Els amics que ens proveeixen la càmera al bosc acomiaden aquest 2023 amb una filmació feta, precisament, el darrer dia de l’any. des dels entorns del pont de Malafogassa (1498), situat sobre la riera Major, a 5 km del nucli de població de Vilanova de Sau (Osona).
[Fotos i vídeos de Ramon Comella.]
En Gabriel, na Maru, en Nan i en Ramon van enfilar la via verda del Tren Pinxo de Banyoles, el passat 23 de setembre, per anar de Riudellots de la Creu fins a Banyoles i fer el camí de tornada per Palol de Revardit.
«Digueu la veritat. Així us vengeu.»
Joan Fuster (Sueca, 1922-1992). Aforismes.
En la Nit de l’Edició, la gran gala que celebra anualment el Gremi d’Editors, el seu president, Patrici Trixis, fa públic que enguany la venda de llibres en català ha augmentat un 12%.
Pel que fa a les causes de la demanda de 2,8 milions que imposen 23 editors de Xarxa de Llibres a Enciclopèdia Catalana i a la inestable distribuïdora Entredós, fusió de Les Punxes i Àgora, que està participada en un 45% per Enciclopèdia Catalana, no en fa cap al·lusió. Tampoc, als problemes de l’editorial Vicens Vives, pionera dels llibres de text en català, i capdavantera en l’ensenyament i en la cultura, que es veu abocada a un ERO.
Que les vendes de llibres en català creixin un 12% és una molt bona notícia, però que l’editorial catalana de llibres de text, possiblement la més potent del país, estigui en serioses dificultats econòmiques, n’és una de molt dolenta, i que el problema endèmic i irresoluble de la cadena del llibre encara sigui la distribució, és una vergonya per al sector.
Des que Gutenberg va impulsar la mecanització de la impremta fins a finals del segle XIX i començamenst del segle XX, la cadena del llibre tenia molt poques baules. L’edició del llibre solia estar a les mans de l’editor/impressor/enquadernador/llibreter. A començament del ssegle XX la composició de la paleta s’anà concretant en editors, impressors, enquadernadors, distribuïdors/comercials, llibreters, sense oblidar els autors, que anaren regulant la seva relació amb els editors.
Al segle XV l’Església i les monarquies veien que l’edició de llibres heterodoxos feia perillar el seu domini i imposaren la censura com a mètode de control.
Al segle XVI, amb l’augment de la producció, la censura eclesiàstica esdevé insuficient i el poder polític desenvolupa l’aparell legislatiu: controls, llicències, privilegis i taxes que fixen el preu de venda de llibre.
A mitjans segle XVIII s’imposa la discutida Llei Curiel, que ordena i actualitza el sector i castiga molt severament els transgressors del control polític i religiós.
De fet, el llibre espanyol sempre ha estat controlat i protegit, ni que sigui per temor del seu poder i per l’interès a difondre la cultura espanyola arreu del món. La Ley de protección del libro español de 1946, «sobre la mayor difusión posible del libro español, tanto en el interior como en el extranjero», regula tant el preu del paper com el del llibre imprès
Fins al 1975, el preu del llibre és el recomanat per l’editor, que l’imprimeix en el llibre i sobre el qual els comerciants finalistes poden fer descomptes en determinades ocasions i a determinats organismes. Així va néixer el dia Sant Jordi, Dia del Llibre, que es podien fer descomptes i que els editors i llibreters aprofitaven per liquidar estocs.
La Ley 9/1975, de 12 de marzo, del Libro. rebla, altre cop, el preu del llibre, establint-ne el preu de venda únic.
SECCION QUINTA: PRECIO DE VENTA Artículo trigésimo tercero.—Precio de venta. El precio de venta al por menor de libros al público se realizará al precio fijo que figurará impreso en cada ejemplar; se exceptúan de esta última obligación los libros de bibliófilo, artísticos o análogos y los editados antes de la promulgación de esta Ley. Reglamentariamente se determinarán los descuentos o bonificaciones que puedan aplicarse con ocasión del Día del Libro, ferias nacionales, congresos o exposiciones.
