[Text d’Helena Bonals]
Potser és una percepció subjectiva, però crec fermament que hi ha criteris objectius en l’art. Una altra cosa és que tothom sigui capaç d’interpretar bé. No només hi ha analfabetisme entre els que no llegeixen, sinó també entre els que no saben veure. Ser intel·ligent no vol dir res més que ser capaç d’entendre. I, sovint, saber observar és més difícil que no crear.
Aquell qui fa una obra vol tenir alguna cosa a dir, i dir-la, com “deia” Oscar Wilde. O sigui, inventar formes, que diu Enric Casasses. Aquell qui la interpreta necessàriament ha d’escoltar alguna cosa, encara que no sigui exactament el mateix en què l’autor havia pensat. Un consell en poesia és arribar a dir el que dius tal com ho dius, per exemple: “L’única joia que vull de tu és la de viure”. L’altre, sorprendre amb el que dius. Afirmar “El cel és blau”, deia Pla, no és poesia. De la mateixa manera que una posta de sol en una fotografia no fa art per si sola. Però el títol d’una novel·la de Jordi Roig, La noia d’aire blau, sí que ho és. Però hi ha metàfores tan suades que han deixat de sorprendre, com dir que una noia té els cabells d’or per dir que és rossa.
No és veritat que sobre gustos no hi ha res escrit, igual com hi ha opinions que valen més que no d’altres. Les interpretacions són com els pètals d’una flor, però totes han de partir del mateix nucli. Les muntanyes vistes des d’un avió semblen totes si fa no fa d’altes. Però són muntanyes. L’important en darrer terme és el sentiment, en l’art. I una cosa és el talent i, l’altra, el geni.
Avui dia, amb la IA, es poden fer coses meravelloses, però el que és més meravellós, al capdavall, és el més senzill. Un cartell per anunciar una marca de sabates en castellà deia que eren “irrepetibles”. Una idea irrepetible, també. Com, a la carrera, els que treien bones notes eren els que no deixaven anar el que havien empollat, sinó que satisfeien la necessitat inexpressada del professor de recollir alguna cosa de diferent.
Per acabar, vull explicar la imatge que il·lustra aquest article, que no és meva, però que sí que serveix per al que vull dir. Em sap greu per als que em podrien retreure que un cartell sobre el dia de les biblioteques, com és el cas, no inclogui cap llibre en el disseny. Les idees no venen del no-res, i jo m’he inspirat en el llibre d’Irene Vallejo L’infinit dins d’un jonc, que parla de la història dels llibres i les biblioteques. El jonc és el primer material on s’hi va escriure. I aquesta superfície, igual com els llibres que coneixem actualment, durien dins l’infinit alguna cosa de transcendent. De la mateixa manera, una biblioteca és etimològicament allà on es guarden els llibres. Un cove on hi cap la grandesa de la lluna, “la nit / estrellada d’un vers” de Margarit.
Descobriu-ne més des de LA RESISTÈNCIA
Subscribe to get the latest posts sent to your email.