[VERSOS] «Fil roig», de Gabriel Salvans

[Text, veu i imatge Gabriel Salvans.]

M’ha punxat una espina del roser
quan només volia olorar la rosa.
Aquestes que floreixen per l’abril.
Han corregut els mots sobre les aigües,
que s’han endut i eixugat la sequera
i frisen per endur-se’n juntes, sang
i aroma, Ter avall aplegades.

He robat a l’esgarrinxada
un pètal de record, batega
entre els fulls d’un llibre l’enyor
per mantenir la fesomia.

Aquest dia no tornarà mai més.
Però he menjat, begut, assaborit,
percebut una olor per a tota l’eternitat.
El fil roig del destí relliga el dit petit.
Paul Celan sura en la memòria
del Sena.

Gabriel Salvans
 Poemes en tres temps, 2025

[NOVEL·LA] «Barcelona 1936». Capítol XXI. Goded intenta remuntar

[Una novel·la de Dídac Costa.]

A Capitania, la presència de Goded va aixecar els ànims dels soldats i els oficials, que esperaven que el prestigiós general pogués capgirar la sonada derrota que estaven patint. Tot i així, el mateix Goded no es feia gaires esperances. Endut més per una mena de sacrifici d’honor que per un enteniment realista de la situació, va jurar que no permetria de cap manera que l’exèrcit fos derrotat pel poble, i menys encara per anarquistes i catalanistes. 

En primer lloc va recórrer a la infanteria del regiment d’Alcàntara, a qui ordenà per telèfon: 

—Vayan a auxiliar de nuevo a las tropas de artillería de los Docks. Una vez allí, aguarden mis órdenes para salir, escoltando una batería que saldrá bajo el mando del comandante Urzúe. ¡No puedo entender que hayan salido sin la protección de la infantería! 

Però aquesta unitat no aconseguiria arribar als Docks, ja que seria ràpidament rebutjada en el seu segon intent d’aproximació. Només uns pocs soldats van aconseguir entrar-hi, però eren del tot insuficients per revertir el setge que patien. Sabent d’aquest fracàs, Goded es comunicà amb la mateixa caserna dels Docks: 

—¿Teniente coronel Roldán? Le llamo para informarle de que me he hecho cargo de la División y voy a iniciar una operación de reconquista. ¿De qué fuerzas dispone aún allí? 

Mostrant poc entusiasme, Roldán li compartí la complicada situació en què es trobaven: 

—Bueno, mi general —digué, girant-se per observar el desgavell i el desolat panorama dins del quarter—. Aquí aún disponemos de buena parte del regimiento. Pero estamos rodeados por el populacho. Las dos compañías que han salido a primera hora han sido destruidas. Hemos recibido ataques de la aviación, de los guardias de asalto y del pueblo. Los soldados que han logrado regresar al cuartel aún creen que luchamos para defender la República. Pero esto no podrá durar mucho tiempo y solo Dios sabe lo que puede ocurrir cuando la tropa comprenda que nos levantamos contra ella… 

—Entendido. Póngame con el comandante Urzúe. 

—Sí, mi general —respongué atansant-li l’aparell. 

—Comandante Urzúe, le habla el general Goded —i, aprofitant l’últim moment en què encara va poder disposar del telèfon, li ordenà—: Urge la salida de dos baterías, que serán apoyadas por las fuerzas de infantería. 

El comandant Urzúe, també ja força desanimat, recuperant-se encara del tiroteig patit a Pla de Palau no feia ni una hora, replicà a Goded gairebé sense esma: 

—Si mi general lo ordena, se cumplirán sus órdenes. Pero antes debo informarle de lo que ha ocurrido esta mañana previo a su llegada. Hemos salido con dos baterías con sus piezas completas y mosquetones. Pero hemos sido tan terriblemente atacados por grupos de paisanos y guardias de asalto, que la que iba en avanzada ha caído de lleno en manos del enemigo, así como sus oficiales, entre ellos el capitán Varela, que además ya estaba herido. 

—¡No me diga! 

