Cartes a Màrius Torres

A Mercè Figueres, 28 de febrer de 1936

Començo pel començament i, sense apuntador (sé ben poc encara de Joan Sales), ja hi he vist tres o quatre elements dignes de comentari.

“Les faltes d’ortografia, artísticament escampades al llarg d’una carta, li comuniquen un no-sé-què d’humà i de convincent”; això em fa pensar en l’anticànon que vaig tractar al meu blog, el d’Animals destructors de lleis de Ricard Salvat, quan diu: “No sabia què tenien aquelles dues habitacions, que li resultaven insuportables. Eren massa fredes, amb un ordre massa matemàtic, massa ple d’encerts (…) com si s’hagués de fer una fotografia per a uns fulls de propaganda d’una casa de mobles (…) li mancava aquella alegria vital dels seus germans petits per tota la casa (…). La constància que la casa, juntament amb els seus mobles, era utilitzada pels seus habitants”. En definitiva, les faltes d’ortografia, com el desordre, són aquell trobar bellesa en el fet d’equivocar-se, de ser imperfecte, perquè és senyal que hi ha vida.

Quan li demana d’imaginar-lo “com un monstre”, i li fa aquest sonet tan ocurrent a Mercè Figueres, diu que “D’aquesta manera, quan ens presentin pensareu que «no n’hi havia per tant» i que «sempre hi ha un pitjor»”: la millor manera de suportar les adversitats és afegir adversitats a les que ja tenim, perquè d’aquesta manera les anteriors no ens ho semblaran pas tant. També quan pensem que una pel·lícula ens agradarà resulta que no ho fa, i a l’inrevés.

Sobre “després d’haver-me empassat El capital de Marx que és una indescriptible lata”: Jordi Malé, a la carrera, ens deia que la cultura universitària és haver fullejat aquest llibre, no cal res més.

I, per acabar, “Hi ha, en efecte, qui troba que a les «jeunes filles» (les noies) no els està bé de ser-ho”; o sigui, això de menystenir-les només els passaria als masclistes. Després de dir que no se sent pas superior als que no són pares de família, però que a ell el fa feliç. Poc convencional, del principi al final.