Notes esparses des de la Vall d’en Bas

L’enterrament de la sardina és un fet que posa fi al carnaval, alhora que enceta el temps de quaresma. [Foto: Xavier Borràs.]
[Un report de Xavier Borràs.]

Cinc anys a la Vall d’en Bas

Aquest abril que fineix amb l’enrarit ambient de les eleccions espanyoles, ja fa cinc anys que vaig decidit d’exiliar-me voluntàriament de la meva vila de Gràcia natal cap al que havia estat el meu paradís infantil durant alguns estius de les darreries dels anys cinquanta i els primers anys seixanta, just abans que els pares decidissin baratar el verd esponeròs de la Garrotxa volcànica, sota l’ombra del Puigsacalm, per l’aspra terra estimada de la vinya i les oliveres a Gandesa, ben a prop, també, del Puigcavaller i el con volcànic de la Fontcalda. Mai no els podré agrair prou haver pogut conèixer de ben menut aquests dos paisatges i llurs gents i parles, tan rics i plens d’humanitat, que és com dir de la humitat mateixa.

Per bé que cinc anys, un lustre, gairebé no són res en la vida d’una persona que ja passa de la seixantena (com és el meu cas),crec que puc dir que em sento plenament integrat en aquest terrer, encara que sé que sempre hi seré un foraster, una mica exòtic, però arrelat, amb estima i afecte per tothom amb qui m’he topat, conegut i saludat.

Dos catalans que cal seguir

Enguany, que la Pasqua ha arribat molt tard, tocant a la diada de Sant Jordi, l’Espanya sempiterna, la de l’«ordeno y mando» i «la maté porque era mía», s’ha fet molt present en la campanya electoral per la banda dels partits espanyols de tots els colors que no volen veure-hi més enllà de la seva sagrada Constitución, mentre els mitjans d’aquí, també malauradament els públics, els n’han fet d’eco com si fos la cosa més normal del món, mentre la Junta Electoral (y de las JONS) —que recorda amb les seves decisions els judícis sumaríssims amb pena de mort del primer franquisme– els obliga a no dir «presos polítics» o «exiliats», i obliga les insitucions a treure pancartes i llaços grocs de llibertat, que són el recordatori permanent de l’oprobi a què se sotmet la població catalana.

A l’altra banda són poques les veus que s’alcen allunyades del discurs victimista a què semblen voler avesar-nos els partits processistes. En destaco dues: l’escriptor Albert Sánchez Piñol i el periodista, filòsof i professor Jordi Gruapera.

El primer, el passat 13 d’abril, en una entrevista a «El Suplement» de Catalunya Ràdio hi afirma que «la història de Catalunya és un conte en què al final hi ha un policia amb una porra», però no es lamenta com fan tants i a més de denunciar que vivim uns temps «plens de periodistes repugnants» o, parafrasejant Trotski, «tan se val que no t’interessi la política, la política sempre estarà interessada en tu», és molt calr quan afirma que la gran tragèdia del procés és que «els dos grans grups que el dirigien estaven tan pendents del que deien les seves bases que per a no defraudar-les van fer coses que no volien fer». Coincideixo amb Sánchez Piñol —que diu que la situació que viu el país «és més delirant que Fungus», la seva darrera novel·la [mireu, si no, per exemple, el darrer episodi amb l’«afusellament» del president Carles Puigdemont en un poble d’Andalusia—, quan manifesta que vivim una «gran derrota» i que això s’ha de dir clarament a tothom, més encara amb la que ens caurà a sobre: «Més val que ens anem preparant per a la resistència», augura, i afegeix, per als qui diuen que no cal votar que «és l’única cosa que pots fer». L’autor de Victus constata que els partits i els dirigents no semben disposats a un acte de desobediència massiu. «La societat catalana s’ha de plantejar què vol fer […], una societat que consumeix fantasies —per la mancança de poder polític— […], com la fantasia aquesta de la immersió lingüística…, però si no existeix…, estem discutint sobre una llei que no s’aplica… No són capaços d’aplicar la immersió i m’estan dient que faran  una república?…

Per la seva banda, el pensador Jordi Graupera, candidat de les primàries a l’Ajuntament de Barcelona de Barcelona és Capital, va fer un discurs el passat 9 d’abril on es preguntava què els estem oferint als nens que han acompanyat als pares en tantes mobilitzacions: «¿Què els estem ensenyant? Els estem ensenyant triar entre renunciar a la seva identitat o bé definir-la en base a perdre sempre. Deixar de ser català o ser un perdedor. Ser un perdedor sentimental, disposat a deformar les conviccions a canvi d’aconseguir més amics o més diners».

Graupera parla sense pèls a la llengua: «No forma part de la meva manera de fer política dir que les coses van bé quan no hi van. Barcelona es troba en una cruïlla històrica, la moneda és a l’aire i ningú no sap de quin costat caurà. Al costat de les oportunitats que té la ciutat, hi ha una degradació evident de la vida pública. Molta de la nostra gent està desencisada, hi ha un grau important de frustració política. Cap líder o cap partit sembla més fort que les circumstàncies històriques que hem de superar. Al contrari: tothom s’ha acomodat als límits que les pors del nostre temps han imposat a les nostres ambicions.»

«La gran esperança de les elits de Madrid i les elits de Barcelona és que el primer d’octubre s’acabi explicant com el cant del cigne de la nació política catalana i de la vocació de capital de Barcelona», afegeix, i encara més clarament s’expressa quan afirma «que la manera com la nostra política està tractant l’empresonament dels polítics catalans està destruint la cultura política del país. Per això la gent comença a estar cansada i necessita desconnectar. Està destruint la cultura política del país perquè busca només la identificació del poble com a víctima, desempoderada i clamant per tenir raó».

En tot cas, per als qui dubten si votar a les eleccions del 28 d’abril o a les municipals i europees el 26 de maig, el discurs de Graupera pot ahudar-los a decidir-se en la via resistent que defenso de fa temps.

Per damunt de tot —la professió que exerceixo m’obliga a parlar-ne—, tal com expressa Sánchez Piñol, «històricament el bon periodisme era el que s’oposava al poder, no el que el representava», que és el que finalment passa actualment en la majoria de mitjans, siguin públics o privats, en què el que compta és parlar de tot sense pràcticament judicar-ho o, fins i tot, ni preguntar-se si s’ha de parlar dels feixistes (siguin del PSOE, del PP, de Cs o de Vox) com si res…

I així, qui dia passa subvenció empeny…

La dieta paleolítica

La bulabessa seria un plati típicament d’estil paleolític.

[Un article de Clàudia Masó.]

La dieta paleolítica, també famosa com a dieta de l’home de les cavernes, dieta de l’edat de pedra o dieta dels caçadors recol·lectors, es basa en l’alimentació i l’estil de vida del període paleolític.

Aquesta dieta comporta dormir més, canviar la manera de fer exercici i alimentar-se com feien els nostres ancestres, és a dir, a partir de la caça i la recol·lecció i sense aliments processats. Aquest estil de vida paleolític també consisteix a criar els fills amb més contacte físic, amb jocs d’aprenentatge a l’aire lliure i evitar el contacte amb la llum d’espectre blau abans d’anar a dormir.

