Voluntaris de la Fundació Arrels atenen una persona que dorm al carrer a Barcelona [Foto: arrelsfundació a Flickr.][Un report de Xavier Borràs.]
Barcelona, les deu del matí. Al xamfrà de la ronda de Sant Pere amb la plaça de la Universitat un home d’una quarantena d’anys, colrat de pell, mal girbat, s’abaixa els pantalons i es posa a cagar. La femta, d’un pam i mig, compacta, d’un color marró intens, resta inerme com una ensaïmada pujada de to damunt d’una de les rajoles de la vorera. La gent que camina a prop de la cagarada del rodamón hi passa impertèrrita, alguns amb l’esguard perdut, d’altres —tot i observar-ne la tofa instal·lada— fan com si no la veiessin.
A mitjan juny la Fundació Arrels va fer públic un cens, aproximat, de les persones que dormen al carrer a la Ciutat Comtal: 1.195 éssers humans, de tota classe i condició, amb un creixement constant al llarg d’aquests darrers trenta anys, quan la majoria que hi dormien era gent amb problemes bàsicament de dependència, addictes a les drogues, que el sistema havia expulsat i que no se’n sortien (de poder reviure amb dignitat). Ara, les coses han canviat. Molts dels rodamóns que s’instal·len en catres improvisats arreu de la ciutat s’hi han vist obligats per causes molt diverses vinculades a la situació econòmica (com la pèrdua de feina), el mercat immobiliari (preu del lloguer, desnonaments), els moviments migratoris i la fortalesa de les administracions públiques (la rigidesa dels serveis socials, els mecanismes d’ajut i els procediments institucionals); les situacions particulars que poden viure les persones immigrades i algunes minories, com la comunitat romaní; la situació familiar i la xarxa social que la persona té com a suport (per exemple, un divorci o la mort d’un familiar), i, encara, l’educació, l’edat, la dependència i la salut.
Aquest flagell —no exclusiu de les nostres terres—, es calcula que a Catalunya afecta, pel cap baix, unes set mil persones, que dormen als carrers de les ciutats grans (Barcelona), però també mitjanes, com Tarragona, Girona, Lleida, Badalona, Mataró, Terrassa, Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià de Besòs, Sabadell o Reus (les poblacions on s’ha organitzat recomptes).
A Barcelona, en els darrers més de 30 anys el creixement depassa el seixanta per cent de gent que dorm i viu al carrer i cap govern municipal no ha estat capaç de fer-hi front, ni tan sols els revolucionaris de pagueta de l’Ada Colau, que torna a manar —ara de la mà d’unionistes del 155 (PSC) i racistes (Valls)— per a escalfar la cadira i fer la viu-viu amb els acòlits del «sí, se puede» (acabar amb Catalunya i la catalanitat).
Una societat que és incapaç de resoldre mancances com aquesta (i d’altres de tant o més greus) és una societat profundament malalta i no hi ha remei que la guareixi si no fem un fort cop de cap. Té a veure amb l’escapçament que s’ha produït de l’esperit en els éssers humans, que han estat abocats a un consum innecessari i desaforat que, per a més malaurança, destrossa el nostre entorn i ens empeny quasi inevitablement a una nova extinció.
Recentment, l’actor Joel Julien va penjar al seu compte de Twitter la fotografia que podeu veure aquí sota amb l’únic text d’un interrogant. La pintada Homeless go Home (Els sense llar aneu a casa) què expressa? La necessitat que tots els sense llar tinguin casa o és una metàfora estrambòtica digna dels grafits del Maig del 68?
Un de les obres de Paisatges complexos, de David Serra.
[Redacció La Resistencia.]
La sala d’exposicions de la delegació d’Osona i el Moianès del Col·legi d’Aparelladors de Catalunya a Vic (Rambla Passeig, 71) acull, del 15 de juny al 6 de juliol (de dimarts a divendres de 9 a 1 i dissabtes de 6 a 8 de la tarda), una exposició de David Serra titulada Paisatges complexos.
Ell mateix descriu el procés de creació de les obres exposades: «En algun moment imprecís, aparegué la incerta sensació que un grandiós esdeveniment havia succeït en un passat remot, aleshores, la llum va encendre les coses tot concretant com la matèria corbava l’espai amb un moviment inesgotable i engendrava milions de colors i formes. La vida havia aparegut i la imaginació s’atreví a donar sentit a l’existència a través d’una de les seves millors manifestacions, que és l’art».
Nascut a Girona l’any 1947 viu a Sant Bartomeu del Grau Osona) des de l’any 2003, la pintura de David Serra és una combinació de volum, color i pinzellada caòtica que defineix una matemàtica coherencia. És el resultat d’anys de viatges i llargues estances a llocs com el continent Americà de sud a nord.
Gordon Childe (1893-1957), va ser un antropòleg australià i la figura més important del plantejament historicocultural.
La primera qüestió proposadasobre l’obra de Childe que parla del poble campaniforme va ser:
Quins són els arguments on es plasma el paradigma historicocultural del text de Childe?
Per exemple, quan Childe diu «Pero algunas veces, no obstante, se asentaron mezclándose en cierto modo con las poblaciones locales y adoptando algunas de sus normas de conducta». O: «Puede que estos vasos campaniformes hubieran sido hechos por mujeres del pueblo de las hachas de combate casadas con hombres del pueblo del vaso campaniforme». Aquests arguments són clarament historicoculturals ja que Gordon Childe es fixa plenament en els trets socials, econòmics, religiosos (…) del poble campaniforme, és a dir, els aspectes que formen la cultura d’una societat.
Per què apareix el vas campaniforme en tot tipus de contextos? Quina és l’argumentació que dóna Childe per a aquesta problemàtica?
El vas campaniforme era típic d’un poble anomenat poble del vas campaniforme. Un dels aspectes d’aquest poble és que eren comerciants; es movien en petites bandes i de pressa. Aquest vas apareix en tot tipus de contextos bàsicament perquè a mesura que aquestes petites bandes es movien, es trobaven amb altres pobles els quals «copiaven» aquest vas convertint-se així en cultures mixtes.
