[Vídeo de Ramon Comella.]
Na Victòria, en Nan, en Toni i en Ramon fan passejar amb la bicicleta pels entorns de Sau i de Susqueda el novembre de 2020. L’actual situació de sequera extrema ens aporta un altre paisatge d’aquell tardoral de fa dos anys.
[Un report d’Eduard Garrell.]
«Els soldats no han de seguir mai les ordres d’un general capturat per l’enemic.». L’art de la guerra, Sunzi ((544 aC – 496 aC).
«Si la dirección de un partido està en prisión, este està en manos del estado. Arnaldo Otegi, exdiputat del Parlament basc.
El 1r d’octubre de 2017, a mig matí, al col·legi electoral de Vic, acompanyava una periodista francesa a qui feia de traductor i d’intèrpret. En aquell moment es va presentar la Marta Rovira amb l’habitual escolania.
A la Marta Rovira la conec des de 1998, quan amb 20 anys acabats d’estrenar es va afegir a la colla de grallers de la colla castellera de Vic, els Sagals d’Osona. La Marta estudiava dret, volia ser jutge i era una noia discreta, extremament correcta i educada, aplicada en el seu aprenentatge de grallera. Em va sorprendre el seu ingrés a ERC, que va coincidir amb la meva dimissió després de vint anys de militància, decebut en constatar que les proclames d’independència s’havien amagat al calaix de sota a la dreta de les taules dels despatxos.
De fora estant del partit, sense renunciar a posar el meu gra de sorra per la llibertat de la meva terra (no ho he fet mai), un petit grup d’independents manteníem trobades amb la Marta per a contribuir a consolidar aquests esforços. Però, l’interès de la Marta, i d’ERC, no ha estat mai la independència de Catalunya. Aquest és un fet que pot esperar. Quan es va verbalitzar que l’objectiu era el poder i que se’ns demanava la nostra contribució perquè la Marta assolís els seus objectius personals, em vaig retirar. La Marta ho va aconseguir, és clar que deixant terra cremada al seu darrere, com és tradicional en aquest partit.
Quan la periodista em va demanar què en pensava, de la Marta política, em vaig adonar que la Marta cridava, cridava molt, no recordo què deia, segurament els tòpics que corrien aquells dies, però els deia cridant. «Té por, si crida tant és perquè té por» —li vaig contestar. «És massa jove, no coneix l’estat espanyol i no ha sabut mesurar els riscos ni afrontar-los amb sang freda.» No va ser l’única.
En aquell moment vaig intuir que les coses no anirien bé. Anar bé, evidentment no era proclamar la independència, i ja està. Era mantenir el «tour de force» amb l’estat espanyol amb els riscos que això comportava i durant molt de temps, perquè d’estructures d’estat no en teníem, i encara no en tenim ni una. Ni hisenda ni un servei d’intel·ligència, i per no dir, ni llibreries.
Si la por s’havia instal·lat al govern la gent seguiríem jugant-nos inútilment la pell i l’estat espanyol ens passaria per damunt com una piconadora amb el seu tradicional sistema de venjança rancuniosa.
Els successius fets d’octubre, que tots recordem, van donar com a resultat una divisió en el si del govern i dels actors del procés. Uns van optar per l’exili, des d’on, amb més o menys fortuna i fe, han seguit enfrontats a l’estat, i uns altres, incomprensiblement, si més no per a mi, es van lliurar a la «justícia» espanyola.
Tinc el pressentiment, sense que això sigui cap prejudici, que la majoria dels lliurats han estat formats, sinó en escoles, en ambients catòlics. Només així m’explico que, amb un reconeixement de culpa, s’esperi justícia, caritat i perdó de la fatxenderia nacional-catòlica espanyola. Lliurar-se per pretendre sortir-ne com a màrtirs per la pàtria em semblaria pervers, tot i que en algun cas no ho puc descartar.
