Anna Buxaderas és psicòloga, artterapeuta i directora de l’Institut IATBA, on amb un equip d’artterapeutes transdisciplinaris imparteix classes en un màster d’artteràpia (dirigit per Mònica Sorín), i rep visites privades. Hi atén adults (i a vegades també infants) per crisis personals, depressió, trastorns d’ansietat o trastorns psicòtics.
[Textos d’Anna Buxaderas. Vídeo d’Albert Alemany.]
El rol que tenen algunes persones en les seves famílies els pot fer emmalaltir. Per exemple, una persona pot ser algú en qui tots confien, i això li dona un lloc important en el seu entorn, que la fa sentir valuosa i estimada, però al mateix temps, pot ser un abús inconscientment consentit. Això pot provocar que aquesta persona se senti molt ressentida, i que pensi que si deixa de fer tot el que fa per als altres, deixaran d’estimar-la o de valorar-la. Escollir deixar el lloc des d’on et vincules amb la teva família per crear-ne un de nou et porta a una zona desconeguda. El que passa quan fas el que fas sempre ja ho saps, però el que passarà si canvies de lloc, no. Quan descobreixes que no cal fer tot allò que et fa mal perquè t’estimin, tot millora. I si no t’estimen, també és millor saber-ho.
La por al judici és molt potent. Erich Fromm deia que en una societat del consum la persona es percep a ella mateixa com a objecte de consum, de manera que agradar als altres passa per sobre de ser un mateix. És a dir, el que crec que els altres esperen de mi passa per damunt del que jo vull, necessito i sento. Això arriba a vegades a situacions delirants, com aquesta moda de fer-se selfies en situacions extremadament perilloses per aconseguir més seguidors a Instagram. I que ha portat persones a la mort. Pensant en els adolescents d’ara, això em preocupa molt. És important que puguin reafirmar-se prou en ells mateixos per no caure en aquests paranys.
Moltes persones que venen a estudiar artteràpia i que provenen del món de l’art es troben absolutament bloquejades a nivell creatiu, i deixen de crear perquè es fan mal. Ja que a l’hora de crear donen més poder a la mirada i al judici que fa l’altre del que ells creen, que a la pròpia necessitat d’expressar. Per això és necessari recuperar el sentit propi de l’art des de l’escolta a un mateix. És a dir, que l’art sigui un acompanyant, un lloc on escoltar-te, on sentir-te, on expressar-te tal com ets. I fins i tot un refugi.
Això requereix valentia. A vegades has d’estar molt fart de tot per voler-te mirar de veritat. Ens fa por veure el que portem a dins, perquè tots som humans, i tendim a posar la culpa a fora. A vegades el que volem o sentim realment pot donar lloc a conflictes. El procés de creació et dona l’oportunitat de trobar els teus fantasmes i veure les joies que s’amaguen al darrere. Encarar el dolor. Vivim en un món que relega el dolor, que no el vol mirar. Hi ha una tendència a l’anestèsia, a buscar solucions ràpides, a no aprendre res del que està passant.
[Text i veu de Nan Orriols.]
L’agonia és l’estat que experimenta un ser viu abans de la mort. L’agonia no té temps definit. També, utilitzem la paraula per a descriure situacions impossibles de mantenir. Agonitza, la monarquia espanyola? I el sistema de partits? I el sistema econòmic basat en el consum i el creixement constants?
Només ha faltat que arribés la Covid-19 perquè tot el castell de falsedats s’ensorrés. Els llibres previstos per Sant Jordi no es podran vendre; els dels autors de TV3 (Nadal, Rahola, etc.), tampoc. Les quotes dels partits als mitjans públics destrossen els propis mitjans. Vergonyós.
La monarquia arriba al monestir de Poblet en un acte de provocació i amenaça. Els més inútils encara volen salvar el règim del 1978. Per això, també, volen salvar la monarquia.
