Qui regnarà sobre les cendres de la Covid-19?

[Un article de Dídac S. Costa.]

És, certament, molt aviat per a provar d’entreveure quin món ens deixarà la Covid-19 quan haguem contingut el seu perill. Som al bell mig de la pandèmia, atordits pel poder destructiu amb què aquest ésser microscòpic ha colpejat tan profundament i ràpidament les nostres societats, tot obligant a tancar fronteres i confinar un terç de la humanitat, amb les desastroses conseqüències que això tindrà en l’economia de centenars de milions de famílies.

Però algunes coses hem pogut anar aprenent fins ara. La primera i més evident és la necessitat de comptar amb un sistema de salut públic i gratuït, que es mostra molt més necessari que els milions gastats en exèrcits i armament que sovint no han tingut ni un sol ús. Un fet que veurem amb molta més cruesa als EEUU on, posseir el major exèrcit del món no els ajudarà a evitar veure en perill la seva supremacia global, quan potser hagin de lamentar milions de morts per no haver pogut accedir ni tan sols a un test. Aquest gran país quedarà tan exposat a la falsedat dels seus arguments fundacionals com els polítics de dretes que avui atén la sanitat pública, havent d’admetre que si haguessin aconseguit que el gruix del model sanitari fos privat, aquesta crisi hauria estat molt més letal. Quin estat social de dret ens hauria quedat si tinguéssim, com potser passi als EEUU, desenes de cadàvers a les portes dels hospitals, desatesos per no tenir prou diners per pagar-se la salut més bàsica per a poder sobreviure? Quina mena de llibertat i de democràcia és aquesta? És això el liberalisme? A Cuba tenen un partit enlloc de dos —que diuen el mateix—, però això no passa.

Abans del virus, Bernie Sanders perdia a les primàries, malgrat que les seves tesis, properes al socioliberalisme europeu, són les que permetrien a aquest país coninuar sent hegemònic. En l’àmbit sanitari, però també en l’educatiu: de què seria capaç EEUU si oferís, com Europa, educació universitària pràcticament gratuïta a tothom, enlloc de mantenir-la reservada a les elits? Si avui destaquen tant en tants àmbits, imaginem què podrien arribar a fer si l’educació universitària deixés de ser un luxe. Això i no les tesis populistes neocon de Trump, és el que faria Amèrica Great Again. Sanders anava perdent, però pot deixar una estela que molts dels seus joves seguidors podran reprendre, i on les destrosses de la Covid-19 poden ser un aliat clau.

Així, doncs, amb aquesta crisi, el neoliberalisme a ultrança de països com EEUU o Xile es veuran ràpidament confrontats a les seves mancances. No només per les qüestions ètiques i humanitàries bàsiques que aquí a Europa ens són evidents, sinó pel fet afegit que tenir part de la població contagiada i sense atenció mèdica, converteix aquests països en inhabitables i llargament confinats, també als barris alts, i tancats al turisme i al món. O en la necessitat de crear guetos de confinament i mort, portant les desigualtats que els caracteritzen a uns extrems insòlits, letals, que sens dubte provocarien revoltes de tota mena, amb nivells de violència insospitats.

També, és probable que aquesta crisi produeixi el sorpasso de la Xina als EEUU com a potència global, especialment si manté Trump al capdavant. La Xina, malgrat el seu autoritarisme estalinista-neoliberal, se n’ha sortit prou bé, sent aquest també un dels nous riscos post Covid-19: que molts països o bé mimetitzin algunes de les dubtoses virtuts autoritàries de la Xina, o bé vagin caient a la seva òrbita, dependència d’ajut sanitari i zona d’influència. Amb l’avantatge respecte als EEUU que la Xina no sembla voler forçar els països que captiva a seguir el seu model, com sempre han fet els EEUU amb èxit arreu del món, ajudats dels dictadors i torturadors que fessin falta, com al con sud.

En qualsevol cas, el liberalisme radical que fa de la salut un luxe i un bé mercantil enlloc d’un dret bàsic garantit per l’estat, després de la Covid-19 deixa massa dubtes com per a poder-se defensar seriosament sense semblar còmplice de les matances que poden provocar virus com aquest i els que vindran. També, la Unió Europea ha perdut molta credibilitat, a afegir a la crisi dels refugiats i a la catalana. No ha estat capaç ni tan sols de posar en comú respostes i tecnologies per ajudar una Espanya incapaç d’entendre per què Alemanya presenta un índex molt més baix de mortaldat, tornant a demostrar que és poc més que una agrupació de lobbies i interessos geopolítics.