«Pero algunas veces, no obstante, se asentaron mezclándose en cierto modo con las poblaciones locales y adoptando algunas de sus normas de conducta. La consecuencia arqueológica más evidente es, en primer lugar, la formación de estilos locales en la fabricación del vaso campaniforme, y después, la asimilación del vaso campaniforme a las modas locales de la cerámica, lo cual simboliza la formación de culturas mixtas.» Les «còpies» d’aquest vas s’anomenen vas campaniforme d’estil «ciempozuelos» que vindrien a ser els vasos campaniformes no originals, caracteritzats per tenir diferents estils depenent del poble que els feia. El vas original s’anomena vas campaniforme d’estil marítim o paneuropeu i estava determinat per tenir impressions.
Quin és l’origen del poble campaniforme? D’on sorgeix aquest poble? Quina és la gènesis d’aquesta cultura?
L’origen d’aquest poble seria «l’ex oriente lux» i a partir d’una colonització marítima es van desplaçar. «Podríamos, en este caso, pensar que esta raza habría participado en la colonización marítima que hemos postulado en el último capítulo, y que en Portugal este elemento se disgregó del resto de los agricultores colonos para formar una especie de sociedad nómada.» «Las técnicas metalúrgicas difundidas por el pueblo campaniforme procedían, desde luego, del Mediterráneo oriental: sus puñales estaban montados siguiendo un método que era característico de Egipto desde los tiempos predinásticos.»
Pere Bosch Gimpera.
Pere Bosch Gimpera
Pere Bosch Gimpera (1891-1974), va ser el primer a aplicar els paradigmes historicoculturals i és considerat el pare de l’escola arqueològica catalana.
Les qüestions suggerides sobre el text dels pobles ibers i no ibers de Catalunya de Bosch Gimpera van ser:
Quins són els fets arqueològics que porten Pere Bosch Gimpera a afirmar que no tots els pobles eren ibers a Catalunya i que contradiuen les fonts antigues? Per què els ilergets i els ilercavons són ibers i la resta no?
Bosch Gimpera creia que l’arqueologia era més important que la informació transmesa pels historiadors antics, és a dir, que l’evidència arqueològica era més fiable. Aquest autor defensava que les comunitats més septentrionals no s’havien d’atribuir a la cultura ibèrica, perquè segons ell hi ha fets arqueològics que desmenteixen que totes les comunitats eren ibèriques. Segons el seu criteri hi havia pobles no ibèrics a la Catalunya pre-romana. És la presència/absència del fòssil director dels ibers (ceràmica pintada a torn amb un estil determinat) amb què es basa Bosc Gimpera per dir que hi havia pobles no ibers. La ceràmica a torn no pintada, segons ell, era ceràmica no ibèrica. Per tant, els ilergets i els ilercavons eren ibers perquè tenien ceràmica pintada a torn amb un estil determinat.
Per què els cossetans es consideren no ibers si s’ha descobert un taller d’aquella època de ceràmica a torn pintada?
Perquè segons Bosch Gimpera, l’estil, gust i estètica era diferent a la ceràmica ibèrica i per tant, eren d’una ètnia diferent
«Per afermar la diferència fonamental dels cossetans amb els ilergets, és decisiva la cultura representada pel forn de ceràmica de Fonts-Caldes malgrat que la ceràmica pintada del tipus corrent ibèric hi sigui tan abundant, les diferències del seu estil, com havem dit abans, no poden explicar-se sinó suposant una diferència ètnica.» Bosch Gimpera creia que els cossetans volien imitar la ceràmica dels ilergets, però no ho aconseguien perquè no eren el mateix poble. Eren cultures diferents.
Quins són els escenaris de canvi cultural on s’exposa una situació de canvi? En què consisteix aquesta situació de canvi cultural?
«A l’estratigrafia trobada a la ciutat de Tarragona existeix un altre indici d’aquest canvi de població. Sota les capes normals romanes en surten uniformement dues altres: en la immediatament anterior a la romana apareix la cultura de la costa catalana (vasos del tipus de Puig Castellar-Cabrera de Mataró) amb alguns fragments ibèrics pintats i ceràmica hel·lenística del segle III i aquesta capa se superposa a la més antiga recolzada directament a la roca, en la qual no surt més que ceràmica grollera que pot comparar-se a la feta a mà dels grups ibèrics del primer període del Baix Aragó i regne de València i que en tot cas acusa un canvi de cultura coincidint amb l’entrada de la cultura de la costa catalana, que seria la pertanyent als cossetans.» Per tant, cada capa estratigràfica té una cultura material diferent. No és una seqüència evolutiva, sinó que és un canvi de població. És una població (gent nova) que substitueix l’anterior i no és la mateixa gent que evoluciona.
Són d’una altra cultura.
Un altre escenari de canvi cultural: «Cal comprovar també en llur territori l’extensió de la cultura pobra (tipus Puig Castellar) que cada volta s’aparta més del tipus ibèric, la qual relaciona els lacetans més amb les tribus de la costa que no pas amb ilergets de l’Urgell. Però al mateix temps podem comprovar que, almenys a la comarca de Solsona, representen un estrat ètnic recent i que al segle III acaba d’arribar-hi. Efectivament: la cultura que a la capa superior del Castellvell de Solsona (…) està emparentada amb la cultura de la costa, representa un tipus essencialment diferent del de la primera capa que coneixem (…) i que és impossible d’imaginar transformant-se per evolució fins a arribar als cultura de la capa superior del Castellvell». Per tant, hi ha un canvi de població. Hi han dos estrats amb 2 tipus de material: a l’estrat superior hi ha ceràmica a torn i a l’estrat inferior ceràmica a mà.
Ens trobem episodis constants de canvis de població a conseqüència de situacions difusionistes.
Antoni Arribas
Antoni Arribas Palau (1926-2002), va ser un arqueòleg, catedràtic en prehistòria i professor de la Universitat de Barcelona entre d’altres.
Al text d’Antoni Arribas Formación de los pueblos ibéricos es poden Identificar les frases i arguments, on es plasma el paradigma historicocultural. Tot el text en sí es fortament historicocultural, però a continuació esmentaré les frases que sintetitzen més el paradigma.
«El horizonte de las “cerámicas impresas” se extiende por toda esta zona formando parte del substrato cultural del mundo mediterráneo occidental.» En aquesta frase s’identifica un poble pel fòssil director.
«Las aportaciones exteriores durante el Bronce Primitivo proceden en su mayor parte del Próximo Oriente», per tant, parlem de difusionisme clàssic. Tot allò que ve de fora és sinònim de canvi.
