia. El prestidigitador Bartomeu Fortuny (Carles Pujol) va fer entrar una fornida ballarina dins d’una capsa màgica i després d’uns tocs amb la vareta miraculosa van aparèixer dos soldats romans (Casadevall i Coromina) amb escuts i llances de reglament. Aquests dos legionaris del Cèsar (la versió romana del Gras i el Sec), es van dirigir cap al camp de futbol per desenvolupar tasques de seguretat. L’arribada d’un servei d’ordre tan insòlit va causar impacte entre el públic que, en aquell moment, assistia a l’actuació de Maria del Mar Bonet.

Un dels moments clau del festival va ser quan Els Esquirols van cantar l’himne generacional Torna, torna Serrallonga, que semblava escrita expressament per a l’esdeveniment, amb una lletra clara i contundent:

«Des de Sau a la Cellera, des del Far a Matagalls, el trabuc d’en Serrallonga tornarà als amagatalls. Torna, torna, Serrallonga, que l’alzina ens cremaran, que ens arrencaran les pedres, que la terra ens robaran!.»

Amb crits de Visca la Terra!, el festival va prosseguir amb molta alegria i bona maror. El resultat va ser del tot positiu i el públic va gaudir d’una llarga vetllada que molts dels assistents encara recorden. El resultat va ser del tot positiu i el públic va gaudir d’una llarga vetllada que molts dels assistents encara recorden. En dies posteriors, tota la premsa es va fer ressò de l’esdeveniment. Però la Hoja del Lunes, l’únic diari que es publicava els dilluns (per un acord entre tots els editors de Barcelona) va publicar la notícia a la portada, acompanyada d’una foto dels dos romans.

Toni Coromina vestit d’armat durant el festival antiurani a l’Esquirol. [Foto: Arxiu TC.]
La història dels vestits dels armats és molt curiosa. Dies abans del concert, Casadevall i Coromina van anar a visitar el senyor Teodor González per demanar-li que els els deixés per un dia. El bon home, a més de sagristà de l’església dels Dolors també custodiava la vestimenta dels penitents i els armats que desfilaven a Vic, el diumenge de Rams, amb motiu de la Processó del Silenci. Primer va dir que no podia atendre la petició sense el permís exprés de la junta de la Cofradia dels Dolors. Però, com que no hi havia temps per a reunions, al final va accedir a la demanda perquè ell també es volia solidaritzar, a títol personal, amb la causa del moviment antiurani. Tanmateix, va pregar a Casadevall i Coromina que procuressin que ningú s’assabantés d’on havien sortit els vestits. Aquests dos li van dir que no ho farien públic, però li van fer saber que molta gent els veuria, atès que formaven part de la parafernàlia del festival. Ni el senyor Teodor ni els dos romans s’esperaven que aquella vestimenta aparegués a la portada del diari de més tirada i que tot Catalunya va poder contemplar.

Mesos després, veient que les protestes s’anaven ampliant, la companyia Chevron va paralitzar les prospeccions d’urani i va decidir anar a buscar aquest mineral radioactiu a Extremadura. La revolta popular havia triomfat i Serrallonga podia dormir tranquil. Però en una època com la que vivim, caracteritzada per un profund retrocés en l’exercici dels drets polítics, potser no es pot pas descartar que Serrallonga hagi de tornar.

Mentrestant, a Vic, el camí cap a la creació d’una futura universitat s’anava consolidant. L’any 1979, l’antiga Escola d’Ajudants Tècnics Sanitaris, que s’havia creat sota la tutela de la delegació comarcal del Col·legi de Metges, es va convertir en l’Escola Universitària d’Infermeria d’Osona, adscrita a la Universitat Autònoma de Barcelona.
En dates prèvies al referèndum de l’Estatut de Sau, la campanya electoral a la capital osonenca es va veure sacsejada per la mort de Xavi Roca (el sastre de la Guixa) i Miquel Albó, dues excel·lents persones i dos dels principals puntals vigatans en la recuperació de les llibertats democràtiques.

