[Video i text de Ramon Comella.]
[Redacció]
L’òliba és una rapinyaire nocturna fascinant. Amb el seu vol sigil·lós i el rostre en forma de cor, caça amb una precisió sorprenent. En aquest vídeo la veiem en el seu niu, símbol de misteri i adaptabilitat. Malgrat la seva bellesa, l’òliba pateix la pèrdua d’hàbitat. Cal defensar-la: la seva resistència és també la nostra.
[Redacció.]
Discurs de Montse Tallant en homenatge a Joan Guillamet, pronunciat el 23 de juny al claustre del monestir, moments abans de l’arribada de la Flama del Canigó. Amb emotivitat, Tallant recorda Guillamet com un home «emocionat, català de socarrel, compromès amb la vila i el catalanisme», sempre amb la càmera a la mà i el somriure als llavis.
La seva presència durant la rebuda de la Flama simbolitzava la seva dedicació persistent a la cultura i identitat catalanes, capturant-ne els moments més significatius i compartint-los amb tothom. Tal com es va descriure: «En Joan era un home feliç que feia feliç a la gent que l’envoltava».
[Vídeo d’Albert Bagué]
Al vídeo Tórtores al niu, veiem un moment emocionant: el poll, ja gran i ben emplomallat, està a punt d’abandonar el niu. La parella de tórtores el vigila amb cura, preparant-lo pel vol. És un testimoni tendre del cicle natural de la vida i la llibertat propera.
[Video de Ramon Comella.]
Pedalada que vàrem fer el 25 d’abril de 2025 en Nan, Gabriel, Victoria, Toni i jo, seguint la ruta dels estanys dels Aiguamolls de l’Empordà, resseguint pel camí del Racó, el pas de Griells del riu Muga, passant pel Rec del Mig, la marina de Santa Margarida, Ampuriabrava, la passera de La Muga i el Cortalet.
[Video de Ramon Comella.]
Són dues pedalades en dos dies, des de Sant Joan de les Abadesses, unes de les primeres que vam començar a fer en Nan i jo, els dies 7 i 8 de juliol de 2020. La primera ens vàrem enfilar fins a Coll de Jou, a sota el Taga, i la de l’endemà vam pujar fins a Camprodon, per seguir la falda de la Serra Cavallera fins a Ogassa. En total, uns 74 km i uns 2.100 m de desnivell positiu. Érem joves…
[Text i vídeo d’Octavi Ponce.]
Aquest mes, la càmera de parament fotogràfic ens ha regalat una sorpresa extraordinària: la imatge clara d’un gat fer (Felis silvestris) al cor del Berguedà. Aquest felí esquiu i silenciós és una de les espècies més difícils d’observar a la natura catalana, i el seu albirament és sempre una notícia destacable.
El gat fer és un mamífer salvatge que habita boscos madurs i tranquils, especialment caducifolis i mixtos, amb abundant cobertura vegetal. A Catalunya, la seva presència es concentra sobretot al Pirineu, Prepirineu i algunes zones del Montseny, però és escassa i fragmentada. La seva gran semblança amb el gat domèstic fa que sovint passi desapercebut.
Solitari i territorial, el gat fer s’alimenta principalment de petits mamífers com ratolins, talpons i conills, tot i que també pot caçar ocells o amfibis. Es reprodueix a la primavera, amb cries que naixen entre maig i juny. La seva supervivència està amenaçada per la fragmentació de l’hàbitat, els atropellaments i, sobretot, la hibridació amb gats domèstics, que dificulta la conservació genètica de l’espècie.
Tot i les dificultats, alguns estudis recents indiquen que la població catalana es manté estable, amb lleus senyals de recuperació en zones protegides. Tanmateix, continua sent un animal extraordinàriament discret i vulnerable, que només la paciència i la tecnologia permeten observar.
Aquesta observació al Berguedà és una prova de la riquesa oculta que amaguen els nostres boscos. El gat fer hi és —encara—, i mereix que el coneguem i el protegim.