«Las principales colonias de los pueblos mediterráneos orientales que aportan la cultura megalítica en los inicios de la edad del metal se establecieron en las costas del Sudeste (…) Probablemente un foco secundario megalítico en las islas del Mediterráneo central diera origen a la cultura megalítica pirenaica», és un clar exemple de paradigma historicocultural ja que parlem un altre cop de difusionisme.
«Desapareció la práctica de enterramiento en osarios colectivos y se impuso la inhumación individual. El camino de los recién llegados se ha venido suponiendo que fuera desde las costas orientales mediterráneas (…).» En aquest fragment hi trobem un canvi de fòssil director, que és substituït pel fòssil director dels «recien llegados». Quan Arribas conclou que el que evidencia el canvi de la manera d’enterrar és fruit de l’arribada d’una nova civilització, estem parlant d’un episodi de canvi de població i per tant, un argument fortament historicocultural.
«Las embestidas célticas a partir del IX y VIII aC a través de los pasos pirenaicos, cambiarán el aspecto del mapa étnico y cultural de dos tercios del país», frase clarament difusionista: canvis en el registre arqueològic a causa de l’entrada massiva d’aquesta cultura cèltica. Per tant, són pobles que es mouen i se substitueixen per altres.
«Las poblaciones indígenas usaron en cierta escala el hierro, en un momento en que también los contactos comerciales fenicios y griegos pudieron haberlo puesto a su alcance.» Aquesta frase es clarament difusionista, ja que va ser a través del comerç amb els fenicis i grecs que els pobles indígenes van començar a utilitzar el ferro.
«Pero ningún cambio fue tan profundo como el que aconteció con las creencias religiosas y de ultratumba: el rito de la incineración se impuso por todas partes». Com l’expressió diu, es va imposar un nou ritual d’incineració, per tant, tornem a parlar de pobles que substitueixen uns altres.
La revolució serà a muntanya o no serà. [Foto: Xavier Borràs, pels volts de Sant Aniol de Finestres, 2019.][Un report de Xavier Borràs.]
Fineix maig —enguany més mitjanament plujós a muntanya— amb tot el pa venut de les eleccions municipals i europees a què obliga el Regne d’Espanya i aquesta democràcia de fireta que ens toca de patir. Anem a votar com xaiets, com si durant els darrers temps, especialment d’ençà del 1r d’octubre de 2017, en aquest país no hi hagués passat res, com si els presos i els exiliats fossin virtuals, com si els reprimits arreu pels cossos policíacs (dels veïns i nostrats) no comptessin… Normalitzar la repressió, l’oprobi, l’odi, la venjança suprema…, fins i tot banalitzar-la, fer-ne gracietes i tweets malaurats, mostren fins a quin punt vivim en una societat agenollada, d’esperit mesell. D’això aprofiten els polítics professionals i els traïdors de tota classe i partit que ens entretenen la via directa cap a l’alliberament (que no és altra que la desobediència en enfrontament directe amb l’Estat) en el parany de la llibertat dels presos i exiliats, jugant-‘ho tot a un atot d’una baralla que està marcada des del primer minut de joc.
Tanmateix, en aquest maremàgnum de sigles, partits i hipòcrites hi ha un altre fet, tant o més important —tant o més greu—: el de l’emergència climàtica [vegeu la nota «Realitat Climàtica=Emergència Social. Jornada a Barcelona el 6 d’abril» del número 26 de La Resistència], el de l’extinció del planeta, que avança a marxes forçades sense aturador, i de què ni en campanya ni fora d’ella, s’ha parlat ben poc per no dir gens. A banda dels esforços científics i d’alguna declaració igual de pomposa com inservible, el món tal com alguns l’hem conegut s’autodestrueix irremissiblement. No és un mal auguri ni un intent desesperat de semblar catastrofistes, sinó una observació clara de la realitat que vivim.
Ho deia, recentment, a Vilaweb el vigatà fincat a Barcelona, Pep Puig (1947), pioner batallador ecologista, enginyer industrial especialitzat en tècniques energètiques per la UPC: «Ni les administracions ni els mitjans de comunicació —diu, resignat— no sembla que hagin entès gaire res; cal que tots tinguem clar que si no fem un canvi radical aquest planeta ben aviat serà inhabitable; hem de fer les paus amb la natura».
També, el filòsof francès Bruno Latour en parlava a Le Monde: «Aquests joves manifestants [Nota de l’editor: que encarna la jove activista mediambiental sueca i icona d’aquesta “generació climàtica”, Greta Thunberg] culpen les generacions anteriors de la seva incapacitat per llegar-los un món habitable. Per a la gent de la meva edat, que vam viure el Maig del 68′, és sorprenent. Volíem que els vells ens deixessin el lloc. Ara tenim infants que ens diuen: “Farem els deures quan feu la vostra”. La meva generació volia accelerar i fer net de cap i de nou. Ells volen frenar el temps i criden a la responsabilitat».
A Catalunya —per mostra un botó—, esgarrifeu-vos amb el video d’aquí sota del PACMA, «Les perversions de la ramaderia industrial» (com si tota ramaderia no fos, a hores d’ara, industrial, tret que et criïs el bestiar de forma quasi clandestina):
Un altre exemple, sobre el cretinisme humà i tot això del «políticament correcte». Nel Cañedo, conegut pastor dels Pics d’Europa, va publicar un vídeo el passat 1r de maig en el qual denunciava de forma irònica la clausura d’un galliner proper a un hotel rural a Astúries perquè els galls molestaven els hostes. Vegeu-lo aquí:
Voleu dir que hi ha res a fer?
A alguns ecologistes avant la lettre als anys setanta ens deien boiets per voler defensar els sistemes naturals i ens acusaven de voler tornar a les cavernes. No dic que, tard o d’hora, s’hi haurà de tornar —davant del col·lapse que s’aveïna—, però a muntanya hi cal gent per a preservar-la i viure-hi plenament, amorosament. Què esperen tots aquests joves desvagats que fan el mec i reclamen responsabilitats?
I per a organitzar la gestió de la res publica no calen tantes eleccions i recursos inútils. Amb les assemblees i els consells populars n’hi ha prou per a tirar endavant. Posem fil a l’agulla?
La democràcia a Atenes es desenvolupa al voltant del 508 aC durant l’època clàssica, precedida per l’època arcaica. Al final d’aquesta hi han un sèrie de successos violents, com la legislació de Dracó (624 aC), les reformes de Soló (592 aC) o la tirania de Pisístrat (561-528 aC). Aquesta època de desordres acaba amb l’establiment de la democràcia per Clístenes (508 aC).