Aquesta dieta, actualment de moda, va començar als Estat Units d’Amèrica amb un gran  grup d’aliments d’origen animal, fruites i verdures, tot excloent els làctics, els cereals i els llegums.

Per a un nombrós grup de persones, sobretot als Estats Units i a Europa, aquesta dieta s’ha convertit en un estil de vida ja que asseguren que han observat moltes millores en la qualitat de vida. Aquest estil de vida paleolític ha triomfat tant que fins i tot s’han creat blogs, webs, fòrums i publicacions dedicades únicament a aquesta manera de viure.

La nutricionista Mireia Porta, especialista en alimentació per a esportistes, ha alertat que la dieta paleolítica es una dieta més elevada en proteïnes i mes baixa en carbohidrats del que seria una dieta equilibrada, però destaca també els beneficis de menjar aliments frescos i sense processar. Per altra banda, l’OMS o l’American Heart Association diuen que és necessari que la població no associï una dieta on abunda la carn amb una dieta saludable.

Com he esmentat anteriorment, a Europa, especialment a Espanya, aquest estil de vida té un gran nombre de seguidors fins al punt que s’han creat comunitats d’adeptes articulades en major part a través de blogs i Facebook. En aquests espais la gent explica les seves experiències, informació, coneixements i molt més. Yerai Alonso, director d’un dels webs amb més seguidors, afirma que la seva vida va canviar rotundament amb aquesta dieta i assegura que es tracta d’utilitzar el sentit comú. «Prendre el sol, dormir de nit, caminar i socialitzar-se cara a cara són punts claus per a la salut.»

A partir d’aquesta alimentació basada en fruites, verdures, carn, peix, marisc, ous i fruits secs, han sorgit noves maneres de fer exercici físic com el crossfit o la cal·listència. Es treballa l’equilibri i els moviments funcionals, que ajuden a millorar l’agilitat, la resistència, la coordinació i la flexibilitat. També, hi ha un cert grup de practicants d’aquest estil de vida que defensen una manera més moderada de fer exercici físic i durant més temps, sense forçar l’organisme, com per exemple fer llargues caminades, com feien els paleolítics per a buscar menjar o hàbitat.

Eudald Carbonell, paleoantropòleg, diu que aquest nou estil de vida és absurd i anacrònic, és a dir, que no es correspon amb l’època en la qual vivim. Ell ha dedicat molts anys a estudiar formes de vida prehistòriques a partir de troballes descobertes recentment, com és el cas d’Atapuerca (Burgos). Per a Carbonell és absurd voler imitar la manera de viure del paleolític perquè assegura que en els últims 20.000 anys ha canviat tot i perquè nosaltres, actualment, tenim coneixements que ells no tenien. Carbonell explica que encara que no hi hagués llum blava artificial, amb la invenció del foc van començar a canviar moltes coses: «Es reunien amb la llum del foc.» Amb el foc es van modificar els horaris, assegura. També, explica que no vivien d’una forma tranquil·la com alguns creuen, sinó que vivien adaptats i, en moltes ocasions, es trobaven en un territori amb depredadors pertot arreu.

Respecte a l’exercici físic, Eudald Carbonell adverteix que canvia molt depenent de l’espècie d’homínid prehistòric que s’agafi com a referent, ja que no totes les espècies eren igual de resistents. Destaca, igualment, que en la prehistòria vivien molts menys anys que nosaltres perquè vivien en condicions molt diferents.

Molts seguidors d’aquest estil de vida menyspreen l’agricultura perquè és el principi de la indústria alimentària i dels productes processats i Eudald Carbonell no hi està d’acord perquè diu que, sense l’agricultura, seríem quatre gats al planeta. Per a ell, el que és realment interessant és viure més a l’aire lliure, però adaptant-ho tot a l’actualitat.

Eudald Carbonell i la periodista Cinta S. Bellmunt van publicar moltes receptes en un llibre que fa que els lectors entenguin més bé l’alimentació dels primers humans a partir de troballes en diferents jaciments arqueològics [Pàleo receptes, Cossetània, 2016]. L’elaboració d’aquest llibre de receptes va ser fet, també, a partir del coneixement històric del consum de vegetals i d’animals basat en les espècies que vivien al sud d’Europa en aquella època. La descripció d’aquestes receptes inclou dos apartats; el primer explica com cuinar-los en una cuina moderna i el segon com cuinar el plat en la naturalesa. Carbonell destaca que generalment son plats molt simples de cuinar i que, en el llibre, deixa a part alguns costums que comportarien un xoc cultural com els casos de canibalisme.

Un dels centres on es practica aquest tipus d’alimentació es a la seu de Paleotraining  Delta, situada a Amposta. Segons els entrenadors d’aquesta seu, la paleodieta es més un estil de consum que una dieta estricta.

La doctora i endocrinòloga Maite Prieto adverteix que s’ha de vigilar l’elevat consum de proteïna animal que té aquesta dieta ja que si se’n fa un excés podria comportar problemes cardiovasculars i obesitat. També, diu que no es saludable deixar de consumir llegums i cereals. Tot i així, reconeix que el consum d’hortalisses i de productes de proximitat és aconsellable.

Personalment, penso que la dieta paleolítica és una dieta que té molts beneficis per a la salut, però no tants com perquè sigui una dieta permanent. En la meva opinió, és una dieta per a aquelles persones que vulguin perdre pes ràpidament, però no crec que sigui una bona opció alimentar-se només d’hortalisses, fruita, fruits secs, peix, ous i mel. Crec que hi ha aliments igual d’essencials com per exemple els llegums o els cereals.

La paleodieta és una dieta amb excés de proteïnes i aquestes no són saludables. Hi han experts que diuen que la quantitat de fruites i verdures que es consumeixen en aquesta dieta ho equilibren, però això no la fa 100% saludable. Les proteïnes son perjudicials per al cor, els ronyons, el fetge i els ossos.

Una bona dieta hauria de ser una dieta equilibrada on es consumeix de tot, és a dir, fruites i verdures, carn i peix, ous i làctics, llegums, fruits secs i cereals. Sempre intentant suprimir els aliments processats igual que en la paleodieta.

També, penso que imitar la dieta dels paleolítics és pràcticament impossible ja que ells consumien diferents animals que nosaltres, com per exemple el mamut, el bisó i l’ur. Segurament alguns d’aquests animals s’alimentaven d’unes herbes diferents de les que hi ha a l’actualitat, a causa del clima; per tant, amb diferents nutrients. Així que seria impossible seguir una dieta exacta, però si aproximada.

Un aspecte positiu d’aquesta dieta es l’absència del gluten, al qual molta gent és intolerant; per tant, els cereals òptims per a una dieta equilibrada serien l’arròs, el mill o la quinoa.

Respecte als làctics, penso que són necessaris, però en poca quantitat, així que l’absència d’aquests ens la dieta paleolítica no la trobo malament.

Deixant de banda la dieta, si que estic a favor de l’estil de vida paleolític; dormir de 8 a 10 hores i durant la nit, fer esport sense esforços físics, és a dir, exercicis més funcionals, no estar en contacte amb la llum d’espectre blau abans d’anar a dormir i, sobretot, m’agrada molt la idea de criar els fills amb jocs d’aprenentatge lliure i en plena naturalesa. Penso que estar envoltat de naturalesa i no d’edificis i cotxes és molt beneficiós, tant físicament (menys contaminació) com mentalment.

