L’urbanisme de la postguerra, conseqüències de l’especulació (I)

Quan era estudiant de formació professional a l’Escola Industrial de Terrassa, un mestre d’obres em digué: “Jordi, l’aigua, a nivell se’n va”. En aquell moment per a mi era difícil d’entendre, però quan vaig veure baixar la segona torrentada de la riera de les Arenes a Matadepera (a diferència del que va passar el 1962, que va ser de nit), vaig quedar bocabadat. El llit de la riera, totalment sec i, de cop, vaig veure baixar tota la torrentada amb una alçària de quatre metres, amb troncs, arbres i un soroll espantós. Tenia el cap totalment boirós, no havia vist mai aquell fenomen de la naturalesa en aquella dimensió. Vaig entendre per què la rierada del 1962 va fer el mal que va fer, emportant-se cases i provocant més de mil morts! El foc el pot aturar l’aigua, però l’aigua no l’atura ningú.

L’aigua té memòria

Tot comença quan plou a les capçaleres i, quan l’aigua agafa pendent, emprèn una velocitat que arrasa tot el que troba pel seu camí. L’aigua té memòria i sol passar per on ha passat sempre.

Què s’ha fet malament?

Històricament hi ha dades d’aiguats que són tan importants que desborden els límits de rius i rieres; el llit dels rius és insuficient per encabir tot el que baixa. També cal tenir en compte que, sovint, les lleres són ocupades per construccions i obres d’infraestructura que formen “taps” i provoquen crescudes incontrolades. L’aigua passa i arrossega tot el que troba al davant. L’urbanisme especulatiu que ocupa les zones naturals ens porta aquestes conseqüències, que malmeten les economies i les vides humanes.

Les infraestructures no han d’interrompre l’escolament i les zones inundables. La Llei del sòl de 1956 ja justificava el règim del sòl a partir de la classificació i la qualificació del territori. La classificació determina quins són els sòls urbans, quins els urbanitzables i quins els no urbanitzables (sòl rústic).

Què s’ha de fer?

No hi ha excuses. Els ajuntaments han de prioritzar i tenir els instruments de planificació urbanística al dia; és a dir, un POUM (pla d’ordenació urbanística municipal), un catàleg de protecció del patrimoni històric i un DUPROCIM (document únic de protecció civil municipal).

Responsables?

Tothom, els ciutadans i els polítics. Algú es pregunta quant val una vida humana?

Els ciutadans tenen el dret i l’obligació d’informar-se de si tot és correcte. No fer-ho és anar pel camí de la ignorància.

Els polítics són responsables de les competències que els han donat els ciutadans en un sistema democràtic.

Agraïment

Una vegada més s’ha demostrat que el poble és solidari, per aquí no pateix la criatura; pateix per persones que es creuen que estan capacitades, i aquí és on tenim el nostre tendó d’Aquil·les.

Així ho veig.

Calafell 14.11.24