A migdia de la serra de Sant Amand, a cavall de les valls del Ter i del Freser, l’antiga parròquia de Sant Julià de Saltor senyoreja un pastoral indret apuntalat per les cingleres que encara mantenen les traces del llegendari comte Arnau.
L’església és d’origen romànic, tot i que, en una tanca, hi ha una antiga base de pedra de molí manual de l’època romana (s. III). Llevat de la coberta original feta amb volta de canó, la resta ha sofert moltes transformacions, especialment en el s. XVIII, en què es va construir la rectoria en la façana on hi havia l’absis.
Tot i que s’hi pot arribar en automòbil per una pista rural particular, l’excursió a peu des de Campdevànol és molt recomanable. A la Colònia Molinou preneu a la vostra dreta un ample camí assenyalat com a GR que s’enfila fins a la font de Sant Martí. D’aquí surt un sender indicat amb senyals de pintura groga, que remunta al coll de Graus passant per la bonica fageda del turó de Vidabona i que us menarà a Saltor després d’un parell d’hores de camí. Ni la parròquia ni la masia estan edificades a la monjoia del coll, sinó que estan lleugerament arrecerades en el fondal constituït pel proper coll de Canyamars, que abriga el llevant de la bucòlica cubeta.
El 27 i 28 de maig de 2024, en Nan, en Toni, en Gabriel, la Victòria i en Ramon van fer aquesta pedalada per les Terres de l’Ebre de Xerta a Bot, per la via verda que segueix el trajecte de l’antiga ruta ferroviària anomenada de la Val de Zafán.
Es tracta de l’església del petit poble de Gréixer, del municipi de Guardiola del Berguedà, situat en un marc incomparable al peu de les espectaculars Penyes Altes del Moixeró. Si bé actualment és aprop de la boca sud del Túnel del Cadí, en l’antigor era la important cruïlla dels camins que, des del Berguedà i l’Hospitalet de Roca Sança, trascollaven cap a la Cerdanya pel coll del Pendís i pel coll de Jou.
L’edifici preromànic fou substituït per l’actual a mitjan segle XI i ampliat el segle XII. Consta d’una única nau rectangular coberta amb volta de canó, i absis semicircular cobert amb volta de quart d’esfera. La teulada és a dues aigües amb teula àrab mentre que l’absis és de llosat de pissarra. Sobre el mur de ponent hi ha un petit campanar d’espadanya amb dues obertures on es troben les campanes. La porta d’entrada adovellada en arc de mig punt, conserva els ornaments de forja originals després de la restauració efectuada el 1957.
Tot i que és a tocar de la carretera C-16 que va cap al Túnel del Cadí, per on hi ha una petita entrada, el camí natural d’accés surt a l’esquerra de la carretera BV-4024, que va de Bagà a Coll de Pal, en un trencall que hi ha a 4’5 km i que per una estreta pista arriba el poble en uns 400 metres.
L’Ulisses (és un nom fictici, perquè em recorda el personatge de Benejam, del TBO) és un urbanita de vacances que mai no abandona els seus hàbits quotidians: al matí es dutxa, es pentina i s’impregna de colònia i amb la tovallola a l’espatlla baixa a la platja a trenc d’alba, un xic després que jo, decidit a submergir-se a l’aigua calma del matí.
L’oratjol que baixa per la riera anuncia de lluny la seva presència i jo procuro posar-me a contravent per salvar les meves neurones de l’ofensa olfactiva. El meu cervell reconeix la flaire però és incapaç de relacionar-la amb l’entorn, no obstant, de cop i volta es desgranen en la memòria olors i emocions antigues, oblidades durant dècades…
Diu Sebastià Serrano que l’olor és com una papallona per a la memòria i per això en podem esperar qualsevol cosa.
Es veu que el que en diem cèl·lules olfactives en realitat són neurones que connecten de manera immediata, sense filtres, amb l’amígdala i amb l’hipocamp. Les emocions es guarden a l’amígdala i els records a l’hipocamp, i quan connecten neix la memòria olfactiva. L’efecte magdalena de Proust, en diuen.
Em retorna el record d’aquestes cales quan de matinada i al vespre hi recalaven els sardinals, els llaüts, els bots i els gussis. La fortor del peix malmès llençat a la sorra, la fetor de les xarxes esteses, l’olor de sèu que el paler* unta als parats* per avarar amb el palanqui* les barques a la sorra, les clovelles de garoines i musclos vora una foguera ofegada amb aigua de mar, les pells de meló consumides pel sol i les mosques, algues, un cassó de quitrà o de pega en el focarrí d’un pescador que calafata la barca, i les alenades de perfum de resina de la pineda.