Després de la victòria sobre els perses a Marató i Salamina, Atenes es converteix en el centre econòmic i comercial del Mar Egeu i també en la ciutat més segura de pau i llibertat, contant amb el suport de les ciutats gregues de la perifèria. En aquest moment Atenes viu un moment de prosperitat total sota la perspicaç direcció de Pèricles.
El domini cada vegada mes inevitable per part d’Atenes sobre les ciutats de l’Egeu no tindrà un bon resultat ja que, aquestes, voldran emancipar-se i d’aquí sorgirà la guerra del Peloponès on s’hi enfrontaran Esparta i Atenes durant més d’un quart de segle. Aquesta guerra comportarà la ruïna de l’Imperi Atenès i mentrestant la democràcia es veurà amenaçada des de l’interior.
Durant la segona meitat del segle IV Atenes es veurà debilitada, destrossada, amb dificultats financeres i a més haurà de intentar resistir-se dels atacs del recent arribat Filip, rei dels macedonis.
A partir d’aquí Atenes entrarà en decadència.
Plutarc, també conegut com a Plutarc de Querona va néixer a Querona l’any 46 a uns 32 quilòmetres del santuari de Delfos. Va estudiar filosofia, retòrica i matemàtiques a l’acadèmia d’Atenes, ciutat per la qual sempre va tenir una gran admiració. Va viure la major part de la seva vida a la seva ciutat natal on va exercir de magistrat i d’ambaixador en diferents missions diplomàtiques. Plutarc va ser creient fidel dels antics déus, i l’any 90 va ser nomenat sacerdot deDelfos.
Va ser un escriptor prolífic. Vides paral·leles de Plutarc és una col·lecció de biografies de personatges grecs i romans, escrites amb intenció retòrica, més que no pas històrica, és a dir, proporcionant models de comportament, positius i negatius, perquè els lectors els seguissin o els evitessin. La data de la seva mort es desconeix, però va ser entre els anys 119 i 127.
El Partenó d’Atenes.
Atenes durant els anys anteriors a la revolució de Clístenes
Abans de començar a explicar la democràcia Atenesa (508 aC) m’agradaria fer una breu explicació de com era Atenes durant els anys anteriors a la revolució de Clístenes; al principi del segle VII Atenes estava dominada per una aristocràcia guerrera, propietària de la terra, del poder polític i també del lliurament de la justícia i el dret. L’òrgan aristocràtic era l’areòpag, que tenia la funció de supervisar els magistrats, aprovar i proposar lleis. L’ekklesia, que era l’òrgan popular, tenia els poders limitats i estava sota el control aristocràtic.
Soló, elegit arcont l’any 594 aC va comportar una sèrie de canvis en la vida dels atenesos. Va proclamar la seisactheia, va anular els deutes, va prohibir l’esclavització per endeutament, va fer retornar els esclaus venuts a fora i altres mesures jurídiques, polítiques i econòmiques com per exemple, repartir els ciutadans en quatre categories censatàries que subsistiran durant tota la historia d’Atenes. Els pentakosiomedimnios pertanyien a la primera classe censatària, els hippeispertanyien a la segona, els zeugites que eren els camperols de mitjana condició a la tercera i els thetes, que eren els camperols pobres i els artesans no estrangers. En l’àmbit polític, hauria creat un consell de 400 membres que vindria a ser la bulé i ara, l’ekklesia, tindria més drets. Soló també va promulgar una reforma de pesos i mesures, la mina, i va modificar l’agricultura de l’Àtica positivament. Va ser un gran legislador.
Després de Soló les gents aristocràtiques, concretament dos, s’encaren per aconseguir el poder però Pisístrat, dirigent d’un partit polític, aprofita el confrontament d’aquestes dos gens per implantar una tirania.
Poc temps després Pisístrat es veu obligat a marxar a l’exili a causa de l’oposició dels altres 2 partits polítics però uns anys després torna al poder amb l’ajuda de Megacles, cap d’un dels altres dos partits polítics.
Pisístrat torna a marxar a l’exili però torna i aquest cop amb un exèrcit que l’ajudarà a vènçer els seus adversaris. Durant aquesta última tirania (545-528 aC) Pisístrat és recordat com a un tirà generós i bondadós.
Després de la mort d’aquest, els seus fills continuaran la tirania i Clístenes serà elegit arcont (525 aC).
L’època dels pisistràtides va ser la de les primeres grans construccions sobre l’acròpolis i de les primeres grans obres de l’escultura àtica.
Pisístrat i els seus fills van ser els primers en indicar el poble atenès el camí de la seva futura primacia econòmica, intel·lectual i artística, però la seva condició de tirans confonia la gloria de la ciutat amb la seva pròpia. Finalment, l´últim fill, l’únic que quedava viu després d’assassinar el seu germà, va ser derrocat per el rei d’Esparta, Cleòmenes, qui va ser cridat pels aristòcrates atenesos (510 aC).
Després de la tirania Clístenes va mantenir la seva autoritat gràcies al recolzament del demos, qui va frenar la revolta per part de Isàgores contra ell. Aquest aristòcrata que ara estava al poder va fer unes quantes reformes. Va remodelar el territori de l’Àtica substituint les quatre antigues tribus per deu de noves i la reorganització política i militar va ser elaborada a partir d’aquesta nova distribució. Els membres de la mateixa tribu lluitarien de costat i triarien els cinquanta membres de la bulé encarregats de la seva representació en la nova bulé dels 500. La creació d’aquesta nova bulé serà l’òrgan essencial de la democràciaatenesa.
La separació de poders
Una de les reformes més importants que va fer va ser la llei sobre l’ostracisme, que constava en l’exili temporal (10 anys) de qualsevol que intentés establir una tirania. La votació de l’ostracisme anava a càrrec de la ekklesia qui també votava les lleis.
El sistema de votacions també va ser reformat, a partir d’ara tot ciutadà atenès podia sortir escollit. El poder dels escollits durava 1 any i només hi podien estar 2 cops en tota la vida.
Durant la democràcia de Pèricles, Atenes va ser la capital intel·lectual i artística.