Aquesta regulació no la comparteix pas tot Europa; a França per exemple, existia un acord del sector, sota la forma d’un preu aconsellat per l’editor, que el llibreter era lliure de respectar, o no. Al febrer de 1979, el Decret Monory (René Monory és mecànic de formació, sublimat a ministre d’Indústria i senador), aplica un sistema de preus nets que impedeix qualsevol forma de fixació del preu del llibre per part de l’editor, alhora que les grans superfícies, primer a França i tot seguit a casa nostra, van prenent embranzida.
A Paris, l’FNAC (Fédération Nationale d’Achat des Cadres) que va ser fundada el 1958 per André Essel i Marx Théret, dos militants trotskistes, perseguint la utopia de la cultura per a tothom, el 1970 comença a aplicar descomptes substancials del 20% al preu marcat dels llibres. A la iniciativa s’hi apunten les grans superfícies que es comencen a estendre pel país, utilitzant el llibre com a reclam comercial i les grans cadenes de llibreries, sovint en mans d’editors. Ben aviat els llibreters no poden competir i els editors independents no poden fer front a les exigències dels grans finalistes que imposen preus, condicions i fins i tot els continguts més comercials. Lluny de fomentar la competència i abaratir el preu dels llibres, aquests s’encareixen, i encara més els gèneres menys comercials i populars, com l’assaig, la poesia, la filosofia, etc. Paradoxalment, la utopia posa en perill la xarxa de llibreries que apropa la cultura i el coneixement arreu de França, la producció, la diversitat cultural que queda en mans del gran capital i d’uns interessos que no son els generals. El llibre és tractat com un objecte comercial, sense donar valor al contingut.
L’any 1981, després de crus debats al parlament francès, es promulga la Loi Lang-Lindon que regula finalment el preu únic del llibre.
Semblarà que a Catalunya el llibre hagi estat protegit a l’empara de la llei de 1975. De fet, fins el 2012, el sector del llibre a Catalunya va estar sotmès a les mateixes condicions que el llibre a França sota la pressió de l’FNAC. Un grup de mestres, pares i mares, amb el mestre i cooperativista Juli Vela, de l’associació de mestres Rosa Sensat, creen la Cooperativa Abacus. La noble intenció és proveir les escoles i les famílies de material pedagògic i cultural de qualitat en les millors condicions de preu. Abacus neix el 1968 i el 1985 es converteix en una cooperativa de consum amb socis de treball. Abacus s’acull a un discutible retorn de beneficis en forma de descompte directe en els llibres. Aquesta competència deslleial i transgressiva de la Llei del llibre, d’obligat compliment per a la resta d’operadors, és denunciada pel Gremi de Llibreters.
L’aleshores govern de CDC eludeix les queixes dels llibreters, segons fonts de confiança, per un canvi de cromos entre la prosperitat de la Cooperativa i l’eliminació d’entrebancs a la normalització lingüística. No oblidem que Rosa Sensat i Abacus estaven, i estan, sota l’empara del PSC/PSOE. La piconadora Abacus és imparable durant anys i moltes llibreries són sacrificades per aquesta competència. La política d’Abacus és summament agressiva per al sector i els governs «d’esquerra» són summament complaents amb les subvencions, els suports econòmics i la permissivitat legislativa. Per adobar la situació l’Estat, el 2007, promou una nova llei del llibre: Ley 10/2007, de 22 de junio, de la lectura, del libro y de las bibliotecas, que deixa el preu del llibre de text fora del sopluig del preu únic. Els efectes seran devastadors.
Entre els anys 1970 i 2000 es van perdre a Catalunya més de 400 llibreries (dades del Gremi de Llibreters) a causa de la intromissió d’operadors aliens a les llibreries en la venda de llibres de text: venda directe d’editorials i distribuïdores a les associacions de pares (abans es deien així). Tot i que el llibre de text tenia el preu únic, aquestes entitats pagaven a les escoles una part del descompte editorial, i com que les exigències de descompte eren creixents (del 25/30% que podia tenir una llibreria, les APA exigien el 40%, i el editors no tenien més remei que apujar els preus).
Els pares s’estalviaven alguns cales, pocs, perquè la majoria no anaven pas a les seves butxaques, perdien a canvi una llibreria i l’accés a la lectura, a més de la papereria, el material escolar i d’oficina, el quiosc i, sovint la impremta que sobrevivia al poble gràcies a uns guanys que els permetien equilibrar el balanç i sobreviure amb esforç.