Flairo l’entrada de la casa amb els forcs d’alls i cebes i el blat de moro penjant d’aspres, el soll del porc, el galliner, l’agror de vi vessat al celler i el lluquet cremat a la bóta.
A l’eixida l’hort, la cort d’un parell de vaques, la quadra del cavall i el femer.
Passant pels carrers floten perfums de sofregit confitant-se a la cassola, llenya cremant a la llar, de taps de suro en grans coves que les dones i la canalla triaran. La suor d’un cavall i l’escafarlata* del carreter, la userda dallada i la femta escampada pel carrer que algú recull per a l’hort regat amb mesquita.* El perfum de les tomaqueres i les argelagues i lletsons pels conills a la falda del davantal.
Les olors estimulen els records amagats en els meandres de la memòria. Cada època de la nostra vida fa una olor i tots tenim el nostre Du côté de chez Swann: el guix i la tinta de l’escola, el sabó de coco i el xampú de brea, la classe en un dia de pluja, la càmfora dels mundos*, el resclosit de la tenda de l’acampada al matí, la noia del primer petó, la caserna, el cinema de poble, l’olor de por del meu pare, detingut a comissaria per parlar en català al tramvia, les olors embriagadores del paper antic de llibres descosits, pergamins i tintes del Conservatori de les Arts del Llibre, la de cal barber i la de caliquenyo, pota, cafè torrefacte i anís del Mono del casino, la bassa dels capgrossos… Olors inseparables del record, records inseparables de les olors.
Obro els narius i ensumo com un llebrer. Res, fins que a la platja, un home amb la barca sintètica, just li dona fusa* que escalfa el motor que fumeja, un camionet de l’ajuntament, elèctric i sostenible, neteja del passeig els pixats dels gossos dels estiuejants amb aigua a pressió i detergent amoniacat. La colònia de l’Ulisses posa la nota grotesca a la ferum ambiental.
M’entristeix aquest país, aspirant fracassat a l’asèpsia, inodor, higiènic, sostenible i insuportablement fastigós i estèril. Els extractors de les cuines purifiquen el fum del sofregit, les depuradores esterilitzen l´aigua que vessa a un mar on ja no hi ha musclos, ni crancs, ni algues, ni garoines per podrir-se a la platges, estimem gossos humanitzats i els animals que hem fet fora de casa són confinats en macro granges automatitzades, els comerços aromatitzats per confondre els nostres sentits i estimular el consum.
L’olor és el sentit de la supervivència i de la reproducció, però sembla que ha passat a ser secundari en un món envaït per la imatge i el so. Ens desodorem i purifiquem el cos amb súper aliments embolcallats amb plàstics en atmosferes protectores i malgrat la nostra por i les nostres precaucions, viurem estèrils i morirem plastificats. Ho explica magistralment el professor i catedràtic Enric I. Canela en aquest article.
En aquesta ocasió el protagonista de la Càmera al bosc no és cap au, insecte o mamífer, sinó l’aigua que tanta falta ens fa i que tant desigualment s’ha repartir enguany pel país. En Nan Orriols, doncs, explica l’origen de la Font Gran d’Ogassa, al curs de l’Alt Ter, al Ripollès.
Per allò que una imatge val més que mil paraules, a La Resistència ens arriben manta publicacions audiovisuals sobre multitud de temes que, de vegades, com a la resta de mortals que segueixen les xarxes socials, passen desapercebuts, però que un cop vistos tenen molt a dir.
Per això encetem aquesta secció de [VÍDEOS] que encara no hem vist, per anar-vos-en oferint alguns que, segurament, encara no heu vist i que conviden a una profunda reflexió sobre la nostra vida a la Terra. [Els anirem publicant a mesura que els revisem i si creieu que n’hi ha algun d’interès feu-nos-en saber el vincle a info@laresistencia.cat.]
«Lo Ranxo» Pau de Ponts
[Redacció]
El cantautor Pau Pinós i Bergé, més conegut pel nom artístic de «Lo Pau de Ponts» ens porta amb aquest vídeo els records de la festa popular del Ranxo que se celebra els dimarts de carnaval al poble de Ponts (La Noguera).
