Els ardèids o ardeids són una família d’ocells majoritàriament de mida grossa, coneguts genèricament amb el nom de bernats, martinets o agrons. També se’l coneix amb el nom d’agró de fel ja que és és un ocell la carn del qual és impossible de menjar-la de tan amarga com és. Aquí els podeu veure a prop de les Masies de Voltregà (Osona).
Reflexions d’un gandul fracassat. «Nihil novum sub sole»
[Un report d’Eduard Garrell.]
Un Real Decreto de 6 de novembre del 1878 concedia als porters de les finques de Barcelona i de Madrid «caràcter de auxiliar de la policia». Un altre R. D. del 1908 requeria l’aprovació del càrrec pel governador civil o pel batlle.
Quan va acabar la guerra, un eixam de porteres i porters van ocupar els baixos de les finques a dreta i esquerra de l’eixample, sovint emigrants que en funció de la seva afecció al «règim» obtenien habitatge gratuït, alguns ingressos pels serveis que pactaven amb la comunitat i les obligacions tàcites abans descrites, amb la complicitat policial i la delació dels veïns, si els era requerida. Imagineu-vos algú que us controla els moviments, els horaris, les visites, la correspondència, el que mengeu, el que parleu.
Com qualsevol altre català vaig néixer en un ambient de clandestinitat, de prudència i de por que se’m va fer natural.
Quan la portera acabava el jornal i se n’anava o dormir entrava en funcions el sereno, que al principi anava acompanyat d’un guàrdia. El sereno, a Barcelona, no cantava les hores ni despertava els pagesos o els pescadors, portava les claus de cada portal i et podia preguntar «usted de dónde viene i usted a dónde va». Per qualsevol sospita el guàrdia entrava en funcions. Més tard, quan el guàrdia el va deixar d’acompanyar, quan tenia alguna sospita, «tocava el pito» per alertar la policia. N’hi havia algun que el tocava tan sovint que la policia ni li feia cas. D’aquí ve la dita: t’han pres pel pito del sereno.
Evocant aquells anys, d’espies en teníem arreu. Evocant la meva escola, el Liceu Francès, on em van dur per a eludir l’escola franquista o religiosa, l’estat hi va encaixar l’egòlatra Pere Ribera, una mena d’inspector permanent que amb zel estakhanovista va anar traient de les aules, amb falses excuses pedagògiques, els fills dels «rojos» dels qui devia tenir informació (el Liceu n’era ple) fins que un cop depurat els va robar la clientela més benestant per a fundar l’escola Aula, que va dirigir amb mè de ferro. Això si, monsieur Rivière té la Creu de Sant Jordi. En el meu cas, als 11 anys, després de tres intents, no vaig passar l’examen obligatori d’ingrés al batxillerat espanyol. A les Escoles Franceses, on vaig continuar, em van convalidar fins a tercer de batxillerat només d’arribar-hi.
Una altre exemple del control que s’exercia sobre la població el vaig tastar a les conferències clandestines que a la segona meitat dels seixanta organitzava en Joan Triadú al CICF sota el paraigües de reunions de pares d’alumnes. Allí hi vaig conèixer escriptors, poetes i intel·lectuals que cometien el delicte de ser catalanistes. La consigna abastament repetida era que, en acabar la trobada, no sortíssim mai plegats, que no ens ajuntéssim a les parades de l’autobús i que no agaféssim mai cap taxi. Molts taxistes eren confidents de la policia i més d’un havia acabat el trajecte a la comissaria pel sol fet d’haver parlat en català o fer un comentari a desgrat de conductor. Com que una bona colla tenia el proxenetisme com a feina complementaria, gràcies a aquesta complicitat la policia mirava cap a una altra banda, a més de tenir ulls en els prostíbuls. El meu pare (i jo agafat de la seva mà) hi vam anar a parar (a la comissaria) denunciats per un cobrador de tramvia que no va tolerar que se li adrecés en català. Molta gent, com el meu pare, vivien com a refugiats clandestins en el seu propi país, patint per no haver de contestar a la pregunta d’ofici «usted qué hizo durante la guerra». No calia cap delicte de sang per acabar afusellat al Camp de la Bota.
A l’editorial on vaig començar a treballar l’any 1966, un dels autors, J. R. A., es va auto proclamar membre del consell d’administració i ficava els nassos des dels continguts dels llibres fins a la vida privada dels treballadors i accionistes, la majoria dels quals eren mestres republicans depurats. Anys més tard em vaig assabentar de les seves relacions amb la policia nacional.
La migrada possibilitat de llegir també estava controlada i espiada. Els llibres prohibits i compromesos que arribaven a casa ho feien a través de l’Alexandre Blasi, que tenia contactes amb Mèxic. Aquests llibres passaven de mà en mà a través dels armaris dels vestidors del Club Natació Barcelona, amb la complicitat d’un treballador que els camuflava amb la roba que sortia dels assecadors.
Als voltants dels noranta, militant a ERC i havent estat escollit conseller nacional, tinc la certesa d’haver tingut el telèfon punxat. El que no puc afirmar és si per la policia o pel propi partit, ateses les connivències, que més endavant se’m van fer evidents, d’alguns membres destacats del partit amb la Guàrdia Civil.
Així doncs, no puc evitar la perplexitat quan veig el nostre governador i la seva cort, indignats, batent els braços com borinots, perquè els han espiat en un país on s’espia per decret llei. A la seva ineptitud per governar, per ni tan sols blindar la llengua, s’hi suma l’estupidesa de creure que l’estat espanyol respectarà la seva intimitat. Ara em queda el dubte de si les seves claudicacions són degudes a la «desescalada» o que l’espionatge de l’Estat a qui serveixen els té agafats per les gònades amb afers inconfessables que posen en perill el futur del meu país.
Res de nou sota el sol.
Justícia climà… què?
[Un report de Marià Borràs.]
Els passats 17, 18 i 19 de maig vam celebrar les jornades de justícia climàtica a la Universitat de Girona, organitzades per la Càtedra Internacional UNESCO de Desenvolupament Humà Sostenible (CIUDHS), el Departament de Geografia, en col·laboració amb Crida pel Clima-UdG i el col·lectiu Fractal i amb el suport de l’Institut de Drets Humans de Catalunya, dins del marc del 40è curs de drets humans, enguany titulat Justícia climàtica: propostes des de i per als drets humans, que va tenir lloc del 25 d’abril al 12 de maig presencialment a Barcelona i amb opció, també, de fer-ho virtual (aquelles coses que ens ha deixat la pandèmia i que no acabo de saber valorar si es positiu o negatiu, potser ni una ni l’altra sinó una mica de cada, oi?)
La Càtedra UNESCO té l’objectiu d’impulsar perspectives acadèmiques transdisciplinàries sobre el desenvolupament humà sostenible i enfortir els vincles entre docència, investigació, extensió i cooperació, tot participant de forma activa i compromesa en la promoció de l’enfocament transversal de l’educació per al desenvolupament (EdP); i, l’Institut de Drets Humans de Catalunya (IDHC) és una entitat no governamental i sense ànim de lucre que té com un dels seus principals eixos d’actuació la formació en drets humans. L’IDHC va néixer l’any 1983 a Barcelona amb l’objectiu d’estudiar, investigar, divulgar, ensenyar i promoure els drets humans des d’una perspectiva interdisciplinària.
Aquestes jornades al voltant del concepte de justícia climàtica neixen, doncs, de la confluència d’objectius entre la Càtedra, l’Institut i el Grup de Recerca en Canvi Socioambiental (SAMBI), del Departament de Geografia, ja que diverses investigadores del SAMBI estem connectades amb els moviments socials, primers reclamants de la justícia climàtica, i els nostres temes d’investigació també giren al voltant d’aquest concepte, amb línies de recerca específiques com ara Dimensió socioterritorial de la gestió de l’aigua, Dinàmiques i gestió dels territoris rurals i sistemes agroalimentaris o Geografia feminista i de gènere en estudis ambientals, per a posar-ne algun dels exemples.
Les jornades van començar el dimarts 17 a quarts de cinc de la tarda amb una assemblea oberta, organitzada per Crida pel Clima-UdG i alguns dels participants de la Rebel·lió Científica que vam promoure l’aturada pel clima el passat 7 d’abril a la Universitat de Girona. La idea d’aquesta assemblea era ampliar la base de Crida pel Clima i crear un grup que pugui fer més pressió per a promoure els canvis que ja s’han proposat en el Pla d’ambientalització de la UdG.
Tot just després, amb el títol Estratègies per a la salvaguarda dels béns comuns, vam poder escoltar les lluites i demandes de quatre moviments socials: SOS Costa Brava (Eduard Ribot), ZeroPort (Jordi Mateu), Aigua és Vida (Victòria Salvadó), i Plataforma Stop JJOO (Helena Guillén), moderats per Edurne Bagué, d’Aigua és Vida. En el diàleg entre els moviments va quedar palesa la importància de la autoorganització per a portar les demandes de la societat a l’esfera política i fer pressió per a promoure canvis. Tothom comparteix l’objectiu de salvaguardar els béns comuns, com ara l’aigua, les pastures, el paisatge, els sabers tradicionals, entre d’altres, i tothom té, també, un denominador comú a gestionar: el turisme.
El gros augment del turisme al nostre territori combinat amb l’esquizofrènia del creixement infinit promogut pel capitalisme neoliberal i patriarcal, ha dut el nostre petit país a patir els efectes de la bombolla immobiliària a la Costa Brava, a fantasiejar amb ampliacions d’aeroports sota el pretext de promoure el creixement econòmic o a promoure uns jocs olímpics d’hivern al Pirineu per acabar-lo de destruir. Tot i les males previsions derivades d’aquests exemples, la societat respon i s’organitza. Vam poder escoltar com SOS Costa Brava havia aconseguit aturar noves obres en territoris verges o com ZeroPort havia també aconseguit aturar, de moment, l’ampliació de l’aeroport de Barcelona.
Dimecres, vam poder gaudir del debat Ecofeminisme, canvi climàtic i béns comuns. Federica Ravera, investigadora del Departament de Geografia, va ser la primera a començar. Primer de tot va passar el vídeo de The Bond You Hold, fruit del projecte Impressions en el qual va participar fa uns anys una companya d’investigació, Maria Heras, on s’exploraven les maneres de comunicar el canvi climàtic a través de l’art, entre d’altres. Després de passar el vídeo, vam muntar un fil de leds i el vam penjar simulant l’augment de la temperatura a la terra, i llavors vam repartir uns papers i uns cordills perquè la gent pogués escriure allò que havien sentit amb el vídeo, quines emocions els havia generat, i penjar-ho en el fil de leds. Després d’aquesta petita performance la Federica va fer la introducció al debat tot donant una visió àmplia de què vol dir l’ecofeminisme, o els ecofeminismes en plural, com va subratllar, i quina relació tenen amb el canvi climàtic. Tot seguit, Isabel Salamaña Serra, professora del Departament de Geografia, va parlar sobre les persones que, a causa dels canvis en el clima i dels fenòmens extrems que se’n deriven, han de migrar dels seus països; ho va fer des de la perspectiva de gènere, posant èmfasi en els efectes diferenciats que pateixen les dones i els joves en moments com aquests. A continuació va ser el torn de Laura Calvet Mir, investigadora de l’ICTA, que ens va parlar, des de l’agroecologia, sobre els horts comunitaris i com gestionem els comuns. També, va presentar una eina que havien desenvolupat amb altres investigadores: el CONECT-e (CONeixement ECològic Tradicional). És una plataforma interactiva de recollida i transmissió de coneixements tradicionals relatius a plantes, animals, fongs, varietats tradicionals de cultius o ecosistemes. Aquesta plataforma aspira no sols a ser un lloc de consulta, sinó, també, un espai de trobada i intercanvi. La plataforma CONECT-e presenta un format wiki, amb l’objectiu que qualsevol persona pugui registrar-se i compartir a través del web els coneixements i les pràctiques tradicionals que han adquirit de la seva gent gran parlant amb ells o veient com els aplicaven al dia a dia. I, per acabar les ponències Blanca Valdivia Gutiérrez, sociòloga del Col·lectiu Punt6, ens va parlar sobre les ciutats ecofeministes o ciutats cuidadores. Ens va posar exemples de com estan pensades les ciutats, seguint el model del subjecte BBVA, per les seves sigles en castellà de blanco burgués varón autónomo, com va definir l’economista i feminista Amaia Pérez Orozco. És a dir, ciutats on les voreres son pensades per a persones que van soles, bancs individuals, places privatitzades per les terrasses dels bars que deixen els ciutadans de la ciutat sense espai per a gaudir del carrer, entre d’altres; també, va explicar un projecte en el qual estan treballant ara amb el seu col·lectiu sobre refugis climàtics a la ciutat de Barcelona, com a resultat del Premi 8 de Març-Maria Aurèlia Capmany de 2020.