La Ley del 2007 manté el preu únic del llibre, però permet el preu net del llibre de text. En contra, potser, de les bones intencions de la presidenta del Gobierno en funciones, Maria Teresa Fernández de la Vega i Juan Carlos R., els preus, enlloc de baixar, pugen.
Progressivament, les llibreries deixen de vendre llibres de text perquè no poden afrontar les exigències del mercat i els editors resten a la mercè de les famílies i dels mestres.
El més de juliol d’enguany, La Resistència publicava la reflexió «Fer-se el suec», en què detallava els resultats de la implantació dels ordinadors en l’ensenyament i les conseqüències que això tindria per al sector del llibre de text català. Vet aquí doncs, que Vicens Vives n’és possiblement la primera víctima. En seguirem comptant. Quan el país s’adoni en mans de qui queda la formació dels nostres fills i néts, la catàstrofe serà irreversible.
Si el llibre català sobreviu no és gràcies a cap govern, ni de dretes ni d’esquerres.
Avui la Cooperativa Abacus és membre diligent del Gremi de Llibreters, després que aquest guanyés el plet que va pagar amb enorme esforç de tots els seus socis i que va obligar a Abacus a acollir-se a la Llei del llibre. El Gremi no en va fer victòria, la victòria és que enguany s’ha venut un 12% més de llibres en català i que el 60% d’aquests llibres es compren en llibreries, moltes de les quals reemplacen les que van tancar i que ara són dirigides amb èxit per joves emprenedors formats a l’Escola de Llibreters.
Dels distribuïdors en parlaré un altre dia; si ho fes ara hauria de canviar el títol de la reflexió per: «Dues de fredes i una de calenta»…
Per a fer-nos una idea de la gravetat de la sequera que ja fa tres anys que patim, el vídeo d’avui —breu però contundent— ens mostra una comparació de l’embassament de Susqueda amb unes imatges preses el 25 de març d’enguany i les següents vuit mesos després, el 25 de novembre. Fa feredat, encara més si pensem que el Govern autonòmic no ha fet ni fa res per aturar la clatellada que vindrà just a tocar de Nadal (si no plou, cosa que no sol passar a l’hivern, menys encara amb profusió). A Susqueda actualment només hi resta un 18,39% d’aigua (42,33 hm cúbics).
https://www.youtube.com/watch?v=lRKNE-gmgk8
[Vídeo i fotos de Ramon Comella.]
En Gabriel, en Nan, en Ramon i en Toni van fer un tomb en bicicleta pel Berguedà a través de la Via Verda Llobregat-Pedret-Graugés el 13 de setembre d’aquest 2023.
¿No es el temor de Deu el començament de tot? —sospirava—. Donchs encara puch menarlos a Deu per la temença… [Els sots feréstecs. Raimon Casellas.]
«… encender hogueras en los cerros, dar gritos en casa, aullar en los sembrados, açotar a los perros, &c. para aplacar el ayre, y al Cielo en tiempo de tempestad…» [Anònim.]
Mentre intento entendre i pair el fenomen de la conversió del president del govern espanyol, de flagell de l’independentisme a garant de la democràcia i mur de contenció de la dreta i l’extrema dreta…, parlaré del temps.
L’interès dels catalans pel temps (climàtic) em té intrigat. També, me’n té l’alarmisme meteorològic i els xous televisius en què s’han convertit els informatius del temps i les prediccions que apareixen en diversos mitjans, que habitualment prescindeixen del vocabulari meteorològic català, establert per Eduard Fontserè i consensuat per l’IEC i utilitzen termes superlatius, fora de tota mesura, terrorífics i alarmants: temps violent, temps extrem, pluges torrencials, situacions delicades, pinten bastos…, quan el més probable és que la gran majoria de situacions climàtiques de casa nostra es poden afrontar amb un paraigües, unes ulleres de sol i una mica de sentit comú. Un amic, guia alpí, assevera que el mal temps no existeix, existeix el mal equip.
Malgrat que actualment les prediccions del temps ja es poden basar en conjectures científiques, sembla ben bé que es vulgui invocar el sentiment atàvic d’impotència i de dependència divina que, davant de la natura i dels seus misteris, ha sentit la humanitat al llarg de tota la seva història.