Aquest és, de tots els errors comesos, el més greu, doblement greu, que hem comès entre tots plegats. D’una banda lliurar polítics o civils a l’enemic mantenint-los els càrrecs és donar-els un bagatge de gran valor amb qui poder-se revenjar i aplicar els càstigs més exemplars. Com diu Arnaldo Otegi és tenir els partits i les institucions en mans de l’estat.
Podríem pensar que mantenir els càrrecs s’ha fet per posar en evidència el desgavell judicial de l’estat als ulls d’Europa i forçar una sortida de la presó per apaivagar l’opinió internacional. Però, algú es creu encara que als carcamals dels tribunals això els importa?
Els indults són un engany: la lletra petita imposa condicions i amenaces de càstig si no es compleixen les condicions de comportament que, curiosament, no han transcendit. Aquests indults són parcials, condicionats i reversibles i, ull viu, el diari El Español, el dia 22-06-21 publica: «El Gobierno indulta a Junqueras por su “peso indiscutible en la relación entre España y Cataluña”». Sembla ben bé una rendició total: Oriol Junqueras aparca la via unilateral per no desitjable ni viable i, malgrat això, l’estat espanyol s’assegura que no pugui exercir cap càrrec públic durant molt de temps. Oriol Junqueras dirigeix ERC i mou els fils del mini president Aragonès que, per ara, té el govern de la Generalitat.
L’estat espanyol, com era d’esperar, mou tota la maquinària repressiva, sense límits, perquè sap molt bé que la pèrdua de Catalunya és la fi de l’estat com el conceben avui.
Un mínim de responsabilitat política i personal hauria de fer renunciar als sotmesos a aquesta mena de llibertat condicional a qualsevol influència política i presa de decisions dels partits, el govern o les institucions. Tots ells tenien, no només el dret, sinó l’obligació de sortir de la presó i, jo, que no voldria per res del món haver estat a la seva pell, els reconec el dret de fer el que sigui per aconseguir-ho. El preu que han pagat em mereix tot el respecte i admiració, i per molts errors que cometessin, tot el reconeixement i respecte públic i institucional, una paga vitalícia i veu per a explicar la seva experiència, però continuar mantenint càrrecs mínimament influents, els que ho fan, és una indecència que a la llarga invalidarà el seu sacrifici. No ens podem fer víctimes de la seva por.
Just ara fa un mes em trobava a Berlín, ben agraïda que allà ja podíem posar-nos un jersei a la tarda i contenta d’haver-me animat a anar a (Ecologies Comunes) on vaig poder connectar amb persones impressionants que volem fer un camí diferent plegades.
Ara fa ja uns mesos, la Federica, una de la meves directores de tesi, em va fer arribar un vincle web amb el missatge: «Maria, mira’t això té molt bona pinta!» Vaig entrar emocionada, només el nom ja em cridava: Common Ecologies…, quina curiositat! Mentre investigava el que havien fet i qui estava darrere de la iniciativa, vaig veure que a finals d’agost muntaven una escola d’estiu a Berlín! No m’ho vaig pensar ni dues vegades i la setmana següent ja m’havia comprat els bitllets per anar-hi i ja havia contactat alguns amics que viuen allà! Tot plegat em feia molta il·lusió: tornar a Berlín, veure les amigues i entrar dins d’aquesta xarxa de les Common Ecologies!
Així doncs, el divendres 26 a la tarda, sota una pluja torrencial, em vaig adreçar al New Yorck im Bethanien sense saber ben bé què era aquell lloc i quan hi vaig arribar em va robar el cor, em vaig trobar com a casa. L’espai on es va desenvolupar la trobada havia estat un hospital fa molts anys i ,posteriorment, va ser una casa de referència dins del moviment okupa a Berlín i actualment és una cessió d’ús públic (comunitària) —com Can Batlló a Barcelona, per exemple (resultat de l’extensió dels tentacles de l’estat per a controlar l’autogestió, però d’això en podríem fer tot un altre article…). Només entrar per la porta ja em vaig sentir molt acollida i amb ganes de compartir i vaig pensar: «Maria, sort que has vingut!»