Després de totes les presentacions no vam tenir molta estona per al propi debat, però vam fer una ronda de sensacions i va ser interessant veure com casaven, o no, amb les emocions que havíem escrit prèviament, a l’inici de la sessió, després de veure el vídeo. L’exercici de sentir i posar nom a les emocions a vegades el tenim poc practicat i com a investigadores pensem que és important, també, apel·lar a les emocions, ja que ens passem el dia en la dimensió del pla racional, que ens estructura la realitat d’una única manera, i ja sabem que en la diversitat hi ha la riquesa!
El dijous va ser el dia cultural de les jornades. A les tres de la tarda, al gimnàs de la Facultat d’Educació i Psciologia, vam tenir la sort de gaudir de l’obra Smell it Again, una reflexió sobre les deixalles, les relacions Nord-Sud, l’ecofeminisme i la nostra posició al món. Aquesta obra és fruit del treball final del Màster en Ecologia Política, Decreixement i Justícia Ambiental, de l’ICTA-UAB. Vam veure l’obra i després vam fer un petit col·loqui amb l’artista i el seu equip, on ens van poder explicar que l’obra és fruit d’una autoreflexió combinada amb les deixalles, un tema que preocupa especialment Carlo Sella, l’actor, guionista i director de l’obra. Després, vam fer un petit berenar al pati de la facultat, pa amb xocolata, i a les sis de la tarda vam anar a Sala d’Actes on vam projectar el documentari 50ºC, de SICOM i Entrepobles, amb la presència de Josep Cabayol, periodista, activista i director de SICOM i jo mateixa, que faig de presentadora del projecte. Després de veure’l, vam tenir també una conversa amb el públic on van sorgir temes com la confluència d’objectius entre els moviments socials, la necessitat de parlar del món rural i posar-lo al centre de les decisions del nostre territori o les tensions entre sobirania alimentària i sobirania energètica, entre d’altres.
I per últim, el dilluns 23, vam organitzar la taula rodona Ampliació de l’aeroport Girona-Costa Brava. No gràcies!, a l’Aula Magna de la Casa de Cultura. Fruit de la cancel·lació temporal de l’ampliació de l’aeroport de Barcelona, Aena ha fet una actualització del seu Pla director per a promoure l’ampliació de l’aeroport de Girona en el cas que augmentessin els passatgers. Des de la perspectiva de justícia climàtica —i a les portes del col·lapse total—, cap ampliació de cap port ni aeroport no té cap sentit. A l’acte vam comptar amb una taula d’experts que van aportar arguments contra l’ampliació de l’aeroport, des del punt de vista ambiental, social, econòmic i pressupostari. Sara Mingorría, investigadora de la UdG, ens va parlar dels impactes climàtics i ambientals que suposa aquesta ampliació. La Sara és actualment investigadora del Departament de Geografia de la Universitat de Girona i és doctora en Estudis Ambientals per l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambiental de la Universitat Autònoma de Barcelona (ICTA-UAB); a més a més, és membre de la xarxa internacional Stay Grounded —una xarxa mundial formada per més de 160 organitzacions que promou alternatives a l’aviació per a fer front al canvi climàtic— i de la plataforma Zeroport pel decreixement de l’aviació. Antonio Turiel, investigador de l’ICM-CSIC, ens va parlar sobre la crisi energètica i de recursos. Turiel és un físic i divulgador científic, llicenciat en Física i Matemàtiques i doctor en Física Teòrica per la Universitat Autònoma de Madrid. Va realitzar estades postdoctorals a l’École Normale Supérieure de París, a INRIA i a la Universitat de Barcelona. Actualment, treballa com a científic titular a l’Institut de Ciències del Mar del Consell Superior d’Investigacions Científiques. Blanca Valdivia, sociòloga urbanista del Col·lectiu Punt 6, ens va parlar del turisme i de la desigualtat que genera. La Blanca, és sociòloga urbana i membre de Col·lectiu Punt 6, cooperativa de sociòlogues, arquitectes i urbanistes que treballen per a repensar els espais domèstics, comunitaris i públics des d’una perspectiva feminista amb l’objectiu de la transformació social. I, finalment, Adrià Ramírez ens va parlar sobre transports i mobilitat. L’Adrià és president de l’Associació per a la Promoció del Transport Públic des de l’octubre de 2020, forma part de la junta de la PTP des de fa sis anys i és un gran coneixedor del transport públic. Fa set anys, va plasmar en un plànol inèdit totes les línies d’autobús que existeixen a la comarca d’Osona per a saber ràpidament l’oferta que hi ha. La taula la va moderar Sergi Nuss, doctor en Geografia i Medi Ambient per la Universitat de Girona, on exerceix d’investigador i docent al Departament de Geografia des de 2015, com a membre del grup de recerca d’Anàlisi i Planificació Territorial i Ambiental.
Han estat dies molt intensos i interessants, plens de reflexions punyents per a construir futurs diferents, tot reconeixent els límits del planeta, acceptant-los i integrant-los en les nostres pràctiques diàries per a decréixer de la manera més justa possible per a tothom i, en la mesura del possible, sense crear més desigualtats en el camí.
Un homenatge a Josep Espunyes: poeta i antropòleg de la llengua
[Un report de Xavier Borràs.]