De Mesopotàmia a l’Imperi Romà es coneixen pontífex, oracles, auspicis, àugurs i harúspexs, que formats en escoles on només hi accedien nobles i patricis, s’organitzaven en una mena de corporació consultora per a interpretar la voluntat dels déus segons l’aparença dels fenòmens meteorològics, dels llamps, dels trons, dels terratrèmols…, completat per l’aspecte de les entranyes i la morfologia del fetge de les bèsties sacrificades per a tal finalitat.
Les seves prediccions condicionaven les decisions dels monarques amb totes les seves conseqüències. Sembla ser que també treballaven per a l’àmbit privat. Se’ls consultava abans de les transaccions i les expedicions comercials importants, convençuts, els ciutadans, que els déus sempre tenien elements per a enviar senyals reveladors del futur.
El clima ha estat relacionat amb els déus i les religions, i els canvis climàtics han modelat la fe i les doctrines, han provocat ressorgiments apocalíptics, conflictes interconfessionals i canvis profunds en la humanitat, com presumiblement ja està provocant l’actual canvi climàtic i les noves religions ecologistes.
Amb l’expansió del cristianisme, el déu únic ja no fou compatible amb l’ofici dels oracles, no obstant això l’església no va pas renunciar al control del ramat a través d’aquests elements màgics. Es van cristianitzar les tradicions paganes i les han seguides utilitzant a favor dels seus interessos fins els nostres dies. Així, l’església pren les funcions de control de les relacions socials, del culte als morts, de la descendència i, també, de l’economia, que en el passat depenia bàsicament de l’agricultura i aquesta del cel. Així doncs, poder sobreviure depèn de l’església i dels seus representants: les campanes allunyen les pedregades i tenen la virtut de purificar l’aire, d’impedir la formació de les tempestes i d’apaivagar els llamps i els trons. Els precs i les rogatives pro serenitate i pro pluviam allunyen o apropen la pluja, segons convingui.
Les rogatives, però, no les improvisen els fidels moguts per la fe i la necessitat. Els que gosaven parlar amb Déu sense intermediaris feien por i eren perseguits i hom tampoc s’hi podia adreçar en llengua vulgar, car l’idioma oficial del cel era el llatí i les altres llengües no les entenia. Calia doncs seguir un protocol d’actuació: petició dels interessats a l’autoritat civil, que ho sol·licitava a l’autoritat eclesiàstica, que ho sol·licitava al bisbe per a la seva aprovació i s’establien els nivells, de l’1 al 5, que anaven de la simple oració passant per l’exhibició de relíquies, les processons, la immersió en aigua de les relíquies i les peregrinacions, habitualment a Montserrat. Un cop aprovada, es comunicava i es demanava la participació de tota la comunitat, guiada i supervisada pels capellans.
Al llarg de molts segles hem tingut el país ben proveït de comunidors, prop o dins de les esglésies, des d’on, mediant-hi les autoritats civils i religioses, úniques autoritzades a negociar amb la divinitat el perdó o el càstig dels fidels pecadors, s’ha invocat la misericòrdia i el perdó.
El sermó de mossèn Geroni, a La punyalada, de Marian Vayreda; Mossèn Llatzer, a Els sots feréstecs, de Raimon Casellas; i, L’Estrella amb cua, de l’Eduard Girbal Jaume, són tres testimonis literaris de l’ambient que respirava (o ofegava) el nostre país no fa pas massa temps.
Així doncs, cal pensar que en l’esperit dels catalans encara perdura la devoció pel que fa als designis del cel i els nostres homes dels temps són els oracles en qui cal confiar, ja no per entrar la palla sota el cobert o sembrar el blat quan toca, sinó, ara, per anular la reserva del cap de setmana o saber si agafar un jerseiet de més.
Es diu que l’eficàcia de les rogatives ha estat sempre incerta, però es veu que aconsegueix reduir el neguit i l’angoixa. Abans, per perdre una collita i passar gana, ara per a no encertar l’experiència d’un cap de setmana. L’estratègia, però, de tenir els innocents penjats d’un fil, de controlar les seves decisions amb el temor i la incertesa, se n’ha fet hereva la CCMA i, sobretot, la premsa barata que s’aprofita dels mesells que encara no han après a llegir un mapa d’isòbares. Ni una subordinada.
[Un report de Gabriel Borràs.]