L’agonia serà llarga. Veurem molta misèria, però passa que al PP, Vox, Ciudadanos, PSOE i ara també a Podemos i els Comuns, l’excusa de l’estat de dret amb jutges i policia franquista els va de meravella.
Ningú no vol renunciar a res. Ah!, a res, sí: a la democràcia, a la igualtat, als drets humans, etc. A això hi renuncien cada dia. Sí, sí, senyor Asens, senyora Jéssica Albiach i senyora Colau, qui ho havia de dir?
Aquests últims anys el campanar de Sant Romà de Sau s’ha convertit en una icona i un indicador del volum d’aigua emmagatzemada als pantans catalans. Les oscil·lacions del nivell d’aigua del pantà de Sau son un indicador d’èpoques de sequera preocupants, sobretot quan el campanar emergeix sencer. Però quan s’acumula l’aigua dels temporals i les pluges intenses, només treu el cap la punta de la torre de Sant Romà.
Fa cinc anys, quan es va celebrar el 50è aniversari de la construcció de l’embassament de Sau —inaugurat dues vegades, els anys 1963 i el 1965— es va publicar el llibre Història de la construcció del pantà de Sau, escrit per Joan Lagunas, una extens volum de 600 pàgines, imprescindible per a conèixer una de les actuacions més simbòliques i faraòniques del règim franquista a Catalunya. Es tracta d’un documentat treball que combina les dades tècniques de l’obra arquitectònica i industrial, amb la crònica de l’impacte que la inundació i la destrucció de cases, conreus, camins, fàbriques i edificis va fer recaure sobre una població indefensa en plena dictadura.
Més enllà de l’exposició detallada dels projectes dels enginyers (inclosos els que es van realitzar durant la República), el llibre conté moltes anècdotes, vivències i el testimoni de diferents persones vinculades a la construcció del pantà i a la vida de la gent de la vall de Sau. Per a Lagunas, la història de Sau és la «d’una vall perduda en les fondalades de les Guilleries, a la que a principis del segle XX no s’hi podia accedir ni en carros; només s’hi arribava a través de camins de bast, o directament a peu».
La construcció del pantà va provocar un daltabaix important —industrial, poblacional i econòmic— que va suposar el tancament per inundació de dues de les colònies tèxtils més importants de la comarca, situades a les Masies de Roda, i que va deixar sense feina i sense casa prop de 500 persones. En aquest context, el poblet de Sant Romà i tota la vall de Sau van restar submergits sota l’aigua.
Però la vida de la vall de Sau no pot acotar-se solament a les darreres dècades. La seva història ve de molt lluny. Així, un equip d’arqueòlegs de la Universitat de Barcelona (UB) i de la Universitat Autònoma de Barcelona(UAB) han excavat aquests últims anys en dos assentaments prehistòrics de la vall del Ter, concretament a la cova de les Pixarelles, a prop de Tavertet, i a l’antic poblat situat al pla del Castell, al mateix municipi. El projecte, que ha comptat amb el suport econòmic de la Direcció General de Patrimoni Cultural de la Generalitat i el suport logístic de l’Ajuntament de Tavertet, ha estat dirigit per Anna Gómez (pla del Castell) i Ramon Álvarez (les Pixarelles), amb la coordinació d’Anna Maria Rauret (UB) i Miquel Molist (UAB).
En les successives excavacions, que s’han produït en estius consecutius, s’ha comptat amb una cinquantena de llicenciats i estudiants d’arqueologia de la UAB i de la UB, la Universitat de Granada i les de Roma i Budapest. Segons Miquel Molist, catedràtic de prehistòria de la UAB, «els resultats obtinguts han estat sorprenents».
L’ocupació estable de la cova de les Pixarelles, a la vall de Balà, amb una trajectòria coneguda fins fa tres anys que anava del 3200 fins al 900 aC, durant el neolític i fins a l’època ibèrica, havia estat un assentament de vigilància i de cacera. A la part més profunda de la cova —on s’havien fet sondatges fins a 2,10 metres de profunditat—, l’equip d’arqueòlegs ha baixat un metre més, a la recerca de materials datats entorn el 4000 aC.
