[Text de Eduard Garrell]
«Els records són l’única riquesa veritablement nostra, allò que ningú no ens pot prendre.»
Artur Bladé i Desumvila, periodista i escriptor
La història recent del nostre país va ser influenciada per una petita constel·lació d’homes brillants que es van conjugar entre ells a principis del segle XX: Salvador Dalí, Narcís Monturiol, Carles Fages de Climent, Francesc Pujols, Alexandre Deulofeu, Josep Pla, Josep Dencàs, Artur Blader i n’hi podria afegir uns quants més, però vull centrar la meva reflexió en Alexandre Deulofeu.
Al cercle més íntim de Deulofeu, a més del seu amic incondicional Artur Bladé i Desumvila, hi ha quatre personatges inseparables que al meu entendre es complementen, o més aviat es completen, tot i que la història manipulada per Espanya i pel botiflerisme autòcton n’hagi bandejat alguns.
Dalí i Pla s’estalvien l’oblit. Ells marcaren el pas de l’oca al ritme dels tambors del règim franquista i van merèixer l’atenció dels llepaculs de torn, sense detriment dels seus mèrits.
Francesc Pujols, encara ignorat i desconegut per molts, anava unes quantes passes endavant, m’atreveixo a dir tantes que encara no l’hem atrapat, tot i ser la font d’inspiració del gitano més espavilat de Figueres.
Carles Fages de Climent, distret entre emporitans, grecs i romans, va tenir la mala sort d’anar sempre a contra corrent: quan calia ser d’esquerres ell s’arrenglerava amb les dretes, i viceversa, bandejat doncs per sospitós.
I finalment Alexandre Deulofeu, el republicà pacifista i polifacètic de Figueres que es va allunyar de tots ells i a qui van tractar amb indiferència i menyspreu. Deulofeu es va exiliar a Montpeller del 1939 fins al 1947. A Montpeller, el farmacèutic, físic, químic, polític, filòsof, historiador, músic, poeta i agricultor, un home d’una capacitat intel·lectual aclaparadora, es va guanyar la vida d’exiliat tocant el violi i el saxòfon pels cafès de la ciutat i menant els horts d’un francès que el va acollir i amb qui va començar a experimentar amb els cultius hidropònics, que avui ocupen milions d’hectàrees arreu del món i dels quals n’és el creador ignorat. Fastiguejat pels debats estèrils de les tertúlies dels cafès de la ciutat i de veure les indignes borratxeres d’alguns personatges destacats, va anar a presentar-se al Dr. Pesch de la Facultat de Medicina de Montpeller, el qual li va facilitar l’accés a la Biblioteca de la Universitat. Fou allí on, entre la fanga i el violí, va construir la seva Teoria de la Matemàtica de la Història.
Un cop instal·lat a la facultat, en una conferència, Deulofeu va exposar el seu parer que Alemanya, malgrat que seria vençuda en la Segona Guerra Mundial, en deu anys es posaria al capdavant d’Europa, mentre que els imperialismes francès i anglès entrarien en decadència. Aquestes paraules van caure com un gerro d’aigua freda entre els exiliats republicans, perquè les van interpretar com una victòria del feixisme, i molts d’aquells valents li giraren l’esquena i li negaren la paraula.
Ara, al cap de 81 anys, tenim prou perspectiva per veure què ha passat realment. Hem vist com Espanya, Argentina, els Estats Units i fins i tot Israel van acollir, refugiar i contractar científics, enginyers, industrials i assassins nazis. Els van utilitzar com a mediadors, com havia previst Deulofeu, de la puixant indústria metal·lúrgica, automobilística, química i farmacèutica alemanya. Van col·laborar amb les indústries espacials, armamentístiques i alimentàries de països europeus i americans, van col·laborar amb la CIA i el Mossad, malgrat que amb l’altra mà financessin la resistència palestina.u També se’ls veu secretament embolicats en els assumptes més tèrbols d’Amèrica, Xile, Argentina, Portugal, Grècia, Egipte, Israel, Palestina… i la Santa Seu.
Alguns van participar en la construcció de les bases americanes del seu millor país d’acollida: Espanya. La política no té pudor ni ètica ni entranyes, i en la lluita contra el comunisme tot s’hi valia. A Nuremberg es van jutjar, si no erro, 24 responsables nazis. Imaginem els centenars de milers que se’n van sortir amb la ideologia intacta i el seus negocis protegits.
Al cap de més de 80 anys es desclouen els ous de la serp que hem estat covant: Trump, Milei, Bolsonaro, Putin, Zelenski, Netanyahu, Abascal, Salvini, Meloni, Le Pen, Orbán, Gauland i Weidel, Jussi Halla-aho… són la nova ventrada de bèsties neonazis que es volen menjar el món a queixalades.
Alexandre Deulofeu no es mereix el tracte que se li ha donat a casa nostra, amb la nostra miserable televisió tractant-lo de Nostradamus del s. XX. D’una banda perquè era un científic, no pas un àugur, i de l’altra perquè encara no s’ha equivocat.
L’Alemanya que descriu Linda de Cirino a La venedor. d’ous i la d’Agota Kristof a Claus i Lucas són, sens dubte, les que van perdre la guerra, però la serp es va esmunyir i li vam fer el niu. Ara, els càlculs de Deulofeu quadren: Amèrica s’aboca a una guerra civil, França i Anglaterra estan en fallida, els nazis guanyen la Segona Guerra Mundial, Alemanya pren les regnes d’Europa i Espanya té data de caducitat el 2029.
No cal llegir els diaris, cal llegir a Deulofeu.
Descobriu-ne més des de LA RESISTÈNCIA
Subscribe to get the latest posts sent to your email.