La taula d’obertura de l’escola d’estiu portava com a títol: «Una escola des de la qual sembrar un futur. Les Escoles de Moviments que necessitem ara mateix». Un lloc per a reflexionar, un espai d’inspiració per a compartir idees sobre què hauria/podria fer una escola del moviment en aquest moment, de quines experiències podríem aprendre i com fer-ho perquè el coneixement i els aprenentatges que ocorren en els moviments socials es puguin documentar i compartir, per a aprendre sobre allò après i poder consolidar-nos i continuar endavant amb les nostres propostes per a la transformació social.
En aquesta taula hi van intervenir:
Des d’aquesta primera taula rodona va romandre prou clar que l’aprenentatge col·lectiu és fonamental per al desenvolupament de moviments socials resistents i gratificants. Sense estructures que facilitin el desenvolupament de les capacitats organitzatives i analítiques, tanmateix, aquest aprenentatge roman atrapat en la ment d’uns quants individus. Afrontar la catàstrofe de la nostra ecologia planetària requereix que es construeixin en els moviments emancipadors de primera línia actuals infraestructures per a facilitar l’aprenentatge dins i entre moviments. Parlant amb organitzadors i activistes d’arreu, vam posar sobre la taula quins coneixements s’haurien de desenvolupar i posar en circulació per a aconseguir el poder que necessitem per a canviar el món i; també, vam parlar dels reptes que comporta aquest esforç. Algunes de les reflexions que van sortir en la conversa —que va durar tota la tarda— van ser les següents:
Després de la taula inicial, i amb tot el que havíem parlat, vam fer una pausa i, en acabat, vam mirar el documentari Has de moure’t: històries per canviar el sud (You’ve got to move, 2015) que mostra el paper significatiu que va jugar el moviment-escola en el desenvolupament de la classe obrera i el poder antiracista al sud dels EUA.
La veritat és que el primer dia ja va ser molt intens. I vaig arribar a casa l’Emilio amb moltes ganes de parlar de tot el que havia escoltat i amb ganes de continuar activa a tots els grups on sóc, cosa que em va anar molt bé, perquè últimament, —segurament des de després del confinament— la militància ha patit un fort embat…, i les forces cada cop son més escasses.
L’endemà, dissabte 27, vam passar-nos tot el dia allà. Al matí vam fer una taula rodona amb diferents experiències d’escoles de moviment titulada «La simbiosi del moviment-aprenentatge: què fan les escoles de moviment i com podem treballar juntes»- En aquestsa taula hi van participar: Nociones Comunes (Kike España), Ulex Project (G), Xarxa Europea d’organització comunitària (Tashy Endres), Bewegungsschule (Alice Hamdi), Institut del Comú (Nic Beuret) i Casa dels Futurs (Dan), que ara explicaré amb una mica més de detall.
Common Ecologies no és l’única escola dedicada a l’aprenentatge per moviment. Durant les últimes dècades, hem assistit a una floració de diferents escoles en diferents contextos i terrenys polítics a Europa. Alguns més nous, altres més antics, cada escola ajuda a satisfer el nínxol ecològic de proporcionar infraestructures a través de les quals els actors que componen els nostres moviments poden desenvolupar conjuntament les capacitats per a construir moviments socials poderosos i transformadors. L’existència de múltiples escoles arreu d’Europa, o fins i tot al mateix país o ciutat, és un fet increïble. En aquesta discussió, vam inspirar-nos en tot d’exemples actuals i històrics que tenen i estan jugant aquestes escoles en els ecosistemes polítics actuals. Al mateix temps, també van destacar les diferències en nínxols que tenen les escoles actuals, per millorar i entendre com crear sinergies entre elles i treballar formes complementàries més que competitives.
