[Textos de Jordi Remolins.]
Poeta de destrucció massiva
Conscient que mai no transcendiria l’àmbit local, a causa de les limitacions de mitjans, la ignorància dels crítics i la poca cultura del públic en general, el poeta va prendre la mesura més dràstica. Estava convençut que traient-se la vida tenia moltes possibilitats de ser venerat com el geni que creia ser, tal com històricament havia passat amb pintors, escultors, músics i fins i tot algun escriptor, que un cop morts rebien mil reverències d’aquells que fins aleshores els havien ignorat. El percentatge de possibilitats que això passés va exhaurir-se a mesura que el foc amb què va immolar-se consumia també el miler de pàgines que conformaven el manuscrit de la seva obra completa, juntament amb una carta on explicava dificultosament el perquè de la seva dramàtica fi.
Sobreactuació i llei
L’aclamadíssim actor de teatre estava avesat a una sobreactuació extrema quan es ficava dins dels personatges que interpretava. Curiosament, mentre va haver-hi en cartell una exitosa obra on protagonitzava la història d’un assassí en sèrie, a la ciutat es va produir també una cadena de misterioses morts perpetrades presumiblement per un perillós psicòpata. L’equip de policies que investigava el cas mai no va ser capaç de relacionar tots dos fets, ni tan sols quan els cinquanta-vuit assassinats van interrompre’s sobtadament coincidint amb la retirada del muntatge de la cartellera.
Condescendència editorial
L’editor va enllestir la lectura del manuscrit el mateix dia que el seu desconegut autor moria víctima d’una llarga malaltia. Conscient de trobar-se davant d’una obra mestra, d’un autèntic sant grial de la literatura, va estar a punt de publicar-lo, i deixar de banda el llibre d’un escriptor mediàtic que absorbia tots els recursos econòmics i materials de l’editorial des de feia mesos. Finalment, es va acostar a la llar de foc amb el feix de papers a les mans, i uns segons abans de deixar-lo caure a les brases, va penedir-se’n i, condescendentment, va dipositar-lo al cim d’un munt de documents similars, on encara avui reposa perpetuant-se en l’oblit.
El sentit de la fatiga
El cervell de l’insigne filòsof es va retorçar de dolor durant tantes hores que finalment va descobrir allò pel que els companys de gremi haurien venut la seva ànima al dimoni: el veritable sentit de la vida. De tan cansat com estava, la fatiga el va abatre en un son profund, sense haver tingut temps d’anotar la seva brillant teoria. L’endemà, el somriure de felicitat del despertar va perdre intensitat a mesura que s’adonava de la feinada gairebé impossible que se li havia girat si volia recordar, ni que fos mínimament, de què collons anava la seva genial tesi del vespre anterior.