[Video de Ramon Comella.]
Són dues pedalades en dos dies, des de Sant Joan de les Abadesses, unes de les primeres que vam començar a fer en Nan i jo, els dies 7 i 8 de juliol de 2020. La primera ens vàrem enfilar fins a Coll de Jou, a sota el Taga, i la de l’endemà vam pujar fins a Camprodon, per seguir la falda de la Serra Cavallera fins a Ogassa. En total, uns 74 km i uns 2.100 m de desnivell positiu. Érem joves…
[Text i vídeo d’Octavi Ponce.]
Aquest mes, la càmera de parament fotogràfic ens ha regalat una sorpresa extraordinària: la imatge clara d’un gat fer (Felis silvestris) al cor del Berguedà. Aquest felí esquiu i silenciós és una de les espècies més difícils d’observar a la natura catalana, i el seu albirament és sempre una notícia destacable.
El gat fer és un mamífer salvatge que habita boscos madurs i tranquils, especialment caducifolis i mixtos, amb abundant cobertura vegetal. A Catalunya, la seva presència es concentra sobretot al Pirineu, Prepirineu i algunes zones del Montseny, però és escassa i fragmentada. La seva gran semblança amb el gat domèstic fa que sovint passi desapercebut.
Solitari i territorial, el gat fer s’alimenta principalment de petits mamífers com ratolins, talpons i conills, tot i que també pot caçar ocells o amfibis. Es reprodueix a la primavera, amb cries que naixen entre maig i juny. La seva supervivència està amenaçada per la fragmentació de l’hàbitat, els atropellaments i, sobretot, la hibridació amb gats domèstics, que dificulta la conservació genètica de l’espècie.
Tot i les dificultats, alguns estudis recents indiquen que la població catalana es manté estable, amb lleus senyals de recuperació en zones protegides. Tanmateix, continua sent un animal extraordinàriament discret i vulnerable, que només la paciència i la tecnologia permeten observar.
Aquesta observació al Berguedà és una prova de la riquesa oculta que amaguen els nostres boscos. El gat fer hi és —encara—, i mereix que el coneguem i el protegim.
[Text i fotografia de Josep Plaza.]
Un bon amic em fa arribar cada dia un escrit on comenta una frase trobada que l’ha fet pensar. En un d’aquests escrits transcrivia la reflexió següent, que em va semblar adient per acompanyar aquesta foto on podem veure dos elements presents en el nostre entorn més immediat: un de molt car, i un altre al qual no s’acostuma a donar el valor que mereix.
«Tal vegada, una de les coses que més necessitem és aprendre a distingir entre l’útil i el valuós. Un llevataps és útil. Una abraçada és valuosa. Una porta és útil. Un capvespre és valuós. Un encenedor és útil. Una amistat és valuosa.
Gairebé sempre l’útil és més car que el valuós. De fet, el valuós en comptades ocasions costa diners. I això succeeix perquè els diners són útils, però no són valuosos. El que és valuós genera molta més felicitat a llarg termini que l’útil, però, sovint, valorem més el que és útil que el que és valuós.
Els millors moments de la vida no costen diners: veure néixer un fill, el primer petó, sentir que arribes a volar gràcies a algú; els moments més feliços que ens venen al cap abans d’abandonar aquest món no ens van costar diners. Aquests són els moments més valuosos que tenim.
Llavors, quan una preocupació et faci perdre el son, atura’t a pensar si allò que et preocupa és útil o valuós. Aprèn a distingir-ho i t’adonaràs que viure bé no és tan car com t’havien dit.»
[Redacció]
Amb l’arribada del Corpus, Sant Hilari Sacalm s’omple d’activitats culturals que combinen patrimoni, art i creativitat. Dins el marc de la Primavera Cultural, s’han programat diversos actes que conviden a descobrir noves mirades sobre aquesta festivitat tan arrelada. Una ocasió perfecta per viure el Corpus amb els cinc sentits i descobrir el vessant més cultural de Sant Hilari Sacalm.
[Fotografies de Gabriel Salvans.]
[Video de Ramon Comella.]
Pedalada que vàrem fer el 29 de novembre de 2024 en Nan i jo, seguint la bonica vall del riu Merdàs, des de Ripoll fins a Gombrèn i tornada
[Fotografia i text de Gabriel Salvans.]
La fotografia ha sigut una de les meves maneres de veure i viure, de mirar la vida, el paisatge, la gent amb qui m’he creuat amb la mirada. El retrat, d’entre les diferents especialitats en l’ofici de fotògraf, és sens dubte la que més m’ha agradat i amb quina m’he trobat més a gust. La comunicació que s’estableix entre el que retrata i el que es deixa retratar és com entrar l’un en l’ànima de l’altre.
Amb aquest projecte que he anomenat DE CARA, Retrats +70, vull entrar al dedins de la gent que ha travessat el llindar dels 70 anys, i copsar en el pòsit dels anys viscuts la solera, la tendresa, la mala llet, allò que ens defineix com el que som; com ha deixat dit en Xavier Borràs, «el que ens ha atuït fins al moll de l’os».
He volgut començar el dia de Sant Jordi posant-ho a Instagram i a La Resistència, amb el retrat d’un home, d’un amic que ha gosat quasi atrapar un segle.
Convido a qui vulgui a participar en aquest mosaic de cares i a modelar-lo.
Gabriel Salvans
23 d’abril de 2025
[Redacció]
Una passejada de primavera pels Aiguamolls de l’Empordà ens descobreix l’esclat de vida d’aquest espai natural. Flamencs, agrons i ànecs conviuen entre llacunes i prats, mentre tortugues d’aigua es refugien al sol. La diversitat d’espècies i l’activitat constant ens recorden la riquesa i vitalitat d’aquest entorn únic.