Els treballs arqueològics han permès recuperar i analitzar les restes deixades pels primers pagesos de les ocupacions. S’han trobat fragments de ceràmiques, restes d’indústria lítica i més de 800 restes òssies del neolític mitjà, majoritàriament de bovins salvatges i, en menor grau, d’ovelles, cabres i suids (com els senglars). En tots els casos es tracta de parts concretes dels animals, com la zona de tòrax i de les costelles, amb gran aportació càrnia, que indicarien que s’hi van portar per al consum humà. El coneixement de les ocupacions en coves a l’entorn dels anys 4000 aC era poc conegut a Catalunya i només es tenien dades de poblats a l’aire lliure.
Les excavacions s’han fet a la part interior de la cavitat, amb l’objectiu de conèixer-ne l’estratigrafia i els diferents assentaments. Des de l’inici dels treballs s’han posat al descobert dues ocupacions de l’època neolítica: la primera de 3200 anys aC i la mes antiga de 4100, corresponent al neolític mitjà.
D’altra banda, els resultats obtinguts al poblat del pla del Castell, a 800 metres de Tavertet, també són espectaculars: «Es tracta d’un assentament inèdit, amb una llarga ocupació i estructures construïdes —prop de 130 metres de murs de defensa— datades del primer mil·lenni aC (durant el període ibèric i final del bronze), on s’ha excavat una superfície de més de 160 m2». L’estiu de 2016 en aquest indret es va efectuar un estudi mitjançant un georadar per infraroigs amb l’objectiu de documentar l’estratigrafia i les estructures del subsòl.
La noticia mes innovadora és que el poblat roman instal·lat sobre un anterior assentament de l’Edat del Bronze, pels voltants de l’any 1000 aC. En aquest segon poblat mes arcaic també s’han trobat restes d’estructures i ceràmica, metalls i restes òssies. Però, els treballs arqueològics no s’acaben als assentaments. Així, per determinat la composició dels metalls del jaciment del pla del Castell s’ha efectuat un estudi arqueometal·lúrgic al laboratori de l’Instituto de Historia CSIC (Madrid), sota la direcció del doctor Ignacio Montero. D’aquest mateix jaciment i del de les Pixarelles se n’analitzen les restes òssies d’animals, materials ceràmics i restes orgàniques conservades en la ceràmiques (sobretot greixos) per a poder estudiar les dietes dels pobladors, a més de restes de carbons, granes i pòl·lens per a determinar el paisatge, o l’anàlisi del sistema de carbni 14 per a datar les ocupacions a la cova.
Les actuacions arqueològiques palesen que l’aportació de novetats molt significatives al coneixement de les poblacions de la Prehistòria recent de Catalunya, en zones on la riquesa ecològica i paisatgística indica uns usos específics de les comunitats humanes. La posició geogràfica dominat sobre la vall del Ter, el control del pas del riu en els espadats del Collsacabra —una zona ara ocupada pel pantà del Sau— permeten entendre la importància d’aquests assentaments prehistòrics, fins fa poc només coneguts per uns petits sondeigs realitzats als anys vuitanta del segle passat.
Sau i el seu famós campanar han generat tota mena d’esdeveniments i activitats culturals i recreatives. L’agost de 1979, un mes abans que els redactors de l’Estatut de Sau es reunissin al Parador Nacional, en plena batalla popular contra la possible extracció d’urani a Osona, Quimi Portet i Toni Coromina es van llançar a les brutes aigües del pantà en una barca pneumàtica, amb la intenció de fer una travessa des de Còdol Dret, prop de Masies de Roda, fins a la presa de Sau, tot reivindicant l’Estatut de Sau, la neteja dels rius i la no extracció d’urani a les Guilleries.