«Cens d’aus aquàtiques hivernants al Ter»
[Redacció]
Com cada any, aquest mes de gener s’ha realitzat el cens anual d’ocells aquàtics hivernants de l’Alt Ter, en el tram Borgonyà – La Gleva. Aquest cens, que es porta a terme cada mes de gener des de l’any 1989, es fa amb la participació d’observadors voluntaris, la majoria, membres del Grup d’Estudi i Defensa de la Natura del Ripollès, el Grup d’Anellament de Calldetenes – Osona, el Grup de Naturalistes d’Osona (ICHN – IEC) i el Centre d’Estudis dels Rius Mediterranis – UVic – UCC (àrea ambiental del Museu del Ter), des d’on es coordina.
«Assumiràs la veu d’un poble»
Amb motiu del centenari del naixement del gran poeta valencià Vicent Andrés Estellès, ens plau de tornar sentir la magnífica interpretació que Pau Alabajos va fer del poema «Assumiràs la veu d’un poble», inclòs al Llibre de meravelles (1971).
Aufòria 1
Aufòria és el capítol especial de Les coses que creixen de Godai Garcia, amb la participació emocionant del Pony Pisador. Un mash-up, que diuen ara. Un «matxembrat» que deien a la tele dels noranta. Una lassanya interessant que diu una senyora de Nàpols. També, és una penjada de vódeo on els protagonistes no es veuen, però se senten. I ens agrada molt que en un video no es vegi l’essencial, això ens fa feliços. I, finalment, aquest episodi és una declaració d’amor als ocells. Són a tot arreu, jugant una lliga paral·lela, fent saltirons i voleiades, al seu rollo, els ocells. Evidentment, tots ells son també, coses que creixen.
Des de l’aire des de terra transhumem, transmutem
Novament, la transhumància s’ha fet forta per pujar al pla d’Anyella aquests primers dies de juny amb més de 1.200 ovelles de la Garrotxa i l’Empordà i l’ajuda i el suport de gent i pobles, que han reviscut les antigues carrerades que omplien els camins del so dels esquellots dies i nits sencers.
La muntanya de Tor, els béns comunals i en Palanca
Els amics de Reconstruir el Comunal han penjat un tall de vídeo del programa «Crims» (TV3), de Carles Porta, sobre la muntanya de Tor (Alins, Pallars Sobirà).
En aquest tall se sent clar i català que els veïns d’aquesta muntanya van recuperar el comunal que els havien robat tot associant-se. Les formes legals que prenien aquestes formes, segons la legalitat estatal vigent, eren variades. En ocasions, formaven Societats de Copropietaris. En altres, formaven Muntanyes de Socis. Al vídeo es diu que els veïns de Tor van acordar que podia ser amo qui hi visqués, «tenint foc encès», i això és una norma que ve d’antic, de la lògica dels béns comunals.
En el cas de Tor, tot i les rocambolesques històries que hom explica, cal pensar que gràcies a en Palanca es va salvar la conservació intacta de les muntanyes de Tor, sense necessitar que cap «revolucionari» de pacotilla anés a ajudar-lo. Cal prendre’n exemple, potser.
Transhumància per la vida
Transhumanciaxlavida és una iniciativa comunitària sense ànim de lucre. Uneix la tradició ancestral de portar el bestiar a muntanya amb la sensibilització per allà on passa.
Hi podeu col·laborar fent un donatiu :
1. Bizum: 626 417 360
2. Trasnferència al compte IBAN d’Uniterra): ES57 1491 0001 2821 6085 5223
No us perdeu aquest vídeo de La Cabra Fotuda, la Lina Morgan catalana,
Per a tots els blavers que creuen fermament que tot allò que no sone al valencià que ells parlen és català. Pegueu-vos una volta per fora de l’horta nord i voreu que el nostre país és ric en dialectes i que, efectivament, el que parlem és català. pic.twitter.com/ZrMGAzytLq
Us presentem el videoclip de la cançó «Trola del porc», una versió del Bola de drac, que el Grup de Defensa del Ter va presentar en el marc de l’acte del II PorcAventura organitzat conjuntament amb Justícia Alimentària i Lluçanès Viu, l’any 2018.