El referèndum es va fixar per al 25 d’octubre. Però la campanya no va tenir massa interès perquè la majoria de formacions polítiques es van decantar per donar suport a un text estatutari prèviament retallat i pactat al Parlament espanyol. El PSAN va ser un dels pocs partits que es van oposar a l’Estatut de Sau per considerar que debilitava el poder de Catalunya i reforçava el centralisme. Finalment, els catalans van votar favorablement el text presentat, amb un 88,7% de vots favorables, un 7% de vots partidaris del no i un 4% de vots en blanc. L’abstenció va arribar al 41%, una xifra que aleshores es va considerar molt elevada.

Mesos després, el 20 de març de 1980, els catalans van tornar a les urnes per elegir els diputats al Parlament. La victòria abassegadora de CiU va portar Jordi Pujol a la presidència de la Generalitat, un càrrec que va mantenir durant 23 anys i que el va convertir en el personatge més destacat de Catalunya. Després de la celebració de les eleccions generals, les municipals, les autonòmiques i l’aprovació de l’Estatut, la lluita política radical va quedar sense arguments, les esquerres catalanes sense força i la democràcia espanyola molt domesticada.

La dècada dels vuitanta havia començat amb l’entronització de don Juan Antonio Samaranch, antic falangista no penedit, a la presidència del COI, després de ser ambaixador espanyol a Moscou. El mateix any, John Lennon va morir assassinat; Félix Rodríguez de la Fuente (El amigo de los animales) moria a Alaska en un accident d’helicòpter; també, van passar a millor vida Jean-Paul Sartre, el genial actor Peter Sellers, el xa de Pèrsia i el general Tito, va començar la guerra entre l’Iran i l’Iraq I l’actor Ronald Reagan va ser elegit president dels EUA.

Toni Casassas

 Toni Casassas i Bover (Vic, Osona).

Tot i treballar en diferents disciplines artístiques, els ultims anys s’ha centrat més en el cinema experimental i l’audiovisual que en la pintura o en la fotografia. Va realitzat cursos de cinema amb Bigas Luna. Cursos d’arquitectura, a la Universitat d’Arquitectura de North of London, i d’Escenografia a Kontsfack School of Art d’Estocholm.

[VÍDEO] Virus + vacunes = + virus

[Text i veu de Nan Orriols.]

La borsa puja perquè anuncien una vacuna per a la COVID-19. La Pilar Rahola ja podrà prendre un cafè!!! I els afortunats de sou burocràtic podran anar amb creuer a veure les aurores boreals.

Els que ens garanteixen les nostres llibertats, o sia, el senyors Sánchez, Iglesias, Illa, el rei, el rei emèrit, el papa, el cardenal Omella, Aznar, Casado, Arrimadas, Rivera, etc., ens administraran la vacuna d’acord amb la llengua que parlem, què votem i si som més o menys espanyols.

És tot tan divertit que diuen que els independentistes només governen per a la meitat dels catalans. Es veu que ells «gobiernan para todos los españoles», fins i tot els que no ho som.

Un dia va aparèixer la sida; més tard, el virus de l’Ebola. Els savis diuen que els virus som nosaltres i que en vindran més. El virus aprofita la nostra debilitat, la contaminació, la massificació, però, per sobre de tot, aprofita la nostra estupidesa. I no dubteu ni un segon que vindran més virus. Fins a l’últim. No l’últim virus, no. L’últim sàpiens.

Per què mana Madrid?

Urna d’unes les eleccions. [Foto: Xavier Borràs.]
[Un aticle de Jordi Sánchez.]

Em pregunto, per què manen ells i no nosaltres? Ni tant sols que fos per una vegada.

Des de la Constitució de 1978 només hem tingut un vicepresident del govern central, per què?

Serà que per manar s’ha de voler manar, és condició necessària. És més, nosaltres, els catalans, hem volgut manar alguna vegada des de la transició?

Ara ja no és així, però durant molts anys hem estat primers en empresa i economia, és a dir en emprenedoria. Ells no tenien industria i nosaltres sí, però tenien les institucions, el BOE, molts anys d’ofici en l’administració pública i, sobretot, el barri de Salamanca, les ambaixades, els ministeris i la llotja del Santiago Bernabeu.

Els catalans durant 40 anys hem mirat cap a on s’havia de mirar? O als poders fàctics de casa nostra ja els anava bé que fos així?