Cada dia, dissabtes inclosos, rebo un diari digital titulat Agrodiario.com i que, segons el web del diari, és «el primer diario digital especializado en información agraria del Sureste español (provincias de Alicante, Almería y Murcia)». L’objectiu d’aquest diari digital és difondre informació útil al sector primari «elaborada de manera independiente por profesionales del periodismo especializados». Dono fe, si més no fins al dia 13 de novembre, que l’especialització del diari és la informació agro-ramadera i forestal, inclosa la pesca; en una paraula, informa sobre el sector primari de l’economia. Cert que és una informació esbiaixada a causa del protagonisme massiu de l’agroindústria en la majoria de les notícies. Però a mi ja em va bé perquè, com deia mon pare, capità d’artilleria de l’exèrcit popular en la guerra civil, a l’enemic cal conèixer-lo.
També, us diré que una gran part de la informació és del sud del País Valencià, de la comunitat autònoma de Múrcia i de l’est d’Andalusia, si bé es parla sovint del Mar Menor i del transvasament del Tajo-Segura, ja que la redacció del diari és a Múrcia.
De la lectura diària dels titulars, una conclusió és ben clara: les milionades que les administracions reparteixen per a fomentar, implementar, difondre, restaurar, compensar, assegurar, pagar, finançar, repartir, consensuar, escoltar, participar, transmetre, investigar, augmentar, concentrar, invertir, desplegar i desenvolupar les polítiques del sector primari és espectacular. No m’estranya que la política agrària comunitària (PAC) suposi un terç del pressupost total de la Unió Europea… Una altra cosa és si tot aquest desplegament econòmic és per a ajudar al desenvolupament d’un sector primari realment sostenible i compromès amb el medi ambient i les necessitats de la població, o bé per afavorir un model agroindustrial que considera l’alimentació més com un negoci que com un dret humà.
Per cert, l’Assemblea Ciutadana pel Clima de Catalunya, impulsada des del Departament d’Acció Climàtica de la Generalitat, va començar a caminar el dissabte 18 de novembre i haurà de resoldre un dilema que diu així: «L’actual model de producció agroalimentari i de consum dels seus productes genera emissions que contribueixen al canvi climàtic però també beneficis ambientals, socials i econòmics que contribueixen a adaptar-nos als seus efectes.” Per a resoldre aquest dilema, es planteja aquesta pregunta als 100 ciutadans que conformen l’Assemblea: “D’entre les opcions possibles, quines accions o canvis cal emprendre en relació al model de producció i consum agroalimentari per mitigar les emissions i incentivar les mesures d’adaptació al canvi climàtic, tenint en compte tant els beneficis i avantatges com els costos i desavantatges existents?».
Els desitjo sort, a aquests 100 compatriotes, perquè feina tindran per a resoldre el dilema… Això sí, els recomanaria que llegissin aquest diari digital fet a Múrcia perquè si bé parla poc o molt poc del sector primari català, les opinions expressades sobre l’agricultura, la ramaderia, la pesca, la silvicultura, els plaguicides, la caça o el benestar animal no difereixen gaire de les que fan alguns representants il·lustres de les nissagues centenàries ben arrelades al nostre país. Ara bé, com a bons espanyols de Múrcia, perden el nord i l’oremus quan Catalunya vol treure el cap, i quan dic «treure el cap» no em refereixo al fet que Catalunya pugui excel·lir en algun dels àmbits del sector primari, sinó al fet que Catalunya continuï lluitant pel seu dret a l’autodeterminació, un dret que vam exercir el primer d’octubre de 2017 malgrat Espanya i les seves forces d’ocupació.
Efectivament, aquell objectiu teòric d’Agrodiario.com de difondre informació útil al sector primari «elaborada de manera independiente por profesionales del periodismo especializados» vola pels aires —de la mateixa manera que ho va fer l’almirall Carrero Blanco— quan s’anuncia l’acord de legislatura entre el PSOE, ERC i Junts per Catalunya entorn la Llei de l’amnistia. Així, el dilluns 13 de novembre, aquests professionals independents especialitzats en periodisme del sector agroalimentari, situen com a titular de portada de l’edició d’aquell dia el següent: «España clama en las calles contra la traición de Sánchez diciendo ‘no’ a la amnistía y a la venta del país a los independentistes» i l’acompanya d’un fotografia de la Puerta del Sol de Madrid plena d’espanyols, una altra d’en Feijóo i una última d’en Santiago Abascal. Per cert, la fotografia del màxim dirigent de Bocs va acompanyada d’una frase càndida i tendra com aquesta: «El presidente de Vox, Santiago Abascal, ha asistido como un participante más al acto en la Puerta del Sol convocado por el PP».