Finalment, m’agradaria dir que, pel fet de ser vegetariana, és possible que m’hagi influït que no estigués del tot d’acord amb aquesta dieta paleolítica.

Notes esparses des de la Vall d’en Bas. Març de 2019

Març marçot ni ha matat la vella a la vora del foc ni a la jove (si hagués pogut). El clima d’aquest final d’hivern, sense ni una gota d’aigua o floc de neu, fa saltar totes les alarmes entre pagesos i ramaders, que veuen la minsa crescuda dels cereals i el poc menjar a muntanya com a senyals improcedents del quefer natural de llur ofici secular, abocats, molt d’ells, a plegar veles i a deixar amb impotència que la massa forestal ho envaeixi tot de brossa vegetal insadollable d’aigua.

Escalarre i el cretinisme humà

En aquest context d’emergència social davant el canvi climàtic, que sembla ja irreversible si no hipodem remei immediat, unes tres-centes persones es van manifestar amb cotxe —tot molt sostenible, és clar— el diumenge darrer de març per la carretera C-13 (tot passant per la Pobla de Segur, Sort, Rialp, Llavorsí i Esterri d’Àneu) fins a Escalarre (un poble del terme municipal de la Guingueta d’Àneu, a la comarca del Pallars Sobirà, dins del territori de l’antic terme d’Unarre), en protesta per l’assenyada decisió de l’Agència Catalana de l’Aigua que en una recent segona resolució desfavorable tornava  a vetar la celebració del Doctor Music Festival als prats de les Valls d’Àneu els dies 11 al 14 de juliol perquè manté sectors d’acampada i serveis en zones inundables i de flux preferent.

Prades d’Escalarre.

El director general de Polítiques de Muntanya de la Generalitat, Albert Alins, va ser prou clar (i català): «”L’element principal per celebrar qualsevol activitat és la seguretat de les persones i això és inqüestionable».

Doctor Music –l’empresa de la qual, In Cow we Trust, S. L., va ser adquirida el maig de 2018 en un 63.5% per l’empresa alemanya CTS (Computer Ticket Service)– va demanar a l’ACA el 26 de juliol de 2018 els permisos per a fer el festival en una zona vora el riu Noguera Pallaresa i els seus afluents. El 30 de novembre de 2018 el tècnic encarregat de la tramitació de l’expedient va emetre un informe desfavorable a l’actuació sol·licitada i va atorgar deu dies perquè la promotora i les parts interessades poguessin examinar l’expedient i presentar-hi al·legacions.

Passats els tretze dies, la promotora va sol·licitar una pròrroga per poder presentar proves i l’ACA els la va concedir. El 21 de desembre, superats els terminis i sense que Doctor Music presentes cap al·legació, es va dictar un informe desfavorable. La promotora, al cap d’uns dies, va presentar una segona proposta, «inviable« segons associacions com Ipcena.

Precisament, Joan Vázquez, president d’aquesta lassociació ecologista, es va mostrar taxatiu: «La Confederació Hidrogràfica resoldrà partint del sentit de l’informe de l’ACA i, donada la característica de la zona, el seu marge de maniobra per acceptar les al·legacions dels promotors del festival són mínimes». Vázquez va acusar la promotora del festival de «prepotència», ja que «va començar a vendre entrades abans de disposar dels permisos necessaris, potser confiant que l’impacte econòmic a la zona obriria portes».

Les Valls d’Àneu, doncs, sembla que s’alliberaran d’un festival de masses eixordador, cruspidor de recursos i alliberador de contaminacions diverses. Els qui viuen del monocultiu del turisme s’han sentit tan agreujats —perquè el que els importa és sobreviure ni que sigui posant en risc la natura i la vida fins i tot de les persones— que no se’ls ha acudit cap altra pensada que manifestar-se muntats en el seus cotxes.

El cretinisme s’escampa com una plaga universal.

Realitat Climàtica=Emergència Social. Jornada a Barcelona el 6 d’abril

Potser per fer-hi front, però sobretot per advertir les administracions, el pròxim dissabte 6 d’abril tindrà lloc a Barcelona la jornada «Realitat Climàtica=Emergència Social» una cimera que vol posar de relleu la inacció institucional.

Organitzat per un ampli grup d’experts diversos relacionats amb el clima, tindrà lloc a l’Espai Públic Veïnal Calàbria 66, la jornada Realitat Climàtica = Emergència Social, en la qual més de mig centenar de científics i investigadors relacionats amb les causes i les conseqüències del canvi climàtic, ficaran el dit admonitori a la nafra governamental: posar de relleu la inacció del Govern català davant el repte real, tangible, de l’escalfament, i, alhora, adreçar-se a la ciutadania per explicar-los quina és la situació real, quin és el grau d’amenaça, com d’intensa és la necessitat d’actuar de manera immediata per a garantir una societat sostenible i resilient.

La jornada ha estat organitzada i promoguda per quatre científics de la pedrera (dels que molt cops piquen pedra sense ser escoltats): el col·laborador de La Resistència, Gabriel Borràs, Josep Cabayol, Javier Martín-Vide, Marta G. Rivera i Robert Savé, i experts com Narcís Prat, José María Baldasano, Carme Valls, o els investigadors Francesc Gallart y Jordi Solé, tots els quals conformaran un jornada que esdevé, en si mateixa, una cimera de demanda i de protesta d’aquest mig centenar de testimonis que viuen i pateixen la realitat climàtica des del primer rengle. La trobada també ha rebut el suport de persones dedicades al món de l’energia com Pep Puig, de l’economia Enric Tello o Jordi Roca, el transport, com Francesc Robusté, o la indústria Jaume Josa, a més de periodistes ecologistes com Jordi Bigues o Xavier Borràs (EcoDiari.cat).

«Volem situar la realitat del canvi climàtic en el centre de l’emergència social», explica Gabriel Borràs –biòleg expert en hidrologia, un dels promotors de la crida– al periodista Antonio Cerrillo, de La Vanguardia. A la jornada, els investigadors «explicaran quina és la situació real de la crisi climàtica, informar sobre el grau d’amenaça i fins a quin punt és peremptòria la necessitat d’actuar de manera immediata». Borràs es mostra molt crític amb la manca de respostes del Govern davant del «repte climàtic», i sosté que «no s’estan emprenent accions en la direcció correcta, sinó tot el contrari».

La jornada tindrà lloc el dia 6 d’abril a l’Espai Públic Veïnal Calàbria 66, de Barcelona, des de les 09:45 del matí i fins a les 20:15 h del vespre.

Amb la col·laboració de SICOM, que retransmetrà tot l’acte en streaming, els experts explicaran davant la càmera tot allò que saben i la gent necessita conèixer per a exigir que els poders públics actuïn immediatament amb l’objectiu de preservar el futur. I també perquè els deixin treballar des d’ara en favor de tota la ciutadania i del país.

SICOM editarà tants vídeos com intervencions es facin per a difondre’ls a la xarxa. També, es crearà una llista de distribució a Youtube on hi haurà l’streaming i tots i cadascun dels vídeos, la qual cosa permetrà una difusió completa de l’esdeveniment i, alhora, una reproducció individual. Així, es podrà fer arribar les intervencions a qui es consideri oportú, des dels municipis fins al Govern.

«Us encoratgem a dir tot allò que sabem i cal que la ciutadania conegui –diuen els promotors de la jornada–. Ningú millor que nosaltres per a informar objectivament les persones i aconseguir que la pressió de la ciència i la ciutadania plegades despertin els polítics i la Política en favor de totes i tots, ja i arreu.»

Que així sia abans no ens caigui al cel al damunt i no ens salvi ni la República invisible que mai no arriba.

VÍDEO La presentació de «Robots, tòtils i cacanòries» a Barcelona

Orriols, Pujadas i Borràs durant la presentació a Barcelona de Robots, tòtils i cacanòries. [Foto: Montserrat Escayola.]
[Un report de la Redacció.]

Alguns hi vau ser, d’altres no vau poder venir a la presentació el passat dijous, 7 de març, a les set del vespre, a la Llibreria Ona, al carrer Gran de Gràcia de Barcelona), de la possiblement darrera presentació del llibre resistent Robots, tòtils i cacanòries,d’Esther Pujadas i Nan Orriols, en què la Montserrat, propietària de la llibreria, va fer uun bon calaix dedicat al cent per cent a la Caixa de Solidaritat dels presos i exiliatpolítics, especialment perquè l’acte va comptar amb força públic.

Gràcies al bon fer del nostre cineasta Albert Bagué, us podem oferir un resum videogràfic de l’acte, que va ser presentat per l’editor de La Resistència, Xavier Borràs, que va destacar no solament que era obligat de fer-ho al barri on va néixer, la irredempta vila de Gràcia, sinó, també, en una llibreria que ha suportat els embats de la globalització tot mantenint-se totalment en la venda de llibres i publicacions exclusivament en català, tal com ja feia als anys vuitanta a la Gran Via de les Corts Catalanes, quan des de l’editorial El Llamp, de forma personal, l’editor Enric Borràs hi duia les novetats acabades de sortir de la impremta.

Nan Orriols, amb la seva peculiar bonhomia i humor àcid, sempre amb la cita a punt dels seus escriptors i pensadors preferits, va recitar, com a marc en el qual ens movem els sapiens, uns versos del gran poeta nord-americà Walt Whitman, de qui precisament enguany se celebrar el centenari del seu naixement, el 31 de maig de 1819 a West Hills (Nova York). La cita venia a tomb, és clar, del procés independentista i el judici farsa amb què el Regne d’Espanya vol continuar sotmetent tots els catalans. Els estats, en qualssevol de les seves formes, són una forma de coerció de la llibertat de l’ésser humà i Whitman, i Nan Orriols també, ho va copsar amb aqutre ratlles que cal inscriure amb pedres de motlle. Vet aquí el poema:

Als estats

Als estats o aqualsevol d’ells, o a qualsevol ciutat dels Estats, Resistiu molt,
          obeïu poc,
Un cop l’obediència és inqüestionable, un cop l’esclavitud és total,
Un cop l’esclavitud és total, cap nació, estat o ciutat d’aquest món mai no
          recupera la seva llibertat.
[Fulles d’herba, traducció de Jaume C. Pons Alorda, Barcelona, Edicions de 1984, 2014.]

La lingüista de capçalera dels resistents, Esther Pujadas, va escriure i llegir un conte exprés per a l’ocasió, que també ens plau molt de reproduir per a servar en la nostra memòria:

Robots, tòtils i cacanòries

Presentació d’Esther Pujadas

Ahir, tot i que estava ben encadarnat, vaja, que tenia una galipàndria de nassos i no parava d’eixavuirar, en Bernat va sortir de casa i es va dirigir a la taquilla culer per comprar entrades per al proper partit. A més, encara tenia agulletesde l’esforç d’abans-d’ahir, ja que la seva feina de fontaner a vegades li deixava els muscles ben cansats. No obstant això, no havia calgut en cap moment demanar un parte de baixa, tampoc no era tan greu.

A l’hora de pagar, ho va fer amb tarja (gairebé mai no utilitzava efectiu) i es va emportar un fulletó amb propaganda d’un restaurant en el qual, si demanaves un plat de barquetes i un altre de broquetes, et regalaven un xopet d’aromes de Montserrat per acompanyar les postres.

Tornant cap a casa va saludar en Carles, un veí del barri que és més alt que un sant Pau. Mai no ha entès d’on ve, aquesta expressió, si diuen que, en realitat, sant Pau era més aviat baixet…

En fi, ara tenia ganes d’arribar a casa i treure’s les katiuskes. Se les havia posades perquè amenaçava pluja, però al final no havia caigut ni una gota. Si la Nadina, la seva filla, en tingués ganes, podrien jugar al marro; o potser es connectaria una estona a internet i buscaria alguna informació a Google.

Ja tenia ganes que acabés l’hivern i arribés la primavera, especialment per veure com els camps verdegen i, durant uns dies, també vermellegen amb el roig escarlata dels pipiripips o gallarets (nom, aquest darrer, que sembla que fa al·lusió clara al color de la cresta del gall). És clar que això també vol dir que llavors s’acosta la canícula i ell, la calor, no la suporta gaire.

«Però…, potser que no pensi tan enllà», va reflexionar en Bernat. «Val més viure el moment, arribar a casa i, si tinc sort, algú em farà unes quantes cacanòries…».

  • Heu estat mai encadarnats? No trobeu gust a fer eixavuiros quan teniu una galipàndria? És correcte parte de baixa?
  • D’on prové el mot culer?
  • Hem de dir taquilla o guixeta? Fontaner o llauner? Tarja o targeta? Fullet o fulletó?
  • Teniu agulletes després de fer exercici físic intens? Us fan mal els muscles o els músculs?
  • Heu jugat mai al marro?
  • Sou més de katiuskes o de botes d’aigua?
  • D’on prové el mot Google?

Si voleu descobrir-ho, us convido a llegir Robots, tòtils i cacanòries.

Notes esparses des de la Vall d’en Bas. Febrer de 2018

Vistes des del cim del Puigsacalm aquest febrer de 2019. [Foto: Xavier Borràs.]
[Un report de Xavier Borràs.]

Aquest passat mes de febrer no ha fet el temps esperat en un mes habitualment gèlid i plujós a muntanya. Un feixuc anticicló s’ha ajagut durant dies i setmanes al sofà de les valls, ha emboirat la plana de Vic i els plans del Segrià, i ha posat a la palestra, novament, l’emergència del canvi climàtic.

L’emergència del canvi climàtic i els mitjans de comunicació

Segons els científics, els canvis en els cicles solars han existit de sempre i han causat o causen tota mena de fenòmens meteorològics. Tanmateix, el que no ha existit sempre, sinó solament els darrers quasi cent anys, és la persistència de la pol·lució atmosfèrica, la contaminació dels béns naturals (aigua, sòls…) o la irrupció d’espècies invasores arreu, tot de causes que produeixen efectes no solament indesitjables sobre la salut del planeta i tots els éssers vius, sinó que comporten l’assumpció d’una consciència d’alerta davant del fet que, si no s’hi posa remei de forma immediata, ja no hi haurà marxa enrere (tal com avançàvem en les darreres Notes esparses…, quan donàvem notícia del naixement del grup d’àmbit mundial Extinction Rebellion (XR), que aquí s’ha traduït com Rebel·lió o Extinció, i l’anomenada «Declaració de Barcelona».

