Reflexions d’un gandul fracassat. Bon dia i bona ora*

Comunidor o conjurador situat a Serrallonga, un petit vilatge del Vallespir entre la Menera i Sant Llorenç de Cerdans. [Foto: Viquimèdia.]
[Un report d’Eduard Garrell.]

¿No es el temor de Deu el començament de tot? —sospirava—. Donchs encara puch menarlos a Deu per la temença… [Els sots feréstecs. Raimon Casellas.]

 «… encender hogueras en los cerros, dar gritos en casa, aullar en los sembrados, açotar a los perros, &c. para aplacar el ayre, y al Cielo en tiempo de tempestad…» [Anònim.]

Mentre intento entendre i pair el fenomen de la conversió del president del govern espanyol, de flagell de l’independentisme a garant de la democràcia i mur de contenció de la dreta i l’extrema dreta…, parlaré del temps.

L’interès dels catalans pel temps (climàtic) em té intrigat. També, me’n té l’alarmisme meteorològic i els xous televisius en què s’han convertit els informatius del temps i les prediccions que apareixen en diversos mitjans, que habitualment prescindeixen del vocabulari meteorològic català, establert per Eduard Fontserè i consensuat per l’IEC i utilitzen termes superlatius, fora de tota mesura, terrorífics i alarmants: temps violent, temps extrem, pluges torrencials, situacions delicades, pinten bastos…, quan el més probable és que la gran majoria de situacions climàtiques de casa nostra es poden afrontar amb un paraigües, unes ulleres de sol i una mica de sentit comú. Un amic, guia alpí, assevera que el mal temps no existeix, existeix el mal equip.

Malgrat que actualment les prediccions del temps ja es poden basar en conjectures científiques, sembla ben bé que es vulgui invocar el sentiment atàvic d’impotència i de dependència divina que, davant de la natura i dels seus misteris, ha sentit la humanitat al llarg de tota la seva història.

Raijin, déu dels llampecs, trons i tempestes en la religió sintoista i la mitologia japonesa. [Foto: Wikimèdia.]

De Mesopotàmia a l’Imperi Romà es coneixen pontífex, oracles, auspicis, àugurs i harúspexs, que formats en escoles on només hi accedien nobles i patricis, s’organitzaven en una mena de corporació consultora per a interpretar la voluntat dels déus segons l’aparença dels fenòmens meteorològics, dels llamps, dels trons, dels terratrèmols…, completat per l’aspecte de les entranyes i la morfologia del fetge de les bèsties sacrificades per a tal finalitat.

Les seves prediccions condicionaven les decisions dels monarques amb totes les seves conseqüències. Sembla ser que també treballaven per a l’àmbit privat. Se’ls consultava abans de les transaccions i les expedicions comercials importants, convençuts, els ciutadans, que els déus sempre tenien elements per a enviar senyals reveladors del futur.

El clima ha estat relacionat amb els déus i les religions, i els canvis climàtics han modelat la fe i les doctrines, han provocat ressorgiments apocalíptics, conflictes interconfessionals i canvis profunds en la humanitat, com presumiblement ja està provocant l’actual canvi climàtic i les noves religions ecologistes.

Amb l’expansió del cristianisme, el déu únic ja no fou compatible amb l’ofici dels oracles, no obstant això l’església no va pas renunciar al control del ramat a través d’aquests elements màgics. Es van cristianitzar les tradicions paganes i les han seguides utilitzant a favor dels seus interessos fins els nostres dies. Així, l’església pren les funcions de control de les relacions socials, del culte als morts, de la descendència i, també, de l’economia, que en el passat depenia bàsicament de l’agricultura i aquesta del cel. Així doncs, poder sobreviure depèn de l’església i dels seus representants: les campanes allunyen les pedregades i tenen la virtut de purificar l’aire, d’impedir la formació de les tempestes i d’apaivagar els llamps i els trons. Els precs i les rogatives pro serenitate i pro pluviam allunyen o apropen la pluja, segons convingui.

Les rogatives, però, no les improvisen els fidels moguts per la fe i la necessitat. Els que gosaven parlar amb Déu sense intermediaris feien por i eren perseguits i hom tampoc s’hi podia adreçar en llengua vulgar, car  l’idioma oficial del cel era el llatí i les altres llengües no les entenia. Calia doncs seguir un protocol d’actuació: petició dels interessats a l’autoritat civil, que ho sol·licitava a l’autoritat eclesiàstica, que ho sol·licitava al bisbe per a la seva aprovació i s’establien els nivells, de l’1 al 5, que anaven de la simple oració passant per l’exhibició de relíquies, les processons, la immersió en aigua de les relíquies i les peregrinacions, habitualment a Montserrat. Un cop aprovada, es comunicava i es demanava la participació de tota la comunitat, guiada i supervisada pels capellans.

