Santa Llúcia, patrona dels cecs, diu NØØØØ!

[Un report de Gabriel Borràs.]

La Comunitat de Treball dels Pirineus (CTP) celebrà el 39è consell plenari el 13 de desembre de 2021, dia de Santa Llúcia, a Puigcerdà, la capital d’una comarca que és meitat de l’Espanya borbònica i meitat de la França republicana com a conseqüència de l’esquarterament de la Nació catalana. Per a estalviar-vos fer la cerca a internet, dir-vos que la Comunautat de Trabalh dels Pirinèus és un organisme públic i interregional de cooperació transfronterera integrat per Occitània, Nova Aquitània, el Principat d’Andorra, Catalunya, Aragó, Navarra i Euskadi. La missió de la CTP és contribuir al desenvolupament dels Pirineus, tenint en compte els reptes presents i futurs i les seves fortaleses. Fa més de tres dècades que la CTP busca afavorir els intercanvis entre els territoris i els actors del massís pirinenc, trobar solucions conjuntes als problemes comuns i posar en marxa accions transfrontereres. Una de les accions més visibles de la CTP a Catalunya ha estat la construcció de l’hospital “transfronterer” de la Cerdanya.

La presidència de la CTP és per a dos anys i l’exerceix successivament el president d’un dels set territoris que la constitueixen. Precisament, qui exercia la presidència en el plenari de Puigcerdà era el President de la Generalitat de Catalunya. Com és d’habitud en aquests plenaris, es publicà una declaració conjunta dels set presidents on, entre d’altres, es “congratulen” de l’aprovació de l’Estratègia Pirinenca del Canvi Climàtic (EPiCC), la primera estratègia d’aquest tipus amb una visió transfronterera en una zona de muntanya particularment fràgil al canvi climàtic –i, per extensió, al canvi global- com és el massís del Pirineu.

La revolta contra la candidatura als jocs olímpics d’hivern espanyols cada dia crex més. [Foto: StopJJOO.]

La redacció i aprovació d’aquest instrument estratègic en les polítiques climàtiques al Pirineu no hagués estat possible sense l’existència prèvia, des de l’any 2010, de l’Observatori Pirinenc del Canvi Climàtic (OPCC), que ha anat creant, acumulant i transferint coneixement sobre els impactes del canvi climàtic en els ecosistemes i els sectors socioeconòmics del massís i, alhora, ha fet propostes de mesures d’adaptació a aquests impactes. Així, l’EPiCC (Estratègia Pirinenca de Canvi Climàtic) aporta una visió compartida a 2050 i fixa les línies d’actuació a seguir amb un pla operatiu fins al 2030, amb el desenvolupament de mesures i accions de mitigació (reducció d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle) i d’adaptació al canvi climàtic (reducció de la vulnerabilitat als impactes observats i projectats com a conseqüència de l’escalfament global). Aquí teniu les bases de l’EPiCC:

Com encaixa, en aquest context, el pacte polític del Govern de la Generalitat amb el Comitè Olímpic Espanyol per la candidatura dels Jocs Olímpics d’Hivern del 2030? No valoraré quin sentit té pactar res amb algú que és el teu enemic i vol anihilar-te; el que tot seguit pretenc fer és una valoració de la idoneïtat (o no) de la candidatura des d’un punt de vista de coherència de les polítiques públiques de canvi climàtic.

El divendres, 1r d’abril, el Govern de la Generalitat i el Comitè Olímpic Espanyol (COE) van rubricar el pacte polític per a la candidatura dels Jocs d’Hivern de 2030, malgrat l’absència de l’executiu de l’Aragó. [Foto: COE.]

Aquesta valoració ha de prendre, necessàriament, l’Estratègia Pirinenca del Canvi Climàtic com a referència. És per això que, tot seguit, reprodueixo paràgrafs literals de l’EPiCC:

  • Al capítol de “Caracterització del territori pirinenc” i, en concret, al clima, destacar el següent:

Temperatura: «Entre 1949 i 2015, la temperatura mitjana als Pirineus ha augmentat clarament, amb un increment de 0,2 °C per dècada. Segons les projeccions fetes en el projecte CLIMPY, s’espera un augment significatiu de les temperatures màximes i mínimes diàries durant el segle XXI, en totes les estacions de l’any i a tota la zona pirinenca. D’aquí a 2030, la variació del valor mitjà de les temperatures màximes en relació amb el període de referència (1961-1990) es podria situar, de mitjana per a tota la zona pirinenca, entre 1 °C i 2,7 °C.» (…)

Precipitació: «Pel que fa a les precipitacions, s’ha confirmat una tendència a la baixa en els volums anuals, principalment a causa de la disminució de les precipitacions a l’hivern i a l’estiu. L’indicador climàtic de les precipitacions mostra una tendència a la baixa d’aquestes d’aproximadament un 2,5% per dècada en els darrers 60 anys (segons les dades observades durant el període 1949-2015).El valor d’aquesta tendència mostra una gran variabilitat d’un any a un altre: predominen els anys secs en les darreres dècades i alguns anys molt plujosos, amb precipitacions superiors a la mitjana del període.» (…)

Neu: “En particular, els resultats del projecte CLIMPY preveuen una disminució significativa del gruix mitjà de la neu als Pirineus, malgrat la forta variabilitat interanual. L’anàlisi de l’evolució del mantell de neu en el darrer mig segle és complexa, ja que no hi ha una sèrie temporal de dades històriques prou contínua i robusta. Això es deu al fet que la instal·lació i el manteniment de l’instrumental de mesurament es torna més complex a més altura. No obstant això, i basant-se en les sèries de dades de la xarxa de balises del costat sud, s’ha identificat un descens estadísticament significatiu de la cobertura de neu en aquesta zona des de 1950 fins a l’actualitat. Es preveu que aquesta tendència continuï als Pirineus centrals on, a una altitud de 1.800 m, la profunditat mitjana de la neu es podria reduir a la meitat el 2050 segons la referència actual, mentre que el període de permanència de la neu en el sòl es reduiria en més d’un mes.»

