Canons. Crims. Bombes

[Un article de Nan Orriols.]

El 31 de maig de 1938 (acaba de fer 80 anys), l’aviació feixista a les ordres del general colpista Francisco Franco bombardeja el centre de Granollers a les 9 del matí. Les bombes van caure al mercat de la porxada, a l’Hospital, a l’Escola Lluís Castellà i a la Fonda Europa, entre altres edificis. El resultat el mateix dia 31 ja va ser de 195 morts, xifra que va augmentar considerablement dies més tard després que van morir moltes de les persones ferides.

El dictador Francisco Franco va nomenar príncep, i per tant futur rei d’Espanya, el que a la seva mort es va proclamar rei Joan Carles I, pare de l’actual rei Felip VI. A Espanya, el rei és el «jefe supremo de las fuerzas armadas». A la mort de Franco, i amb la proclamació del rei, va començar una transició que es va concloure aprovant una constitució i convocant unes eleccions. Tot, sota la vigilància del rei i de la cúpula militar.

Comença el bipartidisme. El PSOE de Felipe González pacta amb la dreta que, pràcticament tota, venia del franquisme i comença un joc d’intercanvi de poder. Tots dos partits serveixen l’oligarquia que des d’anys governa el país: banca, empreses energètiques, exèrcit, poder judicial, grans empreses constructores, Església, etc. El repartiment dels beneficis del poder ha estat clau per entendre l’equilibri polític de molts anys.

Ningú no parlava de república, i quan van creure que l’Estatut d’autonomia de Catalunya no els agradava, van organitzar un auto-cop d’estat per justificar retallar-lo i van exclamar allò de «café para todos». Curiosament, els furs de Navarra i el País Basc els van respectar sempre. (Cal recordar que el terrorisme basc estava en el seu punt màxim de violència.)

Molt abans, el segle XIX, un lliberal com Joan Prim va intentar reformar Espanya i modernitzar-la, però des de la seu de l’actual Junta d’Andalusia, el Palau de San Telmo, es va conspirar per assassinar-lo. Prim va morir assassinat a Madrid el 30 de desembre. L’Estat espanyol mai no accepta els canvis cap a la modernització. Tenen por de perdre els privilegis.

L’oligarquia sempre abusa del poder. Els grans negocis amb costos inimaginables per a tots els contribuents es concreten a la llotja del Bernabéu, a les grans finques de caça dels oligarques o en vaixells de luxe que naveguen per la Mediterrània.

Si l’obra adjudicada no és rendible (plataforma Castor, autopistes radials, AVE, rescats bancaris, etc.), llavors s’indemnitza el culpable del desastre i es fa pagar durant dotzenes d’anys als contribuents: es carrega el deute als rebuts de la llum i del gas, s’apugen els combustibles i els medicaments o se’ns roba directament com en el cas de les preferents. I això pràcticament ho fan impunement. En els judicis per corrupció no es jutgen les adjudicacions fraudulentes. Es jutgen els intermediaris que es quedaven els diners i robaven el propi partit. Un detall: cap empresa adjudicatària no ha estat mai condemnada. Vergonyós!

Quan tot trontolla i per continuar guanyant eleccions busquen un enemic, el troben, és clar, i llavors apareix allò del «desafío catalán». Es carreguen l’Estatut i intenten triturar la llengua, la cultura i totes les lleis del Parlament, i així creen consciència nacional espanyola. Una indecència. I aquí estem.

Això ha anat així durant segles. Però ara les coses han canviat. Les diferències de consciència democràtica, la investigació, la creació de valor i les noves tecnologies fan que la diferència entre un món i l’altre s’evidenciï i es visualitzi arreu del món. Tot i que han intentat reprimir la democràcia i la llibertat apallissant l’1 d’octubre un poble que volia votar, tot i que van aplicar l’article 155 (la Inquisició també va néixer a Sevilla) destrossant tot el que els venia de gust empresonant polítics catalans que tenen com a hostatges, forçant les empreses a donar-se d’alta en altres comunitats autònomes, etc., caldrà recordar sempre que Miquel Iceta, Josep Borrell, Meritxell Batet, Pedro Sánchez, Enric Millo, Inés Arrimadas, Albert Rivera, Xavier García Albiol, tot el PP, tot el PSOE i tot Ciudadanos són els que van intentar, sense aconseguir-ho, reprimir-nos a garrotades i amb un nou Decret de Nova Planta.

Ara parlen de «diálogo» y de «resolver el problema catalán». Sr. Iceta: no. Sr. Sánchez: no. En nom del federalisme i d’allò de «todos iguales y solidarios», ara ja sabem que, si cal, vindreu a robar la sang fins i tot dels nadons per continuar servint els oligarques, els vostres votants i una monarquia franquista.