[Un report de Clàudia Masó.]
La democràcia a Atenes es desenvolupa al voltant del 508 aC durant l’època clàssica, precedida per l’època arcaica. Al final d’aquesta hi han un sèrie de successos violents, com la legislació de Dracó (624 aC), les reformes de Soló (592 aC) o la tirania de Pisístrat (561-528 aC). Aquesta època de desordres acaba amb l’establiment de la democràcia per Clístenes (508 aC).
Després de la victòria sobre els perses a Marató i Salamina, Atenes es converteix en el centre econòmic i comercial del Mar Egeu i també en la ciutat més segura de pau i llibertat, contant amb el suport de les ciutats gregues de la perifèria. En aquest moment Atenes viu un moment de prosperitat total sota la perspicaç direcció de Pèricles.
El domini cada vegada mes inevitable per part d’Atenes sobre les ciutats de l’Egeu no tindrà un bon resultat ja que, aquestes, voldran emancipar-se i d’aquí sorgirà la guerra del Peloponès on s’hi enfrontaran Esparta i Atenes durant més d’un quart de segle. Aquesta guerra comportarà la ruïna de l’Imperi Atenès i mentrestant la democràcia es veurà amenaçada des de l’interior.
Durant la segona meitat del segle IV Atenes es veurà debilitada, destrossada, amb dificultats financeres i a més haurà de intentar resistir-se dels atacs del recent arribat Filip, rei dels macedonis.
A partir d’aquí Atenes entrarà en decadència.
Plutarc, també conegut com a Plutarc de Querona va néixer a Querona l’any 46 a uns 32 quilòmetres del santuari de Delfos. Va estudiar filosofia, retòrica i matemàtiques a l’acadèmia d’Atenes, ciutat per la qual sempre va tenir una gran admiració. Va viure la major part de la seva vida a la seva ciutat natal on va exercir de magistrat i d’ambaixador en diferents missions diplomàtiques. Plutarc va ser creient fidel dels antics déus, i l’any 90 va ser nomenat sacerdot deDelfos.
Va ser un escriptor prolífic. Vides paral·leles de Plutarc és una col·lecció de biografies de personatges grecs i romans, escrites amb intenció retòrica, més que no pas històrica, és a dir, proporcionant models de comportament, positius i negatius, perquè els lectors els seguissin o els evitessin. La data de la seva mort es desconeix, però va ser entre els anys 119 i 127.
Atenes durant els anys anteriors a la revolució de Clístenes
Abans de començar a explicar la democràcia Atenesa (508 aC) m’agradaria fer una breu explicació de com era Atenes durant els anys anteriors a la revolució de Clístenes; al principi del segle VII Atenes estava dominada per una aristocràcia guerrera, propietària de la terra, del poder polític i també del lliurament de la justícia i el dret. L’òrgan aristocràtic era l’areòpag, que tenia la funció de supervisar els magistrats, aprovar i proposar lleis. L’ekklesia, que era l’òrgan popular, tenia els poders limitats i estava sota el control aristocràtic.
Soló, elegit arcont l’any 594 aC va comportar una sèrie de canvis en la vida dels atenesos. Va proclamar la seisactheia, va anular els deutes, va prohibir l’esclavització per endeutament, va fer retornar els esclaus venuts a fora i altres mesures jurídiques, polítiques i econòmiques com per exemple, repartir els ciutadans en quatre categories censatàries que subsistiran durant tota la historia d’Atenes. Els pentakosiomedimnios pertanyien a la primera classe censatària, els hippeispertanyien a la segona, els zeugites que eren els camperols de mitjana condició a la tercera i els thetes, que eren els camperols pobres i els artesans no estrangers. En l’àmbit polític, hauria creat un consell de 400 membres que vindria a ser la bulé i ara, l’ekklesia, tindria més drets. Soló també va promulgar una reforma de pesos i mesures, la mina, i va modificar l’agricultura de l’Àtica positivament. Va ser un gran legislador.
Després de Soló les gents aristocràtiques, concretament dos, s’encaren per aconseguir el poder però Pisístrat, dirigent d’un partit polític, aprofita el confrontament d’aquestes dos gens per implantar una tirania.
Poc temps després Pisístrat es veu obligat a marxar a l’exili a causa de l’oposició dels altres 2 partits polítics però uns anys després torna al poder amb l’ajuda de Megacles, cap d’un dels altres dos partits polítics.
Pisístrat torna a marxar a l’exili però torna i aquest cop amb un exèrcit que l’ajudarà a vènçer els seus adversaris. Durant aquesta última tirania (545-528 aC) Pisístrat és recordat com a un tirà generós i bondadós.
Després de la mort d’aquest, els seus fills continuaran la tirania i Clístenes serà elegit arcont (525 aC).
L’època dels pisistràtides va ser la de les primeres grans construccions sobre l’acròpolis i de les primeres grans obres de l’escultura àtica.