Pel que fa al medi ambient, veiem aigües i aires nets com mai en dècades, animals més segurs que surten dels seus caus, fauna i flora més ben preservada, menys mortaldat per contaminació, menys consum energètic, ecosistemes regenerant-se… Veiem humans que paren una mica a reflexionar, i es troben ells mateixos sols a casa, avaluant els seus models de vida, en alguns casos per acabar desesperats de tant compartir temps amb hom mateix, sense les distraccions del dia a dia. Societats que es qüestionen si estem fent bé les coses i a l’hora d’establir prioritats; si amb tants de dòlars i màquines que fem, i tants fusells que financem per a guerres inexistents, estem construint societats resilients i sanes, o bé petrodependents, malaltisses i fràgils, que poden ser tombades per un enemic microscòpic que no es pot aturar amb aquestes armes. Mirant el planeta avui, costa no veure aquest maleit virus com una benedicció per a la Terra, com una defensa i un antivirus de Gaia, per a neutralitzar, com en efecte està fent, el virus que realment està matant la vida al planeta: nosaltres. Especialment si deixem de banda l’òptica antropocèntrica amb què contemplem el món i la resta d’espècies.

També ha quedat clar que mai com ara l’autosuficiència rural havia tingut tan sentit i havia estat tant d’actualitat. Tret dels temps de guerra, on la gent que tenia família i casa al camp passava menys fam i penúries que a ciutat. Les famílies catalanes que enlloc d’haver migrat completament a les ciutats han mantingut una casa al camp, en una gran proporció disposen d’un espai on fer un hortet i tenir un parell de fruiters. I poden passar dies sense anar a ciutat o al poble a comprar queviures, sense que els falti res per a una vida saludable i entretinguda.

Així com els neorurals, que capgiren els valors hegemònics del capitalisme-industrial-urbà i estan molt més ben adaptats i arrelats per a fer front a crisis com aquestes. Posen en valor la vida senzilla, l’autogestió, el retorn al camp, la relocalització, la reducció de la necessitat d’insums externs, tot resolent de forma autogestionària l’energia, l’aigua, el sostre, sovint amb lloguers barats, masoveries o compres col·lectives, i bona part del menjar i del beure amb xarxes d’intercanvi i cooperatives de consum, i amb horts que permeten reduir els euros gastats en empreses convencionals de distribució d’aliments. Augmentant en la mateixa proporció la llibertat com a ciutadans no pautats pel diner. El que fa que puguin estar confinats setmanes amb menys problemes que les famílies de ciutat. Recuperant el viure del tros, com els nostres avantpassats, del tros de terra, de l’autogestió, enlloc de dependre de milers de xarxes connectades per petroli i diners. Aquests neorurals poden estar ara entre els més privilegiats del país, confinats en granges i masos amplis i amb bells paisatges, podent passejar pel bosc sense risc de ser contagiats ni de contagiar ningú. Construint autogestió, autosuficiència i sobirania alimentària i energètica als centenars d’hectàrees buides del camp i del bosc català que perd població des del 1700. Igual que bona part de la pagesia tradicional i ecològica; no tant la convencional, integrada a l’agroindústria, que està tan atrapada i afectada per l’aturada dels mercats com els treballadors urbans, i que en haver especialitzat la producció han perdut la resiliència que els oferia la varietat de cultius.

Igualment, el teletreball apareix ara com una opció interessant, quan les TIC i els territoris despoblats i assequibles a Catalunya i arreu del món fa temps que fan d’aquesta opció, molt més resilient i sostenible, on, entre d’altres coses, desapareixen embussos, hores punta, i dinàmiques del segle XX que en moltes ocupacions del XXI tenen poc més sentit que mantenir inèrcies més mentals que reals.

Aquesta crisi, si no ens mata a totes, ens pot fer créixer i aprendre a organitzar millor les nostres societats. Posa en dubte molts fonaments de la vida moderna, com el fet de viure amuntegats a les ciutats. En el cas català, 5,5 milions de ciutadans habiten a la demarcació de Barcelona, mentre que a la de Girona, de les mateixes dimensions, hi viuen 750.000. Cal rentar-se molt més les mans… I confiar que les cadenes de comerç i de transport no es trenquin, ja que es depèn completament d’un complex entramat d’empreses que els donen de menjar, aigua, llum i treball.

