[Article de Josep Nogué.]
L’edifici català és com una comunitat de veïns. Un bloc d’habitatges on els veïns són molt diversos pel que fa a condició i nivell.
A la planta baixa hi ha un local pel qual han passat diversos negocis. Actualment és un bar que va muntar el seu llogater amb la liquidació d’acomiadament després de passar 20 anys a la mateixa empresa. Ara acaba de traspassar-lo a uns xinesos.
El propietari del bar és el veí del principal, que té també dos pisos més a l’edifici, heretats tots ells dels seus pares, gent de classe mitjana acomodada que s’havien dedicat a la gestoria, morts ja fa anys. Ell, però, no hi viu, al principal, almenys de manera permanent; ara està empadronat al seu xalet de la Cerdanya per estalviar-se el peatge del túnel. És advocat i, a més de ser l’alcalde del poble on resideix oficialment, és assessor de campanyes electorals del seu partit, el PSOE.
Al primer pis 1a porta (propietat de l’anterior, com el primer 2a) hi viu, des que es van casar, una parella de jubilats amiga dels pares del propietari, juntament amb els seu net de 35 anys que acaba de separar-se de la seva dona, després de tenir el seu primer fill. Els seus pares viuen en una urbanització de la perifèria. A més, des de fa temps, comparteixen pis amb uns cosins del propietari, el qual els va demanar que els acollissin per uns dies, ja que ell estava fent obres al seu pis. No se sap si pensen marxar.
Al primer 2a hi viu una parella jove sense fills, professionals qualificats, empleats d’una multinacional de les comunicacions, que esperen tenir prou estabilitat laboral per plantejar-se comprar un pis i, potser, decidir-se a tenir fills. Ara tenen dos gossos.
Al segon 1a hi viu una parella homosexual, un dels quals va heretar el pis de la seva mare.
Al segon 2a hi viu una família provinent de la immigració dels anys 60, els quals, després d’estar-hi de lloguer i d’haver-hi pujat els seus quatre fills, van poder comprar-lo quan l’antic propietari va decidir vendre’l. Ara, una vegada pagat, estan a punt de ser desnonats perquè van hipotecar-lo per finançar el negoci d’un dels fills, aturat de llarga durada. El negoci va fracassar.
Al tercer hi ha ocupes. A la primera porta, magrebins, a la segona, dominicans. Els antics propietaris no van poder pagar la hipoteca i els pisos se’ls va quedar el banc, el qual els va vendre a un fons d’inversió finlandès. Un dia algú va esbotzar la porta i van ser ocupats. No se sap massa bé quanta gent hi viu. Els veïns no hi tenen gaire comunicació, només se saluden quan es creuen a l’escala.
El quart 1a està buit, de moment. Ningú sap qui n’és el propietari, però pel que sembla hi estan fent obres per convertir-lo en un pis pastera.
Al quart 2a hi viu una senyora gran amb un estudiant a qui, a canvi de fer-li companyia de nit, li deixa una habitació.
Almenys així era fins fa poc, perquè acaba de saber-se que el propietari del principal, que també ho és del bar i dels dos pisos de la planta primera, acaba de vendre-ho tot a un fons d’inversió (possiblement el mateix que ja té el tercer) que probablement hi farà pisos turístics.
Descobriu-ne més des de LA RESISTÈNCIA
Subscribe to get the latest posts sent to your email.