Notes esparses des de la Vall d’en Bas. Gener.

Fum i progrés

El fum que exhalen les xemeneies dels masos a la vall fa com una grisalla tènuement blavosa damunt els arbres que hivernen, com un tel que s’esfilagarsa en l’horitzó llunyà.

El fum és senyal que encara hi ha llenya, que alguns pagesos o ramaders no s’han retut al suposat progrés del gasoil o l’electricitat. Saben prou bé –cap setciències urbanita no els ho ha hagut d’explicar– que el dia que tot el complex militar-industrial faci un pet com un aglà, ells encara es podran escalfar i fer un àpat decent amb el caliu de les aulines (així en diuen, per aquests verals, de les generoses alzines), que poblen massisses i desordenades la muntanya. Els altres, els que sí que s’han confós amb el confort de la rutilant tecnologia que els fa dependents de costos inhumans —guerres amb milers de morts, bàsicament—, se’n riuen per sota el nas dels qui aguanten l’embat de la modernitat, per bé que quan, adesiara, falla l’electricitat, tots els escalfadors de gasoil o les espaterrants cuines vitroceràmiques –que necessiten l’energia elèctrica per engegar-se– no serveixen per a res més que fer bonic.

Vet aquí, doncs, com el món va al revés i aquí en aquesta jove terra recòndita –quasi intocada, quasi immaculada– encara resisteixen homes i dones d’atàviques tradicions, pouades en històries de remences irats contra la injustícia, de bosquerols que no oeixen els càntics de misser Capital. La terra, la muntanya, s’han salvat a gratcient, perquè, com deia el poeta, seguíssim —seguim— «el recte camí d’accés al ple domini de la terra» [Salvador Espriu, Inici de càntic en el temple].

L’hivern és fred…, el periodisme: també

A cavall de l’implacable canvi climàtic que ens bufeteja la prepotència exercida contra mare Natura —ara amb una de freda ara amb una de calenta—, enguany l’hivern és fred, encara més si treballes a casa i a mig matí se’t glacen els dits damunt el teclat que t’esclavitza per un sou migrat que a tant la peça —vista la producció incessable—, com en una fàbrica de qualsevol fotesa, no surt gens a compte, amb prou feines per pagar el més bàsic: part del lloguer, el menjar, l’imprescindible cafè, els paquets de cigarretes, la benzina per poder traslladar-se i la insubstituible llenya per a la salamandra, el pèl·let i les despeses habituals (aigua, butà, telefonia/internet, electricitat).

M’amoïna molt aquest canvi: el de la impremta, el de la tecnologia analògica a la digital, que a cavall de l’ara mateix (per no dir abans-d’ahir), en el cas dels mitjans de comunicació escrits, ha estat tan brutal que no solament ha escombrat una o un parell de generacions de treballadors de la lletra a la inòpia, sinó que als qui, de grat o per força, s’hi han adaptat els sotmet a una pressió tan forta que converteix una bella professió —anar als llocs, veure què hi passa i contar-ho (com deia l’enyorat Ramon Barnils)— en una cursa quasi sagnant —que comporta víctimes—, en què el valor absolut no és la narració de la veritat (ni que sigui subjectiva), sinó guanyar la màxima audiència, això que en diuen share —especialment a les mal anomenades xarxes socials—, sense la qual no hi ha ni ajuts o subvencions (atorgats a partir de la quantitat de difusió aconseguida) ni els contractes publicitaris —siguin petits o grans—, comercials o institucionals (amb què es colla la llibertat d’expressió) imprescindibles per poder aguantar la fràgil estructura d’aquests mass media. Els lectors d’aquest país s’han avesat al tot de franc i d’aquí no els mou ningú.

Quins temps aquells, ara deu fer una cinquantena d’anys, que encara hi havia tipògrafs manuals, linotipistes —treballadors, a més, d’un alt nivell cultural—, maquetistes, dissenyadors…, que treballaven en calent —foc, plom, ferro—; o l’època, per als qui escrivíem, de la màquina d’escriure, que en un diari fèiem dues o trec peces al dia, ben travades, personals, amb estil propi…, i en un setmanari o mensual un parell de treballs ben pagats… Quina diferència, ara, que tot és immediat, fred (com l’hivern), sense caràcter, bastit en pantalles on no es pot flairar la tinta ni la humanitat dels qui parles…

Com es diu darrerament, «és el que hi ha»!…, i no veig perspectives que hagi de canviar a millor, ans al contrari. Per bé que diuen que la digitalització i les xarxes socials han «democratitzat» la circulació d’informació i fan possible la multiplicitat en la comunicació, el que constato, però, és que cada cop hi ha gent més isolada: autistes, masturbadors d’idees i creatius de minúcies inútils que no duen enlloc.

El temps, la velocitat amb què cal fer avui les peces informatives, ho està matant tot. És un maleït fet que arracona aquesta professió i la converteix en munts de notícies efímeres, que en comptes de fer pensar narcotitzen els lectors que, finalment, esdevenen consumidors i espectadors de la «realitat» i poca cosa més. I al capdavall penso que, potser, es tractava d’això, malauradament.