—Sí, general. Hemos logrado retirar la otra batería con muchas dificultades. Pero ahora mismo, la salida del cuartel es mucho más difícil, puesto que el populacho ha levantado una barricada a cien metros, desde donde dominan la entrada principal. Ahora mismo estamos sufriendo un duro tiroteo, porque los que están en la barricada y en otros puntos se han dado cuenta de la entrada del refuerzo de Roldán, que ha conseguido llegar de puro milagro, lo cual ha sido un aliento que le agradecemos, general. Pero esta es la situación. 

Goded baixà les espatlles aclaparat. Com una tauleta de xocolata desfent-se per la calor, el dur posat altiu i presumptuós amb què havia arribat es fonia en el d’algú vençut i abatut. Començava a resignar-se i a admetre que realment tot estava perdut. 

—Está bien… Continúen allá hasta que veamos si logramos organizar otra estrategia —ordenà, mentre penjava el telèfon. 

El comandant Lázaro insistí: 

—Ya le decía yo, mi general, que esto es una ratonera… 

—¿Puede usted callarse? —li esbroncà enfurismat—. ¿No tiene nada más que aportar? 

Goded romangué  pensatiu, mirant per la finestra uns segons, mentre murmurava: 

—Abandonado, estoy abandonado… 

En sentir-ho des de l’altra punta de la sala, on estava escortat per un grup d’oficials, el general Llano el corregí amb malícia: 

—Derrotado, que no es lo mismo, Goded. 

El general, ferit per aquell comentari punxant, el mirà amb odi, i li replicà: 

—¡Aún no! —I ordenà tot seguit al seu ajudant—: Lázaro, envíe un radiotelegrama a Palma solicitando el envío urgente de un batallón de infantería y una batería de montaña. Y curse otro cable a Zaragoza ordenando también el rápido envío de fuerzas. Póngase al habla con Mataró y Gerona para que sus tropas marchen sobre Barcelona. 

—¿Desde Zaragoza y Mallorca? —preguntà Llano amb un somriure sarcàstic—. ¿Cree usted realmente que llegarán a tiempo? No dispone de tanto margen, Goded —digué per contrariar-lo, gaudint en veure com el gran general es trobava en un veritable atzucac. Goded l’observà amb menyspreu, però s’estalvià nous embats. Poc després, el sergent tornava amb una altra mala notícia: 

—Mi general, los radios han sido cursados. Pero es imposible contactar con Mataró y Gerona. Las comunicaciones están cortadas… 

—¡Maldita sea! ¡Pues envíe a un oficial a Mataró para que cumpla esa orden en persona! 

Cinc minuts després, el mateix sergent tornava amb cara de resignació: 

—Imposible salir de Capitanía. El coche blindado tiene los neumáticos pinchados por proyectiles, y estamos completamente sitiados. 

Eren dos quarts de tres, i la derrota dels revoltats semblava imminent. Veient com creixia la desmoralització entre els revoltats amb tantes negatives i el bombardeig constant de l’aviació de Sandino, Goded se’n recordà dels hidroavions, i ordenà al seu ajudant: 

—Lázaro, envíe un enlace a la base naval, ordenando que preparen los hidros por si nos hacen falta. —S’aturà per pensar uns segons, i seguí—: Los usaremos para bombardear el Prat. Deme papel para cursar la orden de que bombardeen la base del Prat antes de que los aviones que hay allá puedan despegar. Si no están con nosotros, hay que destruirla completamente, con todos sus aviones. Los hidros también nos servirán por si tenemos que regresar a Mallorca. 

La resposta a aquesta última ordre trigà pocs minuts a arribar. La duia el capità Lecuona, i seguiria enfurismant Goded. 

—Mi general, cuando el enlace ha llegado a la Aeronáutica con la orden, los hidros ya habían salido rumbo a su base en Mahón, en vista de la hostilidad de la marinería y el personal de la Aeronáutica. 

—¡Maldita sea! Sí, comandante Lázaro, tiene usted razón, estamos en una ratonera. 

[VERSOS] «D’un costat a l’altre», d’Helena Bonals

[Poema d’Helena Bonals.]

