[Un article de Jordi Sánchez.]
S’ha obert un debat territorial que té una mirada des de Barcelona, cap i casal de Catalunya. Es debat si la solució passa per ampliar l’actual AMB, àrea metropolitana de Barcelona, de 36 a 200 municipis. Crec sincerament que aquesta mirada no és la que pertoca, ja que, per la configuració física i orogràfica i per l’actual ocupació del territori català, no és l’adequada. I ja des d’aquí auguro que la propera demanda serà que Catalunya només sigui governada des de Barcelona.
És això, el futur que volem per al nostre singular país? Ja pensem bé quina governança tindrem? Continuarem amb ajuntaments, consells comarcals, diputacions, Govern de la Generalitat, delegacions de l’Estat central, Comunitat Europea, etc.? Aquest no és el camí de l’eficàcia ni el de l’eficiència.
Em sap greu el temps que perdem parlant de com resolem els problemes de la ciutat de Barcelona. Els departaments de Territori dels governs de la Generalitat hi han destinat esforç, tècnics solvents i polítics, que han treballat a fons els darrers vint anys en aquesta qüestió, amb àrees i altres plans sectorials, estudis, etc., avui, tot en un calaix!
El que no pot ser és la inoperància, deixar passar, tot sabent que l’economia d’un país no s’atura, i també se sap que el diner és poruc i que, enfront dels processos eterns, el diner se’n va cap a altres territoris que donen solucions i que siguin més operatius.
Què cal fer?
La solució passa per donar més capitalitat a les ciutats de l’interior del territori català, oferint-los plusvàlues que generin les noves inversions estratègiques. Així, calen noves infraestructures, sobretot de mobilitat (Ferrocarrils de la Generalitat) i d’altres, amb el cap i casal Barcelona i la resta de ciutats importants (xarxa).
Catalunya no pot esperar més a tenir un pla urbanístic general que sigui la suma dels 8 plans territorials parcials de les vegueries. Això implica de manera urgent aprovar el Pla territorial parcial del Penedès aprovat l’any 2017 (el 15 de febrer ha fet 9 anys!). És una prova suficient per denunciar com de malament anem, perquè la ciència de l’urbanisme també té caducitats, però l’acció econòmica no s’atura, i el que es fa i s’ocupa en els territoris amb visió de futur o no, la hipoteca, difícilment es modifica.
Així ho veig.
Descobriu-ne més des de LA RESISTÈNCIA
Subscribe to get the latest posts sent to your email.