[Un report de Dídac S. Costa.]
Xavier Domènech —activista, historiador i polític (amb qui vam coincidir a l’Autònoma fa anys)—, va presentar el 21 de novembre al Mes 324 el llibre Lucha de clases, franquismo y democracia. Obreros y empresarios (1939-1979), [Akal, 2022], i hi va fer una clara definició del franquisme com a plenament feixista.
Entre les moltes mentides i fakes (badomeries) històrics i revisionistes als quals s’ha aficionat l’espanyolisme i les dretes arreu, es minimitza el dany causat pel gran assassí en sèrie que fou Franco.
Però, certament, no va ser una dictadura convencional com la de Primo de Rivera, també criminal, on només es volien eliminar sindicats i partits polítics, sinó un model feixista com el de Hitler, on el que es volia eliminar era tota una societat.
No solament es van prohibir partits i sindicats, matant i torturant centenars de milers de militants i activistes, perquè la Guerra Civil ja va ser part del pla feixista espanyol d’extermini de les esquerres i de les nacions perifèriques, sinó, també, de grups socials, ateneus, associacions culturals, grups corals, la llengua, la societat… Abans, amb Primo de Rivera, la CNT, per exemple, o el catalanisme, van poder perviure i resistir en la clandestinitat i així poder reprendre amb força el 1931 amb la Segona República, gràcies al fet que, malgrat ser il·legalitzats o censurats, es mantenien en centres socials, ateneus, escoles racionalistes, esplais, etc.
Franco tenia clar que aniria més enllà per a extirpar definitivament del cos social espanyol les esquerres, el catalanisme —Catalunya sencera, de fet—, i la cultura anarquista que hi havia arrelat millor que a cap altre lloc del món —fins a fer l’única revolució anarquista del planeta i de la història—, igual que Hitler va voler exterminar del tot els jueus. Al Baix Llobregat, per exemple, s’hi van prohibir desenes de grups socials de tota mena.
Aquesta és la llosa del projecte franquista, que avui està desplegant-se en el seu apogeu en el context d’una certa normalització democràtica. Perquè sí: vivim en un règim neofranquista. Molts diran que no, perquè no hi ha la mateixa violència per part de l’Estat, que matava, torturava i empresonava. Però, el que passa, en realitat, és que avui no cal exercir la mateixa violència que usà Franco de 1936 al 1978, perquè aquella ja va ser suficient per manera que avui es puguin mantenir les mateixes conquestes polítiques, idèntiques al 1939 o al 1955, en un context de pseudo normalització democràtica europea.
Canvien les formes, no la naturalesa de l’Estat, on rojos i separatistes, en realitat hi som d’atrezzo, d’extres, de convidats de pedra. Tanmateix, la dreta té molt clar que no podem participar realment de l’Estat, que podem ser espiats i empresonats arbitràriament i que no podem prendre decisions que es derivin de la nostra voluntat política, formalment acceptada en el pensament, però no en l’acció política, sigui sobiranisme, regionalisme, comunisme o republicanisme. Per suposat, la nova Espanya d’avui no ho permetrà mai, i la premsa, els jutges, els parlaments, el rei, l’exercit i la policia ho aturarien si mai fos una amenaça real.
I l’única amenaça real fins ara ha estat el sobiranisme català, on hem pogut descobrir que, en efecte, estava todo atado y bien atado.
La ràbia i l’autoritarisme amb què parla la dreta cada dia, de Vox a mig PSOE, és semblant a la que vaig sentir de la dreta xilena quan hi vaig viure dos anys cap a l’any 2000. A mi em costava d’entendre com la part que havia abusat era la més malcarada i cridanera, mentre que els abusats es refeien com podien amb amor, reconciliació i humanitat. Igual que a l’Espanya de 1978. Ara ho he entès millor. És senzill. Aquestes dretes saben que han perdut tota la seva humanitat per a implantar una realitat social que creien que aguantaria eternament, de dretes i de nacionalisme central, perquè havien eliminat físicament, en efecte, els millors homes i dones, els millors cors i caps, la intel·ligència del país, el més avançat i compromès de les seves societats. I veure que aquest esforç, haver perdut la humanitat, la qualitat d’humà, el propi país, ha estat en va, tot veient renéixer brots de separatisme, d’esquerres, de feminisme, d’indigenisme, etc., ha de ser frustrant. I això explica el seu to, el seu to insuportable.
També, deia Domènech que durant l’època que tracta el llibre (1939-1979), la classe treballadora espanyola era la més combativa d’Europa, malgrat ser alhora la que estava sotmesa a un règim mes perillós per a exercir la protesta i l’autoorganització, amb un risc real de mort, tortura o molts anys de presó, a diferència de l’Europa democràtica.
L’estudiosa d’Orriols, Montserrat Bacardí torna fer un magnífic exordi al pròleg («D’un temps d’un país»), en què conta que si el lirisme del text prové bàsicament del protagonisme del riu, l’acció ens situa davant d’una novel·la «realista» i psicològica. De fet, en la nota liminar de 1990 (el llibre va trigar trenta-set anya a poder veure la lllum), la novel·lista «feia constar obertament que s’havia inspirat en persones reals per representar algunes personatges de lla ficció: Nicolau Lloret-Eduard Serra, Alexandre Riera-Roger Mir, Josep Plnchart-Miquel Bofill…».