Al llarg de molts segles hem tingut el país ben proveït de comunidors, prop o dins de les esglésies, des d’on, mediant-hi les autoritats civils i religioses, úniques autoritzades a negociar amb la divinitat el perdó o el càstig dels fidels pecadors, s’ha invocat la misericòrdia i el perdó.

 El sermó de mossèn Geroni, a La punyalada, de Marian Vayreda; Mossèn Llatzer, a Els sots feréstecs, de Raimon Casellas; i, L’Estrella amb cua, de l’Eduard Girbal Jaume, són tres testimonis literaris de l’ambient que respirava (o ofegava) el nostre país no fa pas massa temps.

Així doncs, cal pensar que en l’esperit dels catalans encara perdura la devoció pel que fa als designis del cel i els nostres homes dels temps són els oracles en qui cal confiar, ja no per entrar la palla sota el cobert o sembrar el blat quan toca, sinó, ara, per anular la reserva del cap de setmana o saber si agafar un jerseiet de més.

Es diu que l’eficàcia de les rogatives ha estat sempre incerta, però es veu que aconsegueix reduir el neguit i l’angoixa. Abans, per perdre una collita i passar gana, ara per a no encertar l’experiència d’un cap de setmana. L’estratègia, però, de tenir els innocents penjats d’un fil, de controlar les seves decisions amb el temor i la incertesa, se n’ha fet hereva la CCMA i, sobretot, la premsa barata que s’aprofita dels mesells que encara no han après a llegir un mapa d’isòbares. Ni una subordinada.

  • Ora: ventet suau i tranquil (DIEC).

El menjar és espanyol

Portada d’Agrodiario del 13 de novembre. [Foto: Arxiu LR.]

[Un report de Gabriel Borràs.]

Cada dia, dissabtes inclosos, rebo un diari digital titulat Agrodiario.com i que, segons el web del diari, és «el primer diario digital especializado en información agraria del Sureste español (provincias de Alicante, Almería y Murcia)». L’objectiu d’aquest diari digital és difondre informació útil al sector primari «elaborada de manera independiente por profesionales del periodismo especializados». Dono fe, si més no fins al dia 13 de novembre, que l’especialització del diari és la informació agro-ramadera i forestal, inclosa la pesca; en una paraula, informa sobre el sector primari de l’economia. Cert que és una informació esbiaixada a causa del protagonisme massiu de l’agroindústria en la majoria de les notícies. Però a mi ja em va bé perquè, com deia mon pare, capità d’artilleria de l’exèrcit popular en la guerra civil, a l’enemic cal conèixer-lo.

També, us diré que una gran part de la informació és del sud del País Valencià, de la comunitat autònoma de Múrcia i de l’est d’Andalusia, si bé es parla sovint del Mar Menor i del transvasament del Tajo-Segura, ja que la redacció del diari és a Múrcia.

De la lectura diària dels titulars, una conclusió és ben clara: les milionades que les administracions reparteixen per a fomentar, implementar, difondre, restaurar, compensar, assegurar, pagar, finançar, repartir, consensuar, escoltar, participar, transmetre, investigar, augmentar, concentrar, invertir, desplegar i desenvolupar les polítiques del sector primari és espectacular. No m’estranya que la política agrària comunitària (PAC) suposi un terç del pressupost total de la Unió Europea… Una altra cosa és si tot aquest desplegament econòmic és per a ajudar al desenvolupament d’un sector primari realment sostenible i compromès amb el medi ambient i les necessitats de la població, o bé per afavorir un model agroindustrial que considera l’alimentació més com un negoci que com un dret humà.