El diumenge 24 d’abril, just l’endemà de la diada rosallibresca de Sant Jordi, la vila de Peramola (Alt Urgell), va retre homenatge al seu convilatà, En Josep Espunyes (1942), de Cal Vilaro, poeta, narrador i historiador —vell conegut de La Resistència— en un dels actes cimers de l’Any Literari Josep Espunyes al Pirineu, organitzat i coordinat per l’Associació Llibre del Pirineu i l’Institut per al Desenvolupament i la Promoció de l’Alt Pirineu i l’Aran.
A l’acte, que va comptar amb una nodrida assistència de veïns, familiars i amics del poeta, hi van participar —amb parlaments sentits i instructius—, Isidre Domenjó, president de Llibre del Pirineu; el mestre, editor i escriptor —també peramolí— Ramon Besora; i, Albert Turull, director dels Serveis Territorials a Lleida del Departament de Cultura. Tots ells van glosar la figura i l’obra del poeta, que va expressar vivament el seu agraïment.
Al final de l’acte es va repartir un llibret amb motiu d’aquest magnífic homenatge que podeu descarregar-vos des d’aquest vincle. I n’Espunyes, ben content, amb el seu darrer estudi, publicat just aquest mes de març per Edicions Salòria, Jocs i cançons infantils d’abans, amb dibuixos de Francesc Riart, Rotxé, i música d’Èric Bach.
Al vídeo de més amunt hi podem veure i sentir la intervenció sencera que va fer-hi En Pep Espunyes, amb el mateix verb i la mateixa força amb què el vaig conèixer a mitjan anys setanta, a la terrassa de la Rambla de Barcelona que encara hi manté el Cafè de l’Òpera, on era amb l’estimada i enyorada amiga comuna, Laura Palmés, periodista de soca-rel. D’ençà d’aleshores, no solament ens va unir una llarga amistat sinó, també, un seguiment mutu vital i de treballs literaris (vegeu els seus títols més avall) i diverses col·laboracions, especialment a l’època que publicàvem la revista El Llamp, amb la seva «Quarteta informal d’en JEP», i alguns dels llibres que vam publicar a les Edicions El Llamp.
No hi ha millor homenatge que el que es fa en vida i en plenes facultats, tal com li escau al Vilaro, i espero que al setembre, amb alguna novetat anunciada —com la reedició de Notes mínimes d’un paisatge—, se’n torni a parlar arreu, ni que sigui a muntanya, on les coses es fan i es desfan sense l’esguard guerxo de la metròpoli, perquè com va dir Albert Turull, Espunyes «és un referent nacional».
Obra publicada de Josep Espunyes
Poesia
Temps de manobre. De l’Evangeli segons Sant Lluc. Ketres Editorial (1977).
Cendra a l’abast. Viatge al record. Editorial Urgell (1979).
La quarteta informal (amb el pseudònim JEP). Edicions El Llamp (1988).
Notes mínimes d’un paisatge. Edicions del Mall (1988).
Pa d’àngel. Edicions 3i4 (1991)
Alt Urgell, plany i passió. Garsineu Edicions (1996)
Racó de calaix. Garsineu Edicions (1999)
Obra poètica. Edicions Salòria (2012)
Narrativa
Terrosset de sucre candi (amb el pseudònim Perot Galzeran). Edicions El Llamp (1983).
Un matí a Albastesa. Edicions El Llamp (1984).
En Calçons. Edicions El Llamp (1984).
Hora foscant a la ribera. Edicions El Mall (1991).
Del passat en el present. Garsineu Edicions (1995).
Recerca històrica i antropologia
Baronia i municipi de Peramola. Garsineu Edicions (1995).
Segrada. Motarrots i llegendes de l’Alt Urgell. Publ. Abadia de Montserrat (2001).
Trabucs i pedrenyals. Garsineu Ed. (2002).
Dites, locucions i frases fetes de Tresponts Avall. Garsineu Edicions (2007).
Municipi de Peramola. Història i rutes (amb Jordi Pasques). Garsineu Edicions (2008).
Lluís Escaler. Morir per Catalunya. EditoriaPòrtic (2008).
Masos i capmasos de la baronia de Peramola. Garsineu Edicions (2010).
Alt Urgell. Motarrots, fets i llegendes. Edicions Salòria (2011).
Peramolins amb nom. Garsineu Edicions (2011).
Piulades de cultura popular. Edicions Salòria (2016).
Municipi de Peramola. Toponímia. Edicions Salòria (2017).
Món rural. Mots que es perden. Edicions Salòria (2018).
1.000 dites ponentines. Edicions de 1984 (2021).
Jocs i cançons infantils d’abans. Edicions Salòria (2022).
[CÀMERA AL BOSC] La tórtora
La tórtora, que s’alimenta d’uns grans desats a terra rep ben aviat la companyia del pinsà, de la mallerenga i d’un munt de pardals o moixons que no es volen perdre el festí alimentós.
Santa Llúcia, patrona dels cecs, diu NØØØØ!
[Un report de Gabriel Borràs.]
La Comunitat de Treball dels Pirineus (CTP) celebrà el 39è consell plenari el 13 de desembre de 2021, dia de Santa Llúcia, a Puigcerdà, la capital d’una comarca que és meitat de l’Espanya borbònica i meitat de la França republicana com a conseqüència de l’esquarterament de la Nació catalana. Per a estalviar-vos fer la cerca a internet, dir-vos que la Comunautat de Trabalh dels Pirinèus és un organisme públic i interregional de cooperació transfronterera integrat per Occitània, Nova Aquitània, el Principat d’Andorra, Catalunya, Aragó, Navarra i Euskadi. La missió de la CTP és contribuir al desenvolupament dels Pirineus, tenint en compte els reptes presents i futurs i les seves fortaleses. Fa més de tres dècades que la CTP busca afavorir els intercanvis entre els territoris i els actors del massís pirinenc, trobar solucions conjuntes als problemes comuns i posar en marxa accions transfrontereres. Una de les accions més visibles de la CTP a Catalunya ha estat la construcció de l’hospital “transfronterer” de la Cerdanya.