Quan els dos intrèpids mariners de terra endins van ser a Vic, van enviar un sobre amb les bases per a participar al Periple a la redacció d’El 9 Nou, que les va fer públiques. Després, l’Esbart Recreatiu Palafox, a través de la seva secció nàutica Astilleros del Ter va ampliar les bases i les va penjar al Cafè Vic i al bar de les Set Fonts de Sant Julià, que eren els llocs on els primers anys la gent es podia inscriure.
Durant 15 anys el Periple es va celebrar regularment, assolint un elevadíssim nivell de participació i un ampli ressò mediàtic. Al cap de poc, l’experiència d’aquesta cursa va ser imitada ràpidament arreu de Catalunya i a tot l’Estat, on es van organitzar desenes de proves similars.
Entre 1995 i el 2003 es va editar la publicació Lo Campanar de Sau, «un insòlit model de premsa vuitcentista a les portes del nou mil·lenni», tal com la definia Miquel Macià (editor de NacióDigital i aleshores responsable principal de la revista)
Lo Campanar de Sau «va néixer com un entreteniment que no havia de portar gaire feina —tirant a gens—, amb la voluntat de ser un canal d’opinió a disposició de tothom. La publicació, plena de sàtira, aspirava a informar amb una mirada pagesa, estrafolària i satírica enfront el progrés».
Segons Macià, el nom no va costar gaire de trobar: «El campanar romànic que emergeix del poble inundat de Sant Romà de Sau és sense cap mena de dubtes el símbol universal del municipi, present a televisions, diaris, revistes i llibres durant els més de trenta anys anteriors a l’aparició de la publicació«.
El cor de la publicació era el municipi de Vilanova de Sau i el seu àmbit de cobertura de notícies s’estenia fins a Rupit, Susqueda, Espinelves, Sant Hilari Sacalm, Viladrau, Sant Sadurní d’Osormort, Tavertet i Tavèrnoles. El seu impulsor ha escrit que, per a fer un acte de justícia, «cal deixar constància que el llenguatge i un cert esperit estaven una mica influïts pel corrent vigatà dels anomenats “contraculturals”, unes colles de joves que van florir a Vic entre 1970 i 1985, aproximadament. La mirada àcida i a voltes cruel i sorneguera dels contraculturals impregnava la filosofia humorística de Lo Campanar».
La distribució era més aviat rudimentària: «Els exemplars eren portats a mà als establiments del terme, embolicats en un paper de diari, amb el nom de l’establiment escrit en llapis en un lloc visible. Segons la importància de cada lloc, s’hi assignaven més exemplars o menys».
La publicació sempre va ser gratuïta: «Mai no es va cobrar ni un sol exemplar. Quan s’oferia la venda de números endarrerits al preu de 450 pessetes (un preu molt car posat expressament, que era més o menys el que costaven mitjà dotzena de cafès), mai ningú no en va comprar cap».
La revista va ser pionera en la presència a Internet, l’any 1996, i això «va proporcionar a la pobra revista una difusió més enllà de les fronteres de Vilanova de Sau». Al llarg de la seva història, va comptar amb diversos col·laboradors, però mai cap no va signar res amb el seu nom; es feien servir pseudònims o, senzillament, res: «No es pretenia que fos un aparador de lluïment de ningú, sinó un canal de relació entre amics i veïns».
Ideològicament, la publicació es considerava «separatista radical, hereva de la tradició de lluita del moviment català d’alliberament nacional des del temps dels Segadors, passant per totes les diverses generacions que han combatut (“amb llicència d’armes o sense’”) per la llibertat de la nació i per la defensa de la seva llengua i cultura».