Ve a tomb perquè ara es parla de l’emergència climàtica que vivim per causa de la sequera i de les lluites de pagesos i ramaders contra les administracions (per diverses causes), per bé que entre les justes protestes i manifestacions s’hi barregen molt de productors integrats de garrins (és a dir, esclaus de l’agroindústria) que tant mal fan al medi natural i a l’ús inadequat de quantitats ingents d’aigua en tot el procés de producció: engreix, manteniment, transport, escorxador, purins…, tal com ens recorda en aquesta La Resistència el col·laborador Eduard Garrell.
«Quin fred al cor, camarada!», de Pere Quart
Avui podeu gaudir d’una de les versions d’aquests versos de 1937 de Pere Quart, pseudònim de Joan Oliver com a poeta, fets en plena guerra d’agressió contra Catalunya. Va ser enregistrat a l’Ateneu de Nou Barris l’any 2006 amb versió de Sara Vendrell Costa-Pau
Lletra
Quin fred, reïra de bet!,*
quan bufa l’airet de la matinada,
tallant com un ganivet de fulla
esmolada.
Doncs encara fa més fred
al parapet d’avançada!
Quin fred en nit estelada
amb el cel cruel i net, quan hi ha glaçada
i cap llit no és prou estret ni té prou
flassada.
Quin fred al sòl, la paret
d’oficina esbalandrada,
sense foc ni cigarret,
on hom treballa amb calfred
fins a la vesprada,
fins a la vesprada.
Camarada,
si sota abric i barret
i amb bufanda ben nuada
oblides que al parapet d’avançada
uns homes lluiten pel dret
de la terra amenaçada
i tens fred,
quin fred al cor, camarada!
Explicació de «reïra de bet!»: manifesta impaciència i ràbia, equivalent a «ira de déu!».
Reïra = intensiu d’ira; bet = eufemisme de déu.
Cap d’Any. Subhasta d’arrendament de béns comunals (Costumari català)
Bon Any Nou!
A molts pobles de Catalunya, el primer de gener, Cap d’Any, es feia una subhasta per arrendar durant una temporada alguns béns comunals, gestionats pel veïnat. Ho explica l’etnòleg i folklorista Joan Amades al Costumari català (1956).
Els béns comunals són una realitat molt desconeguda per a la majoria de la gent, però que va tenir moltíssima importància a Catalunya durant segles, igual que les assemblees veïnals que els gestionaven. De llurexistència en parlem al projecte divulgatiu «Reconstruir el Comunal» i també ho estudia David Algarra a El comú català. La història dels que no surten a la història (2015).
CUATRECASAS: darrere els ultres hi ha gent poderosa movent els fils.
A OCTUVRE els agrada molt explicar qui són els còmplices a Catalunya dels Borbons i de l’extrema dreta judicial espanyola. Per això el seu vídeo comença a l’avinguda Diagonal 191, seu de Cuatrecasas.
Camí de Marina. Un conte sobre la voluntat
Per fi veu la llum, el documentarai Camí de Marina, que es va començar a rodar fa set anys, en la primera transhumància pel Camí Ramader de Marina, que va del Pirineu al mar, i que els cavalls recuperats de la Fundació Miranda van tornar a la vida, després de setanta anys de silenci.
El documentari, signat pel premiat documentalista Carles Caparrós i l’Equip d’Aigua Films, i coproduït amb Diputació de Barcelona, TV3, ICEC, XCN, Fundació Pau Costa, IDAPA, Associació CRM…, acompanya la baixada cap al Garraf, passant per Montserrat, creuant carreteres, polígons industrials, i poblacions, fins a arribar al mar…Una road movie a ritme de cavall…, sobre el col·lapse del territori.
Una transhumància que posa en evidència com tenim el territori i la confluència d’interessos socioeconòmics, culturals, ambientals, a més de posar de manifest temes crucials com la sostenibilitat o el clima.
Els dos llibres es poden descarregar en PDF a la Biblioteca de Reconstruir el Comunal tot clicant en els vincles de dalt.
La votació massiva dels espanyols estrictes a PP i a Vox
No us perdeu aquesta intervenció de Josep Costa a «La Tertúlia Proscrita» de Vilaweb.
🗣 @josepcosta: “Si la gent no vota les opcions que es presenten a les eleccions, és 100% culpa dels que es presenten a les eleccions, que no interpel·len, que no convencen i que no motiven la gent per anar-los a votar”
Ni que sigui per arrencar una mica d’humor i, també, de compassió pels amics animals, avui us oferim aquest passeig dels ànecs de Camprodon, que cada dia passen pels carrer dels municipi per anar a refrescar-se.
