[Text i fotografies de Nan Orriols.]
Sant Antoni abat o Antoni el Gran o Antoni d’Egipte
Es calcula que, actualment, el 13 % de la població d’Egipte és cristiana, principalment ortodoxa copta. Ara bé, com passa sempre amb l’inútil sàpiens en la interpretació de les bondats divines, el personal amb sotana o gel·laba es discuteix fundant ordes religiosos «com les cabres cagallons». A Egipte, 21 ordes cristians. Sembla que va ser l’apòstol Marc l’introductor del cristianisme a Egipte. Durant el viatge vam visitar molts monestirs entre el Caire i Alexandria. L’islam va arribar i es va anar imposant, i actualment els cristians tenen molts problemes.
La paraula copte vol dir ‘egipci’, com la paraula sàhara vol dir ‘desert’. Bé, quatre fotos del monestir de Sant Antoni que vam trobar després de travessar les muntanyes que separen el Nil del mar roig. Després de vorejar el mar uns centenars de quilòmetres, vam trencar en direcció nord-oest i vam trobar l’edifici al peu d’una cinglera. Una petita font d’aigua donava vida al monestir i servia per regar les hortes. Diuen que és el monestir més antic d’Egipte.
Sant Antoni era un personatge especial perquè va fer allò que fan els sants: als 19 anys ja va repartir els seus béns. Tenia una mala salut de ferro degut a la dieta dura que s’imposava, però diuen que va viure 105 anys. Això explica sant Anastasi, bisbe d’Alexandria, que va escriure la seva vida.
Ja sabem que la vida dels sants i les santes és complicada. Si actualment llegim la vida de Josemaría Escrivá de Balaguer, ara ja sant, també hi veiem que, en realitat, va ser poc més que el fundador d’una secta seguida per dogmàtics que fan molt mal, com totes les religions.
Bé, sant Antoni sí que té una cosa bona: és el patró dels animals de peu rodó i, per extensió, de molts animals. Diu la llegenda que va guarir un porc, i que l’animal va decidir acompanyar-lo tota la vida.
Al monestir, els frares ens van acollir i ens vam partir un pa rodó pla com una hòstia gegant i vam celebrar un sant dinar.
Fet i fotut, entre sant Antoni, Akhenaton, Kheops i sobretot la faraona Cleòpatra, d’Egipte se’n pot treure molt de suc. De fet, els sàpiens som més egipcis que grecs o romans, i amb sotana o gel·laba, sempre acabem fent el ridícul.