[Edició vidoegràfica de Ramon Comella.]
El passat 2 d’agost d’enguany, en Ramon, en Nan, en Toni i en Jaume van fer la pedalada que podeu veure al vídeo en una ruta circular entre Oristà i Olost, a la subcomarca natural del Lluçanès, a Osona, amb cuina casolana inclosa al final de la bicicletada.
[Text i fotos d’Octavi Ponce.]
A principis d’aquest més vaig poder contemplar aquesta confrontació protagonitzada per la testosterona animal d’aquest parell de bous.
Sabríeu dir qui en va sortir victoriós?
[La cara de lluç que ens queda quan ens donen gat per llebre.]
mostassà [pl. -às] [també dit mostassaf]
[LC] [PR] [AD] [HIH] Antic funcionari encarregat de contrastar oficialment els pesos i les mesures i de vetllar per la bona qualitat dels queviures.
La picaresca aplicada al peix ve de lluny.
Al segle XIII s’implantà el càrrec de mostassà, o mostassaf (hereu del musthasib musulmà), a València i als dominis de la corona catalanoaragonesa que, entre altres funcions, tenia la de vetllar per la qualitat dels aliments, entre ells especialment el peix.
El peix és un aliment delicat, perible i perillós, que tradicionalment ha estat objecte de vigilància per a evitar el frau i l’engany.
Si bé ara la cadena de fred permet una millor conservació del peix, també ha contribuït a confondre el consumidor de la procedència i condicions de les diverses espècies.
Personalment, tot i passar llarguíssimes temporades a marina, o potser per aquest fet, he deixat de comprar peix als mercats municipals, i fins i tot als de les llotges, triant petites peixateries que són completament honestes a l’hora de garantir la procedència i qualitat del producte que ofereixen.
Qui actualment compleix les funcions de mostassà és la Generalitat i els seus organismes que vetllen pels nostres drets com a consumidors.
Quan el peix pescat en aigües de proximitat arriba a la llotja, un cop ha estat triat i classificat a la barca, és subhastat a les llotges per les confraries de pescadors que vetllen pels interessos de venedors i compradors. Cada dia es realitzen dues subhastes, la de les set del matí, quan arriba la pesca d’encerclament, bàsicament peix blau, i la de les cinc de la tarda, amb la pesca d’arrossegament. La subhasta es fa a la inversa, val a dir, partint del preu més alt i disminuint-lo. Abans aquestes subhastes eren cantades. Actualment només en queda la de Montgat. Tota la resta són electròniques i vedades al públic
A cada lot de peix, un cop adjudicat al postor, l’acompanya una etiqueta on es reflecteixen d’una forma clara les dades que identifiquen el producte, la procedència, la data, el nom de la barca i l’art de captura.
Segons el departament d’Agenda Climàtica, Alimentació i Agenda Rural, «el control de la traçabilitat dels productes de la mar contribueix a garantir que tenen l’origen en la pesca legal, declarada i reglamentada i, així, de l’aprofitament sostenible dels recursos marins. A més, la correcta transmissió de la informació de traçabilitat, garanteix que el consumidor final pugui disposar d’informació complerta i veraç sobre el producte que adquireix i, per tant, pugui fer-ne una elecció assenyada a l’hora de comprar».
S’entén, per tant, que l’etiqueta que acompanya cada lot de peix és el document de garantia per al consumidor.
