Entrat desembre, plujós i fredorejant, us oferim la nova edició mensual de La Resistència, aquest cop mentre el «processisme» continua enganxat a Espanya i a la sempiterna idea que només ens salvarem si som d’esquerres, progres i amics dels botxins i les botxines (no fos cas!). No hi ha res a fer, tret d’unir-se en un front únic, allunyat d’ideologies i dogmes fugissers, que només tingui l’alliberament de la pàtria com a divisa i la reconstrucció dels nostres referents històrics, tradicionals, culturals, lingüístics, cívics… Ja ens llençarem els plats pel cap quan siguem lliures, en un estat el menys estatista i orwellià possible, amb què tots els totalitaris de torn poc hi tindran a pelar.
- En aquesta trenta-tresena edició hi plana tot plegat. De primer, el vídeo (amb text i veu de Nan Orriols) sobre La decadència, que reflexiona sobre això que en diuen el règim del 78 (el transfranquisme) a partir d’una inspiració en el darrer assaig de Francis Fukuyama.
- El mateix Nan Orriols és notícia, també —a banda dels seu Serpent habitual—, per la recent edició, amb presentacions incloses, d’Homo vulgaris (Viena Edicions, 2019, 128 pp.), llibre sense parió i sense pèrdua, de què ens parla el nostre editor Xavier Borràs, quan afirma que és una «obra serena i entenedora, en la seva línia habitual de transparència i despullament anímic, sense pèls a la llengua, amb textos breus, molt mesurats, àmpliament aforístics, que resumeixen el seu pensament sobre la condició humana i les contradiccions i paradoxes del temps que ens toca de sobreviure». El llibre du un pròleg de la nostra Esther Pujadas, que ens continua obsequiant les seves Curiositats lingüístiques (algunes d’elles ara amb dedicatòria inclosa).
- Encara, Nan Orriols ens presenta un nou àlbum de fotos, aquest cop sota el títol El misteri de les roselles, en què les imatges de fa un quart de segle de gallarets, blats madurs i aigües netes, fa una revelació, molt poca coneguda, sobre Sara Montiel i l’assassí de Trotski, l’estalinista català Ramon Mercader.
- I Xavier Borràs hi torna, precisament, amb les seves Notes esparses des de la Vall d’en Bas, per a parlar-nos del canvi climàtic, l’emergència ecològica i el paper dels mitjans de comunicació en tot plegat, en el context del que hauria de ser una República catalana.
- No gaire allunyat, son germà, el biòleg resistent Gabriel Borràs, ens aporta sucoses informacions i anàlisis sobre El Premi Ramon Margalef 2019 i el Tribunal Suprem espanyol, en què, novament, demostra com de desencaminats van per la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona, l’una per donar-li un prestigiós premi a un adversari declarat de la llibertat de Catalunya, i l’altre —en boca de la batlessa xupiguai Ada Colau— per no haver fet els deures com i quan calia per a la municipalització del servei d’aigua a la capital.
- Encara una altra: na Maria Borràs (quin clan, aquests Borràs, són com una plaga?!) ens parla a Aprenem mútuament, enfortim llaços i creem xarxa: l’experiència d’Avobefarm a Catalunya de l’estada d’un grup de Xangai, Abovefarm, que aquest estiu va visitar Catalunya per a aprendre de les experiències dels nostres agricultors i ho emmarca en el fet que «si volem assolir la sostenibilitat, si volem crear sistemes resilients que puguin fer front al canvi i siguin capaços d’adaptar-se i transformar-se, hem de començar a construir la capacitat de veure la nostra interdependència entre humans i entre humans i no humans, negociant les nostres relacions i les necessitats de nosaltres mateixes i dels altres (humans i no humans), per a crear una sensació de cura que pugui conduir a altres representacions del sistema».
- També, Clàudia Masó ens presenta un profund treball sobre les restes paleolítiques de la Gorja d’Olduvai, a la plana del Serengueti, a Tanzània, en què ens parla de l’evolució històrica, l’estratigrafia i l’hominització d’aquest important jaciment arqueològic dels nostres ancestres.
- I, last but not least, els col·laboradors habituals, de primer rengle: Jordi Remolins amb els seus microrelats —aquests cop amb éssers animals pel mig i animalades a desdir— i l’insubstituïble periodista vigatà Toni Corominas, que a l’article Un cisma a la «Ciutat dels Sants» conta la revolució que va produir la conferència del professor Jose Luis López Aranguren l’hivern de 1971 al Casal d’Acció Catòlica de Vic, en què «va ridiculitzar la moral sexual i la visió rància que les jerarquies catòliques tenien de l’erotisme i va apostar per una obertura mental i l’acceptació de nous costums».
Estigueu bons, ara que s’acosta Nadal i «la simbomba fosca», que deia el poeta-proletari Joan Salvat Papasseit:
Demà posats a taula oblidarem els pobres
—i tan pobres com som—.
Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l’hora de les postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar.