[Un conte de Jordi Remolins.]
Els planetes s’havien alineat en una mil·limètrica perpendicularitat en aquella nit de divendres. Avorrit de contemplar inextricables jugades del joc de la botifarra que els seus silenciosos amics perpetraven sobre una de les taules de marbre de l’antic Canaules, el grinyol de la porta va delatar l’entrada d’un grup que venia de la darrera sessió de cineclub al Comtal. Les converses creuades van pervertir l’atonia del local, mentre en Jesús Pascual s’afanyava a servir cafès, tallats, cerveses i vi blanc.
Red Stripe va alçar la mirada de la taula descobrint els ulls clars d’una noia sorprenentment semblant a ell, que va dissimular la intersecció òptica amb un gest nerviós. De seguida va gratar-se el clatell, mostrant-se de nou interessada en la conversa i en la ingesta de la copa de vi. Mentre els quatres d’oros i els cavalls de bastos perpetuaven la seva tediosa cadència, Stripe va aixecar-se i va demanar al pal·lidíssim cambrer que li servís un Absolut amb Red Bull. Va fullejar La Vanguardia i La Marxa dret a la barra, compartint conversa amb en Josep Maria Costa, que feia una estona també acabava d’arribar al bar.
L’efervescència etílica del vodka combinada amb la beguda energètica només tenia punts d’inflexió cada vegada que les mirades confluïen en un sol punt amb les de la rèplica femenina. Quan això passava, tots dos apartaven la vista tan maldestrament com sabien. Més tard la noia es va aixecar per demanar una nova copa i pagar-les totes dues. Fou aleshores quan va escoltar-li un marcat accent estranger, probablement bàltic. A l’hora de posar la mà al moneder per treure’n unes monedes, va fregar-li lleugerament el braç. El calfred del contacte va ser incommensurable. En Costa va recriminar-li la manca d’atenció, va pagar també la cervesa que s’estava prenent i va sortir cagant-se en el poc interès que mostrava Stripe en la conversa. A l’aparell de televisió que hi havia sobre la màquina de Trivial, el canal sintonitzat emetia la versió original de Blade Runner, just al moment que Rutger Hauer improvisava un monòleg sobre els raigs C que havia vist brillar prop de la porta de Tannhaüser. Més enllà del vidre de la porta del local que en Costa va obrir per marxar ves a saber cap a on, sobre el cel nocturn de la plaça Nova, una lluna molt més propera seria testimoni de fets més increïbles encara.
Van passar vint minuts abans que Red Stripe marxés del Canaules. Els seus amics seguien capficats en el joc de cartes, i ni tan sols es va molestar a acomiadar-se’n. Feia una estona que el grup del cineclub també havia sortit, no sense tenir un nou contacte visual amb aquella noia tan similar a ell. Caminant de memòria cap a casa, va ser sorprès per una presència que l’esperava al carrer Tallaferro. Era ella. Va atrapar-lo, ara sí, amb una convicció visual impertorbable, i va enfilar el carrer del Prat en direcció al passeig Marítim. La nit de primavera tenia un punt de xafogosa. Va seguir-la sense dir res, van vorejar l’aparcament d’Ordina, on el pare d’un company tenia aparcat el cotxe que alguns anys enrere s’havia convertit en el primer escenari dels seus maldestres jocs sexuals, i van continuar la caminada cap a la font del Tòtil.
No van arribar-hi. A l’altura de l’Hispano, la lluna il·luminava el curs fluvial d’un Freser impressionantment net comparat amb el mateix riu d’una dècada enrere, quan els abocaments de les papereres l’omplien d’una escuma ofensiva a tots nivells. La noia va agafar-lo de la mà i de nou un calfred gairebé orgàstic va sacsejar el seu organisme. Van entrar al riu, vestits, en un punt poc profund on els còdols formaven un òptim assentament. Red Stripe va acomodar-s’hi, mentre la desconeguda es treia les calces per sota d’una faldilla que amb prou feines li vorejava el genoll. Ell va contemplar-li el cony amb la il·luminació reflectida de la lluna sobre l’aigua, i de sobte va tenir pressa per entrar-hi. Va calmar-lo amb un gest, situant el dit índex sobre els llavis idèntics als seus. Es va ajupir i li va descordar els pantalons. Hi havia raons que constataven que tot plegat l’havia excitat considerablement. La noia va posar-se sobre el seu membre, va dirigir-lo a l’entrada d’un sexe que també s’havia humitejat d’esverament, i va deixar que es clavés lentament, fent-lo seu més que no pas a la inversa.
Red Stripe va tirar el cap enrere, en un moment de pur plaer inimaginable una hora abans. Llavors va sentir els dits de la noia acaronant-lo, pentinant-li els cabells amb els dits, aferrant-li el cap amb les mans, i estampant-lo brutalment contra la pedra que tenia just darrere seu. Si hagués continuat viu, hauria pogut veure també com la noia es treia un ganivet de la bossa que portava penjada a les espatlles, li seccionava la zona genital completa, i se la guardava juntament amb l’accent tancat ripollès, dequeismes inclosos.
Aquella nit, un drac fluvial de grans proporcions, el mateix que habita l’estany de Banyoles, va baixar pel Terri, i remuntant el Ter, va trencar a l’esquerra pel Freser en arribar a Ripoll, sense aturar-se fins més enllà d’Ordina, on va devorar les restes humanes de Red Stripe. Quan va reprendre el camí en direcció al Pla de l’Estany, passant pel davant de la caserna dels Mossos d’Esquadra, va escopir una guspira de foc que va fulminar-ne la bandera espanyola.
La nova Red Stripe va suplantar perfectament el seu predecessor. Ningú va percebre-hi cap canvi. Era la mateixa persona, fins i tot amb uns atributs sexuals de les mateixes característiques, un cop cosits a l’engonal. Encara ara, sense ni tan sols saber-ho, està esperant l’arribada d’un nou substitut, més jove, que en perpetuï l’existència. Afortunadament per a ella, en lloc de contemplar avorrides partides de botifarra, prefereix dedicar el seu temps a explorar les prestacions fisiològiques que li proporciona la nova sexualitat adquirida.
Descobriu-ne més des de LA RESISTÈNCIA
Subscribe to get the latest posts sent to your email.