Una persona de cada cent.
Un Van Gogh el geni del qual
ningú reconeixia.
Que aquell que va a contracorrent
a la llarga esdevindrà corrent principal.
Malalts que poden ser no normals, sinó extranormals.
Amb el temperament, el lideratge, la creativitat.
I la sensibilitat, la resiliència,
la dignitat davant l’estigma.

[VERSOS] «De res», de Gabriel Salvans

[Text, veu i imatge Gabriel Salvans.]

Fa un dia rúfol, per colgar cabòries
en qualsevol banc, ni els mosquits molesten
la sang de ningú. Hi vaig de bracet
amb el gat, més que res per no estar sol i
xerrar-hi un xic només, no tinc ganes
d’establir conversa avui, tinc el cel ras
ennuvolat també, i un banc solitari
preservarà la intimitat que vull
i no hauré de posar-me a xerrar
amb ningú. Amb el gat és diferent,
que si jo no parlo, ell bada, o ho fa veure,
és un murri, i sap que quan no estic
de brocs és millor fer com aquell que
sap i no sap, i qui dia passa any
empeny. Que no tot són flors i violes.
I el banc també en sap, escolta, escolta,
no cobra, a canvi li agraeixo molt
que em deixi confessar sense dir res.
Deixo de ser un home i soc literatura
d’una impredictible fugacitat.

Gabriel Salvans
A cau d’orella, 2025

[NOVEL·LA] «Barcelona 1936». Capítol XX. La Guàrdia Civil es decideix

Guàrdies civils lleials a la república a la Plaça Catalunya de Barcelona.
© Ministerio de Cultura y Deporte. Centro Documental de la Memoria Histórica. Arxiu Centelles.

[Una novel·la de Dídac Costa.]

A les dues de la tarda, la incògnita principal seguia irresolta: què carai faria la Guàrdia Civil? Lluitaria amb el poble o contra el poble? El seu cap, el general Aranguren, assegurava estar compromès amb la República i seguia els esdeveniments al costat del president Companys a Governació, convertit en el quarter general republicà.

A un quilòmetre a distància, a Pla de Palau, hi havia concentrats molts batallons de la Guàrdia Civil. La tropa, inquieta, estava sota vigilància permanent del poble i d’uns caps que honraven la seva lleialtat republicana, però seguia inactiva i indefinida. En aquest moment, el comandant Guarner proposà a Companys una manera de superar aquesta endimoniada situació:

—Hem de posar a prova la Guàrdia Civil. Enviem una de les seves columnes a secundar l’esforç dels nostres combatents per recuperar plaça Catalunya.

—Entesos —li responen Escofet i Companys.

—Ordenarem que una columna seva intervingui d’immediat en l’operació —afegeix Escofet, mirant Aranguren.

Era una nova ocasió de posar a prova aquest cos. Escofet li deixà clar, per si calia:

—General Aranguren, l’hora de la decisió ha arribat. Ara se li presenta nítidament la qüestió. Ha arribat el moment de posar a prova el seu cos. És imperatiu i urgent que els batallons que estan a Pla de Palau surtin a pacificar la zona de Catalunya i Universitat.

General José Aranguren

—Entesos —respongué Aranguren, en to solemne. Encomanaré aquesta missió al coronel Escobar, en qui tinc plena confiança.

Escobar rebé l’ordre a la caserna de Consell de Cent i la comunicà a la tropa, que la va rebre a desgrat.

—Nos dirigiremos a plaza Cataluña y Universidad, donde aún hay fuertes combates, para controlar la situación en ese sector, luchando junto a las demás fuerzas de orden público y junto al pueblo.

—¿Junto al pueblo, general…? —preguntà un sergent.

—Sí, junto al pueblo. Nuestro enemigo son las fuerzas facciosas que se han apoderado del ejército ilegalmente. Infelizmente nos vemos forzados a enfrentarnos a él. Y sí, junto al pueblo, ¡esas son mis órdenes!

—¡Sí, general!

I sortí al front d’aquesta força per complir la missió. Poc abans de les dues de la tarda, la columna començava a marxar. A Governació, el conseller Espanya rebé una trucada i comunicà a tothom:

—Estan sortint, venen cap aquí, camí de plaça Catalunya.

Mentre Escofet es mostrava confiat, Companys, inquiet, no podia evitar el record del 6 d’octubre.