A Camprodon cada dia els ànecs travessen el poble. Al mati van de l’estany al riu Ter. Al vespre tornen del riu a l’estany. Sempre pel pas de zebra. Cada dia a la mateixa hora. Un espectacle. pic.twitter.com/6K2NbNYEq6
Joan Granados: «A l’actual TV3 la política fa por»
L’antic director de la CCRTV, Joan Grandos (1934) recordà a TV3 el passat 18 de maig els anys de la creació del canal televisiu, ara que compleix al 40è aniversari. La cara d’Helena Garcia Melero mentre dura l’entrevista mostra la «por» de què va parlar Granados.
Entre d’altres, ho va dir clar i català en Xavier Serrahima, com podeu veure aquí sota:
Joan Granados, antic Director General de @tv3cat : "Si aquí continuem dient que [Catalunya] és una bassa d'oli[, com ho fa Pedro Sánchez,] i el govern d'aquí es pensa que és una base d'oli, estem simulant una cosa que no existeix". Immediatament: "Joan, ho hem de deixar aquí'. pic.twitter.com/ZAsbVjWGPe
— 📖 Xavier Serrahima ☆彡 (@XavierSerrahima) May 19, 2023
Octuvre denuncia el supremacisme espanyol contra la llengua catalana
Novament, l’equip d’Octuvre, encapçalat per Marta Sibina, hi torna amb l’afer del supremacisme espanyol contra la llengua catalana, amb les darreres normes que imposen el castellà a casa nostra.
«Vine’m aquí», de Mar Pujol
La cantautora del Lluçanes Mar Pujol, a qui ja vam dedicar un article el passat desembre, hi torna; ara, amb «Vine’m aquí», una cançó d’agraïment a la seva mare, «un gràcies al seu amor incondicional», segons explica ella mateixa al seu compte d’Instagram.
Quaranta-cinc anys del GOB (1977-2022)
Al 1977 va néixer el GOB Menorca (Grup Balear d’Ornitologia i Defensa de la Naturalesa) i van començar anys de mobilitzacions, d’investigació, divulgació i defensa de la natura. Celebrem els 45 anys del GOB a Menorca. Fean feina per la mar (Medi Marí), pel territori (Política Territorial), per jardins sostenibles (Es Viver), per la fauna silvestre (Centre de Recuperació de Fauna), amb escoles (Educació Ambiental), amb agricultors (Custòdia Agrària) i amb la població.
Torna la censura a TV3
Ara que es veu que ja som a tocar de la República Catalana [:)], TV3 ha fulminat, via mans negres d’ERC i el PSC, Manel Vidal al Zona Franca. El programa, sense guionista (Magí) i sense director (Joel Díaz), que han dimitit contra l’atzagaiada neofranquista, ha fet el seu paper però ja no tindrà més singladura, gràcies al 155 permanent en què vivim.
Aquí teniu el gag de Manel Vidal censurat per TV3 i que la televisió pública ha utilitzat com a argument per acomiadar-lo del #ZonaFrancaTV3: pic.twitter.com/kYozSXb1Li
L’Àngel Aguiló no el volia fer, aquest missatge, però al capdavall l’ha fet; segurament, doncs, com hem fet tants catalans novament vexats pel noi de Poble Sec.
Masurca del bosc, de VorAigua
Masurca del bosc és una cançó d’amor a la terra. Gràcies a la màgia dels mots i al compàs ternari d’una masurca,
VorAigua —Muntsa Moral, a la veu, i Paul Perera, al piano— crea un món de plantes i animalons en què els habitants del bosc ens mostren un corriol calmat i íntim.
Aquest senzill és un avançament del segon treball de la formació. El següent àlbum de VorAigua explora les mines, les esberles, els boscos i les muntanyes que hi ha vora el riu. VorAigua evoca la vessant més popular de la natura, a voltes ombrívola i feréstega, a voltes solella i acollidora.
Cal escoltar i sentir el bosc.
Una conversa entre Albano Dante Fachín i Josep Costa
Aquest octubre, Octuvre ens ha regalat aquest deliciós vídeo, en què l’Albano i en Costa, durant quasi una hora i un quart, converses animadament sobre política o futbol, de forma animada i fins i tot divertida. No us el perdeu.