Per cert, l’Assemblea Ciutadana pel Clima de Catalunya, impulsada des del Departament d’Acció Climàtica de la Generalitat, va començar a caminar el dissabte 18 de novembre i haurà de resoldre un dilema que diu així: «L’actual model de producció agroalimentari i de consum dels seus productes genera emissions que contribueixen al canvi climàtic però també beneficis ambientals, socials i econòmics que contribueixen a adaptar-nos als seus efectes.” Per a resoldre aquest dilema, es planteja aquesta pregunta als 100 ciutadans que conformen l’Assemblea: “D’entre les opcions possibles, quines accions o canvis cal emprendre en relació al model de producció i consum agroalimentari per mitigar les emissions i incentivar les mesures d’adaptació al canvi climàtic, tenint en compte tant els beneficis i avantatges com els costos i desavantatges existents?».

Els desitjo sort, a aquests 100 compatriotes, perquè feina tindran per a resoldre el dilema… Això sí, els recomanaria que llegissin aquest diari digital fet a Múrcia perquè si bé parla poc o molt poc del sector primari català, les opinions expressades sobre l’agricultura, la ramaderia, la pesca, la silvicultura, els plaguicides, la caça o el benestar animal no difereixen gaire de les que fan alguns representants il·lustres de les nissagues centenàries ben arrelades al nostre país. Ara bé, com a bons espanyols de Múrcia, perden el nord i l’oremus quan Catalunya vol treure el cap, i quan dic «treure el cap» no em refereixo al fet que Catalunya pugui excel·lir en algun dels àmbits del sector primari, sinó al fet que Catalunya continuï lluitant pel seu dret a l’autodeterminació, un dret que vam exercir el primer d’octubre de 2017 malgrat Espanya i les seves forces d’ocupació.

Efectivament, aquell objectiu teòric d’Agrodiario.com de difondre informació útil al sector primari «elaborada de manera independiente por profesionales del periodismo especializados» vola pels aires —de la mateixa manera que ho va fer l’almirall Carrero Blanco— quan s’anuncia l’acord de legislatura entre el PSOE, ERC i Junts per Catalunya entorn la Llei de l’amnistia. Així, el dilluns 13 de novembre, aquests professionals independents especialitzats en periodisme del sector agroalimentari, situen com a titular de portada de l’edició d’aquell dia el següent: «España clama en las calles contra la traición de Sánchez diciendo ‘no’ a la amnistía y a la venta del país a los independentistes» i l’acompanya d’un fotografia de la Puerta del Sol de Madrid plena d’espanyols, una altra d’en Feijóo i una última d’en Santiago Abascal. Per cert, la fotografia del màxim dirigent de Bocs va acompanyada d’una frase càndida i tendra com aquesta: «El presidente de Vox, Santiago Abascal, ha asistido como un participante más al acto en la Puerta del Sol convocado por el PP».

La pregunta és: per què un diari especialitzat en el sector de l’agroalimentació treu en portada aquesta notícia? A més a més de la resposta òbvia (els espanyols, per definició, odien els catalans), hi ha una altra resposta: entitats i persones influents del sector agroalimentari espanyol s’han posicionat clarament contra aquest pacte de legislatura. És per això, per exemple, que aquell mateix dilluns 13 de novembre, l’edició del diari digital inclou una altra notícia titulada «Asaja se suma a la manifestación del 18 de noviembre contra la amnistía y por la unidad». Per qui no ho sàpiga, Asaja és l’acrònim de la Asociación Agraria de Jóvenes Agricultores, i el seu president, el Sr. Pedro Barato, ha expressat: «No me gusta un país dividido, no me gusta un país donde hay unos de primera y otros de segunda, no me gusta un país que lo quieran romper. Creo en España, como país, demócrata y constitucionalista». Mai no he tingut clar si els Joves Agricultors i Ramaders de Catalunya (JARC) són la sucursal d’ASAJA aquí; llàstima, perquè si ho sabés de veres, m’agradaria preguntar a la JARC què en pensen d’aquestes opinions del Sr. Pedro Barato.

Si el dilluns 13 era una entitat agroramadera qui expressava el seu odi, quatre dies després, en concret el divendres 17 de novembre, Agrodiario obre amb aquest titular: «Juan Roig (Mercadona) cree que la situación política está dividiendo a los españoles». Segons l’empresari, «no es nada bueno ni para la economía ni para España« i afirma que «si este mismo problema que tenemos en España lo tuviéramos en Portugal, en donde Mercadona está en plena expansión, ralentizaríamos las inversiones, y eso no puede ser». Què hagués manifestat en Juan Roig abans del 1640, quan Portugal s’independitzà de Castella? Calla, Gabriel, que llavors no existia Mercadona!