[Nota per al lector: l’objectiu bàsic del projecte CLIMPY és conèixer l’evolució i les tendències del clima als Pirineus en un context de canvi global mitjançant la unificació i l’homogeneïtzació de la informació existent, el desenvolupament d’indicadors climàtics i la realització de projeccions futures amb l’objectiu de reduir la vulnerabilitat dels impactes del canvi climàtic i adaptar-se als seus efectes mitjançant la transferència del coneixement. Impulsat per la CTP-OPCC en són socis la Universitat de Saragossa, AEMET, Méteo-France, el CSIC, el Centre d´Etudes Spatiales de la Biosphère (CESBIO), l’Institut dEstudis Andorrans (Centre d´Estudis de la Neu i de la Muntanya d´Andorra) i el Servei Meteorològic de Catalunya.]

  • Al capítol de “Caracterització del territori pirinenc” i, en concret, a recursos hídrics, destacar el següent:

«El canvi climàtic ha provocat canvis en el cabal mitjà anual de molts rius dels Pirineus en les darreres dècades. No obstant això, aquests canvis s’atribueixen tant a causes climàtiques com a l’evolució de la coberta vegetal i als canvis en els usos del sòl, i no sempre és fàcil quantificar la influència de cada factor per separat. A la conca de l’Ebre s’han detectat descensos significatius dels cabals mitjans anuals en més del 50% de les estacions d’aforament estudiades durant el període 1950-2010. La disminució de l’acumulació de neu a l’hivern a causa de l’augment de les temperatures i la disminució de les nevades està provocant, actualment, un augment dels cabals hivernals. L’augment de la freqüència i intensitat de les sequeres està provocant un descens del cabal dels rius a l’estiu i a la tardor. És d’esperar que aquests canvis afectin la recàrrega i descàrrega de les aigües subterrànies, tant superficials com someres, que són especialment sensibles als canvis en les condicions climàtiques. Els principals estudis indiquen que la recàrrega de les aigües subterrànies podria disminuir fins a un 20% en algunes zones del massís a mitjan segle. Això podria provocar una reducció del cabal de molts brolladors.»

  • Al capítol d’adaptació de l’Economia de Muntanya i, en concret, del turisme, l’EPiCC afirma:

«El sector turístic al massís pirinenc és un dels motors econòmics dels seus territoris. El turisme d’hivern, per exemple, és la principal font d’ingressos i el motor de desenvolupament local en diverses regions dels Pirineus, com a l’Aragó o Andorra, on representa el 7% i el 15% del PIB, respectivament. No obstant això, en els darrers anys, aquest sector de la indústria turística s’ha identificat com un sector altament vulnerable als efectes del canvi climàtic. Els efectes del canvi climàtic sobre la durada de la capa de neu podrien afectar els 2.163 km de pistes d’esquí dels Pirineus, la qual cosa provocaria una reducció de l’atractiu turístic hivernal d’algunes de les 38 estacions d’esquí alpí que hi ha actualment a la serralada. Ja s’han observat retards en l’obertura de les estacions d’esquí, que van de 5 a 55 dies per a les estacions d’altitud baixa i mitjana.»

  • Al capítol de reptes i línies d’actuació per al canvi climàtic als Pirineus i, en concret, el repte que l’EPiCC anomena «Mantenir l’atractiu turístic tenint en compte, entre d’altres, els canvis irreversibles en el paisatge», s’hi afirma categòricament el següent:

«L’augment de la variabilitat dels gruixos i la durada de la capa de neu ja està suposant un repte per algunes estacions d’esquí i podria suposar, en el futur, un repte per a d’altres, que s’hauran d’adaptar per garantir la sostenibilitat de la seva activitat (…). En aquestes condicions, per mantenir l’atractiu turístic de la serralada, sembla necessari desestacionalitzar l’oferta actual i readaptar els models de desenvolupament turístic cap a una reducció de les activitats relacionades amb la neu i el desenvolupament de les oportunitats emergents del turisme de natura i muntanya. També és important promoure una oferta turística sostenible que redueixi la pressió ambiental de les activitats turístiques, que tingui en compte l’exposició de les infraestructures turístiques als diferents fenòmens naturals i garanteixi la integritat de les persones davant els riscos que es podrien veure agreujats pel canvi climàtic (inundacions, onades de calor, deteriorament de la qualitat de l’aire i de l’aigua i degradació del permafrost).»

He destacat paràgrafs assenyalats en negreta per a facilitar una lectura més directa d’allò que és més essencial i, especialment, la frase destacada en vermell perquè és aquí on hi ha la mare dels ous: el diagnòstic del canvi climàtic al Pirineu, tant del que ha passat en els darrers decennis com del que pot passar en base a les projeccions climàtiques en les pròximes dècades, aboca a readaptar l’actual model de desenvolupament turístic, una readaptació que passa per una reducció de les activitats relacionades amb la neu. Més clar, l’aigua …

L’EPiCC, conscient de la importància del turisme de neu en l’actual model econòmic del Pirineu, contempla una acció en el seu Pla Operatiu de desplegament, la número 28 i anomenada “Acompanyament a les estacions d’esquí i a les comunitats locals que les hostatgen amb l’objectiu d’establir trajectòries individuals d’adaptació al canvi climàtic”, que aposta per la creació d’una taula sectorial sobre el canvi climàtic i les estacions d’esquí que inclogui tots els actors clau i, en particular, els propietaris i gestors de les estacions d’esquí per a debatre les alternatives de futur, les mesures d’adaptació i definir un full de ruta per a un canvi de model econòmic basat en les necessitats actuals i futures de la població pirinenca.

En base a tot l’exposat, la meva valoració sobre la idoneïtat de la candidatura des d’un punt de vista de canvi climàtic no pot ser una altra que un NO rotund com el de l’encapçalament d’aquest article, a no ser que el famós projecte de candidatura serveixi, precisament, per a un canvi de model econòmic. Digueu-me perspicaç, però diria que fer uns Jocs Olímpics d’Hivern el 2030 al Pirineu català va en la direcció radicalment contrària: perpetuar el turisme d’hivern com a pilar fonamental del model econòmic.

Rebel·lar-se és urgent

Després d’anys d’inacció, la comunitat científica arreu del món es rebel·la davant la passivitat dels estats i els poders fàctics enfront l’emergència climàtica. [Foto: MayDay 2025.]
[Un report de Maria Borràs.]

El passat dijous 7 d’abril la comunitat científica de la Universitat de Girona (UdG) vam deixar el nostre lloc de feina per sumar-nos a l’aturada pel clima, promoguda a nivell mundial per Scientist Rebellion (Rebel·lió Científica) i fer unes demandes concretes a la comunitat universitària i al rectorat de la UdG.

«Els científics tenen l’obligació moral d’advertir clarament a la humanitat de qualsevol amenaça catastròfica i de “dir-ho tal com és”. Sobre la base d’aquesta obligació i dels indicadors gràfics que es presenten a continuació, declarem, amb més d’11.000 científics signants d’arreu del món, de manera clara i inequívoca, que el planeta Terra s’enfronta a una emergència climàtica.»

Així començava l’article publicat al 2019 on es posaven de manifest les evidències científiques de l’amenaça per a la supervivència de la humanitat i un col·lapse global del sistema de la vida a la Terra. Onze mil persones de la comunitat científica van llançar una alerta pública d’emergència climàtica, dirigida a tots els governs del planeta.

Scientist Rebellion neix l’any següent, el 2020, fundat per dos estudiants de doctorat en física al St Andrews College d’Escòcia, inspirats en part en Extinction Rebellion (Rebel·lió o Extinció) de base més àmplia. Un dels punts claus d’Extinction Rebellion és la crida a l’acció a través de la desobediència civil no violenta, punt que s’abraça també des de la Rebel·lió Científica. La primera acció significativa del grup amb més de 100 científics, al març de 2021, es va dirigir a la British Royal Society i al gegant de les publicacions científiques Springer Nature.

Durant aquests dos anys, s’han fet accions arreu del món. La més visible, segurament, podríem dir que va ser la que es va dur a terme a la cimera climàtica de la COP26 de l’any passat a Glasgow, on una vintena de membres de la rebel·lió científica van ser detinguts. «Pel que sabem, aquesta ha estat la primera detenció massiva de científics a tot el món des que Carl Sagan va protestar contra les proves d’armes nuclears als anys vuitanta», va dir Charlie Gardner, científic conservacionista de la Universitat de Kent especialitzat en biodiversitat tropical.

Els reports científics assenyalen que estem en un moment d’inflexió. Ja hem causat danys irreversibles al sistema Terra i anem camí d’afrontar en les pròximes dècades els pitjors escenaris possibles, els quals suposen una amenaça existencial extremament greu, tant per a nosaltres com per a la major part de formes de vida que habiten la biosfera.

Cartell de les convocatòries universitàries a Girona. [Scientist Rebellion.]

La mida de les poblacions de mamífers, aus, peixos, amfibis i rèptils ha experimentat una baixada mitjana alarmant del 68% des de 1970, junta amb un aparent col·lapse de les poblacions de pol·linitzadors. A aquest ritme, els ecosistemes d’arreu del món col·lapsaran dins de la vida útil de les generacions actuals, amb conseqüències catastròfiques per a la humanitat.

Els feedbacks que es retroalimenten dins del sistema climàtic, en què els climes més càlids provoquen un escalfament addicional (per exemple, augment dels incendis forestals, descongelació del permafrost, fusió del gel) amenacen de conduir la Terra de manera irreversible a un estat calent i inhabitable. Aquests efectes s’han observat dècades abans del previst, en línia amb els pitjors escenaris pensats.

Les onades de calor, les sequeres i els desastres naturals cada vegada són més greus any rere any, mentre que el nivell del mar pot augmentar uns quants metres aquest segle, tot desplaçant centenars de milions de persones que viuen a les zones costaneres. Hi ha una por creixent entre els científics que els esdeveniments meteorològics extrems simultanis a les principals zones agrícoles puguin causar escassetat mundials d’aliments i provocar així el col·lapse de la societat. Per exemple, la sequera a Síria (2011-2015) va destruir bona part de l’agricultura i la ramaderia del país va menar milions de persones a les ciutats i va provocar una guerra civil de la qual el món encara en nota les conseqüències. Ens enfrontem a una crisi possiblement centenars de vegades més greu. Estar informat és alarmar-se.

Tot i ser perfectament conscients de la situació, els responsables polítics dels nostres països mostren una absoluta negligència i incapacitat per abordar aquesta situació i no hi ha senyals que ho facin, tret que tinguin una forta pressió des de la societat civil. El rotund fracàs de la COP26, amb titulars als mitjans com ara «el fracàs de la solidaritat global», on no es va arribar a cap acord i fins i tot es van fer passes enrere, marca una fita històrica en el fet de considerar l’absolut desastre de les vies oficials per les quals s’està abordant aquesta crisi, malgrat les greus advertències de la comunitat científica.