Intervenció del president de Colòmbia, Gustavo Petro, davant la 77a Assemblea General de l’ONU, el 20 de setembre de 2022
Intervenció de José Pepe Múgica a Montevideo
Paga la pena recuperar —especialment per als oblidadissos i els desmemoriats—, la intervenció que va fer el 8 de desembre de 2017 a la capital uruguaiana l’agricultor i polític uruguaià José Alberto Pepe Múgica Cordano (1939), senador pel Front Ampli i 40è president de la República d’Uruguai entre 2010 i 2015.
Davant les agressions lingüístiques cal plantar cara
És el que proposa a Octuvre Marta Sibina en un primer vídeo d’una sèrie que han pensat a publicar sobre el tractament xenòfib que rebem els catalanoparlants per part de colonialistes d’arreu que viuen i [es]caguen a Catalunya, inclús amb els nostres diners, com es demostra en els centenars de denúncies que s’han fet per causa del maltractament en el sector sanitari.
La terra per sembrar. Per un Pirineu viu. #StopJJOO
Cada cop som més els catalans que abominem del projecte espanyol de Jocs Olímpics al Pirineu, per bé que la classe política que «nos hemos dado entre todos» insisteix a voler presentar la candidatura per a l’any 2030. En aquest vídeo podeu sentir i veure l’himen que n’ha fet en contra la plataforma StopJJOO.
Espionatge contra OCTUVRE
Com és sabut, més de 60 persones han estat espiades a Catalunya amb un programa informàtic al qual només tenen accés els governs. Una d’aquestes persones és Albano Dante, un dels fundadors del canal OCTUVRE. Aquí podeu llegir tota la informació: https://citizenlab.ca/2022/04/catalan…
La Declaració de Drets de l’Home i del Ciutadà
Fragment de la pel·lícula Aquesta terra és meva, de Jean Renoir.
Ambientat en l’ocupació nazi de França, aquest film de 1943 va ser censurat pel franquisme. El final té una emocionant escena en la qual l’actor Charles Laughton, que interpreta un mestre, llegeix als seus alumnes la Declaració de Drets de l’Home i del Ciutadà de la Revolució Francesa, mentre és detingut pels nazis per a ser afusellat.
El cant dels ocells, interpretat per Victòria dels Àngels
En moments de soroll i d’incertesa com els que suara vivim, de vegades és bo de poder sentir la música i tot el que s’hi expressa. Per això, us oferim El cant dels ocells, una cançó tradicional catalana de Nadal que explica la joia de la natura el dia del naixement de l’infant Jesús a l’estable de Betlem. Va ser popularitzada fora de Catalunya per Pau Casals, que va començar a interpretar-la al violoncel en els seus concerts des de l’exili del 1939 i és considerada un símbol nacional de Catalunya.
En aquesta versió la podem oir amb la incomparable veu de Victòria dels Àngels (Barcelona, 1923-2005), soprano i cantant d’òpera catalana de la segona meitat del segle xx, de les més reconegudes arreu, especialment per la seva activitat en els anys cinquanta i seixanta, el període més brillant de la seva carrera. El concert, en què l’acompanya el violoncel·lista Lluís Claret, és de 1994, i es va fer en una gala per a recollir fons després de l’incendi del Liceu a Barcelona.
[La censura, una de les pitjors xacres de la societat, ha cancel·lat el compte on s’havia allotjat aquest vídeo sobre Jordi Pigem, amb excuses sobre «drets de reproducció», però encara el podeu veure en aquest vincle [que no podem inserir al web perquè es veu que la televisió pública catalana deu ser privada per als qui la paguem].
The Pivotal Moment (aquest moment clau)
Us oferim aquest importan documentari sobre el moment històric actual i sobre el cavall de Troia del «passaport sanitari». Disset minuts de missatge clar i profund que no veureu a cap mitjà de comunicació de masses.
Presentació d’Estimat Ramon a Barcelona
D’entre les múltiples presentacions que s’ha fet del llibre coral Estimat Ramon —sobre la vida i obra de Ramon Cotrina—, us oferim la que va fer Nan Orriols a la Llibreria Jaimes de Barcelona el passat 4 de novembre, gràcies a TVBagué Serveis Audiovisuals.
El major Trapero fa política i el conseller d’Interior amenaça
El major dels Mossos d’Esquadra Josep Lluís Trapero va fer un discurs que estava completament fora de la realitat i allunyat del que la ciutadania viu cada dia al carrer. Enlloc de parlar de la necessitat urgent d’una policia ben formada i reforçada, va decidir condecorar els qui l’han ajudat personalment, confonent la seva persona amb la institució. El seu discurs va ser completament polític.
