[Notes de Xavier Borràs.]
Nascuda a Venècia el 1364, filla de l’astròleg i físic Tommaso da Pizzano, Christine de Pisan abandonà les terres italianes de ben petita, quan el pare es convertí en conseller de Carles V de Valois i instal·là la família a París, en una mansió reial, a prop del palau de Saint-Pol. El rei no tan sols li proporcionà un habitatge luxós i una renda de cinc-centes lliures d’or, sinó que li concedí el privilegi que la filla fos educada com una princesa.
Una dècada després d’arribar a París, el 1379, es casà a quinze anys amb Étienne Castel, de vint-i-quatre, noble que acabava de guanyar el càrrec de notari del rei. A partir del casament, tant la família reial com la pròpia caigueren en la més absoluta desgràcia. Els monarques moriren i un nen de dotze anys, inestable i violent, el «roi fou», pujà al poder i deixà de banda les idees humanistes del pare. A més, el 1389 la pesta s’endugué el marit de Pisan i la deixà vídua a vint-i-cinc anys, amb tres criatures, una mare i una neboda al seu càrrec, i en una situació econòmica desesperant. Pisan començà la carrera literària per dotar la família de recursos.
La seva producció —segons PIlar Godayol [«La ciutat de les dames i Terra d’elles: dues utopies feministes en català», a Quaderns. Revista de Traducció, 19, 2012, pp. 169-182]—, que abasta tres dècades, és abundant i variada: des de centenars de poemes i epístoles, com Le debat de deux amants (1400) i Cent ballades d’amant et de dame (1407-1410), a biografies, com la de Carles V (1404) i la de Joana d’Arc (1429), obres memorialístiques, com Livre de la mutation de Fortune (1404) i Livre des trois vertus (1405), i tractats de filosofia, d’instrucció moral i de política. En total arribà a escriure cinquanta-cinc llibres. A tot aquest volum d’obres, cal afegir-hi les relacionades amb la temàtica de les dones i els seus drets, que culminà amb la publicació el 1405 de la primera utopia feminista de tots els temps: La ciutat de les dames. Amb l’esclat de la guerra civil, el 1412 Pisan fugí de París i es refugià al convent de Poissy fins als últims dies. Morí el 1430, a l’edat de seixanta-sis anys.
Escrita entre el desembre de 1404 i l’abril de 1405, La ciutat de les dames sorgeix com a resposta al tractat misogin de l’època Les lamentations de Matheôle, en el qual, com afirma a les primeres pàgines del llibre (1990: 28), «filòsofs, poetes i moralistes, tots semblen parlar a l’uníson per concloure que la dona és intrínsecament dolenta i inclinada al vici». Val a dir que, entre 1399 i 1402, Christine de Pisan havia participat a la «querelle du Roman de la Rose» i, en aquestes circumstàncies, havia escrit Epistre au Dieu d’amours (1399) i Dit de la rose (1402), assaigs en què defensa les dones davant la literatura misògina de l’època, especialment en el món clerical. La seva aportació en els cercles humanistes del moment inicia la querelle des femmes, debat que continua fins a la Revolució Francesa.
«Les dones han estat molt de temps abandonades –escriu Pisan a La ciutat de les dames— sense defensa (…) però per negligència o indiferència s’ha acceptat que siguin arrossegades al fang. (…) Perquè la plaça més forta cauria ràpidament si no fos defensada, i la causa més injusta seria guanyada per contumàcia si es pledejava sense adversari.»
«Com la ciutat imaginària de Plató a La República —escriu Godayol— o la de San Agustí a La ciutat de Déu, l’autora ubica el llibre en un lloc físic i simbòlic governat per dones que representa al·legòricament el reestabliment dels antics matriarcats. Segons Milagros Rivera Garretas (1990: 179), amb La ciutat de les dames «per primera vegada a Occident s’arriba a imaginar un espai polític exclusivament de dones i a proclamar la necessitat material i mental de la seva existència». Pisan concep aquest espai com una ciutat de «co-sororitat», que construeix en tres etapes, coincidents amb les tres parts del llibre. En la primera, la Raó ajuda l’autora a aixecar els murs i a tancar les fortificacions de la ciutat; en la segona, la Rectitud l’assisteix per erigir les cases, els edificis i els temples; i, en la tercera, la Justícia l’empara en la construcció de les cobertes i les teulades i en la tria i l’acompanyament de les dones escollides que hi han de viure. Les dues primeres parts, més llargues, tenen un planteig més clàssic i històric; la darrera, més breu, és clarament de base cristiana.»
«En total —escriu Godayol— arribà a escriure cinquanta-cinc llibres. A tot aquest volum d’obres, cal afegir-hi les relacionades amb la temàtica de les dones i els seus drets, que culminà amb la publicació el 1405 de la primera utopia feminista de tots els temps: La ciutat de les dames. Amb l’esclat de la guerra civil, el 1412 Pisan fugí de París i es refugià al convent de Poissy fins als últims dies. Morí el 1430, a l’edat de seixanta-sis anys.»
Christine de Pisan crea per a les dones una proposta que fins llavors no havia estat contemplada, un ginecotopia, un espai propi on puguin viure en pau, amb les manifestacions de la pròpia cultura, amb una genealogia femenina que justifica i protegeix el benestar de les dones i promou i respecta les diferències. D’exquisida radicalitat, transcendeix els valors androcèntrics del seu temps plantejant una humanitat en femení.
La seva aportació en els cercles humanistes del moment inicia la Querella de les dones, debat que continua fins a la Revolució Francesa. A Catalunya i a València varen intervenir en la querella escriptores com ara Isabel de Villena, Anna Cervató i Àngela de Carlet, i escriptors a favor de les dones com Pere Torrelles i Joan Roís de Corella.