[VERSOS] Xic

[Text, veu i foto de Gabriel Salvans.]

Per al nét de la Montse i l’Eduard

 

Escric per tu Martí, xic,
en la sequera i la calor d’aquest agost
i en l’alegria gran de veure’t el primer son.
Pensant en tots i tants camins
que hauràs de descobrir tot sol.
A Sant Martí Xic, quantes vegades
hem compartit temps i paraules
amb la llengua dels teus avis,
de qui aprendràs, a poc a poc,
i que et farà copsar una manera
singular de veure i viure la vida.
Escric pensant en tu Martí,
que un dia em llegiràs sabent
que la vida és molt més que poesia,
però quant meravellosa n’és
si la vius en l’amistat i en l’amor.
En tindràs molt, si en dones un xic.

La Cambra, 2022

Fragment del «Cant de batre»

[Cant i vídeo de Toni Casassas.]

El projecte «Entre cor i branca. Veus del pou», és un projecte que  explora el cant com a forma d’expressió artística lligada directament a la veu dels ancestres, al so de la llengua pròpia, que és únic per a cada llengua,  únic i personal per a cadascú, per a cada cos dins la seva pròpia comunitat cultural.

Els cants antics populars són la referència que ens queda d’aquesta expressió i vibració pròpia deslligada de l’artifici musical modern, de l’estandardització i de l’espectacle.

Podem intuir i experimentar que aquest cant o cantúria d’arrel o millor de l’arrel del cant, és testimoni, sens dubte, d’un tronc comú a tots els altres cants i llengües del món.

En aquest vídeo es pot veure un fragment del «Cant de batre», que Pep Gimeno, Botifarra, ha convertit en un himne al País Valencià, amb versió de Jonatan Penalba i enregistrat aquest setembre a Castell de l’Areny (Berguedà).

[EXPOSICIÓ] «Babel», Josep Nogué, a Mollet del Vallès

Josep Nogué exposa Babel a La Marineta de Mollet del Vallès. [Foto: Som Mollet.]
[Notes de Redacció.]

L’artista i col·laborador de La Resistència, Josep Nogué, exposa al Centre Cultural La Marineta de Mollet del Vallès, el seu projecte Babel fins al 22 d’octubre d’enguany.

Llegim, del diari Som Mollet, la següent i interessant crònica:

El pintor molletà Josep Nogué ha estat homenatjat en la present edició de la Fira d’Artesans. Nogué va ser el creador del símbol de la Fira, el sol, i enguany tant ell com la seva creació n’han estat protagonistes.

D’una banda, la decoració de la fira ha estat monopolitzada pels sols amb els colors irisats de la bandera LGTBI. Però alhora la inauguració de l’esdeveniment va coincidir amb la presentació a La Marineta de l’exposició Babel, amb pintures a l’oli creades per Nogué.

L’artista explicava que a la sala s’hi poden trobar quadres “de diferents èpoques, moltes tendències i molts temes”. També refermava que la vinculació de la seva disciplina amb la Fira: “La pintura podem dir que és artesania; potser abans tenia una altra concepció, però ara veure una cosa feta a mà cada vegada és més difícil”. En aquest sentit, afegia que pintar a mà “porta una feina diferent de treballar amb un ordinador”.

L’exposició Babel, de Josep Nogué, es pot veure a Molles del Vallès fins al 22 d’octubre.

Més enllà de la tasca per executar les obres, Nogué també convidava a veure-les sense presses: “Estem acostumats a passar molt ràpidament sobre les coses, tot és efímer, i ficar-se al món de la pintura és oblidar-se del món. Crec que la pintura és l’art que elimina el temps: tant per pintar com per veure-ho t’hi has de dedicar una estona”.

És per això que el pintor també deia: “Per entendre una mica i gaudir un quadre t’hi has d’estar tant de temps mirant-lo com el temps que ha estat el pintor fent-lo”.

Per últim, en Josep Nogué agraïa divendres en la presentació de Babel que hagi pogut exposar al Centre Cultural La Marineta: “Feia temps que tenia ganes de venir a exposar a Mollet i n’estic encantat”.

[Podeu viure aquest vídeo de VallesVisió sobre l’exposició de Josep Nogué.]

[Arts i Oficis] Accionarat

[Una narració de Jordi Remolins.]