Pèricles, cap del partit demòcrata, qui ja havia aconseguit l’any 462 que s’aprovessin algunes reformes, va ocupar la primera posició en la ciutat. Les seves reformes tenien com a objectiu atribuir la sobirania al conjunt dels ciutadans. En primera instancia, Pèricles, es va ocupar de destruir el poder de l’Areòpag. Aquest cos aristocràtic compost per antics arconts era qui controlava la ciutat; vigilava els magistrats, jutjava els criminals, participava en el poder executiu, legislatiu i judicial. El partit demòcrata, en varies ocasions, va atacar als membres de l’Areòpag per tal de treure’ls-hi el poder polític i judicial ja que no l’hi pertocaven. «Pericles no hablaba en todo negocio, ni siempre se mostrava al público, sino que, reservándose para los casos de importancia, como de la nave de Salamina, dice Critolao, las demás cosas las ejecutaba por medio desusamigos o de oradores de su partido» ( Plutarco,vidas paralelas, 1, 6, 1) Així doncs, la llei es va aprovar i a partir d’aquest moment l’Areòpag ja no controlava aquests poders. Els poders polítics van passar en mans de la Bulé, la Ekklesia i el tribunal dels heliastes.
Es va produir una autèntica separació de poders, l’Ekklesia tenia el poder legislatiu i la bulé i els magistrats l’executiu. Cap d’aquests controlava el judicial. A partir de l’any 457 els zeugites, ciutadans de la tercera classe censatària, tindran accés a les magistratures. Les eleccions van ser substituïdes per el sorteig menys un número petit de funcions especialitzades i, per tant, el sorteig va ser una peça clau per a la democràcia. Segons els canvis de Pèricles, el poble tenia tots els poders i ho controlava tot. Les dos últimes reformes que va fer van ser protegir les lleis, és a dir, protegir la constitució democràtica i que tots els que s’ocupaven de càrrecs fossin remunerats per els dies de feina perduts.
Pèricles va ser qui va iniciar, com a agraïment als déus per la victòria contra els perses, la construcció del Partenó, temple consagrat a la deessa Atena Pàrtenos, a qui el poble atenès considerava la seva protectora.
Durant la democràcia de Pèricles, Atenes va ser la capital intel·lectual i artística.
Entre els anys 433 i 411 va tenir lloc la successió de Pèricles, la guerra del Peloponès, el desastre de Sicília i la revolta general dels aliats i dels membres de l’imperi atenès conta Atenes; tots aquests successos van col·locar a Atenes en una situació difícil. Totes les classes patien. La oligarquia acusava a la democràcia de ser la culpable de totes les desgràcies i aquesta es va fer amb el poder a l’any 411 i va canviar la constitució. Les mesures que van prendre anul·laven els drets polítics de la majoria dels ciutadans. A partir d’aquí la democràcia atenesa cau en decadència i a l’any 404 Atenes es vençuda, l’imperi aniquilat, les muralles destrossades i Esparta domina tota Grècia.
Conclusió
La primera democràcia documentada en la història de la humanitat és la atenesa del segle VI aC per tant, ha servit de model per la resta de democràcies. La constitució atenesa tenia com a principis la llibertat, la llibertat d’expressió i la igualtat davant la llei, drets fonamentals en les democràcies actuals. El període en què Pèricles va governar Atenes (461- 429 aC) sovint és anomenat el segle de Pèricles ja que va ser el moment més culminant de la història d’aquesta ciutat de l’antiga Grècia.
Ha set molt interessant veure el camí cap a la democràcia de la ciutat grega per excel·lència perquè mostra d’una manera o altre, el que segueix passant a l’actualitat.
Bibliografia
CLAUDE MONET, Historia de una democràcia, edició de Ramón Akal González, Madrid, Akal, 1971.
W.G FORREST, La democracia griega, edició de Luis Gil, Madrid, Guadarrama, 1966.
JACQUES ELLUL, HIstoria de las Instituciones de la antiguedad, edició de Juan Bravo, Madrid, Aguilar, 1970.
L’enterrament de la sardina és un fet que posa fi al carnaval, alhora que enceta el temps de quaresma. [Foto: Xavier Borràs.][Un report de Xavier Borràs.]
Cinc anys a la Vall d’en Bas
Aquest abril que fineix amb l’enrarit ambient de les eleccions espanyoles, ja fa cinc anys que vaig decidit d’exiliar-me voluntàriament de la meva vila de Gràcia natal cap al que havia estat el meu paradís infantil durant alguns estius de les darreries dels anys cinquanta i els primers anys seixanta, just abans que els pares decidissin baratar el verd esponeròs de la Garrotxa volcànica, sota l’ombra del Puigsacalm, per l’aspra terra estimada de la vinya i les oliveres a Gandesa, ben a prop, també, del Puigcavaller i el con volcànic de la Fontcalda. Mai no els podré agrair prou haver pogut conèixer de ben menut aquests dos paisatges i llurs gents i parles, tan rics i plens d’humanitat, que és com dir de la humitat mateixa.
Per bé que cinc anys, un lustre, gairebé no són res en la vida d’una persona que ja passa de la seixantena (com és el meu cas),crec que puc dir que em sento plenament integrat en aquest terrer, encara que sé que sempre hi seré un foraster, una mica exòtic, però arrelat, amb estima i afecte per tothom amb qui m’he topat, conegut i saludat.
Dos catalans que cal seguir
Enguany, que la Pasqua ha arribat molt tard, tocant a la diada de Sant Jordi, l’Espanya sempiterna, la de l’«ordeno y mando» i «la maté porque era mía», s’ha fet molt present en la campanya electoral per la banda dels partits espanyols de tots els colors que no volen veure-hi més enllà de la seva sagrada Constitución, mentre els mitjans d’aquí, també malauradament els públics, els n’han fet d’eco com si fos la cosa més normal del món, mentre la Junta Electoral (y de las JONS) —que recorda amb les seves decisions els judícis sumaríssims amb pena de mort del primer franquisme– els obliga a no dir «presos polítics» o «exiliats», i obliga les insitucions a treure pancartes i llaços grocs de llibertat, que són el recordatori permanent de l’oprobi a què se sotmet la població catalana.
A l’altra banda són poques les veus que s’alcen allunyades del discurs victimista a què semblen voler avesar-nos els partits processistes. En destaco dues: l’escriptor Albert Sánchez Piñol i el periodista, filòsof i professor Jordi Gruapera.