Temps austers

Aquests temps, doncs —per poc que tinguem consciència del que passa—, demanen austeritat, un concepte que la pròpia «esquerra» (poso el mot entre cometes, és clar!) s’ha encarregat d’assenyalar amb el dit des del vessant suposadament economicista, bàsicament perquè han confós l’ensorrament del fals escenari del «benestar» amb la necessitat espartana de fer front a la fi del creixement il·limitat a què ens aboca el sistema consumista amb mesures realment útils, però que demanen un canvi radical (d’arrel) en la mentalitat de la gent, i que ells (l’esquerra) no judiquen, ans en volen més.

És curiós d’esbrinar que el mot auster (d’on surt austeritat), no sols en l’original grec sinó en el transsumpte en el llatí de l’Antiguitat, va ser un adjectiu de sentit gustatiu (auster=aspre) i que així va romandre fins ben entrada l’Edat Mitjana. En l’assimilació catalana del concepte, precedeix la història de l’abstracte austeritat, que ja van usar algunes fonts dels segles XIV i XV (segons relata el gran savi i lingüista Joan Coromines al seu magne Diccionari Etimològic).

Sense haver d’anar a parar a la que han exercit els ermitans o els bodhisattva, l’austeritat que han ensenyat i exercit erudits com Henry David Thoreau o Ivan Illich que, a mitjan segle XIX el primer i a mitjan segle XX el segon, ja eren exemples a seguir del punt de vista no solament de la desobediència civil i de l’ecologia profunda, sinó, en el pla individual i alhora col·lectiu —l’un sense l’altre no poden sobreviure—, d’aquest clic en la consciència que ens allunyi de la testosterona consumista i ens acosti a les lliçons no escrites que mare Natura ens aporta des de temps immemorials.

No es tracta, evidentment, de tornar a les coves o de viure com els «bons salvatges» (milions d’ells van ser anihilats en nom de la Civilització), tal com estentòriament i amb escarafalls de hiena critiquen els cretins instal·lats en el cofoisme de la ignorància —tinguin o no l’armilla plena—; es tracta de saber viure en llibertat i en harmonia, com fan els altres éssers vius no humans, atenent les necessitats vitals i el conreu de la contemplació del món…, i fer-ho, és clar, sense haver de dilapidar els béns naturals de les generacions futures. Si això vol dir que hem de renunciar a certes coses que fins ara crèiem imprescindibles, fem-ho, perquè seguir el camí emprès per l’industrialisme i el consegüent consumisme ens aboca a l’ecocidi i a la més gran de les misèries.

La tasca empresa per alguns amics cubans en el camp de l’agroecologia —a despit, fins i tot, del «règim»— és un exemple, encara que els manqui abordar, sense por, amb alegria, la necessària revolució de les dones, sense les quals res del que s’ha fet —i res del tant que cal fer, encara— no seria possible.

Erosió o transformació

No sabria si dir-ne pròpiament erosió o bé degradació o, encara, degeneració. D’un temps ençà m’adono com el cos —aquest embalum que ens transporta com a éssers amb consciència— m’avisa d’una certa decadència: enguany les pedres jugant a bitlles a la bufeta de la fel i just fa uns dies les dents, que ara mateix em són escasses perquè, finalment, he decidit anar al dentista, que de moment me n’ha deixat només dues al queix sobirà, a l’espera d’una pròtesi que —oh, miracle!— em permetrà, espero, mastegar com antany.

En tots dos casos, el dolor, el malestar, hi ha estat present: a la vesícula incommensurable; a la boca, lleument, però impedint-me de poder menjar bé. Igualment, ambdós episodis m’han obligat a canvis de dieta, a més frugalitat, a menys passió, a menys gaudi… Al principi, doncs, rumiava que la caducitat que comporten els anys n’era la causa, però meditant-hi més a fons m’he adonat que aquesta seria una percepció esbiaixada, quasi mecanicista —una visió tant a l’ús en la societat de consum, que confon el cos amb una màquina que cal greixar o, quan cal, substituir-ne peces que ja no funcionen. Per contra, ara ho veig com una transformació, una metamorfosi si es vol, que m’arrenglera amb el meu pensament, en què més que passió cal compassió (entesa des de l’arrel del compartir) i un fer més acordat amb els bioritmes.

L’obsolescència amb la qual se’ns programa des que naixem té molt a veure amb la pulsió autodestructiva que ha demostrat la humanitat al llarg dels segles. La nostra petjada en aquest planeta ha de ser la més amorosa possible.

La vida és transformació.

Fineix gener, que ens ha protegit en l’entrada del nou any, com antigament feia el déu Janus a les cases romanes (d’aquí ve «gener»).

Que sigui aquest nou any venturós i joiós, ple d’amor i de companyonia.