Les principals seccions que solien aparèixer a la revista eren: «La secció de notícies, ocupava les primeres pàgines i era de les més llegides. Dites i curiositats del bon pastoret (consistia en un recull de frases i anècdotes presents i pretèrites, on de vegades se’n colava alguna d’inventada). Documents antics (transcripcions escrites de documents curiosos, trobats a l’arxiu municipal o al del Bisbat; n’hi havia del segle XVI). Observatori meteorològic (informava de les incidències del període des del número anterior, amb dades i comentaris). Centre de dades del pantà (sobre un dibuix de l’edifici de l’església de Sant Romà vell, es marcava una ratlla que assenyala el nivell de l’aigua. El parte del sometent (secció de successos clàssica de tota la premsa mundial). Frases per meditar (se’n citava la procedència, autor i època, encara que algunes també eren inventades). Vida social (un espai que compartien persones i animals domèstics). Activitat turística (observada des d’una certa distància). I, fiinalment, la contraportada, dedicada a un tema monogràfic».
Quan va publicar-se l’últim número, el 44, no se sabia que ho seria. Lo Campanar de Sau se’n va anar al cel tal com havia arribat: sense avisar. Simplement, no es va fer el número següent. Sense funeral ni dol. Durant un quant temps alguna gent el demanava. Després la seva memòria es va anar diluint, com quasi tot a la vida. Requiescat in pace.
[Un article de Jordi Sánchez.]
Des dels anys seixanta del passat segle, el Baix Penedès tingut una forta expansió en el model urbanístic de segona residència mitjançant les urbanitzacions.
Ha estat un model de «municipi extens» amb forts dèficits de tot tipus, i alguns encara han de resoldre la seva gestió/execució per no haver actualitzat els planejaments (POUM). La majoria són municipis fortament desequilibrats econòmicament.
Des de la forta crisi econòmica iniciada el 2007 hi ha un increment d’ocupació de primera residència a les urbanitzacions. Molts d’aquets habitatges avui estan ocupats per fills o néts dels titulars per a resoldre el greu problema de la manca d’habitatge de lloguer social. Catalunya té un alt dèficit d’habitatge social, sobretot de lloguer.
Des de la reforma de la Llei del sòl de 1975 els planejaments derivats (plans parcials) han contemplat la reserva obligatòria de sòl per a l’habitatge protegit (HPO). Tenim molts solars qualificats per a la construcció d’aquets habitatges, però la realitat és que no se n’ha fet una bona política.
En els darrers temps fins i tot s’ha donat la contradicció que el valor de mercat de l’habitatge de renda lliure [€/m2], era més baix que el valor de l’habitatge protegit HPO. Cal revisar tota la política de l’habitatge, ja que Catalunya té les competències per a fer-ho.
El teletreball ha vingut per quedar-se i modificarà la relació del treball a les empreses. Es parla que encara que sigui de forma parcial, alguns llocs de treball deixaran de ser presencials. Aquesta nova situació laboral comportarà moltes modificacions, tant de forma contractual treballador-empresa com de residència.
El treballador ha experimentat altres valoracions positives fora de les altes concentracions urbanes com són les condicions de salut, la contaminació, l’estrès, la conciliació familiar, la mobilitat…, en definitiva la qualitat de vida.
Els bons resultats de la Covid-19 a la comarca, junt amb els valors ambientals, paisatgístics, gastronòmics, ecològics i de bones comunicacions amb les àrees metropolitanes de Tarragona i Barcelona fan que la decisió d’escollir la comarca del Baix Penedès per a viure-hi la porti a la transformació cap a la primera residència.
Els habitatges ja hi són, però caldrà accelerar el procés d’un Pla urbanístic comarcal amb participació i transparència per a obtenir un model sostenible i perquè sigui inclòs en el Pla territorial parcial del Penedès (avui en tràmit).
Tot és important, però ha arribat l’hora dels municipis, perquè la Covid-19 és una prova importantíssima per a la humanitat i motivarà molts canvis que es produiran de forma accelerada. Caldrà, ara més que mai, posar en valor que davant del món global és necessari més món local amb una governança amb menys partidismes i més cooperació.
Així ho veig.