Bé, tot això només és un altre tast d’aquest odi atàvic cap a una minoria nacional. A veure si ens en deslliurem per sempre més!

Coneix-te a tu mateix

Ruïnes del temple de Delfos. [Foto: Xavier Borràs.]
[Un report de Xavier Borràs.]

Al frontó del temple grec de Delfos —dedicat al déu Apol·lo a la ciutat de Delfos, en un vessant del mont Parnàs— s’hi podia llegir: «Coneix-te a tu mateix», una màxima quasi impossible de dur a terme, com es demostra cada dia des de fa milers d’anys.

El de Delfos era un dels oracles més importants de l’antiga Grècia i va funcionar durant molts segles com un lloc on les persones anaven a cercar consells i prediccions del futur. L’oracle era conegut per les seves píties, dones que es creia que estaven posseïdes per Apol·lo i podien comunicar els seus missatges divins (per bé que sembla que els efluvis volcànics que aspiraven també les ajudaven a entrar en trànsit).

Les respostes de l’Oracle de Delfos en forma d’hexàmetres sovint eren enigmàtiques i poètiques i les persones que cercaven el seu consell havien d’interpretar-les. Els líders, els governants i les persones comunes recorrien a aquest oracle per a prendre decisions importants, ja que es creia que les respostes de l’oracle provenien de les pròpies paraules d’Apol·lo.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Ramon Alcoberro, un dels nostres filòsofs de capçalera, explica que «conèixer-se un mateix no és aprofundir melancòlicament en les fondàries infinites de l’inconscient, ni intentar complir la voluntat d’un déu, sinó aprendre a interpretar els signes de les coses. Una vida reeixida no seria, doncs —com volia Sòcrates quan interpretava també el “coneix-te a tu mateix”—, una vida d’autoexamen interior, sinó més aviat la que aprèn a navegar amb les coses que canvien, com volia Heràclit. Conèixer-se un mateix és tant com conèixer el canvi i el dubte. Potser la identitat d’un mateix només es coneix quan actuem enmig dels altres. Perquè per a cadascú sempre és un enigma».

Sóc dels que penso que a per a conèixer potser el que primer cal és oblidar.

[Les fotografies que podeu veure són d’un recent viatge filosòfic a Grècia, país que cal visitar i viatjar.]

Rreflexions d’un gandul fracassat. Del deport a l’sport: nous models de negoci

Partie de pelote sus les remparts de Fontarrabie, Gustave Colin (1863).

[Un report d’Eduard Garrell.]

Temps era temps, les valls, les muntanyes, les platges i les ciutats eren nostres.

 L’any 1986, Joan Coromines escrivia que al segle XIII s’utilitzava el mot provençal deport, derivat del llatí deportare, que s’entenia com a desplaçar-se,  deportar-se, sortir per la porta de la ciutat, extramurs, amb l’objectiu de solaçar-se, passejar per la natura, fer exercici i respirar aire net. La paraula deport apareix en textos medievals referits a la pràctica de la caça i de les activitats pròpies de les distraccions de l’aristocràcia: l’esgrima, l’hípica, la navegació…

A Catalunya, al segle XIX encara subsistien jocs, o deports, d’arrel tradicional com les bitlles, el bèlit i el bòlit, l’estirada de corda, les curses pedestres, de llaüts o amb animals i altres jocs de pilota.

A l’Anglaterra del segle XIX, el deport es convertia en signe de modernitat i de progrés i prenia una enorme embranzida per tot el planeta. El mot sport, adoptat pels anglesos a l’època, és un terme polisèmic que comprèn el significat del deport i hi afegeix pautes determinades d’activitat física reglamentada i de competició. S’estructura a través d’un teixit social de clubs i d’entitats socials.

Els deports tradicionals, basats en la transmissió oral i mancats de la litúrgia necessària, es veuen sobrepassats i arraconats pels esports moderns: el futbol, l’atletisme, el ciclisme, la boxa, el rugbi i altres esports de masses i de contacte físic, que  són els preferits per les classes populars. El tennis, la gimnàstica, el golf, l’equitació, l’excursionisme (científic)…, queden més o menys  reservats per a les elits.

Amb uns vint anys de retard i gràcies als viatges i al permanent contacte dels joves industrials catalans amb Anglaterra, l’esport arriba a Catalunya de la mà del modernisme i de la revolució industrial i les tendències higienistes de l’època.

L’enderrocament de les muralles de Barcelona faciliten el «deportar-se» cap a l’exterior i l’aire lliure.