Els objectius actuals de creixement defensats pels poders econòmics entren en contradicció directa amb la reducció dels impactes ambientals per sota dels llindars dels límits planetaris. D’aquesta manera, es paralitza el canvi radical de model productiu que és imprescindible emprendre sense demora i així poder limitar l’augment de temperatura entre 1,5°C i 2°C.

El sisè informe de l’IPCC és d’una claredat meridiana: els canvis de consum individual no basten i fa falta una transformació profunda i ràpida del conjunt del sistema productiu, així com una transició justa per als col·lectius més vulnerables.

Les ciències socials són clares sobre com fer pressió a les elits polítiques perquè prenguin mesures valentes i a l’altura de la situació. La desobediència civil massiva de caràcter no-violent és la via més ràpida i eficaç d’aconseguir canvis socials. La desobediència, en aquest cas en forma de vaga i desobediència educativa, no només està plenament justificada, sinó que esdevé una condició necessària per al canvi. De fet, el mateix IPCC ha reconegut que els moviments socials tenen un paper clau com a catalitzadors del canvi.

A banda de l’aturada a la UdG, en la qual vaig participar llegint el manifest fet per a l’ocasió, també van haver-hi altres accions a la península. La més destacada, segurament, la que van fer les companyes de Madrid a les escales del Congrés dels Diputats.

Des de la meva mirada de científica activista em costa molt entendre com pot ser que des dels anys vuitanta, es a dir fa quasi quaranta anys, la comunitat científica no s’hagi organitzat de nou per a exigir a les elits del poder polític, però, sobretot. al poder de les corporacions, propostes valentes de decreixement per aturar la sisena extinció massiva d’espècies —l’última extinció massiva, la cinquena, va ser la dels dinosaures, perquè us en feu una idea de la magnitud de la tragèdia.

Tot i la meva perplexitat penso que aquest és un bon moment perquè, com a persones vinculades a la creació de coneixement científic, posem a disposició el nostre temps per a fer accions valentes que es transformin en passos cap a una societat que entengui que la Terra té uns límits físics, que el reconeixement i cura de la interdependència amb altres cossos i éssers vius és primordial i que la finitud de recursos dels què disposem no és un nombre o una fórmula, sinó que son tan reals com vosaltres i com jo.

Aquí sota trobareu un àlbum de fotos de l’aturada als diferents espais de la UdG. També, us podeu descarregar el Manifest de l’aturada climàtica. que vam llegir amb les demandes concretes que vam fer al rectorat de la UdG.

[Si també us voleu organitzar, poseu-vos en contacte amb mi a: maria.borras@udg.edu.]

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Reflexions d’un gandul fracassat. Saber de lletra

«Sap de lletra qui sap llegir i escriure.» [Foto: Xavier Borràs.]
[Un report d’Eduard Garrell.]

La lectura fa a l’home complet, la conversa àgil, l’escriptura precís. Francis Bacon

Quan escric aquest report ja podem tornar a les llibreries, Sant Jordi ha passat i els més venuts ja s’han venut per sempre més, a la majoria ja no els tornarem a veure. Els llibreters ja han tingut temps de fer desaparèixer de les seves taules la misèria intel·lectual finançada pels mitjans i que els distribuïdors els endossen cada any, tant  si vols com si no vols.

Així doncs, us faré una pinzellada de tres llibres que són dels que s’haurien de quedar molt de temps als prestatges de les llibreries.

Una les meves freqüents caminades literàries, que repeteixo quatre o cinc cops l’any, són els camins dels voltants de Port de la Selva, Sant Pere de Roda i el cap de Creus. Allí hi evoco poetes estimats i m’acompanya sovint algun dels seus llibres al llarg del recorregut.

Qui també m’acompanya per aquesta geografia literària és en Narcís Garolera (Vic, 1949), d’una banda perquè ell me’ls ha descobert, o els ha prologat, o els ha estudiat i comentat, i, de l’altra, per la seva abrandada i ben argumentada defensa del nom originari del monestir de Sant Pere, bressol del romànic.

Tossudament, cada cartell me’l recorda i el sento en la petita distància que ens separa de Roses, que gairebé albiro, i on l’imagino furgant pels entrellats de llurs obres.

Al peu de la lletra és un assaig publicat a les darreries de l’any passat, que ens descobreix aspectes desconeguts de grans noms de la literatura catalana: Verdaguer, Carner, Sagarra, Rodoreda, Víctor Català, Fages, Ferrater; cartes i poemes inèdits, articles, anècdotes…

És un llibre singular, que va més enllà d’un assaig. És el llibre d’un home que «sap de lletra«, ho dic en el sentit més genuí de l’expressió: sap de lletra qui sap llegir i escriure. Avui hi ha una enorme quantitat de gent que escriu, que publica, o es fa publicar, que va a escoles d’escriptura prestigioses que ensenyen els secrets de l’escriptura i hi ha un munt de novel·les, de poemaris, d’autors que han après a escriure sense gairebé haver llegit, que escriuen per a gent que no sap llegir i que ni se n’adona de l’ensulsiada.  No conec, ara per ara, cap escola de lectura.

Al peu de la lletra només el pot escriure qui ha llegit, qui ha posat la importància i el rigor i l’exigència de la lectura al mateix nivell que el de l’escriptura. De fet l’erudició, e-rudire, la virtut de deixar de ser rude, s’adquireix a través de la lectura, la comprensió, la deducció i l’amplitud dels horitzons intel·lectuals.