Els mostassàs de la Generalitat no han estalviat recursos en estudis, documents, llibres blancs, programes de control, recomanacions, consells, díptics, tríptics, fulletons, cartells i xarlatans per assegurar la traçabilitat del peix. Podeu comprovar-ho en els documents que us adjunto tot seguit, que no són exhaustius:
La traçabilitat del peix a Catalunya:
Malgrat aquestes garanties, el més habitual és que la majoria de peixaters tot just posen un cartellet fet a mà amb el nom de l’espècie i el preu. Com a exemple tenim la Llotja de Palamós, on arriben les barques que desembarquen el peix per a la subhasta i un cop feta la venda al minorista, fins i tot el que té la parada a l’altra banda de la cortina que separa els pocs metres del mercat del pòsit de la sala de subhastes, el 80% de les partides han perdut la seva etiqueta de traçabilitat, i com que a la banda de l’aparcament hi arriben els vehicles frigorífics dels compradors (peixateries i distribuïdors), també n’arriben de lloguer, sense saber-ne la procedència, que en descarreguen cap a dins de l’edifici. Per tant, quan hom compra peix en el mercat d’un pòsit com el de Palamós o als mercats municipals de Palamós o de Palafrugell —i a la majoria de peixateries i mercats del país— no sap si aquell peix ha arribat per mar, terra o aire, i no té cap garantia que sigui un producte de «milla 0» ni que vingui d’altres caladors del Mediterrani o de l’Atlàntic, o que hagi estat congelat, que sigui salvatge o de cultiu, ni quants dies ha dormit a les cambres frigorífiques, o si porta productes conservants… Que això no afecti (o sí) la salut del consumidor no exclou que sigui un frau, atès que a l’engany cal afegir que el preu si que tendeix a ser de «milla 0» segons l’indret on es ven.
(Informació de l’etiqueta a la peixateria).
En la meva modesta recerca trobo prou informació que sustenta l’obligatorietat dels peixaters de complir la normativa d’etiquetatge:
Real Decreto 418/2015, de 29 de mayo, por el que se regula la primera venta de los productos pesqueros.
Por una parte, el artículo 58 del Reglamento (CE) n.º 1224/2009, de 20 de noviembre de 2009, establece que todos los lotes de productos de la pesca y la acuicultura deberán ser trazables en todas las fases de la cadena de producción, transformación y distribución, desde la captura o la cosecha hasta la fase de la venta al por menor y que incluyen los productos de la pesca de aguas continentales, especies eurihalinas, acuicultura, marisqueo, algas y argazos y los productos de la pesca marítima. La trazabilidad es el instrumento que va a hacer llegar la información obligatoria al consumidor, recogida en el artículo 35 del Reglamento (UE) n.º 1379/2013, de 11 de diciembre de 2013, así como otra información que con carácter voluntario podrá ampliar el detallista para una mejor información al consumidor final, que mejore su criterio de elección.
REGLAMENTO (UE) N379/2013 DEL PARLAMENTO EUROPEO Y DEL CONSEJO de 11 de diciembre de 2013
Però, també resulta que la meitat dels consumidors ho desconeixen.
Val a dir, doncs, que les polítiques de la Generalitat en matèria de protecció dels consumidors i de garantir-ne el dret és un fracàs estrepitós, un doble fracàs, d’una banda per no ser capaços de fer arribar la informació al consumidor (no he vist mai cap d’aquest cartells ni a les peixateries dels mercats municipals), i de l’altre per no fer-la complir als proveïdors. Responsabilitat, també, dels ajuntaments i de les confraries de pescadors que amb aquest menfotisme estan engegant en orri el prestigi d’un dels productes més excel·lents del nostre país.
Al segle XIII un individu amb un gipó i esclops devia fer més bona feina que un eixam de funcionaris inútils incapaços de complir les seves obligacions.
Vegeu, si no, les dimensions de l’organisme que ha de vetllar per aquest afer tant senzill. Són tants, que al final de la legislatura no hauran tingut temps de conèixer-se ni saber què punyetes hi fan. Ni la consellera.
No siguem lluços, expliquem, exigim i quan calgui, denunciem!
P. S. L’intent de contrastar aquestes dades amb el Gremi de Peixaters ha estat debades.
[Vídeo i fotografies: Albert Bagué. Text: Xavier Borràs.]
El passat dijous, 20 d’octubre, La Resistència va celebrar els primers cinc anys d’ençà que va néixer, el febrer de 2017.