De final del segle XIX cap endins del segle XX l’esport es va fent lloc en les masses socials i en els mitjans de comunicació, primer en la premsa i més tard també en la televisió.

Per a les cadenes televisives els esports com el futbol, el bàsquet, els esports de motor i els jocs olímpics es converteixen en una important font d’ingressos i alhora condicionen i manipulen els gustos de la població. La televisió tria els esports més espectaculars i sobretot els de «pilota grossa», perquè és imprescindible que un teleespectador pugui seguir els moviments de la pilota a través d’una pantalla de poques polzades Així, molts esports queden bandejats del gran espectacle i del gran negoci de la televisió i de la premsa que els alimenta.

Això, a alguns catalans, fins fa uns pocs anys, ens havia donat el privilegi de poder gaudir encara dels deports, del simple solaç de caminar i badar a l’aire lliure, banyar-nos al mar amb les ulleres i el «tubo», remar a bord d’una barca o navegar amb un patí, escalar modestament sense competir, descobrir el cims, els avencs i el país.

Tal com es va globalitzar l’esport a principis del segle XX, aportant cohesió social, espais de relació i valors més enllà del simple esbarjo, m’atreveixo a dir que  la globalització total  sembla que està revertint aquesta situació.

Les recents declaracions de Florentino Pérez, respecte a la pèrdua d’interès dels joves pel futbol ho posen en evidència, i no crec que hi perdin interès per les reminiscències franquistes de l’«opiniâtre» i el propi esport, sinó perquè alguna cosa està passant.

De fet, els joves no perden l’interès per la pilota, només cal veure els nous esports de pilota i de joc grupal que han aparegut: technoball, punfuvote, cachiball, colpball, kinball, korball, shuteball, 360 ball, slamball, sepak taknaw, bossaball, kromem, koball, ultramatefrisball, dodgeBall, spiriball…

Els joves no miren la televisió ni paguen els preus obscens d’una entrada per mantenir personatges corruptes i jugadors imbècils.

I el negoci de l’esport està canviant el rumb.

El deport d’aigua, allò de la tovallola i prou, s’ha convertit en natació en aigües obertes, piragüismes (atesa la varietat  de caiacs, piragües i canoes que hi ha al mercat), pàdel-surf, surf, bodyboarding, kitesurf, wingfail, wind Surf, busseig, snorkel, parasailing…

El mateix passa a la muntanya amb l’esqui de fons i el de travessa, el surf de neu…, i el running i la bicicleta i l’ebike tot terreny en totes les seves modalitats, i a l’aire amb tota mena d’artefactes voladors i totes les combinacions possibles amb altres disciplines com el parasquí i el paralpinisme.

I pels carrers de les ciutats ensopegarem amb el bicicròs, l’ecuavólei, el monocicle freestyle, parkour, el patinatge (llarga distància o ruta, freeskate, l’streetstyle, freestyle), el patinet i monopatí (pool, streetstyle, freestyle, longboard, downhill).

No costa  gaire endevinar qui sel’s inventa.

I aquests només són uns quants dels esports, els  sense motor. Segur que encara me’n deixo.

Aquests nous esports son uns clústers de negoci als quals s’hi han abocat, entre d’altres, els talentosos expats que nodreixen els clústers immobliaris de Barcelona i altres barris, que mengen brunch en un cafè de l’eixample reciclat a modernet, davant del seu Mac i d’un cafè.

Cada un d’aquests esports necessita un material i uns equips específics, sovint força cars. Material i equips que sovint son publicitats i promocionats per youtubers, influencers i  superhomes campions de qualsevol clúster esportiu que fan de referent. A això cal afegir-hi l’alimentació, els súper aliments i la parafarmàcia,  la salut i el control físic i de l’activitat a través d’artefactes electrònics, les webs i publicacions especialitzades, la participació a la xarxa de la comunitat de practicants, com instagram i tik-tok, el bolcat de dades  de tota mena que nodreix els algoritmes i orienta els negocis, els clústers de negoci que s’orienten a les paternitats i maternitats de practicants que completen la seves dèries projectant-les cap els seus fills; equips i material infantil per acompanyar i compartir les activitats amb els progenitors. Un exemple són els cotxets ergonòmics, amb frens de disc i elements de seguretat, per fer «running» amb el teu nadó.

Córrer amb un cotxet per a bebès. [Foto: @soycorredor_es.]

