[EXPOSICIÓ] «Cadira i altres coses», de Jordi Maideu i Xavier Rivero

L’obra de Jordi Maideu s’ha exposat a l’Espai Rama.

L’Espai Rama, a mig camí entre Ripoll i Sant Joan de les Abadesses, es consolida al Ripollès com un un parc d’art i lleure on la història, l’art, la gastronomia, la natura, la sostenibilitat, la cultura i l’oci, conviuen en un entorn rural com a elements principals per a un projecte comú.

Precisament, durant tot el mes d’abril s’hi ha pogut veure l’obra actual de Jordi Maideu i, des del pròxim divendres, 7 de maig i fins al 4 de juny s’hi podrà gaudir una nova exposició del polifacètic Nan Orriols, de qui podreu veure obra molt recent.

Maideu hi ha exposat, des del passat 1r d’abril —a La caverna de Plató—, les seves creacions pictòriques sota el títol «Cadira i altres coses», amb textos de Xavier Rivero que han estat creats expressament per aquesta edició digital de La Resistència i que podeu veure aquí sota mateix [cliqueu-hi al damunt per veure les obres més grosses.]

[VERSOS] L’Albera

[Text i veu de Gabriel Salvans.]

Des del cim rocallós contemplo
el paratge on albiro valls,
antics camins i torrenteres
plens a vessar de matarrades,
terra de vinyes i oliveres,
equilibri de la natura,
entre el Rosselló i l’Empordà,
que tresca a ritme esquiu del lloc
on viu el vent, la llum, l’instant
que em separa i m’uneix l’anhel
de saber qui soc quan m’adono
de la immensitat que m’envolta.

Què hi fa, que vagi per corriols
erms, colls emboscats o carenes
agrestes, si tinc el que estimo?
Desigs d’estimar ben prop,
i noto el batec de la vida,
i el dring de l’aigua a la font,
i el gust del vi a frec de llavi,
i el mar xiuxiuejant-me somnis
a dues passes de la quimera.

[10 d’abril de 2021.]

[VÍDEO] Sant Jordi a Perafita

La vila de Perafita, al Lluçanès, va tornar a celebrar Sant Jordi com cal —malgrat les imposicions i restriccions—, és a dir, amb el màxim de llibertat possible. Com en l’edició anterior, de què vam donar bon compte a La Resistència gràcies als amics de La Rella, enguany també hi van llegir versos gent de casa, com Nan Orriols o Gabriel Salvans.

El filmògraf Albert Bagé en dóna bon compte en aquest vídeo.

 

[VERSOS] Entre cor i branca

Entre cor i branca. [Foto: Toni Casassas.]
[Text i foto de Toni Casassas.]

Un home fixa la mirada al brancatge,
un home sol, on nia cega l’esperança,
on els destins s’entrellacen i es teixeixen,
no pas per ser tela i abrigall,
ans són infidels a la constància.

Leviten a l’espai dels signes,
incandescents,
per damunt camins que vibren
a l’embat del vent.

Brancatge solitari,
negre sutge del temps.

Obscur aprenentatge
la de l’home atent i diligent
a la deriva i solitari,
entre cor i branca.

 

[Castell de l’Areny, abril de 2021.]

Els microrelats de Jordi Remolins. Abril de 2021

[Textos de Jordi Remolins.]

Ball de disfresses

Aprofitant la confusió de carnaval, el desnonat pare de família va disfressar-se de rata de claveguera i va trucar a la porta del director de la sucursal del seu banc. Va arreplegar-lo a punt de sortir de casa disfressat de Robin Hood, al costat dels seus dos fills i de la senyora, que s’havien caracteritzat de la resta de personatges del bosc de Sherwood. Mesos més tard, la policia encara buscava infructuosament al rosegador responsable de la massacre que havia posat fi a la vida d’una de les famílies suposadament més respectables del barri.

RATA

En el joc i en l’amor

La llengua del bibliotecari va penetrar dins l’orella de la noia mentre les mans resseguien el perfil abrupte d’una anatomia que ara suava i es retorçava de plaer. Lluitant per retardar l’orgasme tant com fós possible va preguntar-li què li agradaria fer: «Juguem una estona més», va dir la ludòpata. Encara colpit per les circumstàncies, al cap de mitja hora va alçar de nou un dit per cridar l’atenció de la cambrera del bingo de la cantonada i comprar-li un altre parell de cartons.

Tota la veritat

El dia que es van conèixer per internet, el menut i alopècic seductor li havia dit que feia un metre noranta d’alt, era ros i tenia uns ulls verds com el mar del Carib. Per desgràcia no era l’únic que havia mentit. Després de sopar a casa de la nimfòmana presumptament soltera, va quedar en evidència el seu engany quan el mastodòntic, irracional i gelós marit va obrir la porta de l’habitació on practicaven un esforçat seixanta-nou.

Rebel·lió prematura

En lloc de fer-lo plorar, les plantofades del doctor van rebel·lar al nadó contra la realitat de la vida. Amb un hàbil moviment va tornar a introduir-se dins del cos de la mare, ocultant-se a l’extrem més recòndit de la placenta. Quan l’equip mèdic va optar per la cesària, va situar el coll sota la zona de tall del bisturí, sincronitzant el segon part amb el seu propi suïcidi.

[LLIBRE] Esterrecats, rates i patinets

Els nostres resistents Esther Pujadas i Nan Orriols ens tornen a sorprendre amb el nou volum Esterrecats, rates i patinets, que no és més que la tossuda continuació de Robots, tòtils i cacanòries (2018), és a dir, el recull d’articles d’El Serpent (Orriols) i les Curiositats Lingüístiques (Pujadas) que han estat publicats al Diari de Manlleu (paper) i a La Resistència (digital) entre octubre de 2018 i desembre de 2020.

En podeu gaudir de franc i difondre’ls des d’aquí mateix, clicant damunt la coberta.

 

[TEXTOS] Dues fotos, dues realitats: una veritat

La xemeneia esdevé una escultura enmig dels grans nous edificis que l’envolten, a prop de la plaça de les Glòries, a Barcelona. [Foto: Xavier Borràs.]
[Text de Xavier Borràs.]

Camino sempre. Sigui ara a la muntanya, per camins, senders i rutes sense rastre; sigui abana a ciutat, on intentava evitar el transport impúdic i hi he passejava a peu o amb bicicleta.

De vegades, simplement camino. I aquest caminar m’ha dut, sovint, a indrets insòlits de la ciutat o de la muntanya, que coneixia poc o gens.

De vegades, et sorprèn algun racó fet amb una harmonia i una gràcia substancials que costa d’entendre que, per contra, altres llocs siguin un nyap considerable, sobretot atenent al déu automòbil, que ha desfet, en gran part, pobles i ciutats del país.

El cotxe i els polígons industrials són la creu d’aquests paratges urbans que encara em fan creure en el progrés de la humanitat.

A l’hora de triar, m’inclino pel bosc, especialment pel que és menys humanitzat, quasi selvàtic.

Un bac sota el Puigsacalm, il·luminat zenitalment. [Foto: Xavier Borràs.]

[VERSOS] Llagot

[Versos de Gabriel Salvans.]

Les branques dels arbres desperten flors,
vida, quan desvetllen la son al cicle
vital de la natura. Ara, que la llum
pren embranzida entremig de núvols
riallers de primavera, la neu
corre pels rierols i l’aire càlid
et moixaina la pell no pensis i
surt, guaita. Que tots els colors de l’arc
de Sant Martí t’esclatin a la cara.
En silenci. Que no hi ha més a veure.
Només que tens vida tan a prop.
Al cim d’un lloc amic hi ha un banc,
no és el banc del «Si no fos», o sí,
per saber contemplar el paisatge i
conversar amb tot i més, que…,
hi ha tan poca estona per tot plegat,
que perdre’t en divagacions és pecat.