Al peu de la lletra és un viatge pel món personal dels nostres poetes, que trasbalsa perquè  ens en descobreix aspectes desconeguts i insospitats.

Van ser moltes les hores que vaig passar al llarg de dos anys a la classe de tipografia del senyor Bachs, classes particulars, atès que era el seu únic alumne. Als anys setanta la tipografia ja era residual, reservada per a les obres artístiques o especials, la impremta s’havia mecanitzat ràpidament i el llibre s’havia abaratit i popularitzat en detriment de la qualitat. Deu ser un vici molt català invertir tant de temps en causes perdudes, però jo componia com s’havia fet durant més de cinc cents anys.

Només n’he tret emocionar-me fins gairebé plorar quan em cau a les mans un llibre compost a mà, imprès amb la pisada justa sobre un bon paper. Hi ha coses que, per entendre-les, cal haver-les fet. Però l’atractiu de la tipografia no era només l’ofici, sinó qui l’oficiava. Aquells anys, com que també treballava en una editorial en vaig conèixer moltes d’impremtes, tipografies, linotípies, i els homes que hi treballaven. Aquells obrers eren diferents, eren treballadors que sabien de lletra, alguns més que els propis autors dels llibres que componien. Jo havia llegit en algun lloc que a les impremtes del segle XIX s’hi havien cuinat moviments revolucionaris, liderats per aquells obrers il·lustrats i ben informats, però no ha estat fins a la publicació del l’assaig d’en Manuel Vicente Izquierdo, Àcrates. Els tipògrafs  de La Academia. Forjadors de l’acratisme societari del segle XIX. Precursors de l’Anarcosindicalisme del segle XX, que ho he pogut constatar: el títol és prou explícit.

Manuel Vicente fa un recorregut exhaustiu, des de la fundació per Manuel Ullastres de la impremta tipogràfica La Academia, una biografia dels homes que hi treballaren, el seu món, les societats d‘obrers tipogràfics a Barcelona, llur presència pública i aportacions teòriques a l’acràcia, a la maçoneria, al lliure pensament i la seva decisiva influència a l’anarcosindicalisme del segle XX. Un llibre imprescindible per saber qui som i d’on venim, que omple un dels molts forats, sembla que expressament buidats, de la nostra història més recent.

Convidem Joaquim Sala-Sanahuja a la nostra «Tertúlia de Poesia» de Vic per a conduir la que tenim programada sobre Gérard de Nerval i els seus poemes. Sota el braç, el convidat porta el llibre que Joana Masó a escrit sobre un psiquiatre: Tosquelles, curar les institucions.  Em senyala dos capítols: “La vivència de la fi del món. El testimoni de Gerard de Nerva» i «La bogeria és una creació, no una passivitat».  Tosquelles psicoanalitza l’obra de Nerval a través dels seus textos: Aurelia ou Le réve el la vie, Le vécu de la fin du monde dans la folie. Le témoignage de Gérard de Nerval.

També ho fa amb Gabriel Ferrater i la guerra civil (In Memòriam), amb la guàrdia civil,  amb l’església, amb les publicacions del POUM, amb l’escola…

A François (Francesc) Tosquelles el coneixen millor a França que a casa nostra. Tosquelles és fill de Reus, com Ferrater, i se’l  coneix com a psiquiatre francès, inventor de la psicoteràpia institucional.

Psiquiatre al  front, improvisa un hospital en una casa de pagès a Penén-Paraled, a l’Aragó. Al 1939 Tosquelles es refugia a França. Al camp de concentració de Sètfonts s’encarrega  d’organitzar l’hospital psiquiàtric. El metge Pau Balvet el rescata per a l’hospital

Psiquiàtric de Saint Alban. Tosquelles revoluciona la psiquiatria: «curar primer l’hospital per poder, després, curar els pacients» el guariment i el tracte social i cultural dels pacients psiquiàtrics.

Tosquelles és un revolucionari: Saint Alban fou també refugi d’activistes i perseguits per la Gestapo.

Un català intel·ligent i murri, en el sentit de sagaç, astut i hàbil per aconseguir allò que persegueix. Oblidat com tants altres genis de collita pròpia, mereix ser conegut i reconegut.

No cal que us interessi la psiquiatria, ni que hi entengueu, la proposta és conèixer un home extraordinari, que utilitza la llengua, la lectura i la literatura com a eina fonamental del seu arsenal terapèutic.

No siguem víctimes de la impostura i llegim llibres d’escriptors que saben de lletra.

[Com a complement a aquest article podeu veure aquest documentari sobre Francesc Tosquelles.]

 

Reflexions d’un gandul fracassat. Desemparats

Unes nenes nenes fan puntes de coixí amb la mestra Rosa Sensat, al costat de l’escultura de Josep Llimona a l’escola del Bosc de Montjuic. [AMCB. Fons Ajuntament de Barcelona. Antonietti & Cuadrenys, fotògraf.]
[Un report d’Eduard Garrell.]

«És clar, sempre hi ha diversos pares. Qualsevol tio que passa per allà i parla a la mare, és pare, encara que sigui una dona. Dic això perquè hi ha ties que són més pare que el pare…»

Tosquelles. Curar les institucions, de Joanna Masó [Arcàdia, 2021].

 Hi ha qui, afortunat,  pot comptar els seus mestres amb els dits d’una mà, per molt que hagi estudiat.

Ser mestre és l’ofici més important del món. Són (haurien de ser) agents de cultura i d’humanisme i referents de vida per als seu alumnes, són el present i el futur.