Així doncs a la taula rodona hi van participar:
Després de dinar vam fer una sessió de mapeig de necessitats de coneixement on se’ns va convidar a fer un treball conjunt per identificar bloquejos i potencials per a l’aprenentatge del moviment, en particular al voltant d’alinear les seves demandes als objectius ecològics, així com identificar articulacions o llacunes dins dels ecosistemes polítics que aporten als moviments junts per a compartir visions i estratègies al voltant de la crisi ecològica.
Eren més enllà de les vuit del vespre i encara continuàvem allà, entusiasmats amb totes les idees que havien sortit. Vam quedar-nos a sopar per a seguir connectant-nos i aquell dia me’n vaig anar a dormir amb un somriure d’orella a orella: que bé, estan passant coses!
«L’imbècil és aquella persona a qui no importa què passa al seu entorn i només li importa què fa ell. La nostra espècie es comporta així.» Eudald Carbonell, arqueòleg
Baixo amb el tren cap a Barcelona. Al vagó només som tres, un noi que no pot dormir, jo que no puc llegir els versos d’en Josep Checa i una dona que dedica el temps de viatge a trucar a les amigues, una rere l’altra, sense cap moderació en el volum ni els comentaris, fins que me li adreço demanant-li educadament que els doni records de part meva, atès que amb tanta informació ja dec formar part de la família. Sort que se n’adona i calla.
Aquesta escena d’imbecil·litat em recorda algunes de les que ens hem hagut d’empassar al llarg d’aquest estiu.
Centenars de milers de súbdits fan cues de 38 quilòmetres per retre vassallatge al carnús d’una monarquia casposa, anacrònica, sanguinària i lladre i «la nostra» ens atabala durant deu dies amb l’espectacle decadent.
L’Anna Gabriel torna fresca i perdonada de Suïssa on ha estat «lluitant» durant quatre anys al front d’una secció d’un sindicat, amb un sou suïs de 100.000 euros l’any, diuen. Ella s’hi quedarà a Suïssa, perquè, és clar, hi ha adquirit compromisos. De tant en tant, però, tornarà a casa disposada a menjar-se els rics, els rics catalans, que els suïssos son fats. Confiem que no li surti cap antropòfag a les seves files.
El demiürg de la secta messiànica que fa veure que governa brama i insulta els qui no pensem com ell i el critiquem.
L’Ajuntament de Begur privatitza la meitat de la superfície de les seves platges i hi instal·la para-sols i gandules per als que poden pagar 50 euros al dia, per a estar amples, mentre el «poble corrent» s’amuntega a banda i banda. Vint buarencs es manifesten. Potser són els darrers indígenes.
També es manifesten en lenta derrota marítima els capitans de cap de setmana perquè troben massa cares les boies on fondegen les barquetes que tapen l’horitzó i malmeten el paisatge de les cales de Palafrugell.
Mentrestant, molts restauradors de la costa es carreguen el prestigi de la cuina empordanesa amb elaboracions pensades per adobar amb quètxup.
Així acabem aquest estiu post pandèmic amb la desesperació per a recuperar el temps perdut i havent perdut totes aquells intents de solidaritat que es veu que només obeïen a la por d’estar sols i aïllats, i de morir-nos ofegats.
També, sembla que les il·lusions dels llibreters d’haver recuperat lectors se’n van en orris. El fet passarà desapercebut i amb la indiferència més absoluta de la majoria que es mira el melic: la llibreria Vitel·la de Palafrugell tanca definitivament.
Val a dir que el poble que va veure néixer Josep Pla no tindrà llibreria a partir del 9 d’octubre vinent.
Fa quatre anys, la Montse Cargol tancava la Gavina de Palamós després de 42 anys, a causa de les dificultats de seguir mantenint el negoci i pels problemes endèmics del sector del llibre.
