[Text de Eduard Garrell]
Atès que els espanyols es prenen la llicència de batejar la seva fira internacional del llibre amb el nom del déu romà Liber, que té cura de les vinyes, la verema i d’allò que se’n deriva, jo em permetré la impudícia, sense prèvia libació, d’anomenar llibraires aquells que, com el boletaires, furguen entre la fullaca per trobar el bolet, o el llibre, cobejat.
A Catalunya hi ha més d’una quarantena de fires de llibres, gairebé totes d’àmbit local i dirigides al públic general, amb finalitat d’exhibició i de promoció cultural i econòmica d’editors i llibreters, i hi predominen els llibres nous i generalistes, tot i que n’hi ha de temes específics, com la del Còmic, del Llibre d’Ocasió Antic i Modern, la infantil de Mollerussa, etc.
De fet, totes tenen en comú el tret que s’assemblen a una gran llibreria convencional i s’hi expressa clarament la doble condició del llibre com a bé econòmic i cultural.
De fires d’àmbit nacional, deixant de banda Sant Jordi com la més consolidada, el 1937 es va substituir el Dia del Llibre per la Fira del Llibre, que es va celebrar amb gran èxit durant tres dies, del 3 al 5 de juny. El 1938 es torna al format del Dia del Llibre d’una sola jornada. Del 1942 al 1945 es torna fer un intent de fira de tres dies, sense continuïtat.
L’altra atzarosa Fira del Llibre de Barcelona es va iniciar el 1977 i durà 25 anys al passeig de Gràcia, fins al 2001, i va reaparèixer a Montjuic fins al 2007. El poc suport del públic, i sobretot del sector editorial, va sentenciar de mort aquell intent de Fira del Llibre en català i castellà.
El 1983 naixia, a l’estació de Sants, la Setmana del Llibre en Català, gràcies a la Cambra del Llibre.
La Setmana, al llarg de la seva trajectòria, s’ha celebrat els mesos de febrer o març i, finalment, a mitjan setembre. Aquestes dates no coincideixen amb la febrada de l’aparició de novetats per Sant Jordi, per Nadal o per les vacances, i semblaria que el febrer i el setembre, després de Nadal i al començament de curs, no són les millors dates per als compradors, però tot i així la Setmana complia una altra funció molt important per als editors, els llibreters i els llibraires: a més de promoure les novetats i reedicions, servia per liquidar fons i restes d’edicions que havien quedat en un racó de magatzems i rebotigues; llibres que, malgrat el seu interès, havien estat desplaçats de les taules i les lleixes dels llibreters per novetats més comercials i, sovint, per manca d’espai.
A la Setmana s’hi veien aparèixer any rere any lectors àvids de la troballa del llibre que se’ls havia escapat de les mans, de la sorpresa, del petit tresor. Era un temps en què per comprar un llibre calia anar a la llibreria o trobar-lo a la biblioteca. La primera ubicació de la Setmana, l’estació central Barcelona-Sants, facilitava que hi arribessin fàcilment lectors d’arreu de Catalunya, especialment de llocs endèmicament orfes de llibreries, com ho són encara les terres de Lleida i de l’interior de Tarragona.
La Setmana del Llibre en Català sembla que encara no ha trobat el seu lloc d’encaix a la ciutat de Barcelona, i no pas per deixadesa dels seus organitzadors. Va néixer a l’estació de Sants amb la vocació de ser una fira no només barcelonina, va passar per l’estació de França (1989) i va romandre setze anys a les Drassanes, un espai tancat on calia anar expressament. Finalment, el 2006 aconsegueix instal·lar-se a la plaça de Catalunya, botó de roda del país i centre simbòlic de la nació catalana, però només s’hi queda fins al 2007.
Aquell any, amb Ferran Mascarell a la conselleria de Cultura, Jordi Martí a l’Institut de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona i Joan Clos a l’alcaldia, van decidir que, seguint la consigna de Jordi Martí, “cal arrancar aquesta crosta catalanista del centre de la ciutat”, una ciutat que ja començava a ser castissa, mestissa, promíscua i multicultural i cada cop més allunyada de la seva capitalitat. La primera proposta va ser portar-la als terrenys del fracassat Fòrum Universal de les Cultures, val a dir, al Camp de la Bota, d’infausta memòria.
La proposta fou rebutjada frontalment per tot el sector, però el propòsit del consistori d’amputació cultural ha persistit tossudament al llarg dels successius governs d’esquerres.
La Setmana va de Sant Cugat a la Ciutadella, a l’avinguda de la Catedral i, finalment, s’arracona al Moll de la Fusta.
La Setmana del Llibre en Català ha sobreviscut fins avui gràcies a l’esforç, la imaginació i la tenacitat del sector i dels seus organitzadors.
Aquest 2024 la celebració de la Copa Amèrica ha fet que recuperés centralitat a l’avinguda de Lluís Companys (estació del Nord). Els llibraires han passat de 60.000 a més de 100.000 i les vendes han augmentat un 20 %.
“El pensament català rebrota i sempre sobreviu als seus il·lusos enterradors” (Francesc Pujols)