No obstant això, és una professió socialment menyspreada que ha de lluitar contra la manca de recursos, la deficient formació rebuda, el desprestigi, els sistemes pedagògics obsolets, les ràtios excessives, la manca d’interès i de respecte dels alumnes, el sentit de la seva professió. S’entén, que amb aquesta situació no podem exigir gaires excel·lències als nostres mestres. Tot i això, sembla que n’hi ha que són capaços de superar tots aquests desastres, que frueixen de la seva professió i que immerescudament es veuen immersos en el desprestigi general. ¿És una qüestió d’esforç personal, de vocació, de preparació autodidacta? Si més no, sembla un miracle.

Amb el temps, un cop hem deixat l’escola enrere, i la universitat, ens n’han quedat ben pocs per a  recordar, la seva influència sol ser més important que la dels nostres pares, que sovint ens donen grans feinades per a no haver de repetir els model heretats.

Actualment, sembla que els alumnes passin uns quants anys per una mena de ludoteca que els aboca a la secundària i a la universitat sense saber expressar-se correctament, escriure correctament…, una colla d’analfabets titulats.

Tots els decrets d’Educació (em sembla que anem a un cada 4 anys) no fan més que maquillar el fracàs escolar. Baixen el nivell, baixen l’exigència. No resolen la formació dels docents, a cap nivell. Mal formats que mal formen. Com un peix que es mossega la cua.

Què passa, doncs, a les escoles de Catalunya?

Per a entendre la situació,  a mi em cal prendre perspectiva i el punt de partida el poso, el més a prop, quan la República va situar Catalunya a l’avantguarda pedagògica d’Europa.

La reforma pedagògica del 1931. La reforma democràtica dels estudis de magisteri (estudis de 4 anys), pràctiques i examen final, era l’etapa dolça dels estudis, ja que l’accés al magisteri era el tràmit més dur de superar i sovint no ho aconseguia ni el 50% dels aspirants, amb l’única oposició de la dreta i de l’església que sempre ens prefereix ben burros.

La sacsejada de la guerra i la postguerra van ser brutals i van posar fi immediatament a tot el que s’havia aconseguit.

Immediatament, el 1940 s’anul·la el Decret de 1931 i s’atorga el títol de mestre a qui tingui el batxillerat i faci un curset d’uns pocs mesos. S’hi incorporen els «Oficiales del Ejército Bachilleres».

Amb la depuració prèvia de professors i alumnes, els acceptats ho eren sine qua non si presentaven avals de persones de «reconocida solvéncia ideológica».

Aquells fills i filles d’una menestralia que sabia que per ascendir socialment ho havien de fer a través dels estudis i la cultura, van desaparèixer. Fins el 1971, després de 31 anys de deformar mestres i professors de la Normal amb ignorants i feixistes de reconeguda solvència, es van canviar els plans d’estudi. El canvi va consistir en exigir el PREU per a ingressar a l’Escola Normal. Tres anyets i a ensenyar. Vigilats de prop per una Inspección inquisitorial.

Venim d’aquí.

Així doncs, La Escuela Normal de Magisterio de Barcelona va seguir els passos d’altres estructures d’estat conquerides, com la RENFE, Telefònica, les companyies elèctriques, el Metro de Barcelona, la Pegaso, els taxistes…, controlades pels franquistes i els seus llepaculs, endemismes que encara cuegen.

Arribada la dècada dels setanta, el baby boom dels fills de la postguerra va necessitar de cop una enorme quantitat de mestres i a l’escola Normal hi van accedir uns altres candidats, provinents ja  de les classes «mal educades» per l’escola franquista, castellanoparlants, de famílies avesades a la lluita social i reivindicatives, que veien en el magisteri una carrera fàcilment accessible, unes llargues vacances, una vocació maternal i un ascensor social impensable amb altres estudis més exigents. Unes generacions de «nou cultes» que ensenyaven la poteta, tant o més, que els «nou rics» de l’era del 600.

El xoc entre aquella joventut esquerrano-socio-comunista  i la «carcúndia» feixista que dirigia i poblava l’escola va ser titànic i el resultat foren vagues interminables i consecutives i aprovats polítics. Calia omplir les escoles de mestres com fos. Em sap greu dir-ho, però massa d’aquelles noies i nois, a més de no tenir cultura, no tenien cap interès per adquirir-ne, ni per la llengua, ni la literatura, ni la música, ni la història, per res. El títol i prou. Malgrat tot això, conec i honoro mestres que, a contra corrent i amb grans esforços personals, se’n van sortir força bé. D’altres, com passa en les carreres fallides, la sortida laboral la van trobar en  la gestió i el sindicat.

Quan Ernest Maragall i el seu amic Xavier Kirchner van irrompre a Educació per trinxar el sector editor i llibreter —com dos elefants amb el ulls embenats—, per imposar el seu invent Edu.cat, que va costar més milions a l’erari públic que complir la promesa electoral de fer el llibre de text gratuït, sense cap protesta de cap sindicat, en una de les «discussions» que editors i llibreters vam tenir, em va manifestar sense complexos a la Conselleria: «Garrell, manen els sindicats». D’això fa deu anys i hi ha  testimonis.

Així doncs, qui mana a la conselleria són les fornades de mestres a cavall dels setanta/vuitanta i els seus hereus. Tenen per religió la Burocràcia i per credo el Conveni.

Una Conselleria en eterna deriva erràtica, des de 1931, entre el concepte d’Instrucció Pública de l’època de Ventura Gassol, d’Ensenyament i Cultura, quan n’era conseller en Pere Pi i Sunyer, per anar canviant periòdicament entre Ensenyament i Educació, el mateix objectiu per camins ben diferents. Ara, és el Departament d’Educació, tot i que no ho sembli, perquè el greu problema del departament, o conselleria, segons el meu punt de vista, no és el camí, sinó l’objectiu. No n’hi ha.