La commemoració es va fer al restaurant Solana de Ter, a tocar de Ripoll, i va comptar amb la participació de setze col·laboradors i amics de la publicació, que vam compartir, a més d’un bon sopar, conversa i projectes, com alguns dels que es presenten en aquest número: la incorporació de l’obra de artista plàstic vigatà (fincat a Folgueroles) Lluís Badosa, i una nova secció, a càrrec del poeta Gabriel Salvans, amb fotografies de Pep Merín, sobre Paisatge i Poesia, que s’enceta amb la veu del riu Gurri a partir dels textos del llibre El riu i els inconscients, de Maria Dolors Orriols.
Precisament, Salvans ens va obsequiar, a l’hora de les postres, amb una primera recitació d’aquests magnífics textos de l’autora, entre d’altres obres suara reeditades, Cavalcades.
Aquesta primera trobada va deixar molt bon regust de boca entre els assistents, que vam coincidir a continuar la tasca encetada per l’esperit de llibertat que ens inspira, en aquests temps tan convulsos i destructius. Tal com dèiem en la Presentació del número 1, «la nostra aportació vol ser sempre positiva i en el sentit de debatre les contradiccions que avui —i cada vegada més— són presents arreu. Moltes vegades les ignorem i això ens debilita, ens fa submisos i sovint molt irresponsables. També, ens inspira poder donar a conèixer fets, vides i personatges que, pel fet de viure fora de la pressió cultural de les grans metròpolis, han passat i passen desapercebuts».
Continuem, doncs. Endavant les atxes.
Àlbum fotogràfic, de l’amic i col·laborador Albert Bagué.
Els cabirols (Capreolus capreolus), de la família dels cèrvids, són presents arreu del país, amb un nombre que oscil·la entre els divuit mil i els vint mil exemplars, especialment després que es reintroduís des dels anys noranta i fins al 2007.
[Vídeo i fotografies d’Octavi Ponce.]
El jove artista de Folgueroles, en Tavii, ens obsequia en aquesta ocasió amb els anants i vinents d’una guilla que sovint tafaneja pels verals de ca seua. No us perdeu detall!
[Vídeo de Ramon Comella.]
Na Victòria, en Nan, en Toni i en Ramon fan passejar amb la bicicleta pels entorns de Sau i de Susqueda el novembre de 2020. L’actual situació de sequera extrema ens aporta un altre paisatge d’aquell tardoral de fa dos anys.
[Un report d’Eduard Garrell.]
«Els soldats no han de seguir mai les ordres d’un general capturat per l’enemic.». L’art de la guerra, Sunzi ((544 aC – 496 aC).
«Si la dirección de un partido està en prisión, este està en manos del estado. Arnaldo Otegi, exdiputat del Parlament basc.
El 1r d’octubre de 2017, a mig matí, al col·legi electoral de Vic, acompanyava una periodista francesa a qui feia de traductor i d’intèrpret. En aquell moment es va presentar la Marta Rovira amb l’habitual escolania.
A la Marta Rovira la conec des de 1998, quan amb 20 anys acabats d’estrenar es va afegir a la colla de grallers de la colla castellera de Vic, els Sagals d’Osona. La Marta estudiava dret, volia ser jutge i era una noia discreta, extremament correcta i educada, aplicada en el seu aprenentatge de grallera. Em va sorprendre el seu ingrés a ERC, que va coincidir amb la meva dimissió després de vint anys de militància, decebut en constatar que les proclames d’independència s’havien amagat al calaix de sota a la dreta de les taules dels despatxos.
De fora estant del partit, sense renunciar a posar el meu gra de sorra per la llibertat de la meva terra (no ho he fet mai), un petit grup d’independents manteníem trobades amb la Marta per a contribuir a consolidar aquests esforços. Però, l’interès de la Marta, i d’ERC, no ha estat mai la independència de Catalunya. Aquest és un fet que pot esperar. Quan es va verbalitzar que l’objectiu era el poder i que se’ns demanava la nostra contribució perquè la Marta assolís els seus objectius personals, em vaig retirar. La Marta ho va aconseguir, és clar que deixant terra cremada al seu darrere, com és tradicional en aquest partit.