La pregunta és: per què un diari especialitzat en el sector de l’agroalimentació treu en portada aquesta notícia? A més a més de la resposta òbvia (els espanyols, per definició, odien els catalans), hi ha una altra resposta: entitats i persones influents del sector agroalimentari espanyol s’han posicionat clarament contra aquest pacte de legislatura. És per això, per exemple, que aquell mateix dilluns 13 de novembre, l’edició del diari digital inclou una altra notícia titulada «Asaja se suma a la manifestación del 18 de noviembre contra la amnistía y por la unidad». Per qui no ho sàpiga, Asaja és l’acrònim de la Asociación Agraria de Jóvenes Agricultores, i el seu president, el Sr. Pedro Barato, ha expressat: «No me gusta un país dividido, no me gusta un país donde hay unos de primera y otros de segunda, no me gusta un país que lo quieran romper. Creo en España, como país, demócrata y constitucionalista». Mai no he tingut clar si els Joves Agricultors i Ramaders de Catalunya (JARC) són la sucursal d’ASAJA aquí; llàstima, perquè si ho sabés de veres, m’agradaria preguntar a la JARC què en pensen d’aquestes opinions del Sr. Pedro Barato.
Si el dilluns 13 era una entitat agroramadera qui expressava el seu odi, quatre dies després, en concret el divendres 17 de novembre, Agrodiario obre amb aquest titular: «Juan Roig (Mercadona) cree que la situación política está dividiendo a los españoles». Segons l’empresari, «no es nada bueno ni para la economía ni para España« i afirma que «si este mismo problema que tenemos en España lo tuviéramos en Portugal, en donde Mercadona está en plena expansión, ralentizaríamos las inversiones, y eso no puede ser». Què hagués manifestat en Juan Roig abans del 1640, quan Portugal s’independitzà de Castella? Calla, Gabriel, que llavors no existia Mercadona!
Bé, tot això només és un altre tast d’aquest odi atàvic cap a una minoria nacional. A veure si ens en deslliurem per sempre més!
Al frontó del temple grec de Delfos —dedicat al déu Apol·lo a la ciutat de Delfos, en un vessant del mont Parnàs— s’hi podia llegir: «Coneix-te a tu mateix», una màxima quasi impossible de dur a terme, com es demostra cada dia des de fa milers d’anys.
El de Delfos era un dels oracles més importants de l’antiga Grècia i va funcionar durant molts segles com un lloc on les persones anaven a cercar consells i prediccions del futur. L’oracle era conegut per les seves píties, dones que es creia que estaven posseïdes per Apol·lo i podien comunicar els seus missatges divins (per bé que sembla que els efluvis volcànics que aspiraven també les ajudaven a entrar en trànsit).
Les respostes de l’Oracle de Delfos en forma d’hexàmetres sovint eren enigmàtiques i poètiques i les persones que cercaven el seu consell havien d’interpretar-les. Els líders, els governants i les persones comunes recorrien a aquest oracle per a prendre decisions importants, ja que es creia que les respostes de l’oracle provenien de les pròpies paraules d’Apol·lo.
Ramon Alcoberro, un dels nostres filòsofs de capçalera, explica que «conèixer-se un mateix no és aprofundir melancòlicament en les fondàries infinites de l’inconscient, ni intentar complir la voluntat d’un déu, sinó aprendre a interpretar els signes de les coses. Una vida reeixida no seria, doncs —com volia Sòcrates quan interpretava també el “coneix-te a tu mateix”—, una vida d’autoexamen interior, sinó més aviat la que aprèn a navegar amb les coses que canvien, com volia Heràclit. Conèixer-se un mateix és tant com conèixer el canvi i el dubte. Potser la identitat d’un mateix només es coneix quan actuem enmig dels altres. Perquè per a cadascú sempre és un enigma».
Sóc dels que penso que a per a conèixer potser el que primer cal és oblidar.
[Les fotografies que podeu veure són d’un recent viatge filosòfic a Grècia, país que cal visitar i viatjar.]