La presidència de la CTP és per a dos anys i l’exerceix successivament el president d’un dels set territoris que la constitueixen. Precisament, qui exercia la presidència en el plenari de Puigcerdà era el President de la Generalitat de Catalunya. Com és d’habitud en aquests plenaris, es publicà una declaració conjunta dels set presidents on, entre d’altres, es “congratulen” de l’aprovació de l’Estratègia Pirinenca del Canvi Climàtic (EPiCC), la primera estratègia d’aquest tipus amb una visió transfronterera en una zona de muntanya particularment fràgil al canvi climàtic –i, per extensió, al canvi global- com és el massís del Pirineu.
La redacció i aprovació d’aquest instrument estratègic en les polítiques climàtiques al Pirineu no hagués estat possible sense l’existència prèvia, des de l’any 2010, de l’Observatori Pirinenc del Canvi Climàtic (OPCC), que ha anat creant, acumulant i transferint coneixement sobre els impactes del canvi climàtic en els ecosistemes i els sectors socioeconòmics del massís i, alhora, ha fet propostes de mesures d’adaptació a aquests impactes. Així, l’EPiCC (Estratègia Pirinenca de Canvi Climàtic) aporta una visió compartida a 2050 i fixa les línies d’actuació a seguir amb un pla operatiu fins al 2030, amb el desenvolupament de mesures i accions de mitigació (reducció d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle) i d’adaptació al canvi climàtic (reducció de la vulnerabilitat als impactes observats i projectats com a conseqüència de l’escalfament global). Aquí teniu les bases de l’EPiCC:
Com encaixa, en aquest context, el pacte polític del Govern de la Generalitat amb el Comitè Olímpic Espanyol per la candidatura dels Jocs Olímpics d’Hivern del 2030? No valoraré quin sentit té pactar res amb algú que és el teu enemic i vol anihilar-te; el que tot seguit pretenc fer és una valoració de la idoneïtat (o no) de la candidatura des d’un punt de vista de coherència de les polítiques públiques de canvi climàtic.
Aquesta valoració ha de prendre, necessàriament, l’Estratègia Pirinenca del Canvi Climàtic com a referència. És per això que, tot seguit, reprodueixo paràgrafs literals de l’EPiCC:
- Al capítol de “Caracterització del territori pirinenc” i, en concret, al clima, destacar el següent:
Temperatura: «Entre 1949 i 2015, la temperatura mitjana als Pirineus ha augmentat clarament, amb un increment de 0,2 °C per dècada. Segons les projeccions fetes en el projecte CLIMPY, s’espera un augment significatiu de les temperatures màximes i mínimes diàries durant el segle XXI, en totes les estacions de l’any i a tota la zona pirinenca. D’aquí a 2030, la variació del valor mitjà de les temperatures màximes en relació amb el període de referència (1961-1990) es podria situar, de mitjana per a tota la zona pirinenca, entre 1 °C i 2,7 °C.» (…)
Precipitació: «Pel que fa a les precipitacions, s’ha confirmat una tendència a la baixa en els volums anuals, principalment a causa de la disminució de les precipitacions a l’hivern i a l’estiu. L’indicador climàtic de les precipitacions mostra una tendència a la baixa d’aquestes d’aproximadament un 2,5% per dècada en els darrers 60 anys (segons les dades observades durant el període 1949-2015).El valor d’aquesta tendència mostra una gran variabilitat d’un any a un altre: predominen els anys secs en les darreres dècades i alguns anys molt plujosos, amb precipitacions superiors a la mitjana del període.» (…)
Neu: “En particular, els resultats del projecte CLIMPY preveuen una disminució significativa del gruix mitjà de la neu als Pirineus, malgrat la forta variabilitat interanual. L’anàlisi de l’evolució del mantell de neu en el darrer mig segle és complexa, ja que no hi ha una sèrie temporal de dades històriques prou contínua i robusta. Això es deu al fet que la instal·lació i el manteniment de l’instrumental de mesurament es torna més complex a més altura. No obstant això, i basant-se en les sèries de dades de la xarxa de balises del costat sud, s’ha identificat un descens estadísticament significatiu de la cobertura de neu en aquesta zona des de 1950 fins a l’actualitat. Es preveu que aquesta tendència continuï als Pirineus centrals on, a una altitud de 1.800 m, la profunditat mitjana de la neu es podria reduir a la meitat el 2050 segons la referència actual, mentre que el període de permanència de la neu en el sòl es reduiria en més d’un mes.»
[Nota per al lector: l’objectiu bàsic del projecte CLIMPY és conèixer l’evolució i les tendències del clima als Pirineus en un context de canvi global mitjançant la unificació i l’homogeneïtzació de la informació existent, el desenvolupament d’indicadors climàtics i la realització de projeccions futures amb l’objectiu de reduir la vulnerabilitat dels impactes del canvi climàtic i adaptar-se als seus efectes mitjançant la transferència del coneixement. Impulsat per la CTP-OPCC en són socis la Universitat de Saragossa, AEMET, Méteo-France, el CSIC, el Centre d´Etudes Spatiales de la Biosphère (CESBIO), l’Institut dEstudis Andorrans (Centre d´Estudis de la Neu i de la Muntanya d´Andorra) i el Servei Meteorològic de Catalunya.]
- Al capítol de “Caracterització del territori pirinenc” i, en concret, a recursos hídrics, destacar el següent:
«El canvi climàtic ha provocat canvis en el cabal mitjà anual de molts rius dels Pirineus en les darreres dècades. No obstant això, aquests canvis s’atribueixen tant a causes climàtiques com a l’evolució de la coberta vegetal i als canvis en els usos del sòl, i no sempre és fàcil quantificar la influència de cada factor per separat. A la conca de l’Ebre s’han detectat descensos significatius dels cabals mitjans anuals en més del 50% de les estacions d’aforament estudiades durant el període 1950-2010. La disminució de l’acumulació de neu a l’hivern a causa de l’augment de les temperatures i la disminució de les nevades està provocant, actualment, un augment dels cabals hivernals. L’augment de la freqüència i intensitat de les sequeres està provocant un descens del cabal dels rius a l’estiu i a la tardor. És d’esperar que aquests canvis afectin la recàrrega i descàrrega de les aigües subterrànies, tant superficials com someres, que són especialment sensibles als canvis en les condicions climàtiques. Els principals estudis indiquen que la recàrrega de les aigües subterrànies podria disminuir fins a un 20% en algunes zones del massís a mitjan segle. Això podria provocar una reducció del cabal de molts brolladors.»