Molts escriptors i pintors de renom mundial van patir trastorns mentals més o menys greus (Van Gogh, Virginia Woolf, Sylvia Plath, Artaud, Rimbaud, Dalí, Hemingway…). Però la frontera entre la bogeria i el seny és una línia massa ambigua com per a frivolitzar sobre el tema. L’important és el resultat artístic i la teràpia personal dels processos creatius mentre s’estan realitzant. En aquest sentit, els artistes surrealistes, sovint qualificats de bojos, van basar part de la seva obra en els estats mentals alterats, les al·lucinacions, els somnis i l’escriptura incontrolada.
A mitjan segle XX, alguns psiquiatres van començar a valorar els dibuixos i pintures dels seus malalts. En aquesta mateixa època, determinats artistes es van identificar amb la recerca de llibertat expressiva dels interns en hospitals psiquiàtrics. De la fecundació mútua entre professionals de la salut mental i els artistes va néixer l’embrió de l’artteràpia, una pràctica molt estesa al Regne Unit i a França, i que últimament comença a proliferar a Espanya. Aquesta tècnica, tot i això, no s’aplica exclusivament a través de les arts plàstiques. Les vies per a la seva expressió també inclouen la dansa, la fotografia, la música, el teatre, l’escriptura, el vídeo…
Segons els diccionaris especialitzats, l’artteràpia és la utilització de tècniques artístiques per a l’autoconeixement, el desenvolupament personal i espiritual, la millora de la salut i la qualitat de vida, sempre en presència d’un artterapeuta. Per als experts, és un mètode molt valuós per a expressar les inquietuds internes, explorar camins expansius, resoldre conflictes emocionals, fomentar l’autoestima i reduir l’ansietat.
Des de fa uns anys, l’artteràpia es practica en hospitals, tallers socials, escoles especials, entre altres àmbits, per a tractar patologies mentals (depressió i trastorns de la personalitat), anorèxia i bulímia, drogoaddicció, inadaptació social o síndrome de Down. És un mètode molt eficaç en la reinserció social de persones sense llar i presos, la rehabilitació de nens i adolescents amb malalties somàtiques, l’ajuda a nens i dones maltractats, víctimes de violacions, malalts d’Alzheimer…
Amb la missió de millorar la qualitat de vida de les persones amb problemes de salut mental i addiccions a la comarca d’Osona, l’any 2006 va néixer de la mà d’Osonament el projecte «Parelles Artístiques, experiències creatives per a la salut mental». Aquesta proposta innovadora, probablement un dels projectes més consolidats de l’activitat rehabilitadora i divulgadora d’Osonament en la lluita contra l’estigma dels trastorns mentals, consisteix en la creació i posterior exposició d’obres realitzades per parelles formades per un artista vinculat a recursos de salut mental i un artista extern del territori. Ocasionalment, les parelles també poden esdevenir trios o quartets.
Cada any, les obres creades a quatre mans conformen un exposició pública, que és la culminació del treball desenvolupat, en què es valora sobretot el procés creatiu que viu cadascuna de les parelles. La iniciativa facilita que les persones puguin gaudir de l’art com a forma d’expressió i creixement, fet que impacta positivament en el seu benestar.
Si en les primeres edicions el projecte estava limitat a la comarca d’Osona, l’experiència s’ha ampliat amb la creació de l’anomenada Xarxa de Parelles Artístiques, que avui treballa de bracet amb una vintena d’entitats de salut mental de vuit comarques catalanes, amb la coordinació i l’assessorament d’Osonament. La iniciativa abasta el Bages, el Berguedà, el Maresme, el Vallès Oriental, el Tarragonès, Osona, el Segrià i el Barcelonès.
Segons Neus Vila, terapeuta d’Osonament, el projecte té dos objectius generals: “Afavorir la rehabilitació i la reinserció a la comunitat de les persones que tenen algun problema de salut mental, i canviar la visió estigmatitzada que existeix a la societat envers la salut mental. Els millors resultats s’aconsegueixen gràcies al contacte social i a la relació horitzontal de cada parella durant el procés creatiu”.