El pròxim 14 de març es farà públic un manifest, signat per multitud de personalitats, per a alertar sobre la responsabilitat dels mitjans de comunicació pel que fa a l’enorme repte que la nostra societat té plantejat davant l’emergència climàtica. Es tracta d’una realitat que ja tenim al damunt, amb conseqüències ambientals, energètiques, socials, polítiques, culturals, etc. sense precedents històrics. És el repte més greu que té i ha tingut mai la humanitat, i per tant, naturalment, també el nostre país. 

Fa més d’una dècada és va popularitzar la qualificació del canvi climàtic com “una veritat incòmoda”. Però ara, a les portes de la tercera dècada del segle, aquesta qualificació ha quedat abastament superada. Avui parlar de canvi climàtic ja és confús i poc precís, hem de reconèixer en primer lloc que el que estem enfrontant és una autèntica emergència climàtica a escala planetària. La comunitat científica és molt clara al respecte. I ja no es tracta d’una veritat incòmoda, sinó d’una realitat ineludible. I tot el que no sigui parlar i informar en aquests termes és amagar, eludir, confondre i desarmar la capacitat de reacció de la nostra societat. 

És en aquest context el manifest farà una crida, tant als òrgans rectors dels mitjans de la CCMA (Catalunya Ràdio i Televisió de Catalunya), com als professionals que hi treballen, per a complir amb aquesta responsabilitat envers la societat a la que serveixen, especialment «perquè el paper dels mitjans públics de comunicació és fonamental per a traslladar al conjunt de la ciutadania un tractament del tema amb rigor, responsabilitat, serenitat, però a la vegada amb claredat, coherència, sense eufemismes ni embuts, de forma no marginal, sinó proporcionada a la seva importància, tant en els serveis informatius com en els meteorològics, com en altres espais de gran audiència». 

El manifest advoca de deixar de considerar «bon temps» que als mesos d’hivern tinguem temperatures primaverals. «O hem de fixar-nos en l’augment de les temperatures mínimes, no només de les màximes, perquè incideixen més en l’increment de la mortalitat i de la morbiditat. O en altres qüestions importants com la relació entre els factors climàtics i els cicles dels éssers vius. I per a aquesta nova mirada, els mitjans públics han de jugar un paper fonamental».

Arreu d’Europa i del món creix un moviment de milers de persones, entitats socials, xarxes internacionals, una part important de la comunitat científica i, de forma destacada, la joventut a qui pertoquen les properes dècades. Un moviment que crida a prendre aquest futur a les nostres mans, per no deixar-lo en mans de les elits polítiques i econòmiques globals que fins ara i durant dècades han demostrat la seva tossuda incapacitat per a actuar per al bé comú, per a no cedir ni una engruna del seu poder i els seus beneficis, ni tant sols quan és la humanitat i el planeta esl qui estan en joc. 

Aquesta emergència climàtica corre en paral·lel a casa nostra sobre què volem ser quan siguem grans: si esclaus d’un Regne genocida o partícips en una República lliure. Totes les històries de l’entemig —incloses les farses judicials i els múltiples paranys electorals— són falòrnies que duen a l’Enlloc habitual de genuflexió i falgel·lació pròpia dels victimistes. En aquest sentit, voldria recordar que a la nació catalana hi tenim insta·lades quantre centrals atòmiques, dites nuclears, que ens tenallen de mans i peus per a ser independents energèticament parlant.

Noves entorn Maria Dolors Orriols

maria dolors orriols
Maria Dolors Orriols en una fotografia de l’any 2000 [Arxiu del Pen Club.]
[Un report de Xavier Borràs.]

Si bé és cert que l’any 2018, en què va esdevenir el desè aniversari de la mort de l’escriptora vigatana Maria Dolors Orriols (1904-2008), va passar sense pena ni glòria, actualment alguns fets fan pensar en el just rescabalament de l’autora, entre d’altres, de l’emblemàtica i grandiosa obra El riu i els inconscients: ja es disposa, d’una banda del Fons documental de l’escriptora —de què ja vam parlar al número 14 de La Resistència—, donat pel seu fill, el físic i també escriptor Antoni Lloret; ben aviat, a més, s’anuncia la publicació el mes de maig vinent del llibre biogràfic Maria Dolors Orriols, viure i escriure, a cura de Montserrat Bacardí —a qui devem, també, el magnífic article «Maria Dolors Orriols o la revolta interior» (que forma part del monogràfic que la revista Ausa [XXVIII – 180, pp. 287-306], del Patronat d’Estudis Osonens, va dedicar l’any 2017 a «Sis dones escriptores»—; i, finalment —encara que més tard del que voldríem— la reedició, per Adesiara, precisament, d’El riu i els inconscients cap a l’any 2022.

Es tracta, doncs, de tres bons pilars —en què han contribuït tant Barcardí, com Antoni Lloret i Nan Orriols, així com la Universitat de Vic— per a situar Maria Dolors Orriols al lloc d’alt nivell que li pertoca en l’àmbit de la literatura catalana. La mateixa Montserrat Bacardí ens en dóna algun detall a la «Presentació» del llibre ja esmentat (encara inèdit), Maria Dolors Orriols, viure i escriure:

«La nostra porta d’entrada al món narratiu d’Orriols es va produir a partir de la lectura d’El riu i els inconscients, l’any 1990. A mesura que avançàvem en la crònica d’aquells temps convulsos, ens preguntàvem com havia estat que aquella novel·lista tan poderosa havia quedat negligida. Vam buscar i vam remenar, rere la petja d’informacions, notícies, ressenyes, comentaris… Un parell d’anys després en vam poder llegir Una por submergida, i el 2003, les pertorbadores memòries, Escampar la boira. El 2004 el PEN va dedicar-li un Àlbum Maria Dolors Orriols, coordinat per Joana Bel, que vindicava, per mitjà de veus diferents, la vàlua de la seva obra. Sempre ens havia quedat el neguit de no saber-ne més, de no tenir-ne a l’abast altres títols — avui per avui, tots descatalogats. El seu nom sortia recurrentment —en lletra menuda—, al costat d’altres com ara Agustí Bartra, Maria Aurèlia Capmany, Anna Murià, Teresa Pàmies, Cèlia Suñol… I la recança ressorgia. 

»Un feliç atzar ens va posar en contacte amb el seu fill, el físic Antoni Lloret, que conservava tots els papers de la seva mare: un munt de capses, arxivadors, carpetes i llibretes (ara, en procés de classificació, a la Universitat de Vic). De la munió de peces inconnexes, n’emergia una figura que s’engrandia i una obra que s’eixamplava. Hi descobríem dades desconegudes, relacions i amistats, vincles professionals, correspondència, dietaris, obres publicades i inèdites, (auto)traduccions… No sabíem on ens duria, aquell cúmul de papers, però no podíem —ni volíem— quedar-nos a l’escapça, ens calia escodrinyar cada document per a mirar de recompondre el trencaclosques: d’on sorgia aquella febre creadora?, què la propulsava?, què perseguia?, com es plasmava?, amb qui era compartida?… Quan les peces no acabaven d’encaixar, recorríem a la memòria i a les vivències personals dels seus descendents —infatigables davant la nostra insistència.»