- Al capítol d’adaptació de l’Economia de Muntanya i, en concret, del turisme, l’EPiCC afirma:
«El sector turístic al massís pirinenc és un dels motors econòmics dels seus territoris. El turisme d’hivern, per exemple, és la principal font d’ingressos i el motor de desenvolupament local en diverses regions dels Pirineus, com a l’Aragó o Andorra, on representa el 7% i el 15% del PIB, respectivament. No obstant això, en els darrers anys, aquest sector de la indústria turística s’ha identificat com un sector altament vulnerable als efectes del canvi climàtic. Els efectes del canvi climàtic sobre la durada de la capa de neu podrien afectar els 2.163 km de pistes d’esquí dels Pirineus, la qual cosa provocaria una reducció de l’atractiu turístic hivernal d’algunes de les 38 estacions d’esquí alpí que hi ha actualment a la serralada. Ja s’han observat retards en l’obertura de les estacions d’esquí, que van de 5 a 55 dies per a les estacions d’altitud baixa i mitjana.»
- Al capítol de reptes i línies d’actuació per al canvi climàtic als Pirineus i, en concret, el repte que l’EPiCC anomena «Mantenir l’atractiu turístic tenint en compte, entre d’altres, els canvis irreversibles en el paisatge», s’hi afirma categòricament el següent:
«L’augment de la variabilitat dels gruixos i la durada de la capa de neu ja està suposant un repte per algunes estacions d’esquí i podria suposar, en el futur, un repte per a d’altres, que s’hauran d’adaptar per garantir la sostenibilitat de la seva activitat (…). En aquestes condicions, per mantenir l’atractiu turístic de la serralada, sembla necessari desestacionalitzar l’oferta actual i readaptar els models de desenvolupament turístic cap a una reducció de les activitats relacionades amb la neu i el desenvolupament de les oportunitats emergents del turisme de natura i muntanya. També és important promoure una oferta turística sostenible que redueixi la pressió ambiental de les activitats turístiques, que tingui en compte l’exposició de les infraestructures turístiques als diferents fenòmens naturals i garanteixi la integritat de les persones davant els riscos que es podrien veure agreujats pel canvi climàtic (inundacions, onades de calor, deteriorament de la qualitat de l’aire i de l’aigua i degradació del permafrost).»
He destacat paràgrafs assenyalats en negreta per a facilitar una lectura més directa d’allò que és més essencial i, especialment, la frase destacada en vermell perquè és aquí on hi ha la mare dels ous: el diagnòstic del canvi climàtic al Pirineu, tant del que ha passat en els darrers decennis com del que pot passar en base a les projeccions climàtiques en les pròximes dècades, aboca a readaptar l’actual model de desenvolupament turístic, una readaptació que passa per una reducció de les activitats relacionades amb la neu. Més clar, l’aigua …
L’EPiCC, conscient de la importància del turisme de neu en l’actual model econòmic del Pirineu, contempla una acció en el seu Pla Operatiu de desplegament, la número 28 i anomenada “Acompanyament a les estacions d’esquí i a les comunitats locals que les hostatgen amb l’objectiu d’establir trajectòries individuals d’adaptació al canvi climàtic”, que aposta per la creació d’una taula sectorial sobre el canvi climàtic i les estacions d’esquí que inclogui tots els actors clau i, en particular, els propietaris i gestors de les estacions d’esquí per a debatre les alternatives de futur, les mesures d’adaptació i definir un full de ruta per a un canvi de model econòmic basat en les necessitats actuals i futures de la població pirinenca.
En base a tot l’exposat, la meva valoració sobre la idoneïtat de la candidatura des d’un punt de vista de canvi climàtic no pot ser una altra que un NO rotund com el de l’encapçalament d’aquest article, a no ser que el famós projecte de candidatura serveixi, precisament, per a un canvi de model econòmic. Digueu-me perspicaç, però diria que fer uns Jocs Olímpics d’Hivern el 2030 al Pirineu català va en la direcció radicalment contrària: perpetuar el turisme d’hivern com a pilar fonamental del model econòmic.
Rebel·lar-se és urgent
El passat dijous 7 d’abril la comunitat científica de la Universitat de Girona (UdG) vam deixar el nostre lloc de feina per sumar-nos a l’aturada pel clima, promoguda a nivell mundial per Scientist Rebellion (Rebel·lió Científica) i fer unes demandes concretes a la comunitat universitària i al rectorat de la UdG.
«Els científics tenen l’obligació moral d’advertir clarament a la humanitat de qualsevol amenaça catastròfica i de “dir-ho tal com és”. Sobre la base d’aquesta obligació i dels indicadors gràfics que es presenten a continuació, declarem, amb més d’11.000 científics signants d’arreu del món, de manera clara i inequívoca, que el planeta Terra s’enfronta a una emergència climàtica.»
Així començava l’article publicat al 2019 on es posaven de manifest les evidències científiques de l’amenaça per a la supervivència de la humanitat i un col·lapse global del sistema de la vida a la Terra. Onze mil persones de la comunitat científica van llançar una alerta pública d’emergència climàtica, dirigida a tots els governs del planeta.
Scientist Rebellion neix l’any següent, el 2020, fundat per dos estudiants de doctorat en física al St Andrews College d’Escòcia, inspirats en part en Extinction Rebellion (Rebel·lió o Extinció) de base més àmplia. Un dels punts claus d’Extinction Rebellion és la crida a l’acció a través de la desobediència civil no violenta, punt que s’abraça també des de la Rebel·lió Científica. La primera acció significativa del grup amb més de 100 científics, al març de 2021, es va dirigir a la British Royal Society i al gegant de les publicacions científiques Springer Nature.
Durant aquests dos anys, s’han fet accions arreu del món. La més visible, segurament, podríem dir que va ser la que es va dur a terme a la cimera climàtica de la COP26 de l’any passat a Glasgow, on una vintena de membres de la rebel·lió científica van ser detinguts. «Pel que sabem, aquesta ha estat la primera detenció massiva de científics a tot el món des que Carl Sagan va protestar contra les proves d’armes nuclears als anys vuitanta», va dir Charlie Gardner, científic conservacionista de la Universitat de Kent especialitzat en biodiversitat tropical.