Els caps de policia no poden expressar cap opinió ni cap discurs polític en una democràcia. Això no es fa enlloc. Menys encara pot sortir a parlar el conseller amenaçant explícitament als que protesten legítimament.
Mentrestant, tots dos ignoren completament el que passa cada dia a moltes ciutats i viles catalanes: la ciutadania pateix una inseguretat cada cop més amenaçadora. [Font: Informacio.Net.]
El Kant desconegut. Marcians, negres i dones més enllà de l’ètica
Immanuel Kant (Königsberg, Prússia Oriental, 1724-1804), a laCrítica de la Raó Pura (1781; edició corregida, 1787) va proposar una resposta al problema del coneixement i amb la Metafísica dels costums (1785) i la Crítica de la Raó Pràctica (1788), va plantejar el paper del deure en l’acció moral. A La religió dins dels límits de la mera raó (1792) analitzà el sentit racional de l’experiència religiosa.
En el seu període precrític, Kant va combatre els Schwärmer, els entusiastes, els exaltats que pretenen superar els límits de la raó humana. Però va culminar la seva tesi doctoral (1755), publicada de forma anònima, amb una defensa de la creença en extraterrestres.
L’edició de Sobre els extraterrestres. Teoria del cel (1755), a cura de Ramon Alcoberro (Edicions del Reremús, 2021) incorpora, a més, un ampli dossier de textos sobre els extraterrestres en la tradició filosòfica i religiosa occidental, i Il·lustracions de Rafael Teruel, Rafater, especialista en el gènere fantàstic i els videojocs.
En aquest vídeo (cliqueu-hi al damunt per veure en pàgina externa) podem veure el filòsof Ramon Alcoberro al Centre de Lectura de Reus tot parlant-nos-en en una conferència.
Missatge de la Flama del Canigó 2021, llegit per Daniela Grau
Cada any, a la trobada d’equips de foc de Sant Joan, es decideix conjuntament a qui es demanarà que faci el missatge que es llegirà arreu dels Països Catalans abans d’encendre les fogueres. Enguany, s’ha encarregat a Daniela Grau Humbert.
Podeu decarregar-vos el missatge des d’aquest vincle.
The Pushback. El dia que la humanitat es va aixecar
The PushBack – El contraatac de la Resistència és un documental que mostra les manifestacions pacífiques massives del 20 de març de 2021 ocorregudes alhora en més de 40 països d’arreu del món. En pro de la llibertat i els drets humans i en contra de les mesures de l’agenda tirànica imposada amb l’excusa de la panicdèmia.
El dia que la humanitat es va aixecar tots junts van dir: «Ja n’hi ha prou de tirania, Som éssers humans, no som esclaus. I defensem la llibertat i els drets humans fonamentals».
Documental imperdible de National Geographic emès el 2018 en un sèrie sobre dictadors que encara és pot revisitar. Per a oblidadissos, desmemoriats o ignorants.
Els ocells aquàtics hivernants
Si enllestíem l’any 2020 amb una bella dansa ocellaire, encetem el 2021 amb aquest vídeo divulgatiu dels del cens d’ocells aquàtics hivernants.
El dissabte 16 de gener de 2021 al matí es va fer el cens anual d’ocells aquàtics hivernants a l’Alt Ter (el Ripollès, Osona i la Selva). Aquest cens es va coordinar de manera voluntària des del Centre d’Estudis dels Rius Mediterranis – Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya, que alhora és l’àrea ambiental del Museu del Ter. També va comptar amb diversos coordinadors de trams i joques, membres del GEDENA – Ripollès, el Grup de Naturalistes d’Osona (ICHN), el Grup d’Anellament de Calldetenes-Osona i el mateix CERM, però també hi van participar persones de manera individual.
Al llarg del matí els 14 participants van poder censar 1.547 ocells de 50 espècies diferents. Aquestes dades obtingudes s’ajunten amb les dels altres censos que es duen a terme simultàniament a altres rius i zones humides del conjunt de Catalunya i de tot Europa. Podeu consultar les dades dels anys anteriors aquí.
Ocells que dansen
Com a colofó a aquest 2020 tan maleït, res millor que la natura i aquests ocells que ballen al ritme d’un vals de Johann Strauss.