—I si resulta que estan revoltats i ens arresten a tots com al 34? —preguntà mirant Aranguren, que l’observava amb cara de circumstàncies, i li respongué, amb poca convicció:

—No, president, no pateixi.

La Guàrdia Civil començà a marxar a pas lent per Via Laietana en dues columnes de 500 homes cadascuna, a banda i banda del carrer. Escobar ordenà a la tropa:

—¡Marcad el paso! ¡Que no se nos confunda con los combatientes civiles!

Entre una i altra columna, per tal de reduir el risc, les forces republicanes van intercalar tropes d’intendència fidels a la República. No se’n fiaven. Les forces populars també franquejaven aquesta columna, amb desconfiança i recel.

Els guàrdies civils van remuntar Via Laietana enganxats a les parets dels edificis en columna oberta i doble fila, amb les armes disposades. Al capdavant i pel centre de la calçada, hi anava el coronel amb el seu bastó de comandament.

En arribar al davant de la comissaria general, Escobar s’aturà, feu mitja volta i es col·locà de cara a l’edifici, amb el tricorni a la mà. El president Companys sortí al balcó de la primera planta. Escobar es quadrà i se li dirigí, dient solemnement amb un fort crit ben militar:

—¡A sus órdenes, señor Presidente!

Al balcó també hi havia Escofet, Guarner i Tarradellas. Companys cridà:

—Visca la Guàrdia Civil! Visca Catalunya! Visca la República!

Tot i aquestes mostres de fidelitat, els anarquistes seguien vigilant-los amb desconfiança. En arribar a la ronda de Sant Pere, una part de la columna es desvià cap a plaça Catalunya, mentre l’altra seguí cap a plaça Universitat.

[LLIBRES] «Radio trinchera, escarrutxes i capsigrany», ressenya d’Eusebi Puigdemunt

[Text d’Eusebi Puigdemunt.]

El llibre objecte d’aquesta ressenya, publicat per edicions de Cal Siller el febrer del corrent és, tal i com diu el seu subtítol, un recull d’articles d’opinió, curiositats lingüístiques i

El llibre objecte d’aquesta ressenya, publicat per edicions de Cal Siller el febrer del corrent és, tal i com diu el seu subtítol, un recull d’articles d’opinió, curiositats lingüístiques i poemes que signen respectivament en Nan Orriols, l’Esther Pujades i en Gabriel Salvans; es tracta, doncs, d’una obra escrita a sis mans i amb uns registres completament diferents: el periodístic, l’acadèmic i el poètic. Els noms triats de Radio Trinchera, Escarrutxes i Capsigrany, ve de sengles entrades dels tres escrits consignats.

A l’apartat Radio Trinchera el seu autor ens treu a col·lació un tot un seguit d’articles d’opinió, de format breu, extrets de les seves col·laboracions en el diari de Manlleu sota el títol de Serpents, una norantena, i una vintena més del 9Nou sota l’epígraf 50 hores. De fet, Radio Trinchera és un sentit i volgut homenatge a una emissora de Guantánamo del mateix nom que es caracteritza per emetre una música excel·lent i lletres i ritmes impossibles d’escoltar aquí (sic). El trobem a la pagina 54.

Pel que fa a Escarrutxes, és l’entrada d’una de les curiositats lingüístiques que signa l’Esther Pujades que es pot llegir a la pàgina 225 i que fa referència a les carrutxes dels temps avials que utilitzaven els infants per adquirir mobilitat i aprendre a caminar; avui dia estan en desús perquè veus altament autoritzades diuen que poden arribar a provocar malformacions en les cametes dels nins i nines. Una altra denominació d’aquest entranyable aparell, és la de «caminadors»… i sisplau, res de tacataques!!

Respecte a Poemes del poeta, i aede ensems, Gabriel Salvans, els versos que li donen el títol de la coberta venen encapçalats per mot Capsigrany, que trobem ja a les acaballes del llibre i més concretament a la plana 311. Totes, o gairebé totes, les poesies tenen un inconfusible tarannà autobiogràfic, a voltes d’un lirisme corprenedor, d’altres d’un tret de malenconia amarada d’una certa tristor i, també, altres estrofes i versos curulls d’ironia i dels bons moments viscuts.