Al 2006 tot va començar a girar reformant l’Estatut de 1979, va ser votat i aprovat pel  Parlament de Catalunya, pel Congrés dels Diputats, el Senat i refrendat pel poble de Catalunya. Va ser impugnat pel PPC davant del Tribunal Constitucional i aquest fallà contra una sèrie d’articles, materialitzant-se la frase d’Alfonso Guerra «le pasaremos el cepillo». Senzillament se’l van carregar, no respectant l’altra frase del president Zapatero, quan des de Catalunya digué: «Apoyaré la reforma del Estatuto que apruebe el Parlamento catalán»… La resta, fins avui, ja ho coneixeu prou bé.

Desprès de les consultes d’Arenys de Munt, del 9 de novembre i —el més important des de la transició—, el referèndum del 1r d’octubre, vingueren les conseqüències: aplicació de l’art. 155 de la Constitució de 1978, presó i exili.

Ara (que ja ha costat prou) hi haurà eleccions el 14 de febrer. Pot ser que surti un Parlament amb majoria independentista. I que farà? Les candidatures haurien de dir-ho abans de les eleccions? Jo crec que sí, és a dir, s’ha de saber on anem.

El Parlament independentista farà una DUI? O continuarà sota el comandament dels de sempre de Madrid? Si fos així, podríem canviar el poder i que no manessin els de sempre.

I els altres? PSC, PPC, C’s, Comuns, es a dir, els constitucionalistes a Catalunya, què faran? Alguna cosa s’hauria defer, continuar igual…, promeses i més promeses? Estat federal? Com Alemanya, Suïssa, etc.?

Es diu que el postCovid-19 ens farà canviar moltes coses. Serà veritat?

Jo, de moment estic immunitzat, tot just fins passades les eleccions. I desprès? «Más de lo mismo»?

Així ho veig.

El significat de les paraules

La invasió inesperada d’espais naturals provoca tensions entre «pixapins» i «indígenes», segons l’autor. [Foto: Xavier Borràs.]
[Un article d’Eduard Garrell.]

El resultat del desconfinament ha estat una descompressió que ha portat als ciutadans d’aquest país a envair els espais naturals. Com desesperats, els han pres a l’assalt, conscients molts d’ells, que la vida que s’havien imaginat al piset de seixanta metres quadrats era un fracàs absolut si no es comptava amb el bar, les escapades de cap de setmana i disposar d’un espai públic segur. Aquesta invasió inesperada i desproveïda de contenció i conducció, està provocant serioses tensions entre «pixapins» i «indígenes».

Jo m’hi sento com en una frontissa en aquest debat, més que res perquè sóc un barceloní que porto una mica més de mitja vida vivint fora de la gran ciutat. Durant la meva infantesa vaig ser «el noi de ca la Pepita de Barcelona» en el poble on em vaig criar, i tot i que el «ca» em donava dret a casa, no tenia pedigrí. A Vic, on ara visc, tampoc en tinc, perquè no en sóc de «tota la vida». Per tant, sóc un petaner híbrid, nòmada, desconcertant i inclassificable, un intrús enmig de tribus. Però tinc l’avantatge d’haver sentit el menyspreu dels indígenes, que de tant desconfiats que eren et fotien abans que no els fotessis, et venien gat per llebre mentre llençaven la merda al rec, contaminaven les aigües, criaven porcs i conills «de pagès» al garatge de casa… Encara es veuen cases de pagès que semblen deixalleries, es continua especulant amb el paisatge i molts no demostren  cap respecte pel país. Això ha anat canviant, però no gaire, i tot gràcies a moviments que han unit les sensibilitats de pagesos, gent dels pobles i de les ciutats.

D’una altra banda, fent de fals  indígena, però ben camuflat,  he contemplat amb vergonya aliena la ridícula vanitat d’una colla de papanates, mal educats, banals (i és clar que hi ha excepcions) que pul·lulen pels pobles, les platges i les muntanyes, sense cap respecte, dispersant els ramats amb  gossos domèstics que van a la dula, sembrant les seves escombraries i enduent-se tot el que hi troben i poden. Ningú té mes drets que cap altre.

