[Text de Isidre Oller.]
Soc un ingenu. I un pretensiós! Em crec més llest, treballador i cívic que l’absoluta majoria de governants del món. Ho veig tot molt fàcil: més que fàcil! Fa un munt d’anys vaig escriure un conte en què un ajuntament decidia que, si volien estalviar en obra pública, la millor estratègia, aprovada per tot el consistori en ple, era que tot es fabriqués amb la màxima qualitat possible, de manera que, un cop inaugurada qualsevol actuació, fos perfecta en aspecte i condicions per a durar per sempre i, així, no tornar a invertir en aquell concepte mai més. D’altra banda, això permetria destinar nous pressupostos a altres necessitats noves que anirien venint segons els avenços socials i tecnològics. La sopa d’all!
I soc tan ingenu, que, com a digne prosèlit del cavaller de la Manxa, el que he llegit i vist m’ha fet creure fermament que això seria possible per a tot el món. Com? Encara que avui dia podem tenir molts dubtes que visquem en la millor època de la història, jo sempre he pensat que la civilització, potser lentament i mandrosa, ha anat avançant molt i sense aturador. Quan em diuen algunes ànimes beneïdes que «això abans no passava», jo penso en els milions de morts per armes blanques o de foc en les mil batusses i guerres que hi ha hagut a la vella Europa des que en tenim memòria. En els milions de morts per fam i malalties avui trivials. En la impossibilitat de les grans majories d’accedir a l’educació i la cultura…
Però bé, no vull perdre el fil d’explicar per què soc tan ingenu. Paral·lelament a l’observació de com hem anat avançant, m’adono que cada esglaó, si ho analitzem sense prejudicis i destorbs, s’ha fet amb molt d’esforç i cost humà, i aquest peatge ha estat genuïnament inútil, perquè les noves generacions han vist que havíem arribat a coses que després ens han semblat evidents. És un despropòsit total. Per exemple, els antics governants ―assimilables als que estan ara en la mateixa posició― s’entestaven a exigir jornades i condicions de treball totalment absurdes. Algú em dirà que estic descontextualitzant. M’importa una sopa d’all! L’assumpció de condicions de treball més dignes sempre ha anat, en tot cas, més lenta de com la lògica humana i l’avanç cultural proposaven. Però era imparable que hi arribaríem.
I acabo amb les meves pretensions. Si veiem clar què seria millor per al planeta, i que si no ens ho carreguem tot pel camí sabem que hi arribarem, per què resistir-s’hi per l’afany avar d’uns pocs? Jo soc un ingenu, però em sembla que a la vora hi tinc una societat molt covarda… i ingènua, per deixar en altres mans el que altres generacions hem lluitat en primera persona del singular i del plural per a tirar endavant.
Descobriu-ne més des de LA RESISTÈNCIA
Subscribe to get the latest posts sent to your email.