Sovint s’ha especulat sobre el minso paper que, fins ara, se li ha atorgat a Maria Dolors Orriols no havia en l’àmbit de la literatura catalana: potser pel fet de ser dona llavors, perquè va viure allunyada de la capital i de col·lectius influents, o perquè no pertanyia a l’àmbit acadèmic. No obstant, això també significa que va tenir molta llibertat d’acció.

Tanmateix, alguns mai no hem deixat de preguntar-nos sobre el dolós i inexplicable silenci que ha planat sobre la seva obra, que ara, a les portes de la publicació de la biografia de Bacardí i l’anunciada reedició d’El riu i els inconscients, comença a sortir a la palestra, d’on no havia d’haver caigut mai, per a il·luminar-nos.

Serrallonga, el bandoler

Joan de Serrallonga en un gravat romàntic [Il·lustració: Arxiu LR.]
[Un article de Clàudia Masó.]

La història

Joan Sala i Ferrer, més conegut com Serrallonga, va néixer l’any 1594 a la Sala de Sant Martí de Viladrau (Osona), una antiga fortificació senyorial situada en un petit turó als peus del Montseny. L’any 1618 se n’anà de la Sala de Viladrau i es casà amb la pubilla Serrallonga de Querós, un poblet de les Guilleries. És a partir d’aquest moment que Joan Sala i Ferrer fou anomenat Joan de Serrallonga.

Tot sembla apuntar que el medi familiar del bandoler, tant el propi com el dels Serrallonga de Querós, fou el d’una pagesia benestant. Totes dues famílies eren propietàries de patrimonis rurals, sobretot per l’acumulació de masos rònecs o abandonats, però que, tot i així, «no aconseguien de dissimular completament una relativa precarietat, producte possiblement de desequilibris reiterats al si de les respectives unitats familiars» (Garrich, Kovács, Massip, Torres, 2004, p. 31).

Cap a les segona meitat del segle XVI els Sala s’aparellaven amb altres pairalies benestants. Així, Joan Sala, el pare del futur bandoler, es casava l’any 1579 amb una jove de la casa Ferrers de Sant Pere Desplà, qui seria la mare del famós Serrallonga juntament amb cinc fills més. Del segon matrimoni de Joan Sala arribaren tres fills més, tots tres mascles, i tots tres bandolers.

Com els Sala de Viladrau, els Serrallonga de Querós també eren una família de pagesos adinerada, propietaris dels masos Serrallonga, Querosa i la Brossa. «El casament de la pubilla Serrallonga amb Joan Sala, l’any 1618, es féu amb “autoritat, decret i consentiment” del senyor local, Antoni Vila i Savassona; una fórmula que tant pot significar una onerosa submissió feudal dels Serrallonga com una relació privilegiada de la família amb el seu senyor directe i jurisdiccional» (Garrich, Kovács, Massip, Torres, 2004, p. 33).

Joan Sala i Margarida tingueren, entre 1619 i 1629, cinc fills. A la Serrallonga de Querós hi vivien aleshores un total de dotze persones pel cap baix, moltes de les quals estaven incapacitades per a treballar, per tant, no és del tot estrany que Joan Sala, Serrallonga, comencés la seva carrera de proscrit. Era habitual, en la Catalunya dels segles XVI i XVII, que els pagesos i els bandolers treballessin junts d’alguna manera. Els primers, podien ocultar els botins de petits robatoris dels segons o els facilitaven amagatall. De fet, l’any 1626 Serrallonga és descrit, en un memorial del governador de Catalunya, com un home de vida pacifica, dedicat al camp i al bestiar però que, també, sovint, sustentava la seva «quadrilla» i n’aplegava botí.

Les mateixes declaracions del bandoler Serrallonga ens han deixat una explicació prou detallada de les circumstàncies que el portaren, durant la primavera del 1622, a la vida bandolera. Un dia del mes de març de 1622, Serrallonga prengué un parell de capes de pastor que li oferí el bandoler Miquel Pandís. Tot seguit Serrallonga cometé la imprudència de confiar-se a un amic seu, Miquel Barfull, visitant freqüent de la Serrallonga de Querós. Barfull, però, va trair-lo quan va descobrir que els germanastres de Serrallonga havien robat i venut una mula de la seva mare. El conflicte acabà amb Barfull assassinat per Serrallonga. Així, va començar la seva vida de proscrit. Tenia aleshores uns vint-i-vuit anys aproximadament i era d’aspecte robust, morè, barbut i amb bigoti.

Durant tres o quatre anys Serrallonga fou un bandoler sense gaire nom ni protagonisme. Se sap que a principis de 1623, Serrallonga, el seu mig germà Segimon i alguns seus companys cometeren un substanciós robatori (possiblement el primer de Serrallonga) a la masia Saguer de Jafre. S’endugueren tota l’argenteria i pedreria de la casa: tasses, culleres de plata, anells d’or, molta moneda, una cadena d’or, molta roba de lli i llana, i unes quantes llonganisses. Tot seguit, es van amagar a bosc i es van repartir el botí en parts iguals. Durant aquest mateix any, Serrallonga cometé més robatoris, tant en cases de pagès com en camins. De fet, un dels escenaris més comuns per a assaltar eren les cruïlles de rutes comercials importants, ja que els camins gironins oferien la possibilitat d’espiar el tràfec entre Barcelona i Girona o entre Girona i Figueres o Perpinyà. També, per terres de la Garrotxa, sobretot a les poblacions del vessant oriental de les Guilleries i del Collsacabra.

Pels voltants de 1626, Serrallonga i la seva colla guanyaven aliats i freqüentaven les emboscades al camí de Barcelona a Vic. És sabut que Serrallonga i els seus tenien un cert respecte pels viatgers aristocràtics i, fins i tot, en ocasions, no els assaltaven. Una altra activitat regular de la colla del bandoler de Viladrau era el segrest i el rescat de persones benestants i, a vegades, també, feien de sicaris. Els Nyerros eren els membres d’un dels dos bàndols en què estava dividida la noblesa catalana al final del segle XVI i al començament del XVII. El bàndol rival eren els Cadells, amb qui mantenien una lluita constant. «Les vinculacions senyorials de Serrallonga no fan sinó reforçar la hipòtesi de la seva adhesió al bàndol d’Antoni Vila. Aquest era, recordem-ho, senyor jurisdiccional de Querós, i els seus parents més immediats, els Vilademany, eren senyors jurisdiccionals de Viladrau, i senyors directes, alhora, de la Sala de Viladrau, el clos pairal del bandoler.» (Garrich, Kovács, Massip, Torres, 2004, p. 41).

L’altre bàndol era el dels Domènec, senyors dels mas Barri de Tona, qui eren del partit dels Cadells; en canvi, Antoni Vila era del bàndol dels Nyerros. Es diu que Serrallonga seguia els passos del seu cèlebre antecessor Perot Rocaguinarda: actuar freqüentment com a seguidor armat d’una bandositat feudal. Com en el cas de Rocaguinarda, però, «el suport envers Serrallonga i la seva quadrilla no provingué tothora ni únicament dels senyors locals guerrejants» (Garrich, Kovács, Massip, Torres, 2004, p. 44). Els principals còmplices o fautors dels bandolers eren les famílies o la parentela i, altres cops «no eren sinó un exponent de les prerrogatives dels senyors jurisdiccionals, que mantenien i emparaven els seus lacais armats mal fossin bandolers regaliats o perseguits per la justícia reial» (Garrich, Kovács, Massip, Torres, 2004, p. 45).