Quan la periodista em va demanar què en pensava, de la Marta política, em vaig adonar que la Marta cridava, cridava molt, no recordo què deia, segurament els tòpics que corrien aquells dies, però els deia cridant. «Té por, si crida tant és perquè té por» —li vaig contestar. «És massa jove, no coneix l’estat espanyol i no ha sabut mesurar els riscos ni afrontar-los amb sang freda.» No va ser l’única.
En aquell moment vaig intuir que les coses no anirien bé. Anar bé, evidentment no era proclamar la independència, i ja està. Era mantenir el «tour de force» amb l’estat espanyol amb els riscos que això comportava i durant molt de temps, perquè d’estructures d’estat no en teníem, i encara no en tenim ni una. Ni hisenda ni un servei d’intel·ligència, i per no dir, ni llibreries.
Si la por s’havia instal·lat al govern la gent seguiríem jugant-nos inútilment la pell i l’estat espanyol ens passaria per damunt com una piconadora amb el seu tradicional sistema de venjança rancuniosa.
Els successius fets d’octubre, que tots recordem, van donar com a resultat una divisió en el si del govern i dels actors del procés. Uns van optar per l’exili, des d’on, amb més o menys fortuna i fe, han seguit enfrontats a l’estat, i uns altres, incomprensiblement, si més no per a mi, es van lliurar a la «justícia» espanyola.
Tinc el pressentiment, sense que això sigui cap prejudici, que la majoria dels lliurats han estat formats, sinó en escoles, en ambients catòlics. Només així m’explico que, amb un reconeixement de culpa, s’esperi justícia, caritat i perdó de la fatxenderia nacional-catòlica espanyola. Lliurar-se per pretendre sortir-ne com a màrtirs per la pàtria em semblaria pervers, tot i que en algun cas no ho puc descartar.
Aquest és, de tots els errors comesos, el més greu, doblement greu, que hem comès entre tots plegats. D’una banda lliurar polítics o civils a l’enemic mantenint-los els càrrecs és donar-els un bagatge de gran valor amb qui poder-se revenjar i aplicar els càstigs més exemplars. Com diu Arnaldo Otegi és tenir els partits i les institucions en mans de l’estat.
Podríem pensar que mantenir els càrrecs s’ha fet per posar en evidència el desgavell judicial de l’estat als ulls d’Europa i forçar una sortida de la presó per apaivagar l’opinió internacional. Però, algú es creu encara que als carcamals dels tribunals això els importa?
Els indults són un engany: la lletra petita imposa condicions i amenaces de càstig si no es compleixen les condicions de comportament que, curiosament, no han transcendit. Aquests indults són parcials, condicionats i reversibles i, ull viu, el diari El Español, el dia 22-06-21 publica: «El Gobierno indulta a Junqueras por su “peso indiscutible en la relación entre España y Cataluña”». Sembla ben bé una rendició total: Oriol Junqueras aparca la via unilateral per no desitjable ni viable i, malgrat això, l’estat espanyol s’assegura que no pugui exercir cap càrrec públic durant molt de temps. Oriol Junqueras dirigeix ERC i mou els fils del mini president Aragonès que, per ara, té el govern de la Generalitat.
L’estat espanyol, com era d’esperar, mou tota la maquinària repressiva, sense límits, perquè sap molt bé que la pèrdua de Catalunya és la fi de l’estat com el conceben avui.
Un mínim de responsabilitat política i personal hauria de fer renunciar als sotmesos a aquesta mena de llibertat condicional a qualsevol influència política i presa de decisions dels partits, el govern o les institucions. Tots ells tenien, no només el dret, sinó l’obligació de sortir de la presó i, jo, que no voldria per res del món haver estat a la seva pell, els reconec el dret de fer el que sigui per aconseguir-ho. El preu que han pagat em mereix tot el respecte i admiració, i per molts errors que cometessin, tot el reconeixement i respecte públic i institucional, una paga vitalícia i veu per a explicar la seva experiència, però continuar mantenint càrrecs mínimament influents, els que ho fan, és una indecència que a la llarga invalidarà el seu sacrifici. No ens podem fer víctimes de la seva por.