El primer, el passat 13 d’abril, en una entrevista a «El Suplement» de Catalunya Ràdio hi afirma que «la història de Catalunya és un conte en què al final hi ha un policia amb una porra», però no es lamenta com fan tants i a més de denunciar que vivim uns temps «plens de periodistes repugnants» o, parafrasejant Trotski, «tan se val que no t’interessi la política, la política sempre estarà interessada en tu», és molt calr quan afirma que la gran tragèdia del procés és que «els dos grans grups que el dirigien estaven tan pendents del que deien les seves bases que per a no defraudar-les van fer coses que no volien fer». Coincideixo amb Sánchez Piñol —que diu que la situació que viu el país «és més delirant que Fungus», la seva darrera novel·la [mireu, si no, per exemple, el darrer episodi amb l’«afusellament» del president Carles Puigdemont en un poble d’Andalusia—, quan manifesta que vivim una «gran derrota» i que això s’ha de dir clarament a tothom, més encara amb la que ens caurà a sobre: «Més val que ens anem preparant per a la resistència», augura, i afegeix, per als qui diuen que no cal votar que «és l’única cosa que pots fer». L’autor de Victus constata que els partits i els dirigents no semben disposats a un acte de desobediència massiu. «La societat catalana s’ha de plantejar què vol fer […], una societat que consumeix fantasies —per la mancança de poder polític— […], com la fantasia aquesta de la immersió lingüística…, però si no existeix…, estem discutint sobre una llei que no s’aplica… No són capaços d’aplicar la immersió i m’estan dient que faran una república?…
Per la seva banda, el pensador Jordi Graupera, candidat de les primàries a l’Ajuntament de Barcelona de Barcelona és Capital, va fer un discurs el passat 9 d’abril on es preguntava què els estem oferint als nens que han acompanyat als pares en tantes mobilitzacions: «¿Què els estem ensenyant? Els estem ensenyant triar entre renunciar a la seva identitat o bé definir-la en base a perdre sempre. Deixar de ser català o ser un perdedor. Ser un perdedor sentimental, disposat a deformar les conviccions a canvi d’aconseguir més amics o més diners».
Graupera parla sense pèls a la llengua: «No forma part de la meva manera de fer política dir que les coses van bé quan no hi van. Barcelona es troba en una cruïlla històrica, la moneda és a l’aire i ningú no sap de quin costat caurà. Al costat de les oportunitats que té la ciutat, hi ha una degradació evident de la vida pública. Molta de la nostra gent està desencisada, hi ha un grau important de frustració política. Cap líder o cap partit sembla més fort que les circumstàncies històriques que hem de superar. Al contrari: tothom s’ha acomodat als límits que les pors del nostre temps han imposat a les nostres ambicions.»
«La gran esperança de les elits de Madrid i les elits de Barcelona és que el primer d’octubre s’acabi explicant com el cant del cigne de la nació política catalana i de la vocació de capital de Barcelona», afegeix, i encara més clarament s’expressa quan afirma «que la manera com la nostra política està tractant l’empresonament dels polítics catalans està destruint la cultura política del país. Per això la gent comença a estar cansada i necessita desconnectar. Està destruint la cultura política del país perquè busca només la identificació del poble com a víctima, desempoderada i clamant per tenir raó».
En tot cas, per als qui dubten si votar a les eleccions del 28 d’abril o a les municipals i europees el 26 de maig, el discurs de Graupera pot ahudar-los a decidir-se en la via resistent que defenso de fa temps.
Per damunt de tot —la professió que exerceixo m’obliga a parlar-ne—, tal com expressa Sánchez Piñol, «històricament el bon periodisme era el que s’oposava al poder, no el que el representava», que és el que finalment passa actualment en la majoria de mitjans, siguin públics o privats, en què el que compta és parlar de tot sense pràcticament judicar-ho o, fins i tot, ni preguntar-se si s’ha de parlar dels feixistes (siguin del PSOE, del PP, de Cs o de Vox) com si res…
La dieta paleolítica, també famosa com a dieta de l’home de les cavernes, dieta de l’edat de pedra o dieta dels caçadors recol·lectors, es basa en l’alimentació i l’estil de vida del període paleolític.
Aquesta dieta comporta dormir més, canviar la manera de fer exercici i alimentar-se com feien els nostres ancestres, és a dir, a partir de la caça i la recol·lecció i sense aliments processats. Aquest estil de vida paleolític també consisteix a criar els fills amb més contacte físic, amb jocs d’aprenentatge a l’aire lliure i evitar el contacte amb la llum d’espectre blau abans d’anar a dormir.
Aquesta dieta, actualment de moda, va començar als Estat Units d’Amèrica amb un gran grup d’aliments d’origen animal, fruites i verdures, tot excloent els làctics, els cereals i els llegums.
Per a un nombrós grup de persones, sobretot als Estats Units i a Europa, aquesta dieta s’ha convertit en un estil de vida ja que asseguren que han observat moltes millores en la qualitat de vida. Aquest estil de vida paleolític ha triomfat tant que fins i tot s’han creat blogs, webs, fòrums i publicacions dedicades únicament a aquesta manera de viure.
La nutricionista Mireia Porta, especialista en alimentació per a esportistes, ha alertat que la dieta paleolítica es una dieta més elevada en proteïnes i mes baixa en carbohidrats del que seria una dieta equilibrada, però destaca també els beneficis de menjar aliments frescos i sense processar. Per altra banda, l’OMS o l’American Heart Association diuen que és necessari que la població no associï una dieta on abunda la carn amb una dieta saludable.
Com he esmentat anteriorment, a Europa, especialment a Espanya, aquest estil de vida té un gran nombre de seguidors fins al punt que s’han creat comunitats d’adeptes articulades en major part a través de blogs i Facebook. En aquests espais la gent explica les seves experiències, informació, coneixements i molt més. Yerai Alonso, director d’un dels webs amb més seguidors, afirma que la seva vida va canviar rotundament amb aquesta dieta i assegura que es tracta d’utilitzar el sentit comú. «Prendre el sol, dormir de nit, caminar i socialitzar-se cara a cara són punts claus per a la salut.»
A partir d’aquesta alimentació basada en fruites, verdures, carn, peix, marisc, ous i fruits secs, han sorgit noves maneres de fer exercici físic com el crossfit o la cal·listència. Es treballa l’equilibri i els moviments funcionals, que ajuden a millorar l’agilitat, la resistència, la coordinació i la flexibilitat. També, hi ha un cert grup de practicants d’aquest estil de vida que defensen una manera més moderada de fer exercici físic i durant més temps, sense forçar l’organisme, com per exemple fer llargues caminades, com feien els paleolítics per a buscar menjar o hàbitat.