Els refugis de Serrallonga i la seva colla eren molts ja que tots plegats trobaven acolliment regular a Viladrau, Susqueda, Rupit, Taradell, Querós, Vilanova de Sau, Tavertet, Savassona i més ja que, el parentiu d’alguns membres de la colla de Serrallonga multiplicava les llars amigues. Alguns rectors, a part de proveir-los de menjar, haurien estat alhora espies dels bandolers i aquests rebien, també, ajut de pastors, llenyataires, altres homes del bosc i dones desvalgudes, vídues sobretot. La tardor de 1627 començà el «regnat» de Serrallonga amb la desfeta dels germans Margarit, que eren aliats seus. Es retiraven al refugi francès (ja que hi havia membres francesos a la quadrilla) cap a la tardor i tornaven quan arribava la primavera, on els escenaris principals de l’actuació del bandoler i la quadrilla va continuar essent la mateixa.

El renom de Serrallonga tingué com a conseqüència un enduriment de la persecució i, alguns perseguidors, en sortiren molt malparats. Durant els següents anys, Serrallonga i la seva colla patiria una gran quantitat de persecucions que els obligarien a salpar cap a Leucata, però, durant el trajecte, Serrallonga es marejà i hagué de desembarcar a Elna, on es va quedar dos mesos, protegit pel senyor de la baronia dels Vivier. A continuació, passà una llarga temporada a Nyer i finalment baixà altre cop cap a les Guilleries.

El recorregut que va fer Serrallonga, juntament amb Joana Massissa (la vídua d’un moliner que el bandoler havia raptat a prop de Sant Joan de les Abadesses), des de Nyer fins les Guilleries, va ser possible gràcies als barons de Nyer i Vivier, que en diverses ocasions els ajudaren a esquivar els oficials reials que volien atrapar al bandoler.

França, que va ser el refugi i sovint la salvació de Serrallonga i els seus, també fou la seva perdició. Alguns senyors francesos van saber treure profit de l’acolliment donat als bandolers i així caigueren, a principis del novembre de 1631, alguns membres de la colla de Serrallonga. Molts d’aquests van acabar traint el seu capitost i col·laborant en la captura de Serrallonga a canvi de la remissió de les autoritats reials.

La persecució del bandoler de Viladrau va augmentar l’estiu de 1633. El virrei, duc de Cardona, va convocar una quantitat de sometents i batlles locals de les àrees de refugi de Serrallonga per tal d’acorralar-lo i tallar-li el pas. Serrallonga, acompanyat únicament de Joana Massissa, va intentar cercar amagatall a Santa Coloma de Farners, on va ser traït per l’hereu del mas on s’aixoplugava i, finalment, capturat el dia de Tots Sants. Aquest dia va ser la fi del famós bandoler de la Sala de Viladrau.

Serrallonga va ser traslladat a Barcelona, on el van torturar i executar el dia 8 de gener de 1634, amb quaranta anys. Serrallonga va ser assotat cent cops i, finalment, un cop mort, esquarterat en quatre trossos i, per acabar, li van penjar el cap en una de les torres del portal de Sant Antoni. A conseqüència dels actes de Serrallonga, les seves propietats van ser cremades per la justícia reial de Barcelona.

La llegenda

La història i la llegenda de Serrallonga són ben diferents. L’imaginari popular va alterar la figura del bandoler i el va omplir de facultats i compromisos que no va adquirir mai. La llegenda assegura que Serrallonga robava als rics per donar el botí als pobres o que va rescatar Joana Massisa dels Nyerros. La vida del bandoler va transformar-se en objecte de cançons populars, obres teatrals, romanços o balls parlats. El ball d’En Serrallonga és considerat el ball parlat més popular de Catalunya.

El ball d’En Serrallonga

Aquest ball va néixer en els llocs on el famós bandoler va actuar, però la popularitat del ball es va estendre per altres comarques, on les característiques del ball canviaven. Unes quantes poblacions on s’ha documentat el ball (en total, vuitanta-vuit) són, per exemple: Vic, Barcelona, Campdevànol, Manlleu, Mataró, Olot, Ripoll, Terrassa, Reus, Elna, Tarragona, Vilanova, Vilafranca i més.

«Els balls dels bandolers es caracteritzaven per l’abundància de descripcions esgarrifoses que servien per a meditar i instruir-se. A més, contenien una moralitat subliminal que es traduïa en discursos defensors de la justícia espanyola i de la seva persecució de bandolers.» [Sotorra Figuerola A. (2008), «Joan Sala i Ferrer, àlies Serrallonga. De la història a la llegenda», Pedralbes, 28, pp. 445-458].

https://www.youtube.com/watch?v=C9D27GTI9no

Els historiadors difereixen quant al moment que va aparèixer el ball per primer cop; per exemple, Milà i Fontanals assenyala que el ball va néixer just després de la mort de Serrallonga, en canvi, Francesc Curet, el situa a finals del segle XVII. En alguns llocs el ball de Serrallonga ha perdurat fins el segle XX i, fins i tot, en les últimes dècades, en algunes poblacions, s’ha intentat recuperar. Els personatges del ball varien segons les versions, tot i que hi ha tres personatges fixos que hi apareixen sempre: Joan de Serrallonga, Joana Massisa i el fill il·legítim dels dos, que rep el nom de Xiquet.

Les armes de foc tenien un paper important dins la coreografia, les quals eren disparades, si les autoritats ho permetien, en moments crucials del ball. «Aquest espectacle popular, durant el segle XVIII i XIX, va tenir un gran èxit, i a partir de les versions de les Guilleries i de la Plana de Vic es va estendre pertot Catalunya mentre s’anaven creant noves versions. El ball es representà amb poques interrupcions des de pràcticament el 1634 fins el segle XIX.» [Sotorra Figuerola A. (2008), op. cit].

Bibliografia

GARRICH, Montserrat; KOVÁCS, Lenke; MASSIP, Francesc; TORRES, Xavier, Serrallonga, déu vos guard, Centre d’Estudis del Lluçanès i Ajuntament de Perafita, 2004, 1a ed.

SOTORRA FIGUEROLA, Ariadna, «Joan Sala i Ferrer, àlies Serrallonga. De la història a la llegenda>> Pedralbes, 28, p. 445-458.

Notes esparses des de la Vall d’en Bas. Gener de 2019

[Un report de Xavier Borràs.]

Aquest gener fa un any que vaig encentar aquestes Notes esparses… A banda d’alguna peça anecdòtica o de fets puntuals narrats des de just sota l’eminent Puigsacalm, potser ja us haureu adonat que moltes de les qüestions que hi he plantejat tenen a veure amb la interacció humana en el planeta, que a causa de la tossuda persistència que exerceix en el món natural amenaça, ara ja a marxes forçades, amb la seva desaparició. Continuarem, si m’ho permeteu, perquè com a resistents no podem restar indiferents a la barbàrie que el capitalisme ha menat en els darrer dos-cents anys a la Terra.