L’objectiu del sindicat és vetllar per les millors condicions laborals dels seus afiliats. El del Departament, braç executor del govern, a més de negociar les condicions amb els sindicats dels seus treballadors, fora vetllar per a fer complir els objectius pedagògics, mantenir els nivells d’exigència, tant en els resultats curriculars dels estudiants com en la preparació professional dels mestres i professors, vetllar per la llengua (la nostra), per la immersió al llarg de tots els cicles i per les competències en totes les matèries.

Cap govern, i en conseqüència cap Departament, no han fet bé ni una cosa ni l’altra. L’escudella de Sindicat/Departament/Govern es converteix constantment en enfrontaments polítics, com el que ara protagonitza aquest prepotent i fatxenda saltataulells d’ERC, i converteix els objectius pedagògics en instruments de partit, tot deixant els alumnes, els mestres i els pares sota els peus dels cavalls.

Mentrestant, mestres més ben formats, contractats per escoles privades que amb els diners de pares amb més poder econòmic, o més conscients de les prioritats, poden reduir ràtios, tenir millors instal·lacions i serveis, estan creant una escletxa social molt difícil de pair. Però, també, hi ha enormes diferències entre escoles públiques de barris i de comarques.

No és que els fills dels rics estiguin més ben educats, també ho estan els que tenen la sort d’ensopegar una escola amb uns objectius clars, amb un equip de mestres cohesionat i unit, ben format, ni que sigui autodidàcticament, i això, si es vol,  també es pot fer amb el pressupost d’una escola pública.

Potser en aquestes escoles els nois i noies hi podran trobar un mestre, o dos , que els salvi dels seus pares i els llanci al món amb un bagatge crític i humanista.

Mentre no fem bugada, a fons i de cap a peus, del nostre sistema educatiu i d’una bona colla d’indocents, el país estarà desemparat.

El nou report sobre el canvi climàtic i els Jocs Olímpics d’Hivern Barcelona-Pirineus

 

La donzella de la bistorta (Boloria eunomia) es troba amenaçada al Pirineu català perquè la majoria de molleres desapareixen pels impactes del canvi climàtic i la regulació de cabals hídrics. [Font: manifestjocshivern.cat.]
[Un report de Xavier Borràs.]

Fa ben pocs dies —de fet, aquest 28 de febrer— ha transcendit públicament el darrer report del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC). El canvi climàtic, induït per l’ésser humà, està causant una pertorbació perillosa i generalitzada a la natura i afecta la vida de milers de milions de persones arreu del món. Les persones i els ecosistemes amb menys capacitat per fer front a la situació ja són els més afectats, segons afirma la comunitat científica en aquest report. I, en aquest context, al Govern regional de Catalunya no se li acut cap altra cosa que promoure al Pirineu uns Jocs Olímpics d’Hivern per a l’any 2030, per a major glòria d’Espanya, dels amants del ciment i dels cretins integrals que hi veuen la solució a tots els nostres problemes.

El professor Jofre Carnicer (vegeu-lo al vídeo), de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona, i el CREAF, és membre del Grup de Treball II del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic de les Nacions Unides (IPCC) i un dels coautors del nou report.

Segons les conclusions, la regió més amenaçada de tot Europa pels efectes del canvi climàtic és l’àrea de la Mediterrània, que patirà els efectes de les sequeres i una pujada del nivell del mar. A la riba sud, on conflueixen el canvi climàtic i altres riscos socials i econòmics, els impactes seran més severs.

El 50 % de les espècies d’animals i plantes ja s’han desplaçat fugint del canvi climàtic a altituds més altes. De fet, ja s’ha documentat la primera extinció d’un mamífer a causa del canvi climàtic

La sobirania alimentària està en perill per la sequera, la calor i les condicions de treball de les persones del camp. S’espera una caiguda en la producció d’un 17 % a la conca del Mediterrani

Les polítiques de reducció d’emissions de diòxid de carboni són la principal solució, però cal avançar també en models de desenvolupament resilient al clima que promoguin accions d’adaptació eficaces a llarg termini, justes i equitatives

Els Jocs Olimpics d’Hivern: l’última atzagaiada

En aquest context d’emergència climàtica extremament greu, al Govern català, amb el beneplàcit d’ERC i Junts —els independentistes, els recordeu?—, pactant d’esquenes del Parlament de Catalunya, té coll avall que cal celebrar els anomenats Jocs Olimpics d’Hivern Barcelona-Pirineus el 2030, una altra operació d’espanyolisme tronat que atempta contra el sentit comú, que no és ben bé el seny, sinó el sentit dels comuns.

Enguany, com passa cada vegada més sovint, la neu és quasi inexistent al Pirineu. [Foto: CCMA.]
Aquest Govern és el mateix que durant més de 40 anys no ha mogut ni un sol dit per a la independència energètica de Catalunya, ans al contrari: ha fet mans i mànigues per a impedir projectes populars i cooperatius per a estendre les energies netes al territori i, és clar, ara ploren (o mamen) perquè aquestes energies vindran de l’Aragó, amb les consegüents torres d’alta tensió que trinxaran mig país No vols caldo, doncs, dues tasses!