També, es qüestiona un determinat model de globalització industrial i comercial que ha traslladat a milers de quilòmetres les nostres fàbriques per tal d’amagar l’explotació laboral i ecològica i poder-la mantenir. Un fet que obre la porta a l’Open Source Hardware o Maquinari de Codi Obert i el seu model alternatiu d’enginyeria i producció en microfàbriques cooperatives que comparteixen plànols lliurement en línia i fabriquen localment en Fab Labs. Com apunta Michel Bauwens, de la P2P Foundation, allò que és lleuger (plànols i coneixement) és lliure, gratuït i circula globalment, i allò que pesa (fabricació, assemblatge, transport) és local. N’hem tingut una mostra excel·lent aquests dies amb els respiradors fets amb impressores 3D, que si s’haguessin mantingut en els models tancats d’enginyeria habituals, com planteja ara Trump a General Motors i Ford, hauria estat més lent i car, i menys democràtic.

D’aquesta crisi pot néixer un nou model d’unió de la humanitat a nivell planetari que mai no havia lluitat a l’uníson contra un mateix enemic. Pensàvem que potser seria el canvi climàtic, i moltes pel·lícules ho plantejaven amb una invasió extraterrestre, però és un minúscul virus el qui potser trasbalsi la humanitat fins al punt d’ajudar-nos a crear una solidaritat, fraternitat i necessitat d’acció conjunta que potser obri un nou model de globalització, no únicament comercial com fins ara, o cultural des d’Internet, sinó un veritable únic país planetari, cooperant per sortir-nos-en.

Cal confiar, això sí, que tot el que estem obligats a fer ara: tancar-nos, aïllar-nos, desconfiar, puguem deixar-ho enrere. Si no fem net d’això, el perill d’una societat encara més individualista, egòtica, tancada, atomitzada, aïllada i sospitosa dels uns amb els altres pot fer encara més inhabitable el món que ja vivíem d’apogeu de dretes i feixismes.

Així, a data d’avui tenim poques certeses de com ens en sortirem d’aquesta crisi, i de quin serà el món que en resti, quines les ideologies i països que es tornaran hegemònics i quins cauran, però si tenim ja algunes certeses: res no tornarà a ser com abans. El 2008 molts ens vam equivocar en creure el mateix. Però, aquest cop el trauma és tan gros, les mesures preses tan dramàtiques, l’afectació tan global, i l’impuls econòmic que caldrà per a tornar a la normalitat, tan ampli i transversal, que és molt més probable que generi grans transformacions. I els que som d’esquerres i desitgem grans canvis, com el moviment alterglobalista i les esquerres revolucionàries, hem d’estar atents i organitzats per a no deixar escapar en aquesta ocasió —com ens va passar el 2008—, l’oportunitat de dur a terme profundes transformacions de les nostres societats.

Ja hi ha símptomes clars d’això, com ara poltics de centredreta parlant de la necessitat d’establir sistemes de renda bàsica —ni que sigui per a no enfonsar del tot una economia on el poder adquisitiu haurà caigut dràsticament—, demanant als bancs el retorn de les ajudes que la societat els va donar fa deu anys, parlant de reformar el capitalisme i els sistemes sanitaris i de cures o admetent d’esquerra a dreta que serà necessària una decidida i bilionària intervenció estatal i qüestionar el model neoliberal de sanitat privada i d’estats febles, que avui faria del planeta un far west inhabitable i confinat fins a trobar el vaccí.

Tenim en aquest sentit un altre avantatge rellevant: que mentre Europa s’estigui refent, gràcies a haver estat colpejats abans i tenir sistemes de protecció socials, els EEUU, l’imperi que ens ha tocat viure, estarà immers en una profunda crisi sanitària, però també ètica, ideològica i econòmica de dimensions fundacionals. Això sí, amb l’altra gran potència emergent, la Xina, amenaçant amb un model de societat encara més temible i autoritari que l’americà.

En aquest interludi entre la caiguda d’un imperi i l’ascens d’un de nou, els ciutadans, els estats menors i les nacions sense estat tenim una finestra d’oportunitat per a reclamar i posar en pràctica un altre model solidari, interdependent i multipolar, basat en els valors humans que aquesta crisi ens ha obligat a desplegar per a sobreviure.