Els reports científics assenyalen que estem en un moment d’inflexió. Ja hem causat danys irreversibles al sistema Terra i anem camí d’afrontar en les pròximes dècades els pitjors escenaris possibles, els quals suposen una amenaça existencial extremament greu, tant per a nosaltres com per a la major part de formes de vida que habiten la biosfera.
La mida de les poblacions de mamífers, aus, peixos, amfibis i rèptils ha experimentat una baixada mitjana alarmant del 68% des de 1970, junta amb un aparent col·lapse de les poblacions de pol·linitzadors. A aquest ritme, els ecosistemes d’arreu del món col·lapsaran dins de la vida útil de les generacions actuals, amb conseqüències catastròfiques per a la humanitat.
Els feedbacks que es retroalimenten dins del sistema climàtic, en què els climes més càlids provoquen un escalfament addicional (per exemple, augment dels incendis forestals, descongelació del permafrost, fusió del gel) amenacen de conduir la Terra de manera irreversible a un estat calent i inhabitable. Aquests efectes s’han observat dècades abans del previst, en línia amb els pitjors escenaris pensats.
Les onades de calor, les sequeres i els desastres naturals cada vegada són més greus any rere any, mentre que el nivell del mar pot augmentar uns quants metres aquest segle, tot desplaçant centenars de milions de persones que viuen a les zones costaneres. Hi ha una por creixent entre els científics que els esdeveniments meteorològics extrems simultanis a les principals zones agrícoles puguin causar escassetat mundials d’aliments i provocar així el col·lapse de la societat. Per exemple, la sequera a Síria (2011-2015) va destruir bona part de l’agricultura i la ramaderia del país va menar milions de persones a les ciutats i va provocar una guerra civil de la qual el món encara en nota les conseqüències. Ens enfrontem a una crisi possiblement centenars de vegades més greu. Estar informat és alarmar-se.
Tot i ser perfectament conscients de la situació, els responsables polítics dels nostres països mostren una absoluta negligència i incapacitat per abordar aquesta situació i no hi ha senyals que ho facin, tret que tinguin una forta pressió des de la societat civil. El rotund fracàs de la COP26, amb titulars als mitjans com ara «el fracàs de la solidaritat global», on no es va arribar a cap acord i fins i tot es van fer passes enrere, marca una fita històrica en el fet de considerar l’absolut desastre de les vies oficials per les quals s’està abordant aquesta crisi, malgrat les greus advertències de la comunitat científica.
Els objectius actuals de creixement defensats pels poders econòmics entren en contradicció directa amb la reducció dels impactes ambientals per sota dels llindars dels límits planetaris. D’aquesta manera, es paralitza el canvi radical de model productiu que és imprescindible emprendre sense demora i així poder limitar l’augment de temperatura entre 1,5°C i 2°C.
El sisè informe de l’IPCC és d’una claredat meridiana: els canvis de consum individual no basten i fa falta una transformació profunda i ràpida del conjunt del sistema productiu, així com una transició justa per als col·lectius més vulnerables.
Les ciències socials són clares sobre com fer pressió a les elits polítiques perquè prenguin mesures valentes i a l’altura de la situació. La desobediència civil massiva de caràcter no-violent és la via més ràpida i eficaç d’aconseguir canvis socials. La desobediència, en aquest cas en forma de vaga i desobediència educativa, no només està plenament justificada, sinó que esdevé una condició necessària per al canvi. De fet, el mateix IPCC ha reconegut que els moviments socials tenen un paper clau com a catalitzadors del canvi.
A banda de l’aturada a la UdG, en la qual vaig participar llegint el manifest fet per a l’ocasió, també van haver-hi altres accions a la península. La més destacada, segurament, la que van fer les companyes de Madrid a les escales del Congrés dels Diputats.
Des de la meva mirada de científica activista em costa molt entendre com pot ser que des dels anys vuitanta, es a dir fa quasi quaranta anys, la comunitat científica no s’hagi organitzat de nou per a exigir a les elits del poder polític, però, sobretot. al poder de les corporacions, propostes valentes de decreixement per aturar la sisena extinció massiva d’espècies —l’última extinció massiva, la cinquena, va ser la dels dinosaures, perquè us en feu una idea de la magnitud de la tragèdia.
Tot i la meva perplexitat penso que aquest és un bon moment perquè, com a persones vinculades a la creació de coneixement científic, posem a disposició el nostre temps per a fer accions valentes que es transformin en passos cap a una societat que entengui que la Terra té uns límits físics, que el reconeixement i cura de la interdependència amb altres cossos i éssers vius és primordial i que la finitud de recursos dels què disposem no és un nombre o una fórmula, sinó que son tan reals com vosaltres i com jo.
Aquí sota trobareu un àlbum de fotos de l’aturada als diferents espais de la UdG. També, us podeu descarregar el Manifest de l’aturada climàtica. que vam llegir amb les demandes concretes que vam fer al rectorat de la UdG.
[Si també us voleu organitzar, poseu-vos en contacte amb mi a: maria.borras@udg.edu.]
Reflexions d’un gandul fracassat. Saber de lletra
La lectura fa a l’home complet, la conversa àgil, l’escriptura precís. Francis Bacon
Quan escric aquest report ja podem tornar a les llibreries, Sant Jordi ha passat i els més venuts ja s’han venut per sempre més, a la majoria ja no els tornarem a veure. Els llibreters ja han tingut temps de fer desaparèixer de les seves taules la misèria intel·lectual finançada pels mitjans i que els distribuïdors els endossen cada any, tant si vols com si no vols.
Així doncs, us faré una pinzellada de tres llibres que són dels que s’haurien de quedar molt de temps als prestatges de les llibreries.
Una les meves freqüents caminades literàries, que repeteixo quatre o cinc cops l’any, són els camins dels voltants de Port de la Selva, Sant Pere de Roda i el cap de Creus. Allí hi evoco poetes estimats i m’acompanya sovint algun dels seus llibres al llarg del recorregut.