Aquests esports estan pensats per a practicar-se bàsicament  de manera individual, alimentant el narcisisme i abocant molts joves, encara més,  a la incomunicació personal i a la desconnexió social.

I el més greu i desapercebut: no necessiten organització, ni club social, ni pistes, ni cap mena d’instal·lació, ni dutxes, ni canviadors, ni bar. Res. Tot passa gratuïtament, al medi natural o urbà,  una natura que desnaturalitzen, envaeixen i embruten per al seu lucre, sense contrapartida ni responsabilitat.

L’INDESCAT (Catalan Sports Cluster) representa a més de 80 empreses i entitats que ofereixen serveis i productes al mercat de l’esport, que mou el 2% de PIB català i dóna feina a 23.800 persones. Entre més coses, promouen a nivell internacional el senderisme, l’escalada, les activitats subaquàtiques, la navegació, la bicicleta de muntanya…

Es veu que la cosa té futur.

Els indígenes i el país no comptem.

Un corredor solitari. [Foto: entrenamiento.com.]

Reflexions d’un gandul fracassat. A lloc, enlloc

La plaça de Tetuan, a Barcelona. [Foto: Booking.]
[Un report d’Eduard Garrell.]

«El lloc és on l’home viu i en forma part».
Marc Augé

A començaments de la dècada dels noranta, l’etnòleg i antropòleg francès Marc Augé, va encunyar el terme «no-llocs».

L’«on», el lloc, és l’espai habitable i humanitzat, on som organitzats i ens hi sentim acollits, relativament segurs, on conformem els nostres refugis, carrers i espais de relació. Els llocs només tenen sentit quan l’ésser humà hi és present i té relació amb els altres. Quan al 1992 Marc Augé parlava dels no-llocs, es referia al fenomen relativament recent de les grans superfícies, els aeroports, els trens, el metro, els espais de gran consum, els camps de refugiats, les xarxes socials…, els llocs on predomina l’anonimat, on les relacions, si no inexistents, són seques, distants i fredes. Un espai d’usuaris del lloc, del consum ofert pel lloc, o bé de simples espectadors, com estar-se al mig d’un giratori, envoltat pel trànsit, com la plaça de Tetuan de Barcelona, per exemple.

El no-lloc produeix sensació d’intempèrie i de solitud.

Abans que el món que m’envolta s’aboqués a la lletjor i el mal gust de la globalització, era un mosaic de llocs, de porcions humanitzades de l’espai. El simple fet de ser reconegut en un bar, de formar part de diferents climes en llocs d’acolliment amb objectius compartits, definia i distingia  l’«on» era i em protegia de la intempèrie.

Amb lenta i implacable persistència la capacitat de substituir els llocs per no-llocs s’ha anat estenent com una taca d’oli.

Imaginem tres o quatre éssers humans, caminant entre Ribes i Salardú: estenen un drap, hi posen al damunt uns queviures i unes begudes per compartir, s’asseuen…, acaben de crear un lloc.

Ara, veiem com es crea el no-lloc:

Inscriure’s a la cursa(entre Ribes i Salardú) vol dir no haver-te de preocupar de res i només pensar en córrer i gaudir de l’experiència. A més d’una completa bossa del corredor, el marcatge del recorregut i els avituallaments; la inscripció també inclou totes les fotografies en alta qualitat, massatge recuperador al final de cada etapa, seguiment en directe, transport de la maleta d’equipatge entre etapes, guia del corredor, tracks GPS del recorregut, servei mèdic i assegurança d’accidents són alguns dels molts serveis que us ofereix la PSR.

Participant d’una cursa practicant una activitat prohibida als estanys d’alta muntanya. [Foto: conunparderuedas.com.]

En la petita població arran de mar on visc la major part de l’any, hi havia cinc tavernes, un «colmado», tres dotzenes de famílies, unes barques a la sorra, unes barraques de colles que les ocupaven els dies de festa per fer trobades i on compartien els sofregits, els conills de terra endins, el peix de mar enllà i l’arròs de Pals. A l’estiu arribaven el «verenejants», famílies d’indígenes i turistes que s’hi quedaven uns mesos, d’altres unes setmanes, es coneixien i es reconeixien i la comunitat canviant continuava sent humana, un lloc antropològic, un espai de relacions.