Fa dos anys, la Gemma Garcia, editora d’edicions Vitel·la de Bellcaire i regent de la llibreria del mateix nom a l’Escala, recupera l’antiga Mediterrània-Espai Fòrum, que en Joan Aliu va deixar per manca de relleu generacional. La nova Vitel·la de Palafrugell engega en plena pandèmia i així que pot segueix la tradició d’aglomerar i activar l’ambient cultural de l’entorn amb presentacions, exposicions i activitats singulars i imaginatives com les lectures de poesia navegant per les aigües de Palamós
La Vitel·la tanca per inviabilitat econòmica, que vol dir que no ven prou llibres per a sostenir-la i segurament també pels problemes endèmics del sector, entre els que cal destacar els de la distribució en les zones de baixa densitat de llibreries, com ara és el cas d’aquesta costa catalana.
Mantenir una llibreria a Palafrugell, una de les deu ciutats més pobres de Catalunya, amb un índex de préstec bibliotecari per habitant any molt per sota de la mitjana i un abandonament escolar preocupant, és una temeritat. També, ho seria mantenir un forn, una carnisseria o qualsevol altre negoci que no sigui una funerària si no fos per les allaus de visitants que vénen per Setmana Santa i a l’estiu. Però es veu que tota aquesta gernació de visitants, indígenes i forasters, tampoc no basten per a mantenir viva una llibreria.
Abans de la pandèmia la Biblioteca Municipal de Palafrugell, sota la direcció de na Carme Fenoll, qui després fou la cap del Servei de Biblioteques del Departament de Cultura de la Generalitat, i activista cultural, es va arribar a instal·lar una biblioplatja a Tamariu.
L’any 2013 hi va haver 63 biblioplatges i bibliopiscines a Catalunya, l’any 2022 n’hi ha hagut 91. Però cap ni una a les platges de Palafrugell, ni de Begur, tampoc a Palamós, tot i que els palamosins han ofert un servei de biblioteca a l’aire lliure a tres places allunyades del centre durant el mes d’agost. Sembla ser, doncs, que el foment de la lectura no forma part del projecte municipal d’unes quantes poblacions de la costa brava i que els nostres visitants més enllà de les paelles amb quètxup i un preu raonable per a una ostentació sostenible tampoc no tenen gaire interès per la lectura, ni que sigui per a conèixer la cuina de veritat del país o per a trobar una carta nàutica de la costa i saber on fondejar sense malmetre res.
Així doncs, entre Calonge i Torroella de Montgrí 50.000 habitants mal comptats no tenen llibreria. A la capital gironina n’hi ha una per cada 10.000 habitants i en tenim 5,7 per cada 100.000 habitants a la resta de Catalunya.
El turisme és un miratge que emmascara la misèria material i intel·lectual i ens hi arrossega a tots.
Un poble necessita un forn i una llibreria per ser poble. Un país necessita llibreries per ser una nació. Les llibreries són estructures d’estat i l’únic recurs per a eludir la manipulació i l’entotsolament a què ens condemnen els mitjans de comunicació i per a no caure en la imbecil·litat imperant.
I el 2023 farem la DUI!
Callo!
[Original de Ramon Comella.]
[Text de Nan Orriols. Veu d’Albert Freixer.]
Albert Freixer recita el text de Nan Orriols «Monòleg.
Enric Pladevall és un escultor excepcional en el panorama de l’art a Catalunya. Després del seu pas per París i Nova York als anys 70 i 80, es va llançar a produir escultures públiques, entre elles dues als EUA i una a Corea, i a exposar als cinc continents fins que prop de complir els 50 anys decidí parar la cursa del mercat de l’art per crear un lloc estable on l’escultura dialogués amb la natura. A l’entorn de l’any 2000 trobà un tros de terra en un olivar de Ventalló que s’ha convertit en la Fundació l’Olivar. Un entorn natural privilegiat que ha transformat en un jardí d’escultures, el seu taller, la seva casa amb un complement de residències i bar, restaurant i activitat cultural.
