[Un report de Xavier Borràs.]
Fins al diumenge 12 de juny teniu encara ocasió de visitar al Vitel·la Espai Fòrum, al número 24-26 del carrer de la Tarongeta de Palafrugell, l’exposició Rostres, de la ceramista Teresa Escayola Coris (Barcelona, 1952), que rebla el clau de la seva trajectòria artística amb aquesta exposició encapçalada per «Ucraïna», una peça «accidentada» sobre la guerra, i altres com «Dona amb pamel·la», «Burka», «Menines», «Cuiner»…, fins a vint-i-dos rostres amb o sense cara i que expressen l’esdevenir de la faiçó humana gairebé des d’un àmbit antropològic i de gran sensibilitat.
Teresa Escayola és una guardonada i prodigiosa ceramista i escultora amiga del foc, de la terra i del fang. Des dels anys setanta del segle passat, la seva mirada ha donat for-ma i moviment a tot un seguit de peces que son col·lecció i plaer dels qui estimen la bellesa. Havent fet estudis de ceràmica a l’Escola d’Arts i Oficis (i també de tapís amb Tàpies-Barba) va iniciar la seva tasca en el camp de la peça utilitària (junt amb la seva germana Carme, sota el segell Cargol Màgic) i a principis de la dè- cada dels vuitanta va començar a experimentar amb l’escultura ceràmica. A partir de 1992, junt amb el cuiner-poeta Antonio Ferrer, es va traslladar a viure al Castell-Palau d’Orriols (L’Odissea de l’Empordà), on va muntar el seu taller, que ara manté a Sant Mori, amb la fusió dels 1.300 °C volcànics del forn.
En aquest sentit, Manuel Vázquez Montalbán (1939-2003) va escriure, amb motiu d’una de les múltiples exposicions de l’artista que «[…] les mans de la ceramista es permeten apoderar-se la terra amb generositat i la relació entre les mans i la imaginació produeixen aquestes figuracions que evoquen des d’una Venus de Willendorf de nuesa erosionada pels vents de l’Empordà fins al sofisticat acompliment de l’ambició de Gaudí del trompe l’oeil perpetu entres les formes naturals i les arquitectòniques. A mig camí entre el que és natural i el que és arquitectònic, Gaudí va trobar alguna cosa que avui solem qualificar com a escultòric, adjectiu i alhora substantiu de la gamma de les creacions de Teresa Escayola», ja convertides en objectes funcionals i lúdics per jardins, cancells, vestíbuls i murs de diversos territoris.
De fet, també, al programa de mà de l’actual exposició, l’escriptor Josep Maria Fonalleras (1959) cita Vázquez Montalbán quan parla del domini que té Teresa Escayola del «ritu de la ceràmica» en aquesta exposició «sobre rostres, bustos que romanen impertèrrits, testimonis muts d’un temps», perquè l’autora «ha tingut la valentia i l’atreviment d’ensenyar una peça que parla». Per a l’autor de Tot el que hi veig (L’Avenç, 2020), l’artista, després de tocar tecles diverses, diu que «s’atreveix amb els bustos (singulars i pensats per al fons de què disposa), un registre altament dificultós perquè és en un espai reduït —el del rostre— on cal enquibir un munt de sensacions […], ens endinsa en una visió que, en un marc molt precís i acotat, ens acosta a una història de llarg recorregut».
El misteri del relat d’aquests rostres és el que ens conviden a descobrir les extraordinàries mans i el meravellós art de Teresa Escayola a Palafrugell.