Sobre la constància

[Text d’Helena Bonals.]

Dic amb orgull, perquè els que fan el contrari em semblen uns fatxendes, que tot ho he aconseguit amb constància a la vida. Tinc una minusvalidesa que em va fer estudiar en vuit anys una carrera de quatre, en la qual vaig acabar traient vuit notables i un excel·lent, i fer-la m’ha servit per sortir del pou on era a la llarga.  

L’excel·lent va ser amb un treball sobre Kafka, que justament, per posar-nos nota, se’ns permetia d’escollir entre un treball fet durant un quadrimestre o bé un examen on t’ho jugaves tot en una hora i mitja. El contrast de què parlava el mateix Kafka a El procés. Allò meu no són els esprints. 

I la poesia, que sempre és breu però molt condensada en mi, és aquella “cosa molt gran en una de molt petita” que dona títol al meu segon blog. M’agraden molt els haikus, els microrelats, els aforismes i les notes breus sobre art. I he pogut constatar que aquesta brevetat no és gens fàcil, contràriament al que es podria pensar. Fa poc algú m’ho ha reconegut. Cal tenir voluntat, però no es pot matar tot el que és gras, també ho he de reconèixer. 

La meva proesa més gran fins ara, que vaig començar a escriure als trenta-sis anys, és el que vaig fer per al meu llibre Ara Pla, que és haver comentat entrada per entrada del blog d’El quadern gris, tots els dies en què l’autor havia escrit al seu diari cent anys abans, entre 1918 i 1919. Jordi Llovet, el professor de l’excel·lent, ens va dir a la carrera que si volíem escriure ens cerquéssim una feina que ens deixés els matins o les tardes lliures, i jo li vaig fer cas, treballo en una biblioteca a la tarda. 

El títol d’aquesta publicació virtual, La Resistència, ja s’escau amb el tema d’aquest article, justament. Allò meu és la resiliència, també. Sempre em mou més el goig que no el plaer, “Vull l’alba en el que em costa / i la posta en el que desitjo”, dic en un poema meu, Persona altament sensible.