Pladevall és un lluitador nat, que ha culminat aquest somni de l’Olivar amb la Cripta, una escultura transitable, homenatge a l’olivera, un somni poètic on es conciten la paraula, la imatge, l’aigua, la terra, les arrels, un espai amagat que per accedir-hi cal recórrer 23 metres, i en acabar ens acull un pou de vuit metres de diàmetre encerclat en una balconada de 360 graus que ens permet observar aquest prodigi arqueològic d’aquesta olivera mil·lenària. Els seus ulls ens miren com els mussols a la nit, hi veiem nius d’animals en somnis, l’aigua és el seu mirall i les projeccions d’imatges com la lluna, i els sons de bosc creen un encanteri mironià. La Cripta és un homenatge a un arbre en el pensament ecològic d’Enric Pladevall. L’arbre, referent humà, és present en altres artistes contemporanis. Recordem també el valor de l’olivera o la figuera de moro en Dani Karavan, el garrofer en Joan Miró a La Masia i als paisatges dels anys 20, o la plantada de Joseph Beuys de 7000 roures a Kassel.
Amant de la poesia, no podia començar una obra com la Cripta sense un referent poètic, aquest cop amb Arbre del món de Lluïs Solà: “Arbre del món,/arrel de l’ara, / secret i cant,/cercle i alè,/ aurora d’ala”, impresa en un cercle de ferro sobre un vidre que dona directament llum sobre l’olivera quan s’arriba al final de la visita a la Cripta. No és un monument, no és un espai per mirar, és un espai per viure una experiència. Una cripta desafectada de la religió, però que promou una espiritualitat pagana vinculada a la natura com a font de cultura. L’olivera és morta, després d’haver tingut una llarga vida acompanyada de moltes generacions d’homes i dones i d’haver acollit i vist infinitat d’animals al llarg del temps. Cal visitar la Cripta per viure una experiència inoblidable.
— Què et va impulsar crear L’Olivar a Ventalló?
— D’ençà de la meva estada a New York entre 1984 i 1985, vaig prendre consciència que “l’èxit” de l’artista depèn en un 75% del màrqueting, les relacions publiques, i també de la sort. Ni una cosa ni l’altra tenen a veure amb l’art, ni amb el que és realment important, com és el treball al taller. L’any 2000, quinze anys més tard i ja amb 49 anys sento que haig de prendre una decisió transcendental. Ja havia exposat als cinc continents i la pregunta que em feia és: continuo “competint” per intentant exposar a les millors galeries, els millors museus?… O inicio un projecte en el que només competeixi amb mi mateix, que sigui assolible amb el temps i, sobretot, en el que em senti “feliç”, o com a mínim no tant frustrat? Això és l’Olivar.
— Ara mateix, quan entres a l’Olivar destaca a primer cop d’ull un jardí d’escultures Pladevall…
— Un jardí d’escultures d’autor com tants d’altres que hi ha arreu del món. Un projecte Art-Natura en el que aquesta participi físicament de les obres. Alguna relació té amb el land art i el site specific. Un exemple molt clar seria el Rèquiemde Noguchi format per vint xiprers, cinc pedres volcàniques del Japó, i un arbre, i això és l’obra. El Tità Lorca està format per un triangle entre un xiprer, una palmera i una escultura. D’això va l’Olivar.
— Què vol ser L’Olivar en el futur? Pots destacar algunes activitats que s’han feta L’Olivar?
— Que serà en el futur? Jo espero que la meva filla i nets l’estimin, el respectin i el protegeixin. Llàstima que jo ja no hi seré per comprovar-ho. Però m’agradaria que continués sent el que ha estat fins ara: un centre d’art a la natura i per a la natura, on a part de gaudir del projecte artístic, es facin activitats paral·leles, com concerts, recitals de poesia, presentacions de llibres, performances, cursets de cal·ligrafia japonesa, etc. Destacaria la presentació del llibre de Quim Español Entre tècnica i enigma que hi va fer Jorge Wagensberg, la master class de l’alemany Nils Udo, un dels grans de l’art a la natura que tu mateixa vas presentar, o el llibre de poesia completa de Lluís Solà, entre moltes d’altres.