Ara el debat consisteix en si aquest desgavell s’arregla amb multes, amb peatges o amb pedagogia.

Però hem comès una errada pedagògica difícil de revertir: haver imposat la definició de territori, a través de la CCMA, per a referir-se a allò que és un país.

Territori: 3 m. [GG] Porció de la superfície terrestre subjecta a apropiació per un grup d’individus a fi de portar a terme qualsevol activitat.

Queda clar, la superfície terrestre és Catalunya i el grup d’individus són bàsicament els habitants de l’àrea metropolitana, a qui se’ls convida a gaudir d’un parc temàtic sense abandonar la seva zona de confort, una extensió de la ciutat, com qui passeja pel Tibidabo.

País: 1 m. [LC] [GG] Territori d’una nació, d’un poble. Catalunya és un país muntanyós. Els països estrangers. Són gent d’un altre país. Descobrir nous països. Tractar una província com a país conquistat.

La definició del DIEC em sembla prou interessant per a entretenir-nos-hi un moment: un país és el territori d’una nació, d’un poble, val a dir d’una comunitat de persones que comparteixen un sentiment d’identitat, de cultura, de llengua, jurídic…

Catalunya és un país muntanyós, i tant, i divers i complex, i una selva, que pot passar d’un estat de calma beatífica als extrems més durs i perillosos, com s’ha demostrat manta vegades amb el resultat d’accidents per imprudència i desconeixement, que mobilitzen recursos de salvament de mossos i bombers, si no mortals.

La CCMA, amb aquesta timidesa per parlar de país, demostra la seva conformitat a ser tractats com una província conquerida per les armes. Segurament els hi va la feina.

D’altra banda, els Parcs Naturals, objecte principal d’aquesta depredació, gestionats per la Diputació (hauria de dir per a la Diputació), han estat fins ara les seves hisendes. Una masia ben plantada i ben engiponada per albergar-hi tècnics i gestors que s’han cuidat d’enjardinar-ne els voltants, escarificar i tallar la gespa a l’anglesa, instal·lar algun centre d’informació que sol estar sempre tancat i uns quants cartells, els uns indicant i els altres prohibint. Els aparcaments són insuficients, els accessos compromesos en una situació d’emergència, la regulació de pernoctacions pel turisme itinerant pràcticament inexistent, les acampades incontrolables. La situació els sobrepassa. També, sobrepassa als alcaldes de les zones rurals que tenen la mala sort de tindre un gorg, un riu o una fageda i aparèixer en un programa poca solta de TV3, convidant a descobrir-lo sense avisar que amb les xancletes, la nevera, el para-sol i l’aneguet, la cosa es pot complicar, i molt.

Ara imagino les solucions que vindran: accessos restringits a la capacitat dels aparcaments, tancament d’espais naturals, peatges, cites prèvies, trenets o autobusos per accedir-hi…, la qual cosa no farà més que reblar el concepte de parc temàtic.

Res a veure, doncs, amb aquella gent que el 1876 va fundar l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques (avui el CEC) amb la finalitat d’estudiar les riqueses de Catalunya sota els diferents aspectes científics, literaris i culturals i que van impregnar durant dècades aquests principis als moltíssims centres excursionistes, ateneus, esplais, escoltes, que els seguiren.

Hem perdut molts bagatges pel camí i no anem bé per a recuperar-los. Nosaltres teníem un país. Els nostres gestors no en tenen.

Jordi Remolins

Jordi Remolins (Ripoll, 1970). Aquest jove escriptor ripollès es defineix ell mateix com a «mecànic de bicicletes per imperatiu vital, pseudo-periodista, escriptor autoeditat, psicòpata frustrat i onanista a estones perdudes».

També, el podeu seguir en aquesta xarxa social i conèixer alguns dels molts projectes en què participa. Aquí hi trobareu unes més àmplies referències.

Desideràtum

Imatge virtual de la que serà Biblioteca Pilarín Bayés. [Ajuntament de Vic.]
[Un article d’Eduard Garrell.]

