[Video de Ramon Comella.]
Desde Campdevànol ens enfilem seguint el Torrent de Muiols, per tombar cap a Saltor, al peu de la Serra de Sant Amand, i baixar cap l’oest fins a Corones, Sagnari i tornar a Campdevànol per la carretera. Ruta feta el 13 de març de 2023, per en Nan, en Gabriel i en Ramon.
[Redacció]
Curiosos i juganers, decideixen marxar junts a la cerca de noves aventures.
[Video de Ramon Comella.]
Pedalada de tardor per indrets de La Garrotxa feta amb en Nan Orriols tot visitant l’església de Sant Miquel del Corb, la fageda d’en Jordà, el mas de Can Jordà a Santa Pau i el volcà del Croscat.
Fotografies de Claudia Masó
[Redacció]
“Entre cor i branca. Cants del pou“ forma part del projecte artístic de Toni Casassas que investiga, a través del cant d’arrel, la relació entre la llengua pròpia d’una comunitat i l’expressió musical que hi emergeix.
L’artista utilitza les antigues melodies populars i tradicionals d’El cançoner dels Països Catalans per aprofundir en la substància mateixa del so i endinsar-se en una experiència contemplativa i meditativa.
La primera part va constar d’un petit repertori de nadales i cançons de bressol cantades per Toni Casassas a cappella, acompanyat per les veus de Júlia Evans Calm, Alexandre B. i Margot Oliver. A la segona part es va presentar una versió del Cant de la Sibil·la, creada expressament per a aquesta ocasió per Toni Casassas i pel músic Horacio Curti, mestre en l’art de la flauta japonesa, el shakuhachi.
[Text de Eduard Garrell]
Història neta de taca
que us diré molt orgullós
del petit tren de butxaca
de Girona a Palamós.
Josep Martí i Clarà, àlies «en Bepes», Palafrugell
Llegeixo el següent al diari L’Indépendant: «6,7 millions de passagers, 500 millions d’euros investis… La Catalogne lance son projet fou de train entre Gérone et la Costa Brava».*
Penso que ja és hora que alguna cosa intel·ligent sigui notícia, però… segueixo llegint: «Le projet est colossal puisqu’il faudra installer 97 km de rails avec, notamment entre Gérone et la Costa Brava, un terrain totalement vierge d’histoire ferroviaire»**.
Un altre cop la insuportable supèrbia francesa, aquesta vegada impregnada d’ignorància.
Jo recordo els trens del Baix Empordà, el tren petit que unia Palamós, primer amb Flaçà, per on passava el tren gran per anar a França i a Barcelona, i després fins a Girona i a Olot, i el de Sant Feliu a Girona. El primer va desaparèixer quan jo tenia 9 anys i el segon quan en tenia 19. Val a dir que durant 70 anys el tren unia Barcelona, Girona, Olot, Palamós, Banyoles, Sant Feliu i la frontera francesa.
En una època en què el transport de la puixant indústria del suro calia fer-lo amb carros i el transport de passatges amb tartanes, la construcció d’un tren de via estreta era el paradigma del progrés. Aquests trens van ser el motor econòmic del port de Palamós i les comarques gironines. A més del transport de mercaderies, van contribuir a vincular el territori arribant a transportar més de 500.000 passatgers/any el tren petit i més de 800.000 el de Sant Feliu. Entre totes comunicaven 43 poblacions.
La via estreta permet revolts més tancats, una millor adaptació al terreny complicat del nostre país i unes despeses menors en infraestructures i material mòbil. Aquests trens, però, es van construir amb iniciativa i capital privats, amb la prèvia concessió de l’Estat i alguna escassa subvenció de la Diputació. Calia, doncs, pagar els dividends als accionistes, i això complicava molt la rendibilitat de l’explotació. La primera societat es va constituir com a Compañía de los Ferrocarriles Económicos de la Selva y Ampurdán.
Els trens es van moure amb vapor, exceptuant una breu intervenció d’una locomotora dièsel llogada, i sovint calia aplicar doble tracció o fer baixar els passatgers i empènyer els vagons en alguna pujada, com la de l’entrada a la Bisbal.
Van suportar accidents, vagues, sabotatges, crisis i dues guerres. Quan, el 1945, es van iniciar gestions per electrificar i modernitzar la línia, l’Estat no va mostrar cap interès i va decidir clausurar-los malgrat la dràstica oposició dels alcaldes i de la població. Entre el 1956 i el 1969, les línies es van desmantellar i ara són un atractiu turístic.
Els periodistes aficionats de L’Indépendant fan befa del projecte, i del pressupost, i no tenen en compte que gairebé tot el traçat de les línies s’ha conservat ni que la gent del país encara recorda amb nostàlgia aquell tren pinxo.