Avui, el mateix lloc, a l’hivern és un «on» edificat, sense tavernes, ni forn, ni «colmado», ni transport públic, ni cabina de telèfon, ni caixer, ni ermita, ni campana, ni tan sols un sant en una cantonada. Les relacions amb els pocs residents que hi romanen són seques, fredes i distants, tal com si ens trobéssim al metro, fins i tot coincidint a l’ascensor, perquè un veí anglès que fa 15 anys que hi viu no ha après ni a dir bon dia, o un altre de Barcelona  es considera d’una classe singular i els indígenes són hostils amb els intrusos permanents.

Cadascú es construeix el seu no-lloc personal amb les xarxes, la televisió, el seu no-lloc virtual on una colla fan caixa vigilant-nos i extraient dades de la nostra intimitat, de la qual hem perdut els límits, de les quals deduiran el nostre futur comportament i es vendran el pronòstic al capitalisme més despietat i ferotge que ens crearà nous no-llocs. Tot i això, ens queda el consol i el gaudi del paisatge, de la calma, la solitud, la companyia de la parella i les nostres aventures literàries en un «on» suportable.

Quan arriba l’estiu entra en escena el no-lloc en tota la seva plenitud. Com en un aeroport la vigília d’un pont, una gernació ocupa l’espai, units per la mateixa finalitat, consumir el que han comprat: un bitllet d’avió o un transport, un hotel o un apartament, tot per internet, sense cap contacte ni relació personal, una estada plena de promeses d’aventura, platja paradisíaca, gastronomia extraordinària, clima confortable, indígenes que no molesten ni amb la seva llengua incomprensible i un munt de selfies per penjar a Instagram i fer enveja als de la feina i al cunyat. Marxaran frustrats i decebuts, sense saber a quin «on» han estat.  D’altres, quan uns quants paracetamols els hagin dissipat la borratxera crònica, no recordaran res. L’any que ve, Booking n’enviarà uns altres, clònics. Són simples consumibles per a una indústria que passa pel damunt de tot. Els elements de cohesió social han desaparegut o se’n mantenen uns mínims amb un gran esforç de les petites comunitats de residents habituals, diluïdes en aquesta sopa d’imbeci·litat, uns elements que si són propis i tradicionals no desperten ni el més petit interès de la massa transitòria.

L’aeroport de Barcelona.[Foto: Nasursa.]
La platja de Tossa. [Foto: Xavier Borràs.]

A aquesta construcció del no-lloc, cal afegir-hi l’estupidesa, o la mala fe, dels mitjans de comunicació, que possiblement pagats pels interessos del capitalisme més obscè fan publicitat de les millors cales de la Costa Brava, dels millors gorgs on refrescar-se durant l’estiu, del poble més bonic del món i envien els consumibles a les darreres cales nudistes, als llocs gairebé inaccessibles, als més  fràgils. Fins i tot un periodista prestigiós i respectable de casa nostra ha arribat a recomanar una cala on amb prou feines hi caben quinze persones amuntegades. Li he de dir que a la pobra caleta, l’han deixada feta un nyap.

Ara, a les acaballes de l’estiu, als no-llocs es reconstruiran les fonts que s’ha arrencat, les baranes destrossades, les pilones arrencades, els cartells plegats, els parcs infantils vandalitzats, els bancs arrencats, els contenidors bolcats, les connexions de telèfon destrossades…, unes gestes que van corrent a l’Instagram per Europa, Espanya, Catalunya i algun barri de Barcelona.

Els no-llocs s’estenen, també, al rerepaís. Si fuges del no-lloc marítim i vas a parar, per exemple, als petits pobles interiors del Baix Empordà, el panorama és arquitectònicament, bell, bellíssim, però humanament desolador. S’han endut la Caixa i el consultori i al darrere ha seguit el forn, la botigueta, la farmàcia i l’escola. No se sent ni l’escataineig d’una gallina, han marxat els vells; ni els crits de la canalla, han marxat el joves; no hi ha roba estesa, no hi queda quasi ningú. Només algunes cases d’estiuejants benestants escadusserament ocupades i algun restaurant amb més pretensions que realitats. L’ajuntament i l’església romanen tancats i pronostico que aviat funcionaran amb cita prèvia.

Diu Marc Augé que portem el no-lloc damunt nostre, serfs voluntaris subjectes a un amo que ens vigila i fa caixa, i que potser la Terra, tota ella, ja és un no-lloc.

La Rambla de Barcelona. [Foto: Arxiu LR.]