— Què és per a tu l’escultura?
— Tinc una frase dels anys vuitanta que diu: «L’art és l’expressió sensible del coneixement». Una altra que m’agrada molt la va escriure una periodista de Singapore, Lea Wee, en el seu titular comentant la meva exposició allà i que va treure de la nostra conversa: Pladevall scuplture goes for tension in his work, like that between couple making love. Fantàstic! L’escultura és poesia en tres dimensions. Si pogués expressar en paraules sobre el paper o en pintura sobre una tela el que vull dir en una escultura….ja no la faria. Aquesta és la grandesa, l’enigma, el misteri, l’emoció de l’obra. Ja ho deia molt bé Kandinski: “la pitjor manera d’arribar a l’art és intentar comprendre’l”, racionalment, és clar. Vinyoli té un poema, Redossada en la nit, del llibre El callat, que per a mi és la millor definició de l’actitud de l’artista davant l’obra d’art. Només agafo la segona part:
[…] Abandona trofeus
de vagaroses veus
i somniades hores
de quietud;
ves-te’n de nit, pel negre
mar sense fons ni vores,
cap al teu port d’origen:
l’inconegut.
Poema de Lluís Solà sobre l’arbre a la Cripta. [Foto: Fons Pladevall.]
— Què vols dir quan fas una peça escultòrica?
— El que dius en qualsevol de les obres és un còctel del que ets: el que has viscut, el que has llegit, el que has vist i sentit, el que has caminat, els amics, les converses, el pensament, l’actitud davant el món, la natura, el país…, tot això va creant un pòsit que es transmet a l’obra. Amb la Cripta he entrat ara en un món nou, desconegut, que ja m’ha portat a noves obres en les que començaré a treballar aquesta tardor.
— Creus que l’escultura és per gaudir-la a casa o a l’espai públic?
— Clarament les dues coses. Sempre he dit que tant és pot fer art amb una escultura monumental com amb una escultura de butxaca. L’única condició és tenir alguna cosa a dir. Dit això, a mi m’agrada molt treballar el gran format tant a nivell públic com privat. Però un dels grans reptes de l’escultura és l’escala adequada a cada obra.
— La Cripta homenatja l’olivera per rendir culte a la natura, a la terra…
— La Cripta és un temple pagà de múltiples interpretacions. Va molt mes enllà del que havia fet mai, no té gaire o poc a veure amb el concepte d’escultura. Té la litúrgia necessària per assolir-la: l’entrada, les escales, la recepció amb els dos troncs, el vídeo…, el llarg túnel que no et deixa veure l’olivera fins al final. I quan hi ets, el balcó, la reflexió a l’aigua, la foscor, els silencis, els canvis constants d’imatges, els sons de la natura que t’acompanyen: so del sarcòfag, del xot, de la pluja, del mar i del vent; les olors: la terra humida, l’ espígol, el romaní i el poniol; les projeccions de la lluna i l’anell de foc i la llum que entra al final quan s’obre el diafragma. Són ofrenes a l’olivera penjada amb les arrels al cel i les branques a l’aigua. Val a dir que he tingut uns col·laboradors i sponsors fantàstics als que vaig dedicar la festa de la Cripta. Té elements poètics, teatrals…,una mica el que buscava la Bauhaus amb l’art total. També destil·la denúncia. Ja fa mes de quaranta anys denunciava amb la sèrie Tità les relacions de l’home amb la natura. A L’Olivar van desaparèixer les tensions reals i físiques per anar cap a una dinàmica d’equilibris, com em va escriure una vegada l’Oteiza. La Cripta tanca L’Olivar i inicia un munt de noves possibilitats.
L’olivera mil·lenària al cor de la Cripta. [Foto: Fons Pladevall.]
— La Cripta és una obra excavada a la terra, transitable, amb innombrables dificultats tècniques. Com les has superades?