En conjunt i a parer meu, un llibre de molt bon llegir en què hi podem trobar (i gaudir) des de la ironia, quan no el sarcasme, dels articles d’en Nan Orriols, sempre punyents i amatents a la realitat del dia a dia més actual, la saviesa filològica de l’Esther Pujades que converteixen les seves «curiositats lingüístiques» en una veritable eina de consulta i de treball per a tothom qui vulgui saber i dominar una mica més la nostra parla i, last but not least, com diuen els anglesos, el poemari d’en Gabriel Salvans, 69 poemes en què tants moments i vivències del seu autor traspuen a cada estrofa, a cada vers fent-nos-en partícips.

I ja per acabar: com a bon ninotaire, cada apartat del llibre (a més a més de la portada, d’allò més explícita!), du el seu propi dibuix al·legòric: una colla de conills (una plaga, potser?) l’obren i el tanquen; als Serpents una bèstia imaginada barreja d’estruç i de peix, un dimoni dempeus brandant la seva forca a Cinquanta Hores; un home amb un ocell reposant al braç a les Curiositats lingüístiques i un personatge somrient aixecant amb una mà la lluna i amb l’altra el sol a Poemes.

Eusebi Puigdemunt i Puig.

[NOVEL·LA] Barcelona 1936. Capítol XIX. Goded amara a Barcelona

[Una novel·la de Dídac Costa.]

51.Goded amara a Barcelona

A les 7.30 h, el general Goded, que té la missió de comandar el cop d’estat a Catalunya i les Balears, ja ha declarat l’estat de guerra a les Illes. En poques hores aconsegueix dominar Mallorca i Eivissa sense disparar un sol tret. Falten Menorca i Formentera per controlar totes les Balears, però la seva acció principal consisteix a dirigir el cop a Catalunya.

Ell és un dels quatre grans generals cridats a comandar la nova Espanya que sorgeixi del cop, en igualtat amb Franco, Sanjurjo i Queipo de Llano.

Tal com han planejat, sortirà de Mallorca en sentir per Ràdio Barcelona una al·locució patriòtica que serà el senyal que ha començat la revolta a la capital catalana. Se li fa llarga l’espera, fins que a les 8.45 els rebels a Barcelona aconsegueixen emetre finalment la proclama.

Es desplaça al port de Palma, on l’espera un hidroavió italià Savoia, a bord del qual s’embarca a les 10.30, acompanyat d’una escorta de quatre hidroavions més on va el seu estat major. Goded hi puja amb el seu ajudant, un altre militar i el seu fill. Malgrat el to optimista de Burriel en la seva última comunicació telefònica, Goded no està gens tranquil. Fa només quatre dies que s’ha compromès a liderar el cop a Catalunya a petició dels conspiradors barcelonins, en lloc d’anar a València, on estava assignat.

Un cop l’avió ja albira la costa catalana, ordena:

—Ponga la radio catalana, aquí ya se debe coger.

“…els militars estan rodejats i la seva acció facciosa està determinada a ser derrotada per les forces de la Generalitat i el poble…“

—¡Maldita sea! ¡Apáguela!

—Nada, no se preocupe, general, es solo propaganda política —diu l’ajudant.

—¡Sí, pero es muy mala señal que puedan hacerla y radiarla! ¡La radio debería estar en nuestras manos hace días!

Dues hores després, havent sobrevolat el Mediterrani, on encara no hi ha cap dels vaixells de guerra estrangers que no trigaran a venir, els Savoies arriben al cel de Barcelona. Abans d’amarar a l’Aeronàutica, Goded ordena al pilot:

—Haga unas vueltas de reconocimiento a poca altura antes de amerizar. Quiero ver la lucha desde el cielo antes de bajar.

