[ARTICLE] «La crispació (induïda)», de Josep Nogué

[Article de Josep Nogué.]

Antigament, la gent per parlar havia de trobar-se en persona i, si calia, quedaven per a una cita en un altre moment o lloc, ja fos a la posta de sol o a la lluna plena següent, elements de referència que els implicats poguessin verificar des de qualsevol lloc. Després aparegueren els correus, que portaven les citacions o missatges als destinataris, els quals responien pel mateix mitjà. No cal dir que això era un sistema força lent, en funció de la distància entre uns i altres. No obstant, fins i tot hi havia qui jugava partides d’escacs a través d’aquest mètode. L’avantatge era que el temps de reflexió era quasi infinit. Tampoc tenien pressa.

No fa pas massa temps que les coses es van accelerar gràcies al telègraf i el telèfon, tot i que sovint s’utilitzaven només per concertar una cita on poder parlar més detingudament i en persona. La comunicació no només són les emissions (el so, la imatge o el gest); si volem que sigui completa, i sense distorsions, cal que la font emissora hi sigui present.

Fins i tot amb el telèfon tradicional no sempre era possible de trobar la persona sol·licitada a casa seva quan desitjàvem i s’havia de repetir la trucada en un altre moment. De fet, era molta la gent que no tenia telèfon i s’havia de valer de l’aparell d’un veí, del bar més pròxim o dels locutoris de telèfon per poder parlar amb amics, familiars o clients, situació del tot inimaginable per a aquells que ja han nascut amb el mòbil a la mà.

Naturalment, els mètodes clàssics potenciaven la paciència i desactivaven la precipitació. Hom havia de pensar detingudament allò que volia comunicar abans de posar-se a l’aparell. I aprenia, al mateix temps, a escoltar, o a esperar la resposta en cas de missatges escrits. Tot això segueix existint, però de manera precipitada, quasi instantània. Quan ara hom truca, a qui sigui, dona per suposat que l’altre li contestarà immediatament; i quan no és així, sovint entenen que l’altre passa d’ell: primer grau de crispació.

Immediatament hom tecleja un missatge pel whatsapp i es queda esperant l’avís de la resposta. Si no es produeix de seguida només fa que incrementar l’ansietat, però, fins i tot si es produeix, això desencadena una cascada de missatges i contramissatges, reactius i reaccionaris, sense temps per a la reflexió, d’ambdues parts, que sovint deriven en retrets, insults o desafiaments, ja sia degut a malentesos, maledicències o simple incapacitat de comprensió lectora. No són poques les vegades que aquesta dinàmica esdevé la causa d’enfrontaments, trencaments de relacions o amistats, simplement per interpretacions errònies d’allò que s’ha dit. Quants xats heu deixat per aquestes raons? Tot, només per no haver dedicat un mínim de temps a escoltar i pensar la resposta. Segon grau de crispació.

Antigament un podia estar dies o mesos esperant una resposta i, mentrestant, feia la seva vida tranquil·la i pausadament. Ara, amb els nous mitjans, es dona per suposat que es poden fer ambdues coses alhora: atendre les activitats habituals de cada moment al mateix temps que es comunica amb altri, responent o inquirint qualsevol subjecte ―o subjectes― de qualsevol part del món. Algú s’estranya encara que el grau de crispació i ansietat existent s’incrementi dia a dia, segon a segon?

I això, suposant que un sigui capaç de manejar-se més o menys bé amb aquesta tecnologia que no para d’incrementar-se i transformar-se permanentment, esdevenint un front de batalla en si mateix, que requereix d’unes forces especialitzades dedicades únicament a aquests afers; fins al punt que, en lloc de procurar la comunicació, exigeixen gran part del nostre temps a orientar-nos entre les seves xarxes, o a defensar-nos dels xantatges de la pirateria dels mitjans.

Sorprenentment, ser capaç de viure immers permanentment dins aquest nivell d’estrès és considerat un mèrit professional i un valor imprescindible per a aquells que pretenen tenir càrrecs de responsabilitat dins les empreses. En diuen competitivitat, i consisteix a ser capaç de batre’s tot el dia, com forces de xoc, amb proveïdors, socis i empreses de la competència.

No és d’estranyar, doncs, que després d’estar tot el dia guerrejant hom faci extensiva aquesta actitud també entre amics i parents. En lloc de comunicar-nos ―que era la finalitat―, resulta que ens passem la vida dins la trinxera, demanant contrasenyes o disparant a tort i a dret, qualsevol que se’ns apropi. Tot, per no deixar-nos temps per reflexionar sobre a qui beneficia l’estat de crispació induït pels mitjans. El cas és que moltes de les feines actuals no consisteixen en altra cosa.

Davant la impossibilitat de fer servir aquests mitjans adequadament, per allò que (ens deien) estaven pensats, es transformen, massa sovint, en quelcom similar a les plantofades ofensives que servien (segles enrere) per provocar desafiaments i, aleshores sí, serveixen (com els padrins) per quedar en el dia, l’hora i el lloc del duel, on resoldre les diferències. I, quan arriben a nivells planetaris, esdevenen guerres declarades entre països.

De fet, és la no-resolució en els primers nivells d’afectació (la discussió o baralla entre veïns) que, en fer-se més complexa, ens porta als graus de tecnologia bèl·lica actuals. El pas següent consisteix en el bloqueig, per saturació, de les comunicacions i la consegüent desconnexió de les xarxes i, aleshores sí, tindrem temps per tornar a ocupar-nos d’allò més immediat que tenim entre mans:

blanques/peó d-4, negres/peó f-5…