Encara més: aquest Govern (del millors, deien; però, devia ser dels milions per causa d’uns errors ortogràfics), s’omple la boca i desprèn cabassades d’euros en publicitat sobre la sostenibilitat i el medi (ambient), mentre promou projectes absurds, com el que pretén destrossar la Vall d’en Bas, a la Garrotxa, amb les variants d’Olot i les Preses o l’ampliació de l’aeroport del Prat, que també destrossaria les poques terres encara productives del Baix Llobregat. Promouen accions del segle XX en un altre segle, el XXI, els canvis de vertigen del qual no en sabem de la missa ni la meitat i no serem a temps de digerir —que, segurament, d’això es tracta.

Segons el report de l’IPCC, la sequera i la pujada del nivell del mar són els impactes del canvi climàtic que més afectaran la conca mediterrània, inclòs el Pirineu olímpic, és clar. La humanitat avança a passes gegantines cap a la pròpia extinció i no es veuen senyals que això ho pugui aturar ningú, amb Estat o sense. [Vegeu, en aquests sentit, les amenaces al país que ens adverteixen els amics de SOS Pirineus.]o el manifest científic independent de rebuig a la candidatura olímpica que s’ha fet conèixer recentment.]

Mentrestant, viviu a muntanya, que la desfeta sempre hi arribarà més tard que d’hora.

 

Reflexions d’un gandul fracassat. El clau per la cabota

Potser els mil·lenistes haurien «d’anar als casals dels vells per aprendre a agafar un martell pel mànec i no clavar els claus per la cabota.»

[Report i fotografia d’Eduard Garrell.]

«…ser vell és una mena de postguerra…»
Joan Margarit

Al peu del santuari de Cabrera hi trobo un dels vells que voluntàriament tenen cura del manteniment i conservació dels entorns del lloc. L’home, que no vol que desvetlli el seu nom té 80 anys, no porta mòbil però va equipat amb una bossa on hi du les quatre eines que ha de menester per arreglar un banc malmès per alguna bretolada. Pugem plegats per fer-li companyia, perquè d’ajut no no li’n cal. En un tres i no res improvisa unes grapes amb una boci de vareta, una falca i un parrell de puntes i el banc queda llest per aguantar 20 anys més. Amb això van passant joves, i no tant, esperitats i disposats a fer-se una cardiomegàlia i una artrosi mentre es controlen les constants amb l’UVI de polsera i segueixen fidelment el track del wikilok. Així no cal ni mirar el paisatge. Ni dir bon dia… En acabar penjaran la gesta a les xarxes socials perquè amics que no han vist mai de la vida els admirin.

L’home sense nom, satisfet, m’ensenya en exclusiva totes les reparacions, improvisacions i invents que ha anat fent al llarg del temps, amb les seves mans, i a mi em ve a la memòria una notícia de fa pocs dies on es deia que la Xarxa de Casals de la Gent Gran de Barcelona lluita (ara de fer qualsevol cosa se’n diu lluitar) contra la fractura digital amb tallers d’alfabetització digital. Es veu que a la gran ciutat hi ha una fada que vetlla pel benestar social.

La reflexió em porta a l’any 2005, que no eren pas les albades de les TIC, quan em vaig fer càrrec del Gremi de Llibreters: al despatx hi vaig trobar uns ordinadors obsolets i un mòdem de 36 Kb que no permetia telefonar si estaves connectat, paradigma de la situació del 80% del sector. La majoria de gremis d’aquest país han estat —si no ho estan encara—, controlats pels més poderosos del sector, que els paralitzen de manera que els més petits no puguin aixecar el cap. A l’hora de l’esforç ingent d’actualitzar les eines i canviar les mentalitats no era possible trobar cap complicitat per part de l’administració o, més ben dit. l’administració era còmplice de la situació

La fractura digital és una clivella que comença a l’escola i s’estén entre les micro i les pimes, que representen el 60% del teixit empresarial de casa nostra i, en conseqüència, per tota la societat. Malgrat que la pandèmia ha forçat aquests sectors a digitalitzar-se precipitadament, els anys vinents continuaran arribant treballadors dels sectors agrícola, ramader, de la construcció i de serveis i de les classes endèmicament marginades a la fractura digital imposada per la jubilació i l’edat, un món hostil on a tanta gent que ha estat útil i necessària li faran sentir la nosa i el rebuig. Exclosos i culpables.

La fractura digital és una desigualtat preexistent i sostinguda en el temps, coneguda i sense cap pal·liatiu.

El meu vell amic sense nom, que fins ara anava al banc a cobrar la pensió, a l’ajuntament el rebia algú conegut, el metge el visitava, anava personalment a pagar els seus impostos…, ara s’ha quedat sense oficina bancaria, ha de demanar cites prèvies arreu, ha de gestionar els seus comptes telemàticament, fer consultes mèdiques a través de «La meva salut»… Una persona perfectament integrada al seu entorn es trobarà de cop i volta en situació de desintegració social perquè les TIC van molt més de pressa en alguns sectors que la seva capacitat d’integrar-les. L’ajuntament o el casal d’avis li oferirà un curs d’alfabetització digital amb la finalitat que no molesti a un sistema bancari i uns serveis que només persegueixen el lucre o que són víctimes de l’infrafinançament de l’ocupant.

Caldria considerar que aquesta fractura digital per part dels vells que no han tingut l’oportunitat ni les possibilitats d’apropar-se a les TIC té dues direccions: la contraposada és la fractura humana que s’està generant, especialment entre els mil·lenistes que comencen a ocupar llocs de responsabilitat i en els seus progressos laborals menystenen i maltracten als vells, en un acte d’estúpida supèrbia, atès que la majoria no sobreviurien dotze hores sense mòbil, o sense electricitat —o sense la mama.

Potser és aquesta la generació que hauria d’anar als casals dels vells per aprendre a agafar un martell pel mànec i no clavar els claus per la cabota.