El projecte de la Cripta estava fora de totes les meves possibilitats, ho superava tot. No en vaig prendre del tot consciència fins que no és va obrir l’enorme excavació. Em vaig acollonir molt. El repte era enorme. Milers d’encaixos, milers d’hores de treball, tensions, neguits…, decisions, calia coordinar, administrar, pagar…i, a sobre, s’inundava l’excavació. I per rematar-ho, el maleït virus. Han estat cinc anys duríssims de treball en els que no he parat. He donat tot el que tenia. Ara, però, ja és aigua passada. Només queden els bons records el dia que els dos cilindres és van connectar, el dia que va entrar l’olivera el 8 d’abril del 2021. I el mes important: haver aconseguit d’acabar el projecte de la meva vida, el meu testament artístic, en què la realitat ha superat tot el que havia imaginat.
— L’Olivar podia tenir moltes oliveres, però per què aquesta majestuosa i arqueològica olivera?
— Per la seva morfologia, presència, dimensió, per ser un dels arbres mes longeves, pel lligam amb l’Empordà, la cultura mediterrània i per descomptat amb L’Olivar on pren tot el sentit que sigui una olivera.
— De quina obra et sents més orgullós o més proper de les que has fet pel món?
— Doncs, les que tinc al meu país, a Catalunya: El Tità Cromlech de Pals; l’Anell de foc —obra monumental i efímera que vaig fer la nit de Sant Joan del 2002 a la plaça major de Vic—; l’arbre de la vida al Cosmocaixa, i la darrera: el meu testament artístic, la Cripta, encastada a L’Olivar.
— Per què ens costa tant d’assumir l’escultura enfront d’altres pràctiques?
— A mi no m’ha costat mai. Vaig començar pintant amb 20 anys i sempre necessitava de la tercera dimensió. Als 24 ja em vaig decidir per l’escultura. Aquesta sempre ha estat una mica la germana petita de la pintura, però per a mi les tres dimensions l’acosten molt més a la realitat que la pintura. I no diguem les possibilitats artístiques que se’n deriven.
— I a Catalunya, tu que has lluitat per l’art català, perquè els artistes defensin la seva identitat vinculada al país, com veus el país?
— Soc genèticament optimista, però assistim a la mort de la llengua. El genocidi cultural, econòmic, social…, dissenyat i engreixat per España, només te un aturador: la independència de Catalunya. O l’aconseguim o la tribu és morta. La decepció amb l’autonomisme de tota la classe política és total. Només em queda l’esperança d’un aixecament popular com el de l’1-O que acabi la feina. Crec que la immensa majoria de la gent que vam viure aquell acte magnífic de desobediència civil, som del tot irrecuperables, i això tornarà. El meu posicionament polític, ecològic, m’ha passat factura i m’han tancat moltes portes. Però a aquestes alçades de la pel·lícula no callar és un deure. Ja vaig sortir del món oficial de l’art quan vaig prendre l’opció de L’Olivar. Així no pago tants peatges.
— Com veus el panorama de les arts, els museus, el sector, les institucions?
— El panorama artístic es desolador, una gran vall de llàgrimes per a la majoria d’artistes. El col·leccionisme és pràcticament inexistent. Els fills de la burgesia han deixat de comprar, prefereixen cotxes amb molts cavalls i jugar al golf a Pernanbuco. Els Museus, o millor dit, «McMuseus», practiquen un «papanatisme» al servei de les multinacionals que els financen. Només cal recordar la censura del Macba amb l’obra que donaven pel cul al rei. El pollastre que és va muntar és aclaridor…, o la censura a l’Arco dels retrats dels presos polítics a España. Aquí, però, el mes deplorable va ser la resposta dels artistes: només un va retirar la seva obra en senyal de protesta, no fos cas que els galeristes els acomiadessin de menjar engrunes. Vergonya!
Enric Pladevall amb la seva filla, Paula, i la seva dona, Carme. [Foto: Leopold Samsó.]