Des del cel divisa forts combats a moltes places i avingudes, i la bandera catalana onejant als edificis oficials. Molt mal senyal. Després de 10 minuts de vol de reconeixement, on coincideix a l’aire amb els avions de Sandino, astorat davant de tants escenaris de lluita, diu al pilot:

—De acuerdo, ya es suficiente, ya me hago una idea —mentre es posa la mà al front i es recolza a la tauleta que té al davant, en gest d’abatuda resignació—. Está claro que nuestras tropas están bastante acorraladas…

I encara li falta conèixer de prop el que no es pot veure des de l’aire, el que realment està passant a la ciutat: la temible contraofensiva que estan patint les seves tropes, que ja compten un centenar de baixes, en una situació completament enfangada. I amb Llano sense donar suport al cop, sent encara general a Catalunya, tot i estar rodejat de colpistes i trobar-se captiu al seu despatx, fet que l’enfurisma especialment. Se suposa que Burriel l’acaba de neutralitzar, però els colpistes segueixen sense controlar ni l’edifici ni l’exèrcit.

La Guàrdia Civil tampoc ha deixat clar el seu suport, cosa que també l’irrita. No només per l’entrebanc que suposa, sinó per la traïció, al seu entendre, a la pàtria, a Espanya, als valors tradicionals conservadors, dels quals sempre han estat un garant central i indiscutible, uns amics i aliats, ja que, de fet, és una policia militaritzada. Una extensió, en realitat, del mateix control colonial que els militars exerceixen allà on Espanya encara té colònies, però en aquest cas sobre la pròpia població espanyola peninsular, com correspon a un estat amb poca tradició democràtica.

Finalment, a les 12:30, els cinc hidroavions amaren a les instal·lacions de l’Aeronàutica Naval. A aquesta hora ja es pot començar a intuir que el cop està fracassant, i que el poder està començant a passar a mans del poble i la Generalitat; cosa que fa que tot Catalunya, la fàbrica i el major generador de riquesa d’Espanya, deixi d’estar a mans no només dels insurrectes, sinó fins i tot de la pròpia República Espanyola. Una situació encara pitjor que la inicial. I el pitjor malson per als feixistes espanyols: anarquistes i catalanistes obtenint, gràcies al cop, el poder de facto a Catalunya, regió fonamental, junt amb Madrid, per al triomf del cop.

En arribar Goded, els militars ja estan atrapats en alguns edificis clau, encara ben defensats i armats, però aïllats i rodejats d’una ciutat que els és hostil, que ja està armada amb canons i grans metralladores, i que ha vist prou sang per entendre què significa aquest cop, i no estan disposats a deixar la cosa a mitges. Res fa pensar que estiguin disposats a concedir cap mena de treva ni cap negociació que no passi per una completa rendició dels insurrectes o el seu extermini físic. És una lluita a vida o mort, com ja ha quedat clar des dels primers combats.

Per acabar-ho d’adobar, hi ha la qüestió de les comunicacions. Els militars comencen a estar del tot incomunicats, amb les comunicacions completament tallades i dominades per anarquistes i republicans. Els batallons no poden comunicar-se entre ells, ni socórrer-se mútuament, ni parlar amb les casernes, ja assetjades pels treballadors. El telèfon, l’únic mitjà de comunicació per la impossibilitat de poder transitar pels carrers, està en mans del poble, que ho aprofita per tallar tota comunicació entre les tropes. I la ràdio segueix dominada pels republicans, cosa que els permet emetre constantment les novetats a tot el poble català, i convocar-lo i coordinar-lo per contribuir en la lluita, donant informacions contradictòries i errònies als insurrectes per desmoralitzar-los i confondre’ls.

Burriel ha enviat a l’Aeronàutica des de Capitania uns oficials i una secció d’enginyers per escortar Goded i donar-li una càlida benvinguda. Ho fan amb crits entusiastes i vivas, que alerten el personal auxiliar de la base, que fins llavors encara creia la mentida que els moviments eren per aturar una revolta anarquista contra la República, comprenent ara que es tracta de tot el contrari: d’un cop militar feixista, i aquest fet els porta a preparar una revolta contra l’oficialitat facciosa de la base. Però el seu principal objectiu ja ha estat assolit: rebre Goded amb seguretat, que ja no hauria pogut aterrar al Prat.