El projecte de les Parelles Artístiques, avui completament consolidat, no va sorgir per casualitat. Tot va començar l’any 1999 quan la psiquiatra Gràcia Ferrer, impulsora de l’Hospital de Dia, va demanar a la pintora i il·lustradora Isa Basset si podia comptar amb ella per iniciar un projecte terapèutic innovador: un taller artístic a disposició de les persones amb problemes de salut mental, amb la finalitat era motivar-los, controlar la seva medicació, que sortissin de casa i que es moguessin.
Prop de vint anys després, Joan López, l’infermer de Salut Mental que va col·laborar en el taller des del principi, recorda que «aquells dies, introduir aspectes artístics al sistema sanitari sobtava. Als hospitals semblava lògic que hi hagués gases, tisores i fàrmacs; però la presència de llapis, aquarel·les, cartró pedra o fang sorprenia i costava d’entendre. De mica en mica la gent va anar entenent que més enllà de buscar la qualitat artística, la finalitat del taller era canalitzar expressions íntimes difícils de verbalitzar o exterioritzar d’una altra manera. Aquella experiència estava inspirada en la psiquiatria francesa del moment, que era molt trencadora, i va incorporar a l’atenció de la salut mental expressions que anaven més enllà del factor estrictament sanitari. Les emocions no es poden contenir en una xeringa», apunta.
El setembre del 2006 va iniciar la seva singladura a Vic la primera exposició itinerant d’obres realitzades per 15 parelles formades per artistes de la comarca i artistes dels serveis de Salut Mental. El dia de la presentació, amb una sala atapeïda de públic, una desena de persones amb problemes de salut mental implicades en l’exposició van escenificar una obra teatral escrita, dirigida i representada per ells mateixos, amb l’objectiu de ridiculitzar la concepció que la societat té de les malalties mentals. Es tractava d’una paròdia humorística centrada en un brot esquizofrènic patit per un home, la mare del qual interpretava en la farsa una possessió diabòlica. En realitat, la representació teatral era una altra forma d’artteràpia, com la mostra plàstica.
Abans que l’exposició fos una realitat, l’equip organitzador es va posar en contacte amb artistes practicants de diverses disciplines per preguntar-los si estaven disposats a realitzar una obra cada un en col·laboració amb una persona atesa als serveis de salut mental, i posteriorment muntar una exposició col·lectiva. Aleshores Basset, bona coneixedora del món plàstic local, va trucar per telèfon a una vintena de creadors i gairebé tots van respondre afirmativament, i es mostraven entusiasmats pel projecte. Els aparellaments es van fer per intuïció, empatia, afinitats de caràcter, contactes anteriors i, sobretot, gràcies al coneixement previ que l’organització tenia de les dues parts. L’elaboració de la majoria d’obres va tenir lloc al taller de Basset, encara que algunes parelles es van reunir en altres llocs. En tots els casos, les sessions de treball van ser molt espontànies i emotives. Durant el procés, en la majoria dels casos les dues parts col·laboraven a parts iguals. De vegades uns feien els esbossos o assenyalaven punts de partida i les parelles corresponents continuaven, si els semblava bé.
Per a Basset, l’artteràpia, no és una tècnica exclusiva per tractar malalts. Pot funcionar amb persones suposadament normals, para millorar la seva qualitat de vida, ja sigui en tallers de pintura meditativa, escoles, geriàtrics… En realitat, ningú no es deslliura de passar, en un moment o altre, per situacions en les quals no es poden expressar les inquietuds personals a través de la comunicació verbal ordinària i es busca una via alternativa per exorcitzar els conflictes interns de manera espontània, a través d’un diari personal, dibuixos, música…
Si sovint vam tendir a valorar els projectes pels seus resultats, convé no oblidar que, “més que el resultat final, el fonamental de l’experiment és el mateix procés de creació. Ocorre el mateix que amb el camí de Sant Jaume, un viatge interior en el qual és més important caminar el camí que arribar a la meta”, explica Basset. Però això no significa que no hi hagi hagut resultats: “Les parelles s’han conegut, han caminat juntes i s’han comunicat. Algunes, fins i tot, continuen col·laborant. Els malalts han guanyat en autoestima, igual que els seus familiars. Tenen més il·lusió per treballar als tallers i han sol·licitat allargar les classes. I també estan molt contents al veure que les seves obres s’exposen en museus”.
