[VERSOS] «Cremallera», de Gabriel Salvans

[Text i veu Gabriel Salvans. Imatge Josep M. Renom]

He sortit de casa quan encara brillaven
les llums als carrers. Un amic m’ha dit a cau
d’orella que les males notícies entren
per dessota la porta i s’infiltren per tot.
Encara no s’ha inventat una cremallera
per obrir la closca i rentar el cervell, tot i
que hi ha algú que ja en parla. Mentre no puc
posar-lo a la rentadora, faig el de sempre,
treure’l a passejar perquè li toqui l’aire,
el vent el travessi d’orella a orella mentre
busco afegir-me en una agradable conversa
amb la gent, que n’hi ha molta, que no vol anar
pel món a no fer res, i que fer safareig
assegut en un banc arregla moltes coses.
La salut mental és la millor medicina.
He decidit posar un drap dessota la porta,
desendollar la tele, amagar-me el telèfon,
ni mirar ni escoltar ases que bramin al cel
i, si el temps passa com passa, doncs, bona cara,
que al cel de gener hi ha la lluna d’esperança.