Pisístrat i els seus fills van ser els primers en indicar el poble atenès el camí de la seva futura primacia econòmica, intel·lectual i artística, però la seva condició de tirans confonia la gloria de la ciutat amb la seva pròpia. Finalment, l´últim fill, l’únic que quedava viu després d’assassinar el seu germà, va ser derrocat per el rei d’Esparta, Cleòmenes, qui va ser cridat pels aristòcrates atenesos (510 aC).
Després de la tirania Clístenes va mantenir la seva autoritat gràcies al recolzament del demos, qui va frenar la revolta per part de Isàgores contra ell. Aquest aristòcrata que ara estava al poder va fer unes quantes reformes. Va remodelar el territori de l’Àtica substituint les quatre antigues tribus per deu de noves i la reorganització política i militar va ser elaborada a partir d’aquesta nova distribució. Els membres de la mateixa tribu lluitarien de costat i triarien els cinquanta membres de la bulé encarregats de la seva representació en la nova bulé dels 500. La creació d’aquesta nova bulé serà l’òrgan essencial de la democràciaatenesa.
La separació de poders
Una de les reformes més importants que va fer va ser la llei sobre l’ostracisme, que constava en l’exili temporal (10 anys) de qualsevol que intentés establir una tirania. La votació de l’ostracisme anava a càrrec de la ekklesia qui també votava les lleis.
El sistema de votacions també va ser reformat, a partir d’ara tot ciutadà atenès podia sortir escollit. El poder dels escollits durava 1 any i només hi podien estar 2 cops en tota la vida.
Pèricles, cap del partit demòcrata, qui ja havia aconseguit l’any 462 que s’aprovessin algunes reformes, va ocupar la primera posició en la ciutat. Les seves reformes tenien com a objectiu atribuir la sobirania al conjunt dels ciutadans. En primera instancia, Pèricles, es va ocupar de destruir el poder de l’Areòpag. Aquest cos aristocràtic compost per antics arconts era qui controlava la ciutat; vigilava els magistrats, jutjava els criminals, participava en el poder executiu, legislatiu i judicial. El partit demòcrata, en varies ocasions, va atacar als membres de l’Areòpag per tal de treure’ls-hi el poder polític i judicial ja que no l’hi pertocaven. «Pericles no hablaba en todo negocio, ni siempre se mostrava al público, sino que, reservándose para los casos de importancia, como de la nave de Salamina, dice Critolao, las demás cosas las ejecutaba por medio desusamigos o de oradores de su partido» ( Plutarco, vidas paralelas, 1, 6, 1) Així doncs, la llei es va aprovar i a partir d’aquest moment l’Areòpag ja no controlava aquests poders. Els poders polítics van passar en mans de la Bulé, la Ekklesia i el tribunal dels heliastes.
Es va produir una autèntica separació de poders, l’Ekklesia tenia el poder legislatiu i la bulé i els magistrats l’executiu. Cap d’aquests controlava el judicial. A partir de l’any 457 els zeugites, ciutadans de la tercera classe censatària, tindran accés a les magistratures. Les eleccions van ser substituïdes per el sorteig menys un número petit de funcions especialitzades i, per tant, el sorteig va ser una peça clau per a la democràcia. Segons els canvis de Pèricles, el poble tenia tots els poders i ho controlava tot. Les dos últimes reformes que va fer van ser protegir les lleis, és a dir, protegir la constitució democràtica i que tots els que s’ocupaven de càrrecs fossin remunerats per els dies de feina perduts.
Pèricles va ser qui va iniciar, com a agraïment als déus per la victòria contra els perses, la construcció del Partenó, temple consagrat a la deessa Atena Pàrtenos, a qui el poble atenès considerava la seva protectora.
Durant la democràcia de Pèricles, Atenes va ser la capital intel·lectual i artística.
Entre els anys 433 i 411 va tenir lloc la successió de Pèricles, la guerra del Peloponès, el desastre de Sicília i la revolta general dels aliats i dels membres de l’imperi atenès conta Atenes; tots aquests successos van col·locar a Atenes en una situació difícil. Totes les classes patien. La oligarquia acusava a la democràcia de ser la culpable de totes les desgràcies i aquesta es va fer amb el poder a l’any 411 i va canviar la constitució. Les mesures que van prendre anul·laven els drets polítics de la majoria dels ciutadans. A partir d’aquí la democràcia atenesa cau en decadència i a l’any 404 Atenes es vençuda, l’imperi aniquilat, les muralles destrossades i Esparta domina tota Grècia.
Conclusió
La primera democràcia documentada en la història de la humanitat és la atenesa del segle VI aC per tant, ha servit de model per la resta de democràcies. La constitució atenesa tenia com a principis la llibertat, la llibertat d’expressió i la igualtat davant la llei, drets fonamentals en les democràcies actuals. El període en què Pèricles va governar Atenes (461- 429 aC) sovint és anomenat el segle de Pèricles ja que va ser el moment més culminant de la història d’aquesta ciutat de l’antiga Grècia.
Ha set molt interessant veure el camí cap a la democràcia de la ciutat grega per excel·lència perquè mostra d’una manera o altre, el que segueix passant a l’actualitat.