[VERSOS] «Mare nostrum», de Gabriel Salvans

[Text i veu Gabriel Salvans. Imatge Josep M. Renom]

Baixava per les escales que duien
a la platja mentre mirava el mar,
estava en calma. Després de prou dies
de llevants, a la sorra s’hi llegia
el vaivé de les onades. Avui
regnava una calma que convidava
a endinsar-se en la noblesa de l’aigua,
un vent suau removia l’aire fresc
i la fredor de l’aigua d’hivern feia
més pura la temptació d’entrar
al Mare Nostrum, en el lloc on grecs,
fenicis, romans i cartaginesos
van arribar amb les seves cultures.
La fredor del mar em colpia el cos
mentre pensava que si soc com soc,
vinc d’on vinc i parlo com parlo, ve
de molt lluny, i ningú em salvarà els mots.
Suraven unes calces solitàries
damunt les ones. Mentre feia el gest
per agafar-les, he vist el cul nu
d’una dona que caminava enllà
com si fos del temps en què aquells vaixells
van deixar la petjada a casa nostra.
Era romana? Catalana? Chi lo sa.