Eudald Carbonell, paleoantropòleg, diu que aquest nou estil de vida és absurd i anacrònic, és a dir, que no es correspon amb l’època en la qual vivim. Ell ha dedicat molts anys a estudiar formes de vida prehistòriques a partir de troballes descobertes recentment, com és el cas d’Atapuerca (Burgos). Per a Carbonell és absurd voler imitar la manera de viure del paleolític perquè assegura que en els últims 20.000 anys ha canviat tot i perquè nosaltres, actualment, tenim coneixements que ells no tenien. Carbonell explica que encara que no hi hagués llum blava artificial, amb la invenció del foc van començar a canviar moltes coses: «Es reunien amb la llum del foc.» Amb el foc es van modificar els horaris, assegura. També, explica que no vivien d’una forma tranquil·la com alguns creuen, sinó que vivien adaptats i, en moltes ocasions, es trobaven en un territori amb depredadors pertot arreu.
Respecte a l’exercici físic, Eudald Carbonell adverteix que canvia molt depenent de l’espècie d’homínid prehistòric que s’agafi com a referent, ja que no totes les espècies eren igual de resistents. Destaca, igualment, que en la prehistòria vivien molts menys anys que nosaltres perquè vivien en condicions molt diferents.
Molts seguidors d’aquest estil de vida menyspreen l’agricultura perquè és el principi de la indústria alimentària i dels productes processats i Eudald Carbonell no hi està d’acord perquè diu que, sense l’agricultura, seríem quatre gats al planeta. Per a ell, el que és realment interessant és viure més a l’aire lliure, però adaptant-ho tot a l’actualitat.
Eudald Carbonell i la periodista Cinta S. Bellmunt van publicar moltes receptes en un llibre que fa que els lectors entenguin més bé l’alimentació dels primers humans a partir de troballes en diferents jaciments arqueològics [Pàleo receptes, Cossetània, 2016]. L’elaboració d’aquest llibre de receptes va ser fet, també, a partir del coneixement històric del consum de vegetals i d’animals basat en les espècies que vivien al sud d’Europa en aquella època. La descripció d’aquestes receptes inclou dos apartats; el primer explica com cuinar-los en una cuina moderna i el segon com cuinar el plat en la naturalesa. Carbonell destaca que generalment son plats molt simples de cuinar i que, en el llibre, deixa a part alguns costums que comportarien un xoc cultural com els casos de canibalisme.
Un dels centres on es practica aquest tipus d’alimentació es a la seu de Paleotraining Delta, situada a Amposta. Segons els entrenadors d’aquesta seu, la paleodieta es més un estil de consum que una dieta estricta.
La doctora i endocrinòloga Maite Prieto adverteix que s’ha de vigilar l’elevat consum de proteïna animal que té aquesta dieta ja que si se’n fa un excés podria comportar problemes cardiovasculars i obesitat. També, diu que no es saludable deixar de consumir llegums i cereals. Tot i així, reconeix que el consum d’hortalisses i de productes de proximitat és aconsellable.
Personalment, penso que la dieta paleolítica és una dieta que té molts beneficis per a la salut, però no tants com perquè sigui una dieta permanent. En la meva opinió, és una dieta per a aquelles persones que vulguin perdre pes ràpidament, però no crec que sigui una bona opció alimentar-se només d’hortalisses, fruita, fruits secs, peix, ous i mel. Crec que hi ha aliments igual d’essencials com per exemple els llegums o els cereals.
La paleodieta és una dieta amb excés de proteïnes i aquestes no són saludables. Hi han experts que diuen que la quantitat de fruites i verdures que es consumeixen en aquesta dieta ho equilibren, però això no la fa 100% saludable. Les proteïnes son perjudicials per al cor, els ronyons, el fetge i els ossos.
Una bona dieta hauria de ser una dieta equilibrada on es consumeix de tot, és a dir, fruites i verdures, carn i peix, ous i làctics, llegums, fruits secs i cereals. Sempre intentant suprimir els aliments processats igual que en la paleodieta.
També, penso que imitar la dieta dels paleolítics és pràcticament impossible ja que ells consumien diferents animals que nosaltres, com per exemple el mamut, el bisó i l’ur. Segurament alguns d’aquests animals s’alimentaven d’unes herbes diferents de les que hi ha a l’actualitat, a causa del clima; per tant, amb diferents nutrients. Així que seria impossible seguir una dieta exacta, però si aproximada.
Un aspecte positiu d’aquesta dieta es l’absència del gluten, al qual molta gent és intolerant; per tant, els cereals òptims per a una dieta equilibrada serien l’arròs, el mill o la quinoa.
Respecte als làctics, penso que són necessaris, però en poca quantitat, així que l’absència d’aquests ens la dieta paleolítica no la trobo malament.
Deixant de banda la dieta, si que estic a favor de l’estil de vida paleolític; dormir de 8 a 10 hores i durant la nit, fer esport sense esforços físics, és a dir, exercicis més funcionals, no estar en contacte amb la llum d’espectre blau abans d’anar a dormir i, sobretot, m’agrada molt la idea de criar els fills amb jocs d’aprenentatge lliure i en plena naturalesa. Penso que estar envoltat de naturalesa i no d’edificis i cotxes és molt beneficiós, tant físicament (menys contaminació) com mentalment.
Finalment, m’agradaria dir que, pel fet de ser vegetariana, és possible que m’hagi influït que no estigués del tot d’acord amb aquesta dieta paleolítica.
Març marçot ni ha matat la vella a la vora del foc ni a la jove (si hagués pogut). El clima d’aquest final d’hivern, sense ni una gota d’aigua o floc de neu, fa saltar totes les alarmes entre pagesos i ramaders, que veuen la minsa crescuda dels cereals i el poc menjar a muntanya com a senyals improcedents del quefer natural de llur ofici secular, abocats, molt d’ells, a plegar veles i a deixar amb impotència que la massa forestal ho envaeixi tot de brossa vegetal insadollable d’aigua.
Escalarre i el cretinisme humà
En aquest context d’emergència social davant el canvi climàtic, que sembla ja irreversible si no hipodem remei immediat, unes tres-centes persones es van manifestar amb cotxe —tot molt sostenible, és clar— el diumenge darrer de març per la carretera C-13 (tot passant per la Pobla de Segur, Sort, Rialp, Llavorsí i Esterri d’Àneu) fins a Escalarre (un poble del terme municipal de la Guingueta d’Àneu, a la comarca del Pallars Sobirà, dins del territori de l’antic terme d’Unarre), en protesta per l’assenyada decisió de l’Agència Catalana de l’Aigua que en una recent segona resolució desfavorable tornava a vetar la celebració del Doctor Music Festival als prats de les Valls d’Àneu els dies 11 al 14 de juliol perquè manté sectors d’acampada i serveis en zones inundables i de flux preferent.