Montserrat Carulla. La Campana de sant Honorat (1714)
El passat 24 de novembre va traspassar, als 90 anys, la gran actriu, patriota de pedra picada, Montserrat Carulla Ventura. Com a mostra de la seva vàlua professional, us deixem aquest vídeo, en què recita els versos de «La Campana de sant Honorat»(l’11 de gener de 2014 a la Seu Vella de Lleida), poema de Josep Maria de Segarra on relata com els espanyols van fondre la campana de sant Honorat com a càstig per haver tocat a sometent el 1714. Noteu la perfecta dicció de la Carulla que, actualment, molt pocs altres actors serien capaços de superar.
Teaser. Jaume Plensa: Can You Hear Me?
Volem compartir les novetats d’una propera pel·lícula biogràfica que documenta la vida i la pràctica de l’escultor català de renom internacional, Jaume Plensa. Dirigit per Pedro Ballesteros, el documental llargmetratge Can You Hear Me? segueix Plensa durant un any i mig i ofereix al públic una mirada sense filtrar del seu procés artístic.
La pel·lícula presenta la història de Plensa en set capítols, que es mouen entre moments a l’estudi i la producció d’alguns dels projectes públics més ambiciosos de Plensa, incloses les recents obres a gran escala instal·lades al Rockefeller Center i Hudson Yards a Nova York.
El documental, a la vegada, aporta llum als processos físics darrere de l’obra de Plensa i ens introdueix els conceptes més profunds que alimenten la seva obra. A través de les seves pròpies narracions, Plensa demostra el compromís i la passió de tota la vida per un mètode de creació d’art que, tal com ell descriu, «té la capacitat d’il·luminar-nos».
El càrtel de les togues. Capítol 1: Una colla d’endollats
OCTUVRE és un projecte de l’Associació Cafèambllet, fundada l’any 2014 per Marta Sibina i Camps i Albano Dante Fachin que es tradueix en un mitjà de comunicació viu i dinàmic i, sobretot, com és el cas de La Resistència, independent dels poders polítics i econòmics. El vídeo que reproduïm avui no té pèrdua i cal fer-lo córrer:
La primera menció coneguda de l’existència de l’església de l Mare de Déu de Bell-lloc, al terme municipal de Dorres, a l’Alta Cerdanya nord-catalana, data del segle XII, però és segur que anteriorment hi va haver una capella erigida quan es va trobar la imatge de la marededéu que havia estat enterrada a la font del pla del Buc, probablement per evitar-ne la profanació en l’època de les incursions sarraïnes.
L’edifici actual consta d’una sola nau capçada per un absis semicircular, amb coberta de quart d’esfera. A la façana de migdia hi ha la porta amb un arc de mig punt adovellat i, a la de ponent, el campanar d’espadanya amb tres ulls.
La imatge de la marededéu (segle XI) és de les més antigues del Pirineu i actualment és custodiada a la parròquia de Sant Joan Evangelista de Dorres (Alta Cerdanya).
Recolzades al costat sud de l’església hi ha part de les parets de l’antic convent i uns metres més al nord hi ha una caverna on curiosament hi ha una surgència i un toll d’aigua fresca i clara. És la font de sant Pelegrí, fundador dels servites, orde que es va establir al cenobi fins al 1789.
Fa molts anys que el clima del Pirineu era més abonançat i una antiga llegenda conta que els frares i novicis de Bell-lloc, s’espantaren molt en veure caure del cel unes volves blanques desconegudes per a ells. S’apressaren a dpnar-ne compte al pare prior, un vell quasi centenari, que els va tranquil·litzar tot explicant-los que havia sentit dir als seus avantpassats que allò eren borralls de neu, i que anys enrere era un fenomen que es repetia sovint.
La situació de la Mare de Déu de Bell-lloc, dalt d’un puig que domina tota la plana cerdana a 1.685 m d’altitud, és realment privilegiada. S’hi accedeix des del poble de Dorres, a peu o per una pista de 4’6 km i, pel vessant de ponent, des del llogarret de Brangolí i el coll de Jovell en poc més d’una hora.
Joan Coromines explica en el seu Onomasticom Cataloniae l’origen iberobasc del topònim Dorres. Procedeix de iturres, plural d’iturri (font), en referència a la vàlua curativa de les fonts que Dorres comparteix amb les Escaldes. És un dels molts topònims d’origen iberobasc existents a la Cerdanya.