Rebel·lió o Extinció. La Declaració de Barcelona

En aquest sentit —una visió que pot semblar apocalíptica, però que és un advertiment que ja no té marxa enrere—, ens arriba, de la mà de diversos científics i activistes, la «Declaració de Barcelona» que promou d’uns mesos ençà un moviment internacional. de desobediència civil anomenat Extinction Rebellion (XR), que aquí s’ha traduït com Rebel·lió o Extinció, és a dir un caixa o faixa davant els perills que pot comportar l’acceleració, ja comprovada científicament, del canvi climàtic.

Des de La Resistència creiem que cal promoure i difondre iniciatives com aquesta, a la qual ens adherim i sobre la qual estarem molt atents i disposats a col·laborar-hi en la mesura de les nostres possibilitats.

La «Declaració de Barcelona» argumenta que «la humanitat es troba davant d’un esdeveniment sense precedents en la seva història: la pujada constant de la temperatura per causa de l’augment de la concentració a l’atmosfera de gasos d’efecte hivernacle, conseqüència d’un sistema econòmic capitalista (en les seves diverses formes) basat en el creixement econòmic il·limitat, la crema de combustibles fòssils i en la depredació d’uns béns naturals que són limitats, posant l’economia per sobre del planeta i de les persones, en definitiva, per sobre de la vida».

La ciència és clara davant aquesta dinàmica, que si no és corregida immediatament, ens catapultarà a la destrucció de la biosfera i al sisè esdeveniment d’extinció massiva i ens enfrontarem a la catàstrofe si no actuem de manera ràpida i sòlida. L’IPCC (Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic), organisme internacional que depèn de l’ONU, en l’últim informe presentat l’octubre de 2018 ens dóna de temps fins al 2030. «Si no actuem ara mateix, en molt poques dècades el clima que tindríem a Catalunya seria l’equivalent al del nord d’Àfrica», diuen a la Declaració.

Les demandes que es fan, en sintonia amb les que fa el moviment internacional són bàsicament tres:

  1. Els governs han de dir la veritat sobre la gravetat de la nostra situació, han de revertir totes les polítiques que no s’ajusten a aquesta posició i han de treballar conjuntament amb els mitjans de comunicació per transmetre la urgència de la transició, incloent-hi el paper que els hi pertoca a les persones, a les comunitats i a les empreses i organitzacions.
  2. Els governs, cooperant entre ells, han de promulgar polítiques jurídicament vinculants per reduir de forma ràpida i dràstica les emissions de carboni tal i com demanen els científics i prendre mesures addicionals per eliminar l’excés de gasos d’efecte hivernacle no basades en somnis tecnològics inexistents.
  3. Necessàriament, aquestes demandes requereixen iniciatives i mobilitzacions de grandària i abast semblants a aquelles promulgades en temps de guerra.

«Tanmateix —afegeixen—, no confiem que els nostres governs facin els canvis audaços, ràpids i a llarg termini necessaris per aconseguir-ho i no tenim la intenció de donar més poder a la classe política. En lloc d’això, proposem assemblees ciutadanes que impulsin i supervisin la revolució ecològica i social, creant una democràcia adequada.»

Aquesta rebel·lió necessita l’aportació de molta gent, de cadascú des de les seves possibilitats, capacitats i sensibilitats. Us hi uniu?

Rebel·lió o Extinció. XR Barcelona Gener 2019

Contacte: xrbarcelona@riseup.net

Twitter: @XrBarcelona

Facebook: Rebel·lió o Extinció – XR Barcelona

XR Rebel·lió o Extinció.

Natural, de proximitat, km 0, ecològic, bio…

Els mitjans de comunicació i les agències de salut escometen els ciutadans amb centenars de missatges sobre l’alimentació que ens cal. En els darrers anys es parla molt d’alimentació natural: aquest o aquell brou, diuen és «natural», les magdalenes són «naturals», o, si fa al cas, de «proximitat» o «kilòmetre 0» i, encara més, si cal «ecològiques», «orgàniques» o «bio»…

Però, anem a pams, què significa o què es vol significar quan es promou com a «natural» un aliment. O, encara, si ens ho qüestionem d’una altra manera: «natural» vol dir que és més bo? Hi ha algun aliment realment «natural», tret de la caça, els fruits del bosc i els de la mar? Anem a l’arrel: «natural» vol dir  que pertany a la natura, que és produït per la natura, no degut a la mà de l’home.

Totes aquestes verdures i hortalisses són naturals? [Foto: Arnaud 25/Wikipèdia.]

Posem el cas d’algun brou natural que es ven en tetrabriks (molt natural, això, per cert): d’on provénen les verdures? O les carns, si fa al cas que no sigui de verdures? Hi ha alguna hortalissa, verdura, pollastre, vedella, xai…, susceptible de ser emprat en un brou que sigui natural? No és menys cert, doncs, que tots els aliments, especialment els industrialitzats i empaquetats, sofreixen processos artificials de transformació? Encara que, fins i tot, algun altre brou el bategin com a «casolà» (com si l’haguessim fet nosaltres a casa), s’allunyarà, pel seu propi procés de collita dels ingredients, emmagatzematge, conservació i producció, d’alguna cosa semblant a allò que ens proveeix la natura.

Altrament, per bé que els productes anomenats de «proximitat» o de «quilòmetre zero» tenen l’avantatge que no contribueixen tant a l’insostenible canvi climàtic —especialment pel fet que el transport d’aquests productes és molt menor al que pot comportar tenir tot l’any fruites i verudres provinents de distàncies siderals—, la seva producció extensiva sí que comporta grans despeses energètiques de combustibles fòssils (i això sense comptar amb els agrotòxics que s’hi fan servir).

A muntanya, certament, ho tenim més fàcil que a les metròpolis: per exemple, al voltant del mercat municipal d’Olot, especialment els dissabtes, s’hi apleguen les pageses —hi són majoria les dones— que només hi porten allò que han plantat elles mateixes, el que és de temporada, tot conreat amb paciència i, majoritàriament, sense res més que els estris de fa segles, la terra i l’aigua (si n’hi ha o si cau). Hi confio més que cent mil aliments dits «naturals» o «casolans».

En alguna altra nota ja incidirem en els termes «ecològic», «bio» o, això tan progre del «comerç just»…

The Hearth of Trees (2007), de Jaume Plensa. [Foto: Montserrat Escayola.]

Jaume Plensa: el cor dels arbres i el cor dels rius

De tot aquest desori que ens envolta, l’art i els artistes n’han dit i fet coses d’un gruix considerable. L’un d’ells, Jaume Plensa (Barcelona, 1955) —tants d’anys, fins a 22, injustament oblidat per l’establishment petitburgés de la metròpoli i les capelletes vàries—, gràcies a la iniciativa del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) es qüestiona la contemporaneïtat amb la seva imponent i inquietant obra, que, mostra a l’inici de l’exposició amb un interrogant gegant fet de metall (Firenze II, 1992).

L’exposició (que es pot visitar fins 22 d’abril d’aquest 2019), és breu però igualment contundent. Especialment, em van colpir les peces —situades al pati del darrer del museu (una experiència que és la primera vegada que s’hi produeix)— The Hearth of Trees (2007) i The Heart of Rivers (2016).

En aquests temps que el cretinisme la campa en el món dit cultural, aquesta alenada de Plensa, amb els seus silencis i interrogacions, aporta un espai de llibertat creativa sense parió que, també, ens fa qüestionar la nostra petjada en aquest món. No us la perdeu!