Prades d’Escalarre.
El director general de Polítiques de Muntanya de la Generalitat, Albert Alins, va ser prou clar (i català): «”L’element principal per celebrar qualsevol activitat és la seguretat de les persones i això és inqüestionable».
Doctor Music –l’empresa de la qual, In Cow we Trust, S. L., va ser adquirida el maig de 2018 en un 63.5% per l’empresa alemanya CTS (Computer Ticket Service)– va demanar a l’ACA el 26 de juliol de 2018 els permisos per a fer el festival en una zona vora el riu Noguera Pallaresa i els seus afluents. El 30 de novembre de 2018 el tècnic encarregat de la tramitació de l’expedient va emetre un informe desfavorable a l’actuació sol·licitada i va atorgar deu dies perquè la promotora i les parts interessades poguessin examinar l’expedient i presentar-hi al·legacions.
Passats els tretze dies, la promotora va sol·licitar una pròrroga per poder presentar proves i l’ACA els la va concedir. El 21 de desembre, superats els terminis i sense que Doctor Music presentes cap al·legació, es va dictar un informe desfavorable. La promotora, al cap d’uns dies, va presentar una segona proposta, «inviable« segons associacions com Ipcena.
Precisament, Joan Vázquez, president d’aquesta lassociació ecologista, es va mostrar taxatiu: «La Confederació Hidrogràfica resoldrà partint del sentit de l’informe de l’ACA i, donada la característica de la zona, el seu marge de maniobra per acceptar les al·legacions dels promotors del festival són mínimes». Vázquez va acusar la promotora del festival de «prepotència», ja que «va començar a vendre entrades abans de disposar dels permisos necessaris, potser confiant que l’impacte econòmic a la zona obriria portes».
Les Valls d’Àneu, doncs, sembla que s’alliberaran d’un festival de masses eixordador, cruspidor de recursos i alliberador de contaminacions diverses. Els qui viuen del monocultiu del turisme s’han sentit tan agreujats —perquè el que els importa és sobreviure ni que sigui posant en risc la natura i la vida fins i tot de les persones— que no se’ls ha acudit cap altra pensada que manifestar-se muntats en el seus cotxes.
El cretinisme s’escampa com una plaga universal.
Realitat Climàtica=Emergència Social. Jornada a Barcelona el 6 d’abril
Potser per fer-hi front, però sobretot per advertir les administracions, el pròxim dissabte 6 d’abril tindrà lloc a Barcelona la jornada «Realitat Climàtica=Emergència Social» una cimera que vol posar de relleu la inacció institucional.
Organitzat per un ampli grup d’experts diversos relacionats amb el clima, tindrà lloc a l’Espai Públic Veïnal Calàbria 66, la jornada Realitat Climàtica = Emergència Social, en la qual més de mig centenar de científics i investigadors relacionats amb les causes i les conseqüències del canvi climàtic, ficaran el dit admonitori a la nafra governamental: posar de relleu la inacció del Govern català davant el repte real, tangible, de l’escalfament, i, alhora, adreçar-se a la ciutadania per explicar-los quina és la situació real, quin és el grau d’amenaça, com d’intensa és la necessitat d’actuar de manera immediata per a garantir una societat sostenible i resilient.
La jornada ha estat organitzada i promoguda per quatre científics de la pedrera (dels que molt cops piquen pedra sense ser escoltats): el col·laborador de La Resistència, Gabriel Borràs, Josep Cabayol, Javier Martín-Vide, Marta G. Rivera i Robert Savé, i experts com Narcís Prat, José María Baldasano, Carme Valls, o els investigadors Francesc Gallart y Jordi Solé, tots els quals conformaran un jornada que esdevé, en si mateixa, una cimera de demanda i de protesta d’aquest mig centenar de testimonis que viuen i pateixen la realitat climàtica des del primer rengle. La trobada també ha rebut el suport de persones dedicades al món de l’energia com Pep Puig, de l’economia Enric Tello o Jordi Roca, el transport, com Francesc Robusté, o la indústria Jaume Josa, a més de periodistes ecologistes com Jordi Bigues o Xavier Borràs (EcoDiari.cat).
«Volem situar la realitat del canvi climàtic en el centre de l’emergència social», explica Gabriel Borràs –biòleg expert en hidrologia, un dels promotors de la crida– al periodista Antonio Cerrillo, de La Vanguardia. A la jornada, els investigadors «explicaran quina és la situació real de la crisi climàtica, informar sobre el grau d’amenaça i fins a quin punt és peremptòria la necessitat d’actuar de manera immediata». Borràs es mostra molt crític amb la manca de respostes del Govern davant del «repte climàtic», i sosté que «no s’estan emprenent accions en la direcció correcta, sinó tot el contrari».
La jornada tindrà lloc el dia 6 d’abril a l’Espai Públic Veïnal Calàbria 66, de Barcelona, des de les 09:45 del matí i fins a les 20:15 h del vespre.
Amb la col·laboració de SICOM, que retransmetrà tot l’acte en streaming, els experts explicaran davant la càmera tot allò que saben i la gent necessita conèixer per a exigir que els poders públics actuïn immediatament amb l’objectiu de preservar el futur. I també perquè els deixin treballar des d’ara en favor de tota la ciutadania i del país.
SICOM editarà tants vídeos com intervencions es facin per a difondre’ls a la xarxa. També, es crearà una llista de distribució a Youtube on hi haurà l’streaming i tots i cadascun dels vídeos, la qual cosa permetrà una difusió completa de l’esdeveniment i, alhora, una reproducció individual. Així, es podrà fer arribar les intervencions a qui es consideri oportú, des dels municipis fins al Govern.
«Us encoratgem a dir tot allò que sabem i cal que la ciutadania conegui –diuen els promotors de la jornada–. Ningú millor que nosaltres per a informar objectivament les persones i aconseguir que la pressió de la ciència i la ciutadania plegades despertin els polítics i la Política en favor de totes i tots, ja i arreu.»
Que així sia abans no ens caigui al cel al damunt i no ens salvi ni la República invisible que mai no arriba.