Ara caldrà veure si aquest projecte està ben fet i com remourà l’statu quo i els interessos anquilosats en aquestes comarques i el desinterès de l’Estat per qualsevol projecte sòlid de progrés per a Catalunya. De trens tramvia n’hi ha a totes les ciutats d’Europa, però l’alcalde de Palamós ja ha donat la nota; diu que no n’hi vol, de tren, al nucli urbà, però prou que hi té les parades de Sarfa/Moventis. Al segle XIX també s’hi van oposar les companyies de carruatges arrossegats amb mules.
*6,7 milions de passatgers, 500 milions d’euros invertits. Catalunya llança un projecte boig de tren entre Girona i la Costa Brava.
**El projecte és colossal, tenint en compte que caldrà instal·lar 97 km de rails entre Girona i la Costa Brava, un terreny totalment verge d’història ferroviària.
[Redacció. Vídeo i fotografies d’Albert Bagué|TVBagué Serveis Audiovisuals.]
Aquest passat dijous 29 de novembre va tenir lloc al restaurant de l’hotel Solana de Ter, a tocar de Ripoll, el segon sopar de La Resistència, en aquesta ocasió per anunciar que qui s’ha fet càrrec aquests darrers set anys i escaig de l’edició, l’escriptor i artista de varietats Xavier Borràs, deixa aquesta tasca, que a partir d’ara (de fet al número passat va ser així) durà a terme Quim Vañó, propietari de la galeria Espai Art60 a Sant Joan de les Abadesses.
L’àpat, de menges diverses i apetitoses, ben servit i ben cuinat, va comptar amb la presència d’un bon nombre d’amics, coneguts i saludats, molt d’ells col·laboradors des del primer número de la publicació (febrer de 2017) com Esther Pujadas, Nan Orriols, Eduard Garrell, Gabriel Salvans, Toni Casassas, Dídac Costa, Jordi Sánchez Solsona, Josep Nogué, Lluís Badosa, Ramon Orriols, Eusebi Puigdemunt o els ja citats Borràs, Vañó i Bagué, tots els quals van compartir conversa, amb un record emocionat per l’amic Toni Coromina —que va traspassar el 22 de novembre de 2020 (just ara fa quatre anys)—, i que des dels inicis de la revista va ser-hi present, fins ben bé una setmana abans de morir.
Aquest és el segon sopar de La Resistència (el tercer si comptem el sopar fundacional que es va fer a Olot), però no serà el darrer. La intenció no és solament trobar-nos i celebrar en germanor i bonhomia que som vius i encara tenim coses a dir, sinó, també, «ampliar la base», sigui, més endavant amb una costellada.
En tot cas, tots sou convidats, com a catalans nacionals, a col·laborar-hi.
Mentre tractava de pair tot el desastre ocorregut al País Valencià, especialment a l’Horta Sud, just ara fa un mes, amb tots els devastadors efectes de la gota freda (o dana) que encara hi persisteixen —centenars de morts i desapareguts (encara no ben comptats), destrosses en habitatges irrecuperables, empreses ensulsides, transports inutilitzats, infraestructures anorreades, etc.— m’apareixien sovint al cap les imatges, els records, de dos prohoms dels de pedra picada: Joan Fuster (1922-1992) i Vicent Andrés Estellés (1924-1993): l’un com a analista, intel·lectual de la infausta certesa que ja es vivia a la seva època al sud de la nació; l’altre per la seva veu poètica, potent, imponent, musical… També, no sé ben bé per què, taral·lejava, sense voler-ho, aquells versos alexandrins d’«Els amants», d’Estellés («No hi havia a València dos amans com nosaltres/Car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs»), com cantava apassionadament l’enyoradíssim Ovidi Montllor.
En pac d’aquests serveis —«Per a ofrenar noves glòries a Espanya»—, Mazón queda com apartat de la justa bronca i uns dies després, en una altra visita ‘sorpresa’ dels sapròfits reials (aquesta sí ben protegida), s’anuncia la incorporació d’un tinent general de l’exèrcit (franquista de pro) per fer-se càrrec de la situació, una operació que deixa ben clar, efectivament, que sempre és possible un cop d’estat a Espanya, encara que sembla que ningú no se n’hagi adonat o no se’n vulgui adonar, com ja va passar el 23F, amb els efectes perniciosos que sempre comporten per al nostre alliberament nacional, més ara que tenim el país econòmicament trinxat, demogràficament caigut (amb centenars de milers d’esclaus que hi malviuen) i catalanísticament quasi perdut, mentre les administracions i els seus adlàters (polítics, partits i guinguetes vàries) ens entretenen amb qualsevol de les lenitives bajanades que —tret d’honorables excepcions (penso en els joves voluntaris catalans que han anat a ajudar al País València—, ens desvien del «recte camí d’accés al ple domini de la terra», per salvar-nos els mots, per retonar-nos el nom de cada cosa…