La càlida acollida, però, no aconsegueix apaivagar la tensa expressió de preocupació que ha quedat fixada al rostre de Goded des del moment en què ha vist la quantitat de fronts de lluita des de l’avió. El tinent coronel Roldán i el comandant Lázaro, cap d’estat major del general, surten a rebre’l. Roldán és el primer a confessar-li, amb resignada sinceritat:

—Mi general, los soldados de la guarnición están luchando valientemente —diu, aturant-se uns segons per pensar com comunicar-li les males notícies: —Pero no nos engañemos. La situación por ahora nos es claramente desfavorable…

—Bueno, ¡pues habrá que reconducirla!

—Hemos hallado una resistencia imprevista y feroz. Toda Barcelona se ha puesto enfrente de un modo decidido, logrando romper toda nuestra estrategia. Contamos con la mayoría del ejército, pero la lucha contra toda una ciudad que dispara desde azoteas, bocacalles, ventanas y balcones se nos ha complicado mucho… No estábamos preparados para esto, es una gran guerrilla urbana contra tropas regulares que no dominan este tipo de combate…

—¡Pero si el pueblo estaba desarmado y la Generalitat apenas cuenta con 2.000 guardas de asalto! ¿Cómo han logrado dominar la batalla?

—Se han ido apoderando de las armas en cada combate que han ido ganando… Tenemos a varias tropas refugiadas ahora mismo. Una en un convento… Están bajo nuestro control varios edificios importantes, y buena parte del puerto y edificios clave en plaza Catalunya, pero la situación general es desesperada.

—¡Madre mía!

—Y lo peor de todo, mi general, si me permite…

—¿Qué puede ser peor?

—Pues que no son las fuerzas de orden público de la Generalidad quienes llevan el mando de la respuesta a nuestro alzamiento…

—¿Cómo que no? ¿Y quién entonces?

—Pues… los anarquistas, mi general…

—¿Los anarquistas, la CNT? ¡Madre de Dios!

—Así es, mi general, son ellos los que están comandando todos los ataques, a los que se añaden los guardias de asalto, los de seguridad y los Mossos. Pero son los anarquistas los que han construido un verdadero ejército popular, que nos está poniendo las cosas muy difíciles. No hay una sola casa en toda Barcelona, podríamos decir, desde donde no se nos dispare. Son muchos, unos 20.000… Y claro, nuestras tropas en la calle, por bien armadas que estén, no pueden neutralizar a tantos francotiradores apostados en miles de ventanas y balcones, con la ventaja de tiro que esto les da. Luchamos contra un enemigo disperso, contra toda una ciudad… Han causado muchas bajas, y nos han obligado a retroceder y replegarnos a nuestros cuarteles; cuando hemos podido hacerlo, porque en muchos casos ni siquiera ha sido posible…

—¡Madre mía, qué desastre! ¡Bueno, pues nos toca organizar un plan de ataque para salir de este atolladero! ¡El futuro de España depende de ello!

El comandant Lázaro li diu a l’orella:

—Mi general, me temo que estamos en una ratonera…

Mig perplex encara, Goded mira Lázaro, a qui respon:

—Ya lo veo… Pero he dado mi palabra, y aquí estoy.

Surten a peu del moll on han estat fent aquest primer intercanvi d’impressions tan desfavorable als insurrectes, per pujar al cotxe blindat que els ha de portar a Capitania. Goded pot sentir el so dels combats, amb constants descàrregues de fusell metralladora no gaire lluny. Un altre oficial se li acosta.

—Mi general, debo advertirle de que el trayecto hasta Capitanía es muy peligroso.

Aleshores se sent el tro d’un canó.

—¿Ese es el cañón del regimiento de artillería? ¿Ya está en la calle? —pregunta Goded.

—Sí, mi general —contesta sense tenir clar com seguir donant-li tan males noticies—. Esta mañana salieron unas baterías… Pero infelizmente hemos perdido todo el regimiento de artillería, y varios cañones y ametralladoras han caído en manos del populacho. Los cañones del regimiento de los Docks… están en manos de los anarquistas…

—¿De los anarquistas? ¿Pero cómo es posible todo este desastre en tan poco tiempo? —crida irritat.