La història de les nostres biblioteques no deixa de ser un fet singular. Promogudes per l’Obra Cultural de  la Mancomunitat de Catalunya, el 1914, quan la meitat de la població era analfabeta, assoliren un nivell comparable a les de Gran Bretanya i els Estats Units. Malgrat les dificultats polítiques i els atacs contra la nostra cultura (dictadura de Primo de Rivera, Guerra Civil, dictadura franquista) el projecte es consolidà.

De manera força peculiar, el sistema de Biblioteques Populars va estimular i va donar sortida laboral a noies amb formació superior; també, es creà l’Escola Superior de Bibliotecàries i la formació continuada. Durant els anys més difícils, la creixent xarxa de biblioteques va ser refugi i centre de resistència cultural i, en moltes d’elles, s’hi impartien classes de català. La història és extensa i la podeu consultar en aquest vincle.

Malgrat tot, les nostres biblioteques són un model d‘èxit relatiu. En un país tan petit com el nostre disposem de cinc xarxes connexes: Biblioteques de la Diputació, Biblioteques de la Generalitat, Biblioteques Municipals, Biblioteques Universitàries i la Biblioteca de Catalunya. Fora d’aquestes xarxes hi ha les biblioteques d’ateneus, d’entitats culturals i professionals, de museus, de particulars… Això fa que, malgrat els avenços tecnològics, amb l’establiment incomplet de connexions encara resulti impossible disposar d’un mapa exacte dels fons existents.

Les biblioteques d’avui poc tenen a  veure amb aquells espais on el grinyol d’un seti o una conversa audible eren un sacrilegi. Avui, són centres de cultura on, a més de les funcions de préstec, de consulta i d’estudi, s’hi pot trobar música, premsa, audiollibres, s’hi duen a terme clubs de lectura, presentacions, conferències, exposicions, debats, tertúlies i tenen espais especialitzats per a infants i joves, connexions wifi, consultes per internet, préstec de llibres digitals… I

Un altre fet important, possiblement desapercebut per a molts ciutadans, és que s’hagi trencat la desconfiança amb els llibreters, considerats durant massa temps com els fariseus de la cultura, finalment tinguts com a col·laboradors i còmplices necessaris. La creació del Diploma de Postgrau de Llibreria de la Facultat de Biblioteconomia i Documentació de la UB en dóna testimoni.

La nova Biblioteca de Vic Pilarín Bayés serà, sens dubte, una biblioteca moderna, modèlica, un centre de cultura situat en un espai que molts vigatans no podrem oblidar i la seva presència serà, simbòlicament, la resposta d’un poble pacífic i acollidor a la ignomínia.  No m’atreveixo, però,  a fer conjectures sobre els canvis que per a la ciutat i per als meus admirats treballadors de la Joan Triadú pot comportar el trasllat de barri, d’una complexitat social i cultural extraordinària, però intueixo que n’hi haurà i que hi sabran respondre amb professionalitat i vocació.

Només em preocupa una cosa: que en nom de la necessària adaptació es perdi l’essència de tota biblioteca, que és la disponibilitat i accés als fons, especialment els fons d’autors locals contemporanis. Parlo de més de setanta autors, escriptors i poetes osonencs,  l’obra dels quals, en molts casos, roman dispersa o desapareguda. Aquest és un patrimoni cultural que la ciutat de Vic hauria de preservar, reconstruir, digitalitzar i posar a disposició de lectors i estudiosos de casa i d’arreu del món.

No sé quin destí es preveu per a l’actual Biblioteca Joan Triadú, però tenint l’espai i els professionals, destinar-la a aquesta funció em semblaria més una qüestió de voluntat política que de pressupost. Vic no es pot permetre tenir aquest tresor literari i poètic repartit pel nostre galimaties bibliotecari i haver de fer petitoris arreu per a completar el coneixement de l’obra de molts d’ells.

Poso aquest desideràtum sobre la taula de l’Ajuntament de la ciutat, de les Biblioteques de la Diputació i de tots aquells que s’hi vulguin afegir.

 

Eduard Garrell

Eduard Garrell (Barcelona, 1949).

Mestre en restauració i conservació de suports gràfics. Diplomat superior en llengua i literatura francesa. Entre d’altres, ha treballat al sector editorial i farmacèutic. Ha estat secretari técnic del Gremi de Llibreters de Catalunya. Llegidor i activista cultural.