Qui també m’acompanya per aquesta geografia literària és en Narcís Garolera (Vic, 1949), d’una banda perquè ell me’ls ha descobert, o els ha prologat, o els ha estudiat i comentat, i, de l’altra, per la seva abrandada i ben argumentada defensa del nom originari del monestir de Sant Pere, bressol del romànic.
Tossudament, cada cartell me’l recorda i el sento en la petita distància que ens separa de Roses, que gairebé albiro, i on l’imagino furgant pels entrellats de llurs obres.
Al peu de la lletra és un assaig publicat a les darreries de l’any passat, que ens descobreix aspectes desconeguts de grans noms de la literatura catalana: Verdaguer, Carner, Sagarra, Rodoreda, Víctor Català, Fages, Ferrater; cartes i poemes inèdits, articles, anècdotes…
És un llibre singular, que va més enllà d’un assaig. És el llibre d’un home que «sap de lletra«, ho dic en el sentit més genuí de l’expressió: sap de lletra qui sap llegir i escriure. Avui hi ha una enorme quantitat de gent que escriu, que publica, o es fa publicar, que va a escoles d’escriptura prestigioses que ensenyen els secrets de l’escriptura i hi ha un munt de novel·les, de poemaris, d’autors que han après a escriure sense gairebé haver llegit, que escriuen per a gent que no sap llegir i que ni se n’adona de l’ensulsiada. No conec, ara per ara, cap escola de lectura.
Al peu de la lletra només el pot escriure qui ha llegit, qui ha posat la importància i el rigor i l’exigència de la lectura al mateix nivell que el de l’escriptura. De fet l’erudició, e-rudire, la virtut de deixar de ser rude, s’adquireix a través de la lectura, la comprensió, la deducció i l’amplitud dels horitzons intel·lectuals.
Al peu de la lletra és un viatge pel món personal dels nostres poetes, que trasbalsa perquè ens en descobreix aspectes desconeguts i insospitats.
Van ser moltes les hores que vaig passar al llarg de dos anys a la classe de tipografia del senyor Bachs, classes particulars, atès que era el seu únic alumne. Als anys setanta la tipografia ja era residual, reservada per a les obres artístiques o especials, la impremta s’havia mecanitzat ràpidament i el llibre s’havia abaratit i popularitzat en detriment de la qualitat. Deu ser un vici molt català invertir tant de temps en causes perdudes, però jo componia com s’havia fet durant més de cinc cents anys.
Només n’he tret emocionar-me fins gairebé plorar quan em cau a les mans un llibre compost a mà, imprès amb la pisada justa sobre un bon paper. Hi ha coses que, per entendre-les, cal haver-les fet. Però l’atractiu de la tipografia no era només l’ofici, sinó qui l’oficiava. Aquells anys, com que també treballava en una editorial en vaig conèixer moltes d’impremtes, tipografies, linotípies, i els homes que hi treballaven. Aquells obrers eren diferents, eren treballadors que sabien de lletra, alguns més que els propis autors dels llibres que componien. Jo havia llegit en algun lloc que a les impremtes del segle XIX s’hi havien cuinat moviments revolucionaris, liderats per aquells obrers il·lustrats i ben informats, però no ha estat fins a la publicació del l’assaig d’en Manuel Vicente Izquierdo, Àcrates. Els tipògrafs de La Academia. Forjadors de l’acratisme societari del segle XIX. Precursors de l’Anarcosindicalisme del segle XX, que ho he pogut constatar: el títol és prou explícit.
Manuel Vicente fa un recorregut exhaustiu, des de la fundació per Manuel Ullastres de la impremta tipogràfica La Academia, una biografia dels homes que hi treballaren, el seu món, les societats d‘obrers tipogràfics a Barcelona, llur presència pública i aportacions teòriques a l’acràcia, a la maçoneria, al lliure pensament i la seva decisiva influència a l’anarcosindicalisme del segle XX. Un llibre imprescindible per saber qui som i d’on venim, que omple un dels molts forats, sembla que expressament buidats, de la nostra història més recent.
Convidem Joaquim Sala-Sanahuja a la nostra «Tertúlia de Poesia» de Vic per a conduir la que tenim programada sobre Gérard de Nerval i els seus poemes. Sota el braç, el convidat porta el llibre que Joana Masó a escrit sobre un psiquiatre: Tosquelles, curar les institucions. Em senyala dos capítols: “La vivència de la fi del món. El testimoni de Gerard de Nerva» i «La bogeria és una creació, no una passivitat». Tosquelles psicoanalitza l’obra de Nerval a través dels seus textos: Aurelia ou Le réve el la vie, Le vécu de la fin du monde dans la folie. Le témoignage de Gérard de Nerval.
També ho fa amb Gabriel Ferrater i la guerra civil (In Memòriam), amb la guàrdia civil, amb l’església, amb les publicacions del POUM, amb l’escola…
A François (Francesc) Tosquelles el coneixen millor a França que a casa nostra. Tosquelles és fill de Reus, com Ferrater, i se’l coneix com a psiquiatre francès, inventor de la psicoteràpia institucional.
Psiquiatre al front, improvisa un hospital en una casa de pagès a Penén-Paraled, a l’Aragó. Al 1939 Tosquelles es refugia a França. Al camp de concentració de Sètfonts s’encarrega d’organitzar l’hospital psiquiàtric. El metge Pau Balvet el rescata per a l’hospital
Psiquiàtric de Saint Alban. Tosquelles revoluciona la psiquiatria: «curar primer l’hospital per poder, després, curar els pacients» el guariment i el tracte social i cultural dels pacients psiquiàtrics.
Tosquelles és un revolucionari: Saint Alban fou també refugi d’activistes i perseguits per la Gestapo.
Un català intel·ligent i murri, en el sentit de sagaç, astut i hàbil per aconseguir allò que persegueix. Oblidat com tants altres genis de collita pròpia, mereix ser conegut i reconegut.
No cal que us interessi la psiquiatria, ni que hi entengueu, la proposta és conèixer un home extraordinari, que utilitza la llengua, la lectura i la literatura com a eina fonamental del seu arsenal terapèutic.
No siguem víctimes de la impostura i llegim llibres d’escriptors que saben de lletra.
[Com a complement a aquest article podeu veure aquest documentari sobre Francesc Tosquelles.]