Amb un estat d’ànim fosc i contrariat, el general entra al cotxe blindat, tancant la porta amb un cop fort. El vehicle el trasllada fins a Capitania, no gaire lluny d’allà. Però ja en aquest curt trajecte, el seu vehicle blindat i els camions de la escorta són tirotejats. És la càlida benvinguda que Barcelona ret al general feixista.

Finalment aconsegueix arribar a Capitania cap al migdia. Allà la situació segueix sent del tot inversemblant, especialment als ulls d’un general seriós com ell. L’altre general, Llano, tot i que ja està retingut al seu despatx i escortat per dos oficials facciosos, segueix formalment al capdavant de la IV Divisió orgànica, és a dir, de tot l’exèrcit espanyol a Catalunya. A Goded li costa entendre que segueixi lliure i l’estat major encara no hagi centralitzat les operacions dels insurrectes. Tot i que fa hores que la resta d’oficials i subordinats no fan cas de les ordres que segueix cursant Llano, els rebels no acaben de destituir-lo formalment del comando, fet que li permet, tot i que sense cap eficàcia, transmetre ordres per provar d’organitzar l’oposició als moviments de les unitats rebels, o si més no, dificultar-los. Encara que els seus subordinats no l’obeeixen, fa la impressió que el respecten. Tot plegat, una situació absurda a la qual el general Goded, en arribar, decideix posar fi sense miraments, deposant-lo i arrestant-lo, ara sí, de debò. En trobar-se’l cara a cara, Goded entra en còlera:

—Traïdor! —li etziba.

—¡El traidor eres tú! —li respon Llano serenament, conscient que, malgrat que entre els militars de l’edifici està cada cop més aïllat, la batalla a la ciutat comença a decantar-se al seu favor.

Goded té clar que el cop no podrà reeixir mentre l’exèrcit espanyol a Catalunya no s’hi uneixi en bloc. I que el seu capità general, Llano, no estigui plenament compromès, crea una esquerda important i intolerable. Atabalat per la situació, Goded fa el gest de treure la pistola, però el tercer general, Burriel, el frena:

—Dejemos que un tribunal de honor juzgue su acción, general.

Llano somriu maliciosament en sentir aquestes paraules. Goded el mira amb ràbia i ordena:

—Pues deténganlo y destitúyanlo. ¿Qué circo es este de que un traidor siga aquí libremente dando órdenes a nuestras tropas fieles a España?

—¿Cómo se puede ser fiel a España siendo infiel a su ordenamiento jurídico? —li replica Llano amb un astut sarcasme.

—¡Cállese! Queda usted detenido y destituido. ¡Desde ahora soy yo quien está al mando de la IV División Orgánica!

Llano no s’altera gens pels insults, mentre Burriel, nerviós, intenta empetitir-se per evitar rebre la còlera del superb Goded. És un tercet de generals cara a cara, envoltat d’una cohort de coronels i oficials que no saben què fer ni què dir. Des de la matinada el general Llano ha tingut una actitud tèbia davant la insurrecció, fet que resultava intolerable als insurrectes, i inútil i irritant als republicans.

El primer objectiu de Goded comença a complir-se, cosa que el porta a pensar que podrà reconduir la situació. Era la part fàcil: arrestar Llano, que semblava ser dels pocs encara contraris al cop dins de l’exèrcit.

Tot seguit caldrà superar el segon gran obstacle: garantir el suport de la Guàrdia Civil; un cos conservador i reaccionari per excel·lència, però que encara no està del tot decidit pels insurrectes, i que varia a cada indret de la Península en funció de quin dels dos bàndols té més poder. Cal convèncer-los que a Catalunya també són els militars els que tenen la paella pel mànec, tot i que només cal treure el cap per la finestra per entendre que la situació està lluny de ser aquesta.

I després caldrà veure amb quines altres forces d’odre públic pot comptar. Començarà exigint que els Carrabiners, que semblen els més propers, abandonin la neutralitat per passar decididament al seu costat. La Guàrdia d’Assalt, de Seguretat i els Mossos ja els dona per perduts. Finalment, caldrà conèixer en detall la situació de la batalla de Barcelona, redirigir forces, reforçar batallons i prendre noves estratègies militars per reconduir l’espantosa situació actual.