Per a la terapeuta Neus Vila, un dels pilars del projecte, «l’art és un element molt important en el projecte, però també és una iniciativa ideal per trobar-se i treballar plegats. Tanmateix, més enllà de l’activitat artística, a part de les dificultats pròpies del seu trastorn, les persones amb problemes de salut mental tenen unes dificultats afegides provinents de l’estigma social, que en molts casos poden arribar a invalidar més que no pas el mateix trastorn, tant per la discriminació rebuda (des del rebuig, fins al paternalisme), com per l’autoestigma o l’estigma anticipat, que obstaculitzen la recuperació total d’aquestes persones. A part de la utilització de l’art com a eina terapèutica, d’expressió, canalització i socialització, i com a marc teòric, el projecte de les Parelles Artístiques utilitza la metodologia del contacte social entre persones amb i sense diagnòstic de salut mental».
Per als organitzadors, l’art és un mitjà d’expressió per a canalitzar i expressar les inquietuds i les fantasies de les persones amb un trastorn mental, lluny de les teràpies convencionals. Aquest projecte d’integració cultural dels artistes amb risc d’exclusió social pretén canviar concepte de l’art psicopatològic pel d’art brut, un terme encunyat a la dècada dels 40 pel pintor francès Jean Dubuffet per descriure l’art creat fora dels límits de la cultura oficial, per conceptualitzar les manifestacions artístiques de nens, presoners, pacients d’hospitals psiquiàtrics i artistes no professionals que treballen al marge de les normes estètiques.
[Un article de Jordi Sánchez.]
És veritat que aquest virus ens ha agafat en fals a tot el món, encara que feia temps que es deia que hi podria haver una pandèmia de tipus víric. Però, sempre que travessem una crisi també recordem el que deia Albert Einstein: «Una crisi crea una oportunitat».
Doncs, jo vull veure-ho així i per això escric aquest decàleg en positiu:
Segurament que podríem afegir altres punts positius, però ho deixo perquè cada lector reflexioni al respecte.
Així ho veig.
[Text i veu de Nan Orriols.]
El 1952 es van recopilar 164 significats de la paraula cultura. Cultura popular, cultura indígena, cultures egípcia, grega o romana, cultures nòmades, cultures urbanes i industrials… Paro. Tot és cultura. Ara diuen que, si no subvencionem la cultura, amb la crisi del coronavirus perdrem bous i esquelles.
El mot cultura va aparèixer a Europa entre els segles XVIII i XIX i es referia a processos de cultiu i millora de l’agricultura, l’horticultura i l’apicultura. Així es van millorar blats, cebes, pastanagues, taronges, etc. O sia, gràcies a la cultura mengem bons carbassons i pebrots verds i vermells.
Subvencionar algú que representi l’obra Cyrano de Bergerac no és cultura. És simplement comprar un actor perquè també et defensi políticament. Aquest és el desastre de les subvencions. Robar la llibertat a actors, pintors, titellaires, etc.
El mercat de les subvencions, premis literaris i grups musicals subvencionats és un acte de compravenda vergonyós. Els verdaders artistes, siguin del ram que siguin, no necessiten subvencions, només necessiten que els polítics no els vulguin manipular.
És clar que els agricultors i horticultors sense subvenció i robats per les grans cadenes de supermercats ens proporcionen grans plaers gastronòmics que gaudim cada dia.
També, cal deixar clar que una societat lliure, intel·ligent i creativa faria desaparèixer totes les regidories, conselleries i ministeris de tots els ajuntaments i governs que es dediquen a comprar cultura a canvi d’un servilisme humiliant.