L’últim comboi de metro de la jornada acabava d’arribar a l’estació i una munió de gent s’amuntegava davant les portes per no haver de tornar a casa a peu, o pagar molt més agafant un taxi. El dissenyador gràfic es va obrir pas entre la multitud i a empentes i cops de colzes va guanyar un lloc a dins del vagó. Aquell dia coincidia que els espectadors que sortien de l’estadi de veure uns quarts de final de la copa d’Europa de futbol que havia acabat tard per la pròrroga i penals, multiplicaven per molt l’afluència que un dia normal a aquella hora tenia la línia. Necessitava arribar a casa abans de la mitjanit si no volia guanyar-se l’enèsima esbroncada de la seva parella, que ja començava a sospitar una infidelitat camuflada sota excuses de reunions de feina que acabaven massa tard, o de muntanyes de projectes per signar. Un altre amuntegament, l’humà que hi havia a l’interior del vagó, era aclaparador, un tetris de braços, caps, espatlles, troncs i extremitats inferiors que encaixaven com bonament podien per satisfacció dels aprofitats que allargaven la mà cap als atributs aliens per satisfer les seves perversions. Un cop tancades les portes una veu sorgida de la megafonia va informar que caldria esperar uns minuts a la sortida per quadrar els horaris amb la resta d’estacions.

La cella esquerra del dissenyador gràfic va alçar-se buscant la complicitat de l’individu que tenia al davant, un home de mitjana edat no gaire ben vestit i que desprenia un indissimulable tuf de resclosit. L’home el va mirar i va somriure lleument. Haurien de suportar-se en estreta comunió fins que el metro tingués la gentilesa de portar-los a l’estació de destí. Però la màquina no arrencava i la fortor que desprenia aquell individu s’amplificava cada cop més. La cara de l’un estava a pocs mil·límetres de la de l’altre. Va evitar-li els ulls fins que en un gest per corregir la posició el dissenyador va impactar amb la maleta en el tòrax del seu veí.

— Perdó, això és tan comprimit que encara prendrem mal.

— No passa res, no pateixis. A veure si arranca aviat. El transport públic sempre ha sigut un drama.

La repulsió nasal que fins aleshores sentia per aquell individu, va convertir-se en una fotesa comparada amb la que experimentava ara que li acabava de parlar directament a la cara. Una alenada de putrefacció se li va introduir al nas i la boca, talment com si estigués participant en l’exhumació d’un dictador qualsevol. Malgrat tot, va imitar un sospir per donar-li la raó i alliberar-se alhora de la glopada pestilent que acabava de menjar-se. Va intentar moure’s, però no li va ser possible. No només estava presoner físicament d’aquella circumstància, sinó que es trobava absolutament sol cara a cara amb l’enemic olfactiu número u de la humanitat. La resta de viatgers s’havia posicionat d’esquena a l’aura nauseabunda que impregnava l’espai comprimit. Cada vegada entenia menys com havia estat tan lent a l’hora de detectar-ho, i com podia ser que el fill de puta de conductor no arrenqués d’una puta vegada la locomotora dels collons.

— Vostè encara és jove, però recordo que fa quaranta anys la freqüència dels combois era menor que l’actual, i ens trobàvem en casos així cada dos per tres. Una vegada vaig tardar més de dues hores a arribar a casa. La dona ja havia trucat a la policia perquè es pensava que m’havien segrestat. I sap què li van dir?

El dissenyador va contenir les llàgrimes. No podia més. Ni tan sols alçar les mans per tapar-se el nas. O aquell home callava o les cames li defallirien. I no volia ni imaginar-se que sent l’única persona que el veuria perdent el coneixement, podria acabar practicant-li un boca a boca que llavors sí, seria definitiu. Va gemegar lleument, com per mostrar desinterès en allò que li explicava el generador de contaminació més gran que havia trobat en la seva maleïda existència. Lluny d’entendre aquest significat en el gest, l’home va continuar…

— Que si els molestava per una ximpleria, li farien pagar el cost de la recerca. Es pot arribar a creure que ens hem passat tota la vida pagant impostos, no hem molestat mai a la policia ni als bombers ni a una ambulància, i un dia que per culpa d’un servei públic deficient ella va tenir la necessitat de fer-ne ús, encara l’amenacen amb la prepotència dels que estan acostumats a no moure el cul excepte quan és un superior qui els ho ordena?

L’halitosi que expirava cada vegada que pronunciava una síl·laba s’estava convertint en un suplici per al dissenyador, però també per a la resta de l’habitacle. Una jove embarassada va patir una síncope i només la compressió de cossos va evitar que caigués a terra.

Algú va prémer el botó per a obrir la porta des de fora, però va ser impossible aconseguir-ho. Anaven plens de punta a punta de metro. La sort que va tenir de no poder-hi entrar.

— Calleu! —va cridar un home conscient de l’origen d’aquella pudor.

— Que calli! —s’hi va afegir una dona vermella com un senyal d’estop de tant respirar per la boca.

El dissenyador gràfic també va perdre el coneixement, juntament amb quatre persones més.

Un noi va aixecar dificultosament el braç per agafar la maça que hi havia a l’extrem superior de la porta. Volia trencar un dels vidres i que així es renovés una mica l’aire. Va patir una luxació d’espatlla, però va aconseguir agafar l’eina. Tenia tan poc espai per moure’s que només va poder fer una esquerda al vidre. A cops de cap va anar eixamplant un forat, que ja era de la mida d’una pilota de futbol quan va desistir de fer-lo més gran. Portava la cara ensangonada, però l’aire viciat de l’exterior va ser rebut com la pluja en el desert pel centenar de viatgers, sobretot quan finalment la locomotora va arrencar.

Lleument conscient del que acabava de viure, l’home pudent va arribar a casa després d’haver assistit a la reunió anual d’accionistes de la companyia de gas. La dona va rebre’l amb una mascareta d’oxigen i les finestres obertes de bat a bat malgrat ser encara al mes de març.

A sobre la tauleta de la sala d’estar hi havia un catàleg de dutxes que aquella mateixa tarda la soferta senyora havia anat a buscar a cal lampista.

[LLIBRE] «Ambsenseson»

[Un llibre d’Olga Molina.]

Us oferim una primera col·laboració de la manresana Olga Molina, escriptora i il·lustradora.

Es tracta d’AmbSenseSon, escrit i il·lustrat per ella mateixa i maquetat per Oriol Segon, on ens conta la història, amb gran sensibilitat i mestratge, d’una nena que no té son i no es pot adormir.

Cliqueu al damunt de la il·lustració i s’obrirà el llibre.

[ÀLBUM DE FOTOS] La tercera trobada de poetes a Perafita

[Notes de Redacció.]

Tal com ja vam anunciar al número anterior de La Resistència, aquest passat divendres, 22 de juliol, va tenir lloc al Parc de la Font Nova de Perafita, la Tercera trobada d’escriptors, il·lustradors, lletraferits i amants dels llibres.

L’ànima d’aquesta trobada, Teresa Ribera, ha fet un molt bon recull de fotografies, acompanyades de textos explicatius, que donen fe d’aquesta grat encontre muntanyenc d’escriptors i addictes als llibres nous i vells.

Aquí en podeu veure una mostra:

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

[EXPOSICIÓ] «Camps de blat a Sant Tomàs», de Guerrero Medina

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

[Un report de Xavier Borràs. Fotos de Xavier Borràs i Montserrat Escayola.]

El pintor andalús fincat a l’Empordà, José Maria Guerrero Medina [La Guardia, Jaén, 1942], mostra a la Sala d’Exposicions de l’Ajuntament de Torroella de Fluvià (Alt Empordà), fins al 14 d’agost, Camps de blat a Sant Tomàs, que es va inaugurar el passat 15 de juliol en absència de l’artista que, per precaució —estava refredat—, va preferir no assistir-hi, per bé que es va comptar amb una nombrós grup d’amics, coneguts i saludats del pintor.

Les obres exposades formen part d’una sèries de paisatges del lloc on viu des des de fa més de vint-i-cinc anys, amb alguna de les peces que va exposar a La Mercè de Girona durant la pandèmia (del març al maig de 2020) i que es titulava El paisatge que m’habita.

En paraules de Guerrero Medina, el paisatge de l’Empordà és un faceta de la seva pintura que va adquirir gran rellevància en conviure-hi. «Després de passar llargues temporades a l’estudi, on la figura és la protagonista del llenguatge pictòric, tinc la necessitat d’aspirar el color que, a conseqüència de la llum, genera una inficitat de matisos dintre d’una mateixa tonalitat».

Justament, en aquesta sèrie ara exposada les tonalitats són els ocres i els daurats dels camps que afaiçonen el mosaic de conreus en aquestesèpoques de l’any, quan se’n recol·lecten els fruits.

J. M. Guerrero Medina inaugura, amb aquesta exposició, la nova Sala d’Exposicions de l’Ajuntament de Torroella de Fluvià —gràcies a la iniciativa de l’Ajuntament, que ha adequat l’espai que antigament havien albergat les escoles del poble— i homenatja, també, tota la gent que, amb la seva feina, també construeixen paisatge.

L’obra s’endinsa en el paisatge i la figura humana amb la voluntat de transmetre l’estat anímic a través del color i el rebuig de la forma convencional. La producció de figures, que desvetllen el món interior i fràgil dels seus personatges, sovint s’aproxima a la denúncia social amb el tractament de tràgics episodis històrics, com ara l’exili, i l’efecte que aquests fets van tenir sobre les persones. Aquesta producció conviu amb altres temes d’interès per a l’artista, entre els quals hi ha la reinterpretació de pintors clàssics com Velázquez o el tractament del paisatge des d’una intenció més emocional que realista.

En la concepció plàstica de Guerrero Medina l’expressió artística del paisatge és la pulsió d’un gest que recorre el bategar d’una vida.

 

 

 

 

[VERSOS] Miracle

[Text, veu i foto de Gabriel Salvans.]

Qui sap si el camí serà llarg,
i el miracle un espill trencat
en una carta amb segell
de tornada. S’ha d’escollir sempre,
també el que mai no sabrem. Sí
o no, era el cor qui parlava?
I enganyar el cor és mal d’amor,
i a l’ombra el sol s’apaga
si no agafes el vent de la mà
